Darrera Rogaine del 2024

 

Rogaine de Serra Cavallera

24.3 km. 7-57-20  19-30 x km. 1177 metres de desnivell positiu,

111 punts, 19 fites 2n. Ultraveterans

Aquesta serà la darrera Rogaine de la temporada i la meva Rogaine número 80 que ja comença a ser un xifra respectable. Com que el traçat l’ha fet el Joan, el meu company habitual de Rogaine, repetiré equip amb el Jaume com l’anypassat a la Serra de Milany.

El paisatge que podem contemplar des de Pardines és esplèndid. Tots sabem que tenim una fita al cim del Taga i també a la vall i que per tant avui ens tocarà pujar i baixar per anar sumant punts.

Esperàvem un dia més fred, però com la sortida és a les 11 del matí la temperatura no és excessivament freda. Ens preocupa la part que haurem de fer de nit i el primer que planifiquem és per on tornarem. A partir d’aquí planifiquem la resta de recorregut. Sortirem en direcció Oest i després voltarem cap a l’Est deixant les fites que hi ha a la carena on ja renunciem a pujar-hi des de l’inici.

A Pardines només hi ha dues sortides possibles. El fet de sortir els de les 8 i els de les 4 hores al mateix temps fa que es generi una cua força llarga. Seguim als que tenim al davant sense preocupar-nos massa. De cop i volta la fila de gent s’atura. Pensem que ja hem arribat i que estem a la cua per fitar, però no és així. A poc a poc es va desfent la fila i veiem que la gent busca la fita. No estem a lloc, i no sabem massa bé on som. Ens costa ubicar-nos i trobar aquesta primera fita.

Un cop passat aquest primer ensurt seguim el nostre pla, i afrontem les primeres pujades per assolir unes quantes fites de 8 punts. Intentem sempre que podem pujar de la forma més suau possible per no desgastar-nos massa físicament. Anem lents, però segurs. En aquests trams fem la major part del recorregut seguint camins i corriols fins estar a prop de la fita.

Per arribar-nos a la 79 travessem una zona marcada al mapa amb un rallat verd. Malgrat ser una zona de boixos a estones es fa feixuc i llarg de travessar. Seguim pujant fins que veiem la zona d’arbres dispersos a l’altre banda del torrent i cap allà anem fins sortir a la zona oberta per la que ens mourem una bona estona evitant pujar i baixar, sempre que sigui possible. En alguns moments entrem en zones on hi ha arbres dispersos que no veiem pintats al mapa. Amb la lupa ho aconseguim veure.

En aquesta zona oberta tenim a la nostra dreta el Taga i tota la carena de la Serra Cavallera i a l’esquerra podem contemplar el majestuós Puigmal i els Torreneules.

Intentem moure’ns a nivell. La 68 que està al peu d’un tallat en una zona amb força roques i petits tallats ens costa una mica de localitzar. Estàvem a sobre i des de sota no la veiem. Tal com havíem planificat, seguim endavant en direcció est. La pregunta que ens fem, és quan girem ja en direcció a l’arribada? I segurament hem girat massa tard.

La 74 i la 64 seran les dues darreres fites abans de girar. Ja tan sols ens queden poc més de dues hores. Hem de començar a renunciar a fites que teníem en la nostra planificació inicial. Anem directes a la 71 i després a la 65.

Camí cap a la 77 ja ens hem de posar els frontals. Quan fitem només ens resten 49 minuts. Decidim anar directes cap a Pardines. Si ens entretenim cercant un parell de fites que tenim pel camí segur que arribem tard. Segurament, el millor hauria estat no anar a la 77, però ara ja està fet i no podem rectificar. Quan entrem a Pardines només ens queden 5 minuts, temps just per fitar una de les fites que tenim al poble i entrar a meta.

Una nova rogaine al sac. Com sempre mirant l’elecció de ruta que hem fet podíem ha escollit algunes altres opcions, però mai se sap que és el millor. Mengem una mica el que ens ha preparat l’organització i pugem al podi abans d’agafar el camí cap a casa.

Toca aprendre les lliçons

 2 dies del Berguedà

Dissabte, 9 de novembre Mitja Distància: 2,2 km. 13 fites 56-39 134 m. 15 de 15 H50

Diumenge 10 de novembre Llarga Distància: 5.7 km. 18 fites 2-06-58 279 m. abandonament

Participo als dos dies del Berguedà, dues curses a Malanyeu. En aquest mapa i en aquest terreny vaig córrer ja fa uns anys i en servo un bon record. Començo la cursa de mitja distància amb bones sensacions. Vaig lent per assegurar les fites a la primera i de moment em surt bé. Però a la cinquena fita pujo per un llom i no trobo el tàlveg on hi havia d’haver la fita. Veig una fita que pel lloc on està penso que és la sisena. M’hi arribo sí que ho és. A partir d’aquí em ressituo i encara que segueixo lent ja trobo la resta sense dificultats. Tot plegat se m’ha fet molt curt. M’hauria agradat uns cursa una mica més llarga. Malgrat els vuit minuts perduts a la cinc acabo força satisfet.

