dijous, 20 de juny de 2019

Fa 20 anys de la mítica marató de l'Aneto


Diumenge, 20 de juny de 1999
Marató de l'Aneto

Fa 20 anys de la meva participació en la ja mítica marató de l'Aneto, la que pujava i baixava de Benasque al cim de l'Aneto. Només se'n van fer tres edicions. Vaig tenir la sort de poder participar en la que seria la darrera edició. El record d'aquell és inesborrable, una de les curses que per sempre més tindré en la meva memòria. Per commemorar-ho he volgut recuperar la crònica que vaig escriure pels amics de la llista de correu d'atletisme.com, una llista de gent que corríem curses populars i que compartíem les nostres dèries i objectius i que a les curses ens identificàvem amb una gorra vermella que encara utilitzo. D'aquella època encara conservo una bona colla d'amics i coneguts que retrobo en les poques curses d'asfalt o de muntanya que encara faig.

Aquesta va ser la crònica que vaig escriure en aquell moment. 

Jo volia fer l'Aneto des del dia que vaig veure el reportatge a la tele de la primera edició del 97. De fet tenia pensat fer-ho l'any passat, però després de la marató de Barcelona vaig començar a deixar d'entrenar i decididament ho vaig deixar per un altre any.
        
         Havia de ser aquest any. A partir de Setmana Santa vaig augmentar el quilometratge i vaig fer algunes curses de muntanya. Em trobava bé. Els diferents comentaris de la llista, la il·lusió de la Marta, el Juan Antonio, el Josep, el Manel en varen ajudar molt. Definitivament vaig fer la inscripció. Ja quedava poc. El missatge del Carles explicant la seva experiència de l'any passat em va animar molt, i vaig fer els meus càlculs:
        
 En Carles ha fet la Cursa de l'Alba en 2-06, jo l'he fet en 2-18. Segons la meva regla de tres, si en Carles havia fet l'Aneto en 5-08, jo ben bé ho podria fer al voltant de les 6 hores. Com veureu els càlculs estaven absolutament equivocats. Està vist que jo sempre he estat un alumne de Lletres i les matemàtiques no són lo meu. O simplement la regla de tres no es massa útil per pujar l'Aneto.

         Des de finals de maig començo a estar molt cansat de fer quilometres i quilometres. Arriba la última setmana. Farem el viatge amb cotxe junts amb el Josep, així no serà tan avorrit. Ja tinc ganes de començar a córrer a Benasque. Mai havia anat tan lluny per fer una cursa.

         El dissabte a Benasque tot eren corredors o gent de la que es mou al voltant de les curses. L'ambient era especial. A recollir el dorsal, una bosseta i la samarreta (i quina samarreta més "guapa"). Ens donen tres dorsals. I que fem amb tres dorsals ? : un per la bossa, un pel davant i l'altre pel darrera. D'aquesta manera serà impossible perdre's. I amb el Josep  comencen els dubtes, què hem de posar a bossa ? Finalment ens decidim a posar-hi poques coses, tan sols l'imprescindible, el material obligatori de la organització.



         Arriba el primer de l'Alpine Running, la cursa de 25 km., amb gorra vermella (deu ser un "astronauta" dels del Jaume Llibre, però segur que no és un internauta). Però si que comencem a trobar internautes al Joan i l'Anna, la Marta i el José Luis. Aquesta tarda feia molt de vent i les notícies eren que l'endemà faria bo, però que el vent continuaria. Aquest fet ens preocupa.

         Decidim anar a l'hotel. Nosaltres molt espavilats havíem trucat a un hotel de Benasque, però no sabíem que aquest estava dins del municipi de Benasque, però a uns quants quilometres: en los Llanos del Hospital. De camí anem a veure el Control 2 (Pla de Senarta).

         Sopem i anem a dormir. Dormo fatal. Em desperto moltes vegades. Finalment sona el depertador a les 6 i peus a terra, esmorzar i cap a Benasque. No fa gens de fred ni gens de vent.

         Arribem a Benasque, poso les claus del cotxe a la rinyonera que pujaré a l'Aneto (més endavant veure-ho quina importància tenen les claus), i anem cap a la sortida. Trobem a tots els amics, Joan, Anna, José Luis, Marta, Juan Antonio, .... Tots estem una mica nerviosos. Ningú sap el que li espera. Excepte el Juan Antonio que surt més endavant sortim en grup des del darrera amb tranquil·litat. Seguim els consells de l'experimentat Carles. Abans d'arribar al primer embús trobem al Juan Antonio. Correm en grup fins el primer embús. Allà cada un passa per on pot o per on el deixen i em quedo sol. Vaig pujant per la pista a ritme. Molta gent i molts aplaudiments al voltant del C-2. Al qm. 6 ó 7 tornem a trobar un tros estret de forta pujada que es fa en fila i a peu. Acabat aquest tros tornem a la pista, em trobo bé, agafo ritme i començo a avançar.
        
