No és la primera vegada que passo uns dies a Montserrat. S'apropa el final de curs i necessitava d'uns dies de descans. M'anirà bé passar el cap de setmana a una de les muntanyes sagrades del nostre país sense cap objectiu preestablert i amb tot el temps per endavant.
Temps per assistir a vespres. Malgrat no tenir cap sentiment religiós em sento atret per veure aquestes cerimònies, els monjos, els seus cants, el lloc, els assistents, ..... Tot un ritual que fa anys i anys que es repeteix dia rere dia. D'alguna manera és un gran misteri que resisteixi el pas del temps.
La muntanya quan es fa fosc no es veu igual. Aquells pedrots que ens rodegen per tot arreu. La gran plaça del monestir totalment buida. El silenci de l'esplanada.
La gran vista panoràmica de llocs ben coneguts amb els seus caminets, poblets, cases, com si d'un gran mapa a tamany natural es tractés.
I de nou pujar les escales per enfilar-se a la muntanya i donar un bon passeig per alguns dels racons. Descobreixo nous corriols. Visito de nou algunes de les ermites que malgrat les innumerables vegades que hi he estat, segueixen tenint el seu encant. Les roques amb les seves formes capritxoses i els seus noms curiosos: l'Elefant, la Mòmia, la Prenyada, el Cigronet,el pas de Trencabarrals, ...
L'ermita de Sant Antoni torna a estar habitada. Faig una bona xerrada sobre l'estat de la muntanya i la pressió de visitants que pateix tot esperant que s'aixequi la boira per poder contemplar el Cavall Bernat de ben a prop. Però finalment no és possible.
Tot un personatge: un pintor de la muntanya que puja amb els seus estris per pintar-la es dirigeix als Plecs del Llibre
Gent, molta gent al llarg de tot el dia en l'esplanada del Monestir amb molts grups de turistes estrangers. Malgrat tot, és un lloc tranquil sense massa soroll. Potser ho fa que no hi arriben els cotxes.
Els ciris que els devots segueixen encenent i que es converteixen en tot un espectacle.
La gent al bell mig de l'atri fent-se fotos per la posterioritat. I alguns que ho fan descalços amb una mena de cerimònia i d'oferiment o potser cercant sentir els poders tel·lúrics del lloc. No ho havia vist mai. Tota una novetat de la que m'agradaria esbrinar els motius.
Un passeig de tarda, gairebé solitari, pels Degotalls.
Un matí de lectura assegut en un banc.
En definitiva un bon cap de setmana per encarar amb forces els pocs dies que resten per acabar aquest curs.
Temps per assistir a vespres. Malgrat no tenir cap sentiment religiós em sento atret per veure aquestes cerimònies, els monjos, els seus cants, el lloc, els assistents, ..... Tot un ritual que fa anys i anys que es repeteix dia rere dia. D'alguna manera és un gran misteri que resisteixi el pas del temps.
La muntanya quan es fa fosc no es veu igual. Aquells pedrots que ens rodegen per tot arreu. La gran plaça del monestir totalment buida. El silenci de l'esplanada.
La gran vista panoràmica de llocs ben coneguts amb els seus caminets, poblets, cases, com si d'un gran mapa a tamany natural es tractés.
I de nou pujar les escales per enfilar-se a la muntanya i donar un bon passeig per alguns dels racons. Descobreixo nous corriols. Visito de nou algunes de les ermites que malgrat les innumerables vegades que hi he estat, segueixen tenint el seu encant. Les roques amb les seves formes capritxoses i els seus noms curiosos: l'Elefant, la Mòmia, la Prenyada, el Cigronet,el pas de Trencabarrals, ...
 |
| Ermita de La Trinitat |
 |
| Pla dels Ocells |
 |
| Cigronet |
 |
| Pas de Trencabarrals |
 |
| Santa Anna |
L'ermita de Sant Antoni torna a estar habitada. Faig una bona xerrada sobre l'estat de la muntanya i la pressió de visitants que pateix tot esperant que s'aixequi la boira per poder contemplar el Cavall Bernat de ben a prop. Però finalment no és possible.
 |
| Cavall Bernat quan ja havia marxat la boira. |
Tot un personatge: un pintor de la muntanya que puja amb els seus estris per pintar-la es dirigeix als Plecs del Llibre
Gent, molta gent al llarg de tot el dia en l'esplanada del Monestir amb molts grups de turistes estrangers. Malgrat tot, és un lloc tranquil sense massa soroll. Potser ho fa que no hi arriben els cotxes.
Els ciris que els devots segueixen encenent i que es converteixen en tot un espectacle.
La gent al bell mig de l'atri fent-se fotos per la posterioritat. I alguns que ho fan descalços amb una mena de cerimònia i d'oferiment o potser cercant sentir els poders tel·lúrics del lloc. No ho havia vist mai. Tota una novetat de la que m'agradaria esbrinar els motius.
Un passeig de tarda, gairebé solitari, pels Degotalls.
Un matí de lectura assegut en un banc.
En definitiva un bon cap de setmana per encarar amb forces els pocs dies que resten per acabar aquest curs.
4 comentaris:
Hi deu haver alguna força misteriosa en aquesta muntanya que relaxa les neurones i assenta les consciències...
Crec que totes les muntanyes ho tenen això. Tinc molt clar que les necessito. No puc passa massa temps sense acostar-m'hi i donar un tomb i descobrir nous indrets i corriols.
Bell relat, inspirat i concís. Sobre les "forces tel·lúriques" sempre he pensat que cadascú porta a dins l'instrument que les pot fer sonar, només cal anar a la muntanya predisposat i deixar-se dur... encara que la primera vegada que vaig pujar a Montserrat, amb un esperit més aviat reaccionari, em van dur al capdamunt de Sant Jeroni i vaig quedar totalment captivat!!! Salutacions (Luigi)
Quant de temps sense llegir-te, Luigi. Montserrat, com segurament totes les muntanyes, té quelcom que atrau i deixar-te anar i perdre't pels seus viaranys, corriols i canals és tot un plaer. Acostumo a anar-hi poc, però sempre tinc en el meu ànim les ganes de tornar-hi.
Publica un comentari a l'entrada