La Mola amb boira

Al llarg de la meva vida he pujat incomptables vegades a la Mola. Darrerament no ho faig massa sovint perquè sempre hi ha massa gent i prefereixo trescar pels racons de la Serra de l'Obac. Però diumenge vaig decidir pujar-hi de nou ben d'hora per poder contemplar tot el Vallès sota la boira. Sens dubte que la vaig encertar.

Encara fosc sortia de casa cap a Can Robert. Faria la ruta clàssica. Mentre pujava rodejat de boira pensava en el que en l'època universitària ens explicava Josep Mª Domènech el professor d'Estadística de la Facultat. Un fet que s'hagi donat sempre no significa que l'endemà torni a passar: per tant el que la Mola segueixi apareixen cada dia darrera dels núvols que la tapen en un moment determinant no significa que avui hi torni ser. Igual ha desaparegut.

Malgrat ser ben d'hora, ja em creuo amb caminants i corredors que baixen. La boira no és massa espesa, però desdibuixa tot el que ens envolta, i transforma el paisatge i els camins.

Es va fent de dia però la boira persisteix. M'apropo al cim i encara m'envolta, per algun moment penso que arribaré a dalt i no podré gaudir de l'esperada vista de la boira als meus peus cobrint tot el Vallès.
Però a la darrera corba del camí dels Monjos que ja porta directament al cim apareix el blau del cel i també el sol entre els arbres.

I tal com esperava, ja només resta arribar fins al monestir i contemplar l'espectacularitat de tot el que em rodeja: boira i més boira, com si estès sobrevolant la comarca des d'un avió, i les puntes de les muntanyes que envolten la comarca, Montseny i Montserrat i també el Montcau que sura i desapareix per moments sota la boira. Al fons també es poden veure els majestuosos Pirineus empolsinats de blanc.

I després de gaudir de l'espectacle i fer un bon grapat fotos baixo per la canal de l'Abella, cap el cotxe i cap a casa. Ha pagat la pena matinar per gaudir d'una nova pujada a la Mola.