Diumenge començo la cursa amb mal peu. Estic 20 minuts per trobar la primera fita. M’he confós de corriol i buscava la fita a l’Oest del corriol, quan estava a l’Est, ja que hi havia un corriol més a l’Est que era on pensava que estava tota l’estona. De fet no he vist quina era la meva errada fins que he tornat al triangle i he començat de nou. Una lliçó a aprendre: no sé tossut i tornat al triangle el més ràpid possible i rectificar l'errada.

Foto de Paula Padilla

Quin inici de cursa més nefast! Ha resultat ser tota una premonició.

Després d’aquest pèrdua de temps, penso que haig de recomençar la cursa, com si la primera fita no hagués existit. La 2 està lluny, però malgrat que hi esmerço força temps un cop a lloc la trobo ràpid. La 3 començo a buscar-la abans d’hora. Trobo uns petits tallats que no veig on estan en el mapa, però al final l’acabo trobant per casualitat. Quan penso que ja soc a prop de la 4 identifico un petit aiguamoll. La fita encara està una mica més enllà, i ja és meva.

A la 5 torno a perdre molt de temps. La cerco en un bosc blanc, però rallat sense referències clares. Vaig cap aquí i cap allà, però de la fita res de res. Al final i després de 25 minuts la trobo de casualitat. A la 6 també perdo una mica de temps per una falsa cruïlla de corriols que em despista.

A la següent em torna a passar el mateix que a altres fites. La busco abans d’hora i després de ressituar-me un parell de vegades l’acabo trobant. Porto 1-45 i encara em queden 11 fites! Estic en un punt on és fàcil abandonar. M’arribo al punt d’avituallament i decideixo plegar i anar al centre de competició per la carretera.

En realitat no sé que m’ha passat. Han estat massa fites trobades gairebé per casualitat. Mentre em dutxo, com Arquímedes a la banyera, ja ho tinc. El mapa era a escala 1/10000!!!!!! He fet tota la cursa pensant que era 1/7500 com el mapa del dissabte i això feia que la major part de les vegades busqués les fites més aviat del que tocava. Si no recordo malament és la tercera vegada que abandono en una cursa.

He aprés la lliçó, al començar una cursa miraré sempre l’escala del mapa.

A la tarda em vaig entretenir a mirar com hauria fet la resta de fites. Com hauria gaudit fent tota la cursa! Això sí, tenint clar que el mapa era a escala 1/10000

Supero la barrera dels 70000 kms.

 Rogaine de Castellar de n’Hug

17.9 km. 5-55-49  19-53 x km. 967 metres de desnivell positiu,

90 punts, 14 fites 2n. Ultraveterans

 

Des de finals de juny que no havia fet cap Rogaine. En aquest mapa vaig participar el juny del 2019 en plena preparació del mundial de La Molina formant equip amb el Felip i el Jaume. Avui participo amb el Joan, el meu company habitual.

Obrim el mapa i comencem a establir la nostra estratègia. D’entrada baixarem a les Fonts del Llobregat per sumar els 10 punts de la fita de més valor. Sabem que si la deixem pel final difícilment hi anirem. Així ja estarà fet. Des d’allà farem totes les fites del Sud del mapa i revoltant per l’Est anirem agafant punts en funció del temps de Rogaine que ens resti.

Les fonts del Llobregat són ben avall. Som molts els equips que hi anem de primeres, escales avall. Remuntar el que hem baixat ja costa més. Com sempre en aquestes primeres fites trobem força equips: 100, 44 i 32. Anem a la 97 que està a l’altra banda d’un llom en una zona amb tallats i amb molta roca. Hi ha molts equips buscant-la. Ens afegim a la cerca, però no la trobem. En el mapa hi ha dibuixats uns quants tallats i unes zones d’aflorament rocós, però en el terreny no som capaços en cap moment de saber on som. Intentem ressituar-nos però continuem sense trobar-la. De cop i volta ens quedem sols. Això significa que la resta d’equips ja l’han trobat i han marxat. Quan ja estem a punt de renunciar, la veiem en terra de ningú. Ha estat per casualitat, però hem perdut molt de temps. Més de 44 minuts des de la darrera fita.

Seguim endavant, però després d’aquesta pèrdua de temps refem una mica l’estratègia. No anem a la 43 i ens dirigim a la 70 i després a la 80. La 73 està dalt d’un turó al que pugem en lentitud. Cada vegada som més lents a les pujades. Les distàncies entre fita i fita són grans i hi esmercem molt de temps. A la 90, ja passem de les 3 hores de Rogaine. Res a veure amb les nostres previsions inicials. Hem de començar a retallar el que havíem previst. Avui em trobo especialment lent i feixuc. Deixem la 53 que suposa baixar per tornar a pujar i optem per fer la 83 i la 95. Aquí també hi havia una fita fa 5 anys i també aquí vam refer la nostra estratègia per encarar la part final de la Rogaine.

