Sant Llorenç del Munt, coneguda popularment com la Mola, és la muntanya del Vallès Occidental. És la nostra muntanya. S'aixeca imponent allà lluny en l'horitzó. Forma part del meu paisatge més íntim. Sempre he tingut la sensació que és una muntanya màgica a la que els nostres avantpassats li devien rendir alguna mena de culte, com ho feien els indis americans amb les seves muntanyes sagrades.
Surto de casa que tot just clareja i m'encamino amb decisió cap el meu objectiu. Ben aviat abandono l'asfalt. Només trepitjar els primers corriols al costat d'un camp ja segat, veig els conills com fugen cap els seus amagatalls, tot cercant un lloc segur davant la meva presència inesperada. Hi ha un d'ells que resta ben quiet al mig del camp sense moure's. Deu ser el valent de la colla.
Tot aquest primer tram passa pels corriols i pistes on acostumo a entrenar molts matins. Compleixo l'hora al passar pel costat de l'edifici de la Sammy. Un cop a Matadepera em desvio del camí més curt i vorejo el poble pel seu cantó Est. Ja fora del poble pujo la Muntanyeta de Ca n'Arnella (477 m.) primer, i Montrodon (618 m.) després. Aquest modest cim és un bon mirador circular. Puc contemplar el meu objectiu, Montserrat, Puig de la Creu i Montseny. Ja porto 2-10 i 12 km.
De camí cap a Can Torres tinc un moment de respir per pistes amples, on s'alternen trams planers i de baixada: 2-40 i 14,5 km.
A partir d'aquí recupero de nou camins coneguts. Els havia utilitzat molt, quan fa anys entrenava la marató de l'Aneto. Aleshores anava molt més ràpid. Aquest es va convertir en un entrenament clàssic per preparar aquell repte. De nou toca pujar. Ara ja cercant el camí més directe per fer el cim. Passo per sota els Plecs del Llibre.
Ben aviat ja sóc al clàssic camí dels monjos que em menarà fins el cim. Han estat 3-45 per fer 18 km.
El bar encara no ha obert i m'haig de conformar a menjar-me l'entrepà de pernil sense cervesa i xarrupant aigua del Camel-Bag. Malgrat ser un dia laborable que es ben d'hora, al cim ja hi ha gent. Uns han pujat caminant i segueixen direcció al Montcau, altres menjant un entrepà, altres han pujat corrent ...
Ja és hora de tornar cap a casa. Ho faré pel camí més directe possible. Em deixo anar en les trams de baixada en els que es pot córrer. Passo pel davant del nostre Cavall Bernat. Ara feia temps que no passava per aquest corriol, que havia estat la pujada més clàssica quan era jove.
Agafo els carrers de Matapedera a bon ritme. Tinc una idea fixa al cap: aturar-me al Casal a fer la cervesa. Aprofito per repassar el diari del dia. Ha estat poc més de 1 hora des del cim i 7 km. més al sac.
Surto del Casal ben hidratat amb l'objectiu d'acabar la feina però ja sense córrer. Em proposo caminar a bon ritme fins a casa. El sol ja fa estona que comença a escalfar l'ambient i això es nota. Com sempre el tram final es fa llarg i feixuc. Tinc ganes d'acabar.
Ha estat un bon entrenament amb bones sensacions: 6 hores 36 minuts gairebé 34 km. i 1000 metres de desnivell positiu.
Ja és hora de tornar cap a casa. Ho faré pel camí més directe possible. Em deixo anar en les trams de baixada en els que es pot córrer. Passo pel davant del nostre Cavall Bernat. Ara feia temps que no passava per aquest corriol, que havia estat la pujada més clàssica quan era jove.
Agafo els carrers de Matapedera a bon ritme. Tinc una idea fixa al cap: aturar-me al Casal a fer la cervesa. Aprofito per repassar el diari del dia. Ha estat poc més de 1 hora des del cim i 7 km. més al sac.
Surto del Casal ben hidratat amb l'objectiu d'acabar la feina però ja sense córrer. Em proposo caminar a bon ritme fins a casa. El sol ja fa estona que comença a escalfar l'ambient i això es nota. Com sempre el tram final es fa llarg i feixuc. Tinc ganes d'acabar.
Ha estat un bon entrenament amb bones sensacions: 6 hores 36 minuts gairebé 34 km. i 1000 metres de desnivell positiu.
2 comentaris:
Ricard, portes el compte de les vegades que has pujat a la "teva muntanya".
Fa una setmana vaig anar amb el meus fills, i sempre m'ha agradat la pujada (desde Matadepera, que són petits encara), com també els cavalls i rucs que fan un espectacle molt a prop de la Mola. Si jo he pujat potser 10 vegades, tu segur que 100 o....?!?
No porto el compte, però hi he pujat moltes vegades. Darrerament intento evitar la pujada per la gran quantitat de gent que hi ha, però és inevitable pujar-hi de tant en tant. És una pujada agradable i on molta gent s'ha iniciat en el muntanyisme.
Publica un comentari a l'entrada