Estels del Sud: Refugi Font Ferrera - Refugi Caro: l'etapa més curta es fa llarga

Refugi Font Ferrera – Refugi Caro

20 km. 7-38-22 22-54 x km. 913 metres de desnivell positiu

De nou començo la jornada amb un bon esmorzar, i abans de deixar el refugi converso breument amb Moisés, el guarda. Soc el darrer de sortir del refugi, però, amb tot, és el dia que surto més d’hora de tota la ruta.

Fa molt fred. És el dia més fred amb diferència. Ahir vespre va ploure una mica i ha refrescat força. El dia s’ha aixecat gris i sembla que plourà.

Seguint el consell del Moisés ben aviat deixo la pista i agafo un corriol a la dreta senyalitzat com itinerari de Negrell. Ben aviat torno a estar en una pista que va guanyat alçada poc a poc. Camino molt a prop de la carena i malgrat el dia gris i emboirat tinc molt bones vistes.

Comencen a caure gotes, i abans no s’engresqui decideixo posar-me l’impermeable i protegir la motxilla. Segueix aquesta feble pluja. No em molesta gens anar abrigat.

Des del Negrell (1345 metres) contemplo una bona vista panoràmica de tot un seguit de muntanyes entre els núvols, i allà al fons, el mar. Fa un vent desagradable al cim. La sensació de fred a les mans, va en augment i em poso els guants.

Un corriol en baixada suau em porta de nou a la pista. Igual que ahir a prop del refugi, aquesta també seria una bona zona per un mapa d’orientació. Ho miro al mapant i encara em resulta més evident.

S’atura la pluja, però el fred segueix. Tant el temps, en forma de clarianes, com la temperatura millora a poc a poc, mentre segueixo avançant, a voltes per pista, a voltes per corriol.

M’aturo a la porta d’un refugi precari a fer un mos, i abans de continuar guardo els guants i l’impermeable ja que tant el temps com la temperatura ha millorat força. Fins i tot, sembla que vol sortir el sol.

Després d’un llarg tram per pista m’endinso en un corriol. Passada l’espectacular Cova de Vidre el corriol es fa antipàtic, amb pujades i baixades constants per entre roques que no permeten caminar amb comoditat i fluïdesa.

Escolto unes veus femenines al meu darrera que ben aviat m’atrapen. Son tres noies que avancen a bon pas.

Estic en el que es coneix com la Cresta del Marturi. Es fa llarg. Aquesta pujades i baixades no s’acaben mai. Quan penses que ja estàs al coll de Pallers, comproves que no hi ets i que toca tornar a baixar de nou i continuar. Això em passa més d’una vegada.

Arribo a una mena de coll d’on surt un corriol a la dreta. Penso que ja he arribat al coll de Pallers i m’aturo a fer un mos abans d’enfilar la darrera baixada. Ha estat una errada de percepció. Quan em torno a posar en marxa comprovo que no estic on pensava i que encara em toca tornar a pujar, encara que ara ja serà per poca estona.

Definitivament arribo al Coll de Pallers que no arribava mai. Desestimo la proposta del Moisés, el guarda del refugi de Font Ferrera, d’agafar el corriol que per la carena mena fins el cim del Caro. Tinc ganes d’acabar i anar per aquest corriol l’únic que faria seria allargar la jornada.

Ara sí, ja només em resta un tram de corriol de baixada fins arribar al darrer quilòmetre per carretera i donar per acabat Els Estels del Sud.

Al costat del cotxe em trobo al Pietro que ja fa estona que ha arribat. No es troba massa bé i decideix deixar-ho aquí. M’ofereixo a baixar-lo a Tortosa. Fem una  birra al restaurant i comentem l’etapa. Opinem el mateix d’aquest darrer tram de pujades i baixades constants de mal caminar que el converteix en desagradable.

Com que no coneix el cim del Caro, hi pugem amb el cotxe per tal que pugui gaudir de la panoràmica que ofereix aquest cim, en una mena del balcó sobre la Mediterrània, les terres i el del Delta de l’Ebre. El porto fins a l’estació d’autobusos on ens acomiadem. Ara tocarà descansar i pensar en properes rutes d’uns quants dies o potser en un projecte agosarat: la volta a Catalunya a peu en 80 dies.