70.002 kms.

Fa un parell de quilòmetres que he travessar la barrera dels 70.000 quilòmetres. Malgrat haver fet les primeres curses el 1978, no vaig començar a comptabilitzar els quilòmetres fins el 1990. Això vol dir que en porto un bona colla més que aquests 70.000. Al ritme anual de quilòmetres, i si puc seguir corrent, els 100.000 els faré al voltant dels 82 anys. Serà possible?

Ens queda menys d’hora i mitja i ja entomem el camí de tornada passant per la 40, 52 i 41. Veiem que encara és possible sumar tes punts més anant a la 31 i així ho fem. La pujada fins allà és fa dura, però ja la tenim i arribem sense problemes a la meta. Una Rogaine més al sac i segon d’ultraveterans. Avui per primera vegada hi ha podi complert a la categoria, els orientadors s’estan fent grans!

Ja que avui és un dia de números, n’afegiré uns quants més. Aquesta ha estat la meva rogaine número 79 des del 2009 en que aquest esport va arribar a Catalunya. D’aquestes en porto 42 amb el Joan Sánchez com a company de l’equip Som Mas-Sa. Vam fer la primera a finals de2012. D’aquestes 42 n’hem fet 3 de 24 hores, 4 de 12 hores, 2 de 8 hores, 28 de 6 hores, 2 de 4 hores, 2 de 3 hores. En total portem 321 hores com Som-Mas-Sa, 1162 kms. i 776 fites. Hem fet 30 podis (21 primers, 8 segons, i 1 tercers). No estan gens malament aquests números!

Serra de Boumort

S’obre una retxa de llum a l’horitzó – cel de plom – parpella

                                                               que no es vol acabar de cloure

                ni torbar el silenci dens                          de la tarda que mor

Antoni Clapés

 

Els dos dies dels Pirineus de principis del mes de maig em van descobrir Taús i tot el seu entorn. Vaig quedar amb ganes de tornar-hi i poder voltar amb tranquil·litat per aquestes muntanyes. I dit i fet, he dedicat una setmana a descobrir alguns dels seus racons.

Ens hem instal·lats en el petit llogarret de Montanisell, un nucli de quatre cases sota la Serra de Sant Joan, un lloc ben tranquil on a Cal Borda, un petit restaurant també lloguen apartaments.

Des d’allà vam fer diferents rutes amb 4 x 4 que ens van permetre travessar aquests paisatges de Est a Oest, a cavall de tres comarques: Alt Urgell, Pallars Jussà i Pallars Subirà.

És una zona molt deshabitada amb cases disperses, algunes habitades i altres ja abandonades des de fa temps, i també amb petits nuclis de poques cases, una gran  part d’elles ben conservades encara que no estiguin ocupades tot l’any.

Una part important d’aquesta zona està ocupada per la reserva nacional de caça de la Serra de Boumort. Aquests dies d’octubre és la brama del cérvol. Per aquesta raó està tancada una de les pistes on en altres èpoques de l’any està autoritzat circular en 4 x4.

En general les pistes estan en bon estat i en una bona part també es pot circular amb cotxe, però sempre hi ha alguna que altra sorpresa que les converteix en quelcom no tan senzill. Circular per les pistes és lent i cal fer-ho amb temps i sense presses. L’idea és aturar-se on ens vingui bé per gaudir del silenci, la tranquil·litat dels diferents indrets i del paisatge que ens envolta. Per poder-ho fer amb seguretat cal portar un mapa de la zona, ja que les pistes són llargues i per elles pràcticament no hi circula cap ànima, excepte els dies de festa on hem trobat una mica més de gent, però tampoc massa. Tot és un continuo de petites valls boscoses, colls i cims amb parets rocoses imponents algunes blanques i grises i altres de color rogent.

Malgrat la poca pluja que encara tenim, els boscos estan humits i hi ha força bolets. Els torrents i els petits rierols van curulls d’aigua, amb algun petit salt com el de Sallent.

Des de les zones més altes podem albirar muntanyes ben conegudes del país: Pedraforca, Pirineus, Port del Comte, Cadí, ...  

Com a tot Catalunya proliferen les petites esglésies romàniques tant en llocs solitaris, com al costat de quatre cases, on la pregunta que ens fem moltes vegades és ¿què devia ser primer l’església o les cases?. Algunes han estat restaurades recentment i són ben boniques. Just al costat de l’església es conserva el cementeri amb les seves creus, i alguns nínxols més moderns.

Sant Sebastià de Buseu ens va cridar l’atenció. És un poble abandonat a la dècada dels 60 al que van anar a parar de casualitat. Encara es conserven les restes de l’església romànica del poble, encara que derruïda, així com del cementeri on van poder veure una creu d’enterrament relativament recent (2007).

A prop de Montanisell, darrera de la Serra de Sant Joan i de camí cap al pas de Finestres que dona pas a la vall veïna de Cabó, hi ha l’accés fàcil a una cova, la cova d’Ormini que no vam poder explorar en la seva totalitat ja que no havíem agafat el frontal.