 Arribo al famós C-4 (Puente de Coronas) amb 1 hora 40. Començo a tenir clar que no ho faré en 6 hores. Poso dins la rinyonera el material obligatori, em poso crema protectora factor extrem per un "tubo" (no em vull cremar la pell), i deixo la gorra vermella que he portat posada fins aquí. Trobo al Juan Antonio. M'ho agafo amb tranquil·litat menjo i bec, agafo una ampolla d'aigua per l'últim tram sense avituallament i començo a pujar. Tothom en fila i molt lentament. Quan puc vaig avançant gent. Passo al Juan Antonio, i ens donem ànims. Aquest tros és molt maco, sota els arbres.

         A punt d'arribar al C-5 (Ibon de Coronas), amb gran sorpresa per la meva part algú que em fa una foto, em pregunta, "Tu ets el Ricard Masferrer ?" "Si" "Soc el Jaume Llibre, vinga que vas bé" De lluny sento que crida "ens faràs un e-mail explicant !!!!!!!!!!!!!". Penso, "segur que sí". (aquí tens l'e-mail, Jaume). C-5 nou avituallament. Mentre estic a l'avituallament miro la filera dels que pugen. Porto 2 hores 13 minuts. Per primera vegada penso en el control de les 3 hores al C-6.

         Amunt va. Començo a pujar i faig com en l'anterior tram quan puc vaig avançant gent, encara que cada cop és més difícil pel camí i pel cansament. Trobo al Joan Sibill i partir d'aquí anirem més o menys junts ja fins el final. De cop i volta sentim uns aplaudiments. Penso que deuen ser els del control C-6. Però, què va, era el Quico que ja baixava (sobren tot tipus de comentaris). Els seus perseguidors varen trigar molt a passar, eren el rus i el Cardona que anaven junts. S'acostaven les tres hores i encara no es veia el C-6 (llac de Coronas). Es començaven a sentir comentaris sobre el control de temps entre els que anàvem pujant. Per fi 2-55 i C-6. Havíem arribat, però i el C-7. Ens senyalen on està. Veiem el que ens espera: molta neu i molta pujada Ens diuen que caminat s'arriba en una hora. Per tant és possible fer-ho.

         Arriba la neu i les primeres relliscades. Finalment havia decidit anar sense pals i quan comença la pujada ja no ho tinc tan clar. Tots en fila, a poc a poc, i amb problemes de respiració, segurament degut a l'alçada. És divertit veure com baixen els que ja han fet el cim. També serveix per anar decidint com baixarem, cosa que no sembla gens fàcil. Un francès dels que baixa agafa rampa i té problemes.

         Arribem a la cua que hi ha formada al peu del Coll de Coronas. En un primer moment agraeixes tenir que aturar-te, però al cap d'una estona aquesta aturada es fa molt llarga i avorrida. Fent cua passen de les 4 hores. Aprofito per posar-me el paravents i els guants. Tothom pregunta on s'acaba. Finalment un expert ens senyala la bandera fins la que hem d'arribar. Es pregunta en els que baixen, i cadascú hi diu la seva: que si el queda és més fàcil, que si el que queda és més difícil, en definitiva cadascú explica segons s'hi ha trobat. Deu n'hi do sembla el Nus de la Trinitat en una hora punta i conflictiva. Finalment arribem a coronar el Coll com podem i continuem amb el Joan cap amunt. Aquest tros es fa molt pesat i llarg. Sort que aquí el paisatge és impressionant i de tan en tan ens aturem per gaudir-ne. Fa estona que veiem la bandera, però sembla que no arribarem mai. A pocs metres del cim trobem al Josep Pujadas assegut en una pedra i no gaire convençut de continuar. Fem el cim tots tres junts amb 4 hores 26 minuts. Mirem tot el que es pot veure des d'aquí, bevem l'aigua que em quedava i decidim començar a baixar. No estem massa convençuts de poder arribar dins del control de les vuit hores.
Arribant al Pont de Mahoma. El de gorra blanca, jaqueta taronja i pal, és el Joan Sibill.


         La nostra tècnica baixant no és massa depurada, i algunes vegades anem per terra. Ja tornem a ser a la cua del Coll de Coronas, en Josep s'ha quedat enrera però també arriba. Ja només hi ha cua de baixada. Ja no puja gairebé ningú. Comencem a agafar fred, sobre tot als peus. Mentre esperem, un Guardia civil ens deixa veure vi de la seva bota (vi del Somontano, un bon vi). També mentre esperem pugen sense dorsal dos amics del Joan que ens informen que l'Anna ha decidit baixar, i ens expliquen com ha funcionat el tema dels controls horaris.

         Finalment i amb molt de compte passem el Coll i iniciem la baixada per la neu que resulta ser molt divertida: un únic inconvenient els peus molls i glaçats, i el risc de topar amb alguna pedra. Tenim sort i arribem al C-6, i a veure molta aigua. No hi ha menjar, però sort que trobo un barreta de muesli en el meu magatzem. S'ha acabat la neu, per tant,  fora paravent, ulleres, guants, i amb el Joan decidim continuar. El Josep no havia arribat encara.

