Dijous, 12 d'octubre de 2017
Boca Sud del túnel de Viella - Tuc de Molières
15,3 km. 1400 m. de desnivell positiu: 8-30 hores
La ruta animada
Fa poc que clareja quan començo a
caminar des de la boca Sud del túnel de Viella. M’endinso a la vall de
Molières, per un camí ben traçat a la dreta del riu. Els raigs del sol encara
no toquen els prats de la Pleta que em reben amb uns sorprenents colors de
tardor.
El camí és ben planer fins el
Saut de Molières. Fa de bon caminar entre els arbres que ja estan canviant de
color i amb un terra curull de fulles seques. En aquest salt d’aigua hi havia
estat de petit amb els meus pares un parell de vegades. Recordo una vegada en
ple hivern amb la vall ben nevada.
Fins aquest espectacular salt és
un passeig molt agradable apte per a tothom. Malgrat la sequera l’aigua que
baixa és considerable.
El salt queda enrere seguint les
fites que marquen el camí pel mig de roques caigudes de la muntanya. Ja no
resulta tan plaent caminar. En aquest petit pla el riu calmat agafa sinuoses formes
entre mig dels prats i els arbres tardorencs, abans de deixar-se caure avall.
La pujada segueix sense pausa. Els
boscos han quedat enrere ben aviat. Pel costat d’un segon salt d’aigua supero amb
ajuda de les mans un fort desnivell i m’endinso a la Pleta Nova, ara ja amb els
raigs del sol tocant el fons de la vall.
Atent a les fites que marquen el camí, moltes vegades pel bell mig de pedruscalls que fan de mal caminar vaig superant un fort desnivell. Estic rodejat de gegants de pedra per ambdós costats. Una marmota es queda aturada al costat d’una roca. Fa l’estàtua. L’imito, però quan em moc per fer la foto, fuig com gairebé sempre.
Atent a les fites que marquen el camí, moltes vegades pel bell mig de pedruscalls que fan de mal caminar vaig superant un fort desnivell. Estic rodejat de gegants de pedra per ambdós costats. Una marmota es queda aturada al costat d’una roca. Fa l’estàtua. L’imito, però quan em moc per fer la foto, fuig com gairebé sempre.
Arribo al primer llac dels quatre
que formen els Estanhots de Molières i també al refugi. Es nota que és nou.
Està en perfecte estat de revista. És un bon lloc per fer un mos a l’ombra
abans de continuar.
La porta del refugi és una bona atalaia per poder comprovar el camí ja fet.
La vista dels estanys al mig de
tanta pedra fa més agradable el camí entre tantes roques.
Al fons ja s’albira el Tuc, objectiu final d’avui. Una majestuosa au rapinyaire vola en cercle per sobre el meu cap.
Al fons ja s’albira el Tuc, objectiu final d’avui. Una majestuosa au rapinyaire vola en cercle per sobre el meu cap.
S’acaben els llacs i comença la
pujada definitiva entremig d’un desert granític. Tinc la sensació de trobar-me
en un altre planeta. Tot són blocs de roca en alguns llocs molt descomposta. Es
nota l’acció del gel i la neu a l’hivern, així com de l’antiga gelera que hi
havia a la zona. Les fites segueixen indicant el camí a seguir en direcció al
coll que m’haurà de permetre accedir al cim.
Ja sóc sota la muralla que cal
salvar en un darrer esforç. M’enfilo amb precaució tractant de seguir les
fites. Arribo a un punt on no ho veig clar. Ho provo en una direcció però no puc
seguir. Davant tinc una paret de pedra que suposo que és el lloc per on cal
enfilar-se, però no m’atreveixo. Pujar, ja pujaria, però baixar?. Exploro una
altra opció, però tampoc. La decisió està presa: fins aquí he arribat. Em giro,
i allà ben lluny veig on he deixat el cotxe aquest matí.
Ja baixant em trobo un francès
que em pregunta pel cim. Li explico el que m’ha passat. Una mica més avall i al
costat d’una gran roca m’aturo a menjar una mica. Puc contemplar les immenses
muntanyes que tinc al davant. També veig per on s’enfila el francès. He fet bé
en no enfilar-me. No era gens fàcil per a mi.
La baixada també resulta lenta.
La gran quantitat de roques no la fan fàcil i no permeten anar massa ràpid.
M’aturo una estona a la riba del
darrer llac. Aquest és lloc del naixement del Noguera Ribagorçana. Tot és
silenci i immensitat. El lloc és d’una estranya i monumental bellesa, natura
salvatge en estat pur. Però cal continuar desfent el camí de pujada.
Arribant a la part més baixa de
nou van caient les ombres sobre la vall. El sol desapareix per darreres de les
muntanyes. Igual que al matí en la darrera part de la caminada els raigs de sol
ja no toquen la vall. S’ha acabat la jornada i ara ve la part més feixuga:
agafar el cotxe i tornar a casa.
El tuc de Molières (3010 metres)
ha resultat ser un cim fallit. S’ha resistit al meu intent de conquerir-lo:
potser caldrà intentar-ho des de l’altra vessant.
 |
| Darrera ullada a la vall |
2 comentaris:
Bé Ricard, suposo que hagi sigut seny aquest cop!
I tornaràs a fer cim, estic convençut. Bones fotos.
Veig que passes gairebé tot el dia completament sol a la muntanya.
Mai has tingut cap ensurt? Portes alguna cosa per a avisar a familiars, o p.e. ARVA ??
(que a mi m'agrada anar sol, però sempre m'ho desaconsellen :-)
Dennis, sóc poruc de mena. No m'agrada grimpar, ho passo malament. No és la primera vegada que abandono en una situació com aquesta. De fet ja havia llegit les ressenyes i sabia que era una possibilitat. Segurament ho faré per l'altre vessant.
És cert acostumo a anar sol a muntanya. M'agrada la solitud al bell mig de la natura. De moment no he patit cap ensurt. Reviso molt les previsions meteorològiques prèvies i sóc molt conservador i també estudio la ruta. Ara porto mòbil, però abans no portava res. De fet el mòbil va ser una imposició familiar.
No faig muntanya hivernal. No domino gens el tema de la neu i tampoc tinc material adient, però no defugo començar a fer-ne ara que estic jubilat i tinc més disponibilitat. Ja veurem.
Ja sé que ho desaconsellen molt, però cadascú és com és. Hi ha molta gent sola a la muntanya.
Publica un comentari a l'entrada