Una setmana no ha estat suficient per recórrer tots els racons que ens interessaven i ja estem pensant en que caldrà tornar-hi de nou en una altra època de l’any per fer un segon tomb per la zona.

Ja de tornada cap a casa ens vam aturar a l’estrany cementiri d’Olius, un petit cementeri d’estil modernista. Fer la visita mentre queia un lleuger plugim encara el va envoltar de més misteri i va estar un bon final per aquesta setmana.

 

Instants de goig – enigmàtic silenci

Silenci de silencis.

Antoni Clapés 

No ens hem mullat!

 Cursa Festa Major, 45ª edició

10 km. 59-26 5-57 x km. 65 metres de desnivell positiu 824 de 952 arribats

Aquest matí hi havia previsió de pluja i de tempestes. Però aquesta previsió no ha impedit que baixés tot xino-xano fins el pavelló de Sol i Padrís, el punt on començava una nova edició de la cursa de la Festa Major de Sabadell.

Abans de començar no tinc gens clar quin temps puc fer. Dubto de poder baixar de l’hora, però aquest és el meu objectiu. Escalfo una estona i em poso al darrera.

Surto des del darrer calaix i quan travesso la catifa de sortida la cursa ja està en marxa des de fa tres minuts. En aquesta estona he pogut avançar als més lents i vaig al meu ritme des de l’inici. Haig de fer alguna ziga-zaga, però amb tot i per sorpresa meva passo el primer quilòmetre per sota de 6 (5-46). Això és un bon cop de moral per afrontar la llarga pujada de la carretera de Barcelona amb dos parcials prou bons: 6-09 i 6-10. I ara ja avall que fa baixada, 5-48 i 5-30, per passar el km. 5 en 29-22.

Poc abans d'arribar al km 5

Tinc prou marge per assegurar baixar de l’hora, però tampoc em puc confiar massa. La pujada d’aquesta segona volta se’m fa més feixuga i acabo per perdre tot el marge que tenia després de tres quilometres per sobre de 6: 6-23, 6-23 i 6-09. No queda un altre que aprofitar la baixada fins a l’arribada per recuperar el temps perdut. I dit i fet: 5-32 i 5-44 per aturar el cronòmetre en 59-26. Objectiu assolit: una nova cursa de 10 km. en la que baixo de l’hora, i compleixo amb la tradició de la cursa de Festa Major del poble i ja en van 34. No està gens malament.

Encarant els darrers 500 metres

Darrers metres

La temperatura d’avui ha estat ideal per córrer, i els canvis en el circuït respecte a l’any passat m’han agradat. A més a més avui han clavat la distància que l’any passat es van quedar curts. He pogut tornar a casa tot caminant, això sí, al final m’he mullat una mica quan ja estava arribant a casa. El proper any esperem poder tornar-hi.  

Impressions de Finlàndia

 10 dies a Finlàndia per participar en el mundial de màsters d’orientació WMOC 2024 han donat per fer 5 curses i tres entrenaments, però també per voltar pel sud d’aquest país i conèixer-lo una mica.

Quan era petit, era un lloc mític ja que tenia un tiet músic que va estar treballant a Finlàndia a la dècada dels anys 60, fent “bolos” amb el quartet Masferrer. Més tard, a l’estiu del 1975 amb els meus pares vam visitar Dinamarca, Suècia i Noruega, però no vàrem arribar a Finlàndia.

Com no podia ser d’una altra manera és un país molt diferent al nostre. De ben segur que el clima hi té a veure en el tarannà de la gent. Estem a l’agost i les màximes mai passen dels 25 graus. Gairebé cada dia ens fa un ruixat o dos, però després surt el sol. Tot està molt net i endreçat i la gent sembla molt educada.

El paisatge és planer, amb continuïtat de grans boscos, esquitxats de zones de conreu de farratges i cereals i amb moltes cases aïllades, la major part de les cases estan construïdes amb fusta a sobre d’un fonament de pedra. El subsol és tot de roca que emergeix al mig dels boscos. Hi ha infinitat de llacs i a la zona costanera ens criden l’atenció la gran quantitat d’illes. Parlen de més de 90.000 illes i illots, i al voltant de 190.000 mil llacs de diferents mides.  

A les ciutats i pobles, tret de les zones més cèntriques, els habitatges són cases baixes. Es veu una població en general benestant. Aquests dies no hem vist pràcticament immigrants, ni persones sense llar. Segons la wikipèdia la immigració no europea tot just arriba a l’un per cent. Tampoc és un país envaït pel turisme. Gairebé només hem vist grups de turistes en el dia que hem passat a Hèlsinki.