         En el tros de pedres del C-6 al C-5 anem amb molt de compte. Tan el Joan com jo rellisquem algunes vegades, però no ens fem mal. Els peus es va assecant. Quant estem al C-5 arriba un amb molts ànims i pregunta si fa molt que ha passat el primer. Continuem cap al C-4, en aquest caminet ja es pot córrer i tot, i sembla que encara en sabem de córrer després de tantes hores de cursa.


         Arribo al C-4, 5 hores 20 minuts. Poca estona després, mentre encara estic bevent i menjant arriba el Joan. Deixem tot el que portem a sobre a la furgoneta que haurà de baixar-ho a Benasque i em torno a posar la gorra vermella, i comencem a trotar. Sembla impossible però som capaços de córrer. Val a dir que mentre baixàvem per les pedres no ho teníem tan clar que a la pista podríem córrer. Decidim arribar junts a Benasque. Parlem, posem la calculadora en marxa, son 13.5 qm., i si anem a set minuts el qm. serà possible arribar dins del control. Passem el punt on falten 12.5 qm. però no sabem a quan a anem perquè no hem pres referències. Quan falten 11.5 qm. veiem que anem a cinc el qm. i anem deixant gent enrera. Si aguantem aquest ritme no hem de tenir cap problema. Falten 10.5 qm. ja som a la cursa de la Vila Olímpica, amb una mica de retard, i amb un paisatge una mica diferent: hem canviat els edificis per el verd dels arbres. Ens atrapa el Josep i després de l'avituallament del C-3 ens deixa perquè va un ritme més viu que el nostre. El Joan m'explica que avui mateix fa 42 anys i ho celebra fent una marató, tal com té que ser. Ara bé també ens preguntem per quantes maratons val aquesta. Mantenim el ritme, excepte a les pujades en les que ja no podem córrer, i optem per caminar. Els últims 2 qm. són eterns. No sé si el fet de no veure el poble, o de fer-ho per un camí diferent que a l'anada i per tant sense cap referència fa que aquests últims minuts siguin molt llargs.

         Falten 500 metres, l'arribada a l'estadi olímpic, ja som dins de l'estadi, ja sentim la música de la meta. Passem el pont i enfilem la recta final. Travessem la meta junts amb el Joan agafats de la mà. Allà estaven esperant l'Anna, la Marta i el José Luis que ens aplaudeixen i ens feliciten. I després veig al Josep i ho celebro amb Gatorade i fruita. FINALMENT SÓC MOLT FELIÇ. : 7 hores 37 minuts, Fer-ho amb 6 hores era un miratge. Felicitats a tots, Carles per baixar de les cinc hores, Joan i Josep, per acabar-la , als que heu arribat al C-6, i als que ens heu animat pel camí i a través dels vostres e-mails.


         Aquesta cursa passarà a formar part del meu àlbum de records especials, com la meva primera marató amb arribada a l'Estadi, o la meva primera Matagalls-Montserrat.

         Pregunto per les bosses. El Josep diu que segons l'organització no arribaran fins a les cinc. Ara em dono compte que dins la bossa s'ha quedat la clau del cotxe. Per tant estem sense clau de cotxe, diners, roba, etc. I hem d'esperar fins a la cinc. Hi ha un consol no som els únics. Estirats a l'acera esperem amb paciència.

         Per fi arriben les bosses, i podem tornar a l'hotel, dutxa, bocata i cap a casa, Finalment arribo a casa a mitjanit, cansat, però molt feliç i content.

2 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

Doncs, m'ha agradat molt aquesta crònica... de les bones curses, i amb la gran incógnita de la previsió del temps... abans del GPS!!

Sembla mentida que deixen pasar a tanta gent passar pel pas de Mahoma, amb la pèrdua de temps i el risc que comporta. Avui seria molt complicat!

Llarga vida al gorro vermell!

Ricard Masferrer ha dit...

De fet, jo diria que la marató de l'Aneto marca l'inici de les curses per muntanya al nostre país. Abans només hi havia la cursa de l'Alba a Montserrat, i la marató de Sant Llorenç Savall.
Es van fer tres edicions. Si no vaig errat totes tres guanyades per el Quico Soler. De la primera vaig veure un reportatge a Temps d'Aventura (els inicis del programa) i aleshores vaig pensar en fer-la. La primera edició va ser la única en que es va passar el Pas de Mahoma en cursa. La segona edició la vaig preparar, però anava curt de preparació i vaig decidir no fer-la. Aquell any va fer mal temps i no es va fer cim. I la tercera edició és la que vaig fer i va ser la última. No es va tornar a fer per problemes de permisos. Aleshores van fer diverses edicions a la Vall d'Aran amb sortida a Viella i pujant fins el Mulleres.