Totes les carreteres o gairebé totes tenen les seves vies per ciclistes i vianants segregades. Tant a Turku com a Hèlsinki hem vist molts patinets elèctrics de lloguer a tot arreu, en alguns llocs deixats de qualsevol manera, però no hem vist pràcticament ningú que els utilitzi. Ens ha cridat l’atenció que ni a Turku ni a Hèlsinki gairebé no hem vist establiments de les grans marques comercials plurinacionals que estan a tots els carrers de les grans i no tan grans ciutats europees. Sembla que encara no han posat la grapa a Finlàndia. També m’ha cridat l’atenció no veure gairebé mascotes pel carrers, a diferència de la invasió que tenim per casa nostra.

Com que ens allotjàvem en un apartament les compres bàsiques les hem fet en un parell de supermercats, un de la cadena Lidl, la única coneguda que hem vist, i l’altre de la cadena K-market que ens ha semblat que és una cadena de supermercats finesos que hem vist per tot arreu on passàvem. Els horaris d’apertura són amplíssims (de 7 a 24 hores). Ha estat una sorpresa inesperada que els preus de molts productes  són bastant semblants als nostres.

Son quatre impressions de la meva estança a Finlàndia i que de ben segur les d’altres visitants poden ser absolutament diferents. Tots veiem el món amb els nostres ulls i ens fem una idea del que veiem que pot ser ben diferent.

Els mítics boscos finesos

 

I arriba el moment tan esperat, el moment d’endinsar-se en un bosc finès a la cerca de les primeres fites. Estic davant del meu primer contacte amb el primer mapa d’aquells boscos blancs del que n’he sentit parlar tantes vegades. La idea és fer-ho caminant i intentar identificar els diferents elements, així com el relleu. El primer dia de la meva estada a Finlàndia, el Pau Llorens, el director tècnic de la Federació, ens va fer cinc cèntims d’aquests mapes en els que ell està força acostumat a córrer. La tècnica del finesos és anar a rumb de fita a fita i pel camí tractar d’identificar els diferents elements per tal de assegurar que s’està en la bona direcció. Això és molt més fàcil de dir, que de fer i en realitat al llarg dels dies acabo fent un mix.

Hi ha moments en aquest entrenament que aconsegueixo identificar els diferents elements, però d’altres en que no m’és possible. Fins i tot, situat a la fita i mirant tot el que m’envolta costa a vegades. El més fiable són els tallats, el relleu i les grans clarianes. Els elements de roca i els afloraments rocosos no em resulten gens clars en la major part de les ocasions i no són uns referents dels que em pugui refiar massa.

Poso en qüestió lo del bosc blanc, ja que hi trobo a faltar alguns verds un i algunes clarianes que en el terreny em semblen clares, però que no estan dibuixades en el mapa.

Un cop finalitzat aquest primer contacte posem en comú les nostres sensacions amb alguns companys. Tots tenim clar que són uns terrenys i uns mapes difícils pel que nosaltres estem acostumats, però que són llocs on es pot gaudir molt de l’orientació.

L’endemà toca la primera cursa seriosa al bosc, la cursa classificatòria que servirà per assignar quina final de bosc correrà cadascú. És una organització a lo gran amb un aparcament gegantí i un centre de competició que bull amb tot de gent anant i venint. Els catalans ens concentrem en un punt mentre esperem l’hora de la nostra sortida.

Surto molt concentrat. Això és clau en aquests terrenys, en els que pràcticament no hi ha camins, excepte les traces que deixen el propis orientadors pel mig del bosc. La primera fita em surt prou bé i m’hi sento còmode. A la segona intento fer l’aproximació per camins i un cop els deixo em costa una mica acabar de trobar-la. A diferència de l’entrenament d’ahir en que els aiguamolls estaven del tot secs, avui si que porten força aigua i hi acabo enfonsat més d’una vegada. Enllaço prou bé des de la fita 3 a la 6. En tot moment sé on soc i quina direcció segueixo. Gaudeixo molt del terreny i de l’orientació però tot i trotar vaig lent. No puc anar més ràpid, el terreny no m’ho permet.

La tirada llarga de la 6 a la 7 la soluciono força bé. A mig camí no identifico els elements en que m’havia fixat, però segueixo endavant. Arribo a la línia d’aturada sense saber massa on soc. M’enfilo dalt d’un turó per tractar de situar-me. Tinc la sensació que estic una mica al sud de la fita. Començo a anar a nivell en direcció al nord fins trobar la fita que estava força a prop. A la 8 em passo de llarg però rectifico. En la darrera part de la cursa tracto d’anar tot el ràpid que puc, però faig més volta del que hauria d’haver fet. Hi havia una opció més directa que no vaig veure del tot clara i vaig preferir assegurar.

He gaudit molt d’aquesta meva primera experiència en aquests boscos finesos: 1-52-55 per fer 6,5 km. i posició 54 de 63 classificats que m’aboquen a la final D.

Al dia següent a la final D de mitja distància surto bé, però a la segona fita perdo molt de temps. Dono moltes voltes per acabar de trobar-la. El cap em va a cent intentant trobar referències que serveixin per saber on soc i com puc atacar-la. Quan aconsegueixo interpretar bé el terreny la trobo. Em refaig d’aquestes males sensacions i les següents dues fites em van bé. De camí a la cinquena fita em trobo seguint una traça per una zona plana que no es correspon al que jo pensava trobar. M’aturo i faig el supòsit d’on puc estar. Me n’he anat més al sud del que volia. Torno sobre els meus passos. Ara ja estic ben situat i trobo la fita. De nou he perdut més temps del compte. Dues fites més sense problemes i trobant-me en tot moment situat m’encaren cap al final de la cursa. Per anar a la 8 opto per apropar-me per un corriol i una pista. Escolto al meu darrera la respiració agònica d’un corredor. En la pista en lleugera pujada aquest corredor m’avança. És un jovenet de més de 80 anys que va més ràpid que jo!

Les darrers fites em resulten fàcils. Acabo la cursa, he gaudit, però tinc la sensació que he patit més que en la cursa d’ahir, sobretot, en la fita 2. Han estat 1-16-59 per fer 4,5 km. i posició 76 de 80 classificats que em degraden de categoria i correré la final E de la llarga.

Abans de la llarga tenim un nou entrenament en un mapa nou. En aquest mapa hi ha més camins, però el meu objectiu és no utilitzar-los per entrenar a identificar millor les referències d’aquests terrenys. Optem per anar-hi aviat i passo la primera part de l’entrenament pràcticament sol, gaudint del lloc, els boscos i la cerca de fites. Tal com havia decidit prèviament, aprofito la segona part de l’entrenament per recollir rossinyols, nabius i groselles. I també en algun moment m’aturo a seguir les notícies que arriben de Catalunya ja que avui és el dia del retorn del president Puigdemont. Una imatge ben insòlita, al mig del bosc finès consultant les notícies de Vilaweb per saber què està passant.

La darrera cursa d’aquesta experiència finesa serà la cursa de llarga distància. Corro la final E i em poso com objectiu assolir el top-10. Ho veig possible. Com diu el Pau Llorens les curses s’han de lluitar i jo hi afegeixo el que va dir fa anys el president Companys: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, i tornarem a vèncer”. Surto molt tard, tan tard que soc el darrer en sortir i darrera meu ja comencen a desmuntar la sortida. No sé que em passa al triangle, però em costa una estona orientar bé el mapa. Igual que ahir, estic pràcticament sol al bosc, i m’agrada aquesta sensació després de córrer alguns dies amb orientadors a prop. Les tres primeres fites em van molt bé. En la 4 gaudeixo molt. Vaig trotant i identificant els diferents elements fins localitzar-la. Per anar la 5 veig un corriol al mapa que em pot anar bé per aproximar-m’hi, però no el trobo i segueixo avançant en la direcció correcte. Fa molta estona que no tinc clar on estic i comencen els dubtes. Trobo una fita que no és meva, però no la sé ubicar. Segueixo endavant i finalment distingeixo un camp a la meva esquerra. M’he desviat més al Nord del que tocava. Em reubico. M’enfilo al turó on crec que hi ha la fita i tot comença a quadrar fins que ja la tinc. De nou faig tres fites a trot i les clavo. Tinc un xute d’adrenalina. Ja només en resta una, una tirada molt llarg, la més llarga d’aquests dies i enfilo a través del bosc amb la intenció de gaudir del que resta de cursa. Passo per uns moments en que no sé massa bé on soc, però segueixo endavant. Tinc clar que me n’he desviat una mica més al sud d’on és la fita. Crec que encara em queda força distància per arribar-hi quan em trobo amb un camí i des d’allà veig el centre de competició. Tinc al fita uns 100 metres al meu darrera. Enfilo la part final ben satisfet de com m’ha anat en el dia d’avui. Han estat 1-24-52 per fer 5,5 km. el dia que he estat més ràpid de tots en el bosc, i 13è de 34 classificats gairebé top-10, però lluny en quant a temps ja que el desè ha fet 1-07.

Marxo satisfet d’aquesta experiència amb els mapes finesos que permeten gaudir molt de l’orientació i en els que la concentració és clau. Al mateix temps he pres força notes de l’organització per tal d’intentar-ho fer el millor possible en el WMOC 2025 que el proper agost organitza la FCOC a Girona.

19 x 3

No recordo massa com va anar però em vaig deixar enredar per formar part de l’organització del WMOC 2025 que es celebrarà a Girona el proper agost. És clar que serà tota una experiència, però una experiència que implicarà moltes hores de feina.

De fet a hores d’ara ja porto més d’una reunió i un parell de desplaçaments a les zones de cursa per veure de primera mà els espais que utilitzarem com aparcament aquells dies. Organitzar els aparcaments d’aquells dies és la meva responsabilitat.

La major part de l’equip organitzatiu ens hem desplaçat 10 dies a Finlàndia per participar en el WMOC 2024 i, al mateix temps, observar com ho organitzen. Hem agafat moltes notes i idees que ens seran de molta utilitat el proper estiu.

Finlàndia i els seus boscos són la meca de molts orientadors però la primera competició del mundial és la prova d’esprint que es desenvolupa en tres dies, una cursa urbana.

El primer dia tenim un mapa per entrenar al costat d’on es celebraran les curses, el segon dia una cursa de qualificació, i a la tercera jornada, la final.

L’entrenament també ha servit per provar i familiaritzar-nos amb l’Emit, l’estri que utilitzen a Finlàndia per cronometrar les curses i que és diferent al Sportident, el sistema que utilitzem a Catalunya i a altres països.

En l’entrenament he comès dues errades per manca de concentració, ja que estava més preocupat per entendre bé el mapa que una altra cosa. També he de dir que no he anat massa ràpid, ja que aquest no era l’objectiu d’aquest primer dia. He esmerçat 19 minuts en l’entrenament. El terreny on es desenvolupava l’entrenament era una zona urbana de carrers i també un parc amb desnivells. 

L’endemà, d’entrada, m’impressiona la zona de competició, l’estadi Paavo Nurmi, el gran mite de l’atletisme de fons finès dels anys 20 del segle passat. La cursa es desenvolupa pels carrers propers a l’estadi i s’acaba a la recta del mateix. Faig una cursa prou bona sense errades, excepte algun petit dubte en el que sempre es perd una mica de temps i també perdo temps per assegurar que poso bé l’Emit en cada fita. Una elecció de ruta millorable de la 1 a la 2 i m’hauria permès no pujar unes escales i no fer tant de desnivell. He acabat amb la sensació de que podia anar més ràpid, sensació que acostumo a tenir moltes vegades en les curses d’orientació. De nou trigo 19 minuts a 5 minuts del primer de la meva sèrie. He estat el 30 de 62 classificats, el que m’ha donat el pas a la final B.

Els darrers metres. Foto @paulapadilla

L’endemà, el centre de competició de la final, està situat davant de la catedral. Surto amb ganes de millorar sensacions. Passo les primers fites molt ràpid i amb seguretat i sense errades per entrar en la zona universitària, una zona una mica laberíntica que m’obliga anar ara cap aquí, ara cap allà, cercant el millor pas entre escales, rampes i passos soterrats. I una darrera part molt ràpida on m’espremo al màxim. La darrera fita abans de la 200 està en un carrer on hi ha 3 fites seguides. Fito la segona, la 96, quan la meva era la tercera, la 92. M’adono de l’errada i rectifico. Torno a acabar amb 19 minuts, de nou a més de 5 minuts del primer, però em desclassifiquen per haver passar per un mur prohibit, marcat al mapa amb una ratlla negra gruixuda a prop de la fita 9. Quan ho he fet ja m’ha semblat que no era del tot correcte  Sense aquesta desqualificació hauria estat el 60 de 77. Ha estat una llàstima, però és el que passa quan es prenen decisions ràpides i sota pressió.

Sempre es pot fer millor, però acabo força satisfet d’aquests tres primers dies. A continuació m’esperen els proves al bosc, les curses més desitjades d’aquests 10 dies a Finlàndia.    

Homenatge emocionant i ben merescut

Parc Forestal de Mataró. Trofeu Lluís Trunas

5,2 km. 22 fites, en realitat 5,8 km. 1-16-46 i 235 metres de desnivell positiu 32 de 54 participants

Els meus inicis en el món de les curses d’orientació els vaig fent seguint el circuït Oros, primer fent els C2 i un cop em vaig trobar més segur fent els C1. Aquest circuït l’organitzava l’Oros un club de curses d’orientació de Mataró. L’anima màter d’aquestes curses i de molts dels mapes pels que vaig córrer era el Lluís Trunas. Tenia la impressió que ell ho feia tot: mapa, traçat, cronometratge, etc.  Era un circuït que m’anava molt bé ja que totes les curses eren força a prop de casa, bàsicament, els boscos del Maresme, però també el Vallès Oriental i La Selva. Puc dir sense por d’equivocar-ne que aquest circuït va ser on vaig aprendre que eren les curses d’orientació i on em va entrar el virus per aquest esport.

Ja fa temps que el Lluís Trunas ha desaparegut de les curses d’orientació degut a una maleïda malaltia que ha het que minvin les seves capacitats físiques.

Els seus companys del club Oros, juntament amb l’Ajuntament de Mataró li han organitzat aquest homenatge amb forma de Trofeu Lluís Trunas en un dels mapes en el que he corregut un parell de vegades, el Parc Forestal. La primera vegada va ser el gener del 2007 fent el C2 i a la tardor del 2008 ja hi vaig participar corrent el C1.

Una mica més i no arribo a temps. Malgrat està a prop, m’he trobat amb tres retencions importants que m’han fet arribar just de temps. Agafo el mapa que falten 10 minuts per les 12. Gairebé soc un dels darrers en sortir. A aquesta hora la calor ja es fa notar i m’ho agafo amb calma. Camino fina a la primera fita. A partir d’aquí troto en els zones planeres i en les baixades i m’esforço a les pujades però sense anar a tope en cap moment. La pujada per arribar a la 8 es fa feixuga. En aquesta fita s’acaba la primera part de la cursa, la que es feia a la zona de bosc i entrem en la segona part, un mapa més d’esprint on es pot anar més ràpid, però on també soc força lent, però gaudeixo de l’orientació.

Finalitzo amb una bona suada. Just acabo d’arribar i, al cap de poc, comença l’homenatge al Lluís amb diferents parlaments, plens d’emocions i sentiments. En alguns moments, fins i tot, a més d’un se’ns escapa alguna llagrimeta.

D’alguna manera aquesta cursa ha estat un retrobament d’una colla que fa anys que fem orientació gràcies a l’esforç d’algunes persones que van ser pioneres d’aquest esport a Catalunya com va ser el Lluís. Els organitzadors han promès que hi haurà més edicions. Esperem que sigui així. 

Rogaine malgrat les tempestes

 Rogaine de Boí-Taüll

13.4 km. 3-56-45  17-42 x km. 815 metres de desnivell positiu,

83 punts, 18 fites 1r. Ultraveterants i 2n. Superveterans de 5 classificats

 

Malgrat que la previsió meteorològica no és gens bona divendres a la tarda fem el llarg viatge fins a Vilaller per córrer dissabte la Rogaine de Boí-Taüll. Quan arribem veiem la notificació que és manté la Rogaine, però que s’han anul·lat alguns controls i una zona del mapa pel perill de tempesta elèctrica a les crestes. Per aquest motiu es converteix en una Rogaine de 4 hores.

Després de sopar i abans d’anar a dormir donem una ullada al mapa de l’edició passada i a la nostra estratègia de l’any passat.

Ens despertem a les 6 i esmorzem un entrepà de truita. Al llarg de la nit ha plogut, però ara ja no plou. Quan ja ens estem preparant per sortir cap a l’estació de Boí-Taüll rebem un nou missatge de l’organització que es manté la Rogaine de 4 hores però s’aplaça la sortida fins a les 14.00 hores.

Canviem de plans. Ja no tenim cap pressa. Fem un cafè amb llet al bar i sortim a passejar pel rodal de Vilaller. Cau una tamborinada i ens hem de refugiar sota un porxo. Poc després deixa de ploure i podem passejar una estona més. El Noguera Ribagorçana baixa curull d’aigua.

A l’habitació llegim una bona estona mentre cauen un parell de fortes tempestes. Ja al migdia mengem una empanada en un forn de Vilaller i ens posem en marxa cap a la zona de competició. Quan hi arribem no plou. Complim amb els tràmits habituals i entrem al parc tancat, que per sort està a cobert.

Ens expliquen que al llarg del matí hi hagut fortes tempestes elèctriques amb pedra que ho ha deixat tot blanc. La previsió és que al llarg de les 4 hores de cursa pot ploure però que no hi haurà més tempestes. Mentre planifiquem la nostra estratègia sentim que es posa a ploure. Fem una estratègia més aviat conservadora, una mica similar a la que vam fer en l’edició passada.

Quan es dona la sortida està plovent. Sortim una bona corrua d’equips en la mateixa direcció. Les primeres fites les fitem molts equips junts. El fet d’haver escurçat la rogaine a 4 hores i d’haver eliminat unes quantes fites fa que les alternatives de cursa també minvin. Poques vegades ens havia passat anar tants equips seguint la mateixa estratègia.

A estones ens acompanya una pluja minsa, i en altres moments no plou. Aquesta alternança ens acompanyarà al llarg de tota la competició.

Tenim la impressió que anem molt més ràpid del que havíem previst. A la 46 canviem la nostra estratègia i aquesta és la nostra errada ja que hem vist que la resta d’equips seguien una estratègia diferent que nosaltres no havíem vist al planificar la cursa i tampoc la veiem ara.

Baixem a la 63 i després fem 52 i 51. Per arribar a la 51 hem de salvar un fort desnivell que ens alenteix molt el pas. Era molt millor fer 46, 52, 63, 74, 65 i 51. El desnivell era gairebé el mateix que hem hagut de superar nosaltres, però es guanyaven 13 punts més. Està clar que no sempre s’encerta en l’estratègia i això acaba sent clau en moltes Rogaines.

Assolida la 51, passem a l’altra banda on hi ha una bona colla de punts per anar collint abans de dirigir-nos a l’arribada. Això fem i intentem sumar la major part de punts que havíem previst en l’estratègia inicial. Al final ens hem de deixar la 32 per no penalitzar.

Foto de La Nova Fita

Per primera vegada en una rogaine hem utilitzat un bastó i ens ha anat molt bé per superar les fortes pujades i com a recolzament en les baixades. De ben segur que a partir d’ara formarà part del nostre material bàsic.

Endrapem el minso avituallament i decidim que no ens quedem al lliurament de premis, ja que ens resta un llarg viatge fins arribar a casa.