La meva cursa 200

Nº 200: Aquest darrer diumenge amb la cursa de muntanya del Castell de Burriac he arribat segons els meus comptes a les 200 curses, Segurament en les meves anotacions hi manca alguna cursa sobre tot dels meus inicis, allà el 1978 en les curses de les festes majors de barri.

En tot aquest temps he corregut curses de tot tipus i de totes les distàncies.

L’any passat amb poc temps vaig córrer a Burriac dues vegades, primer de nit en la primera edició del Burriac Attac i després la cursa de muntanya en un amenaçador dia de pluja i amb un terreny tot enfangant.

Aquest any les condicions meteorològiques es presentaven completament diferents malgrat la boira baixa que vaig patir en el viatge fins a Argentona. Però al Maresme el dia s’aixecava sense cap núvol. A la sortida feia una bona fresca, però quan el sol va arribar a la plaça ja començàvem a notar la seva escalforeta. Abans de sortir vaig poder xerrar una estona amb l’Esteve i l’Yves a amb qui feia temps que no coincidíem, i també amb el Dennis, un habitual en aquest tipus de curses.

Els 2 primers kms. són un recorregut urbà per Argentona i van bé per completar l’escalfament abans d’encarar les primeres rampes. Tinc bones sensacions en aquesta primera pujada i tret d’un petit embut en unes curtes escales la puc fer tota corrent.

La primera baixada fins a Cabrera és trepidant. Un altre cop una mica d’asfalt i un racó preciós al costat de l’església de Cabrera. Aviat ens trobem davant la infernal pujada al Montcabrer. Són 11 minuts en filera d’un i escoltant la nostra respiració alterada per l’esforç. Ja som dalt i podem contemplar el Maresme i el mar.

Unes curtes baixades ens condueixen fins al segon avituallament del dia abans d’enfilar amunt cap el punt més alt de la cursa, el Turó de Cirers, primer per pista, però poc després per un corriol que es va estrenyent. Tret d’uns metres amb moltes pedres la resta fa de bon córrer, encara que és impossible avançar. S’acaba la pujada. Porto 1-22, per 1-18 l’any passat i estic a la meitat de la cursa. Serà difícil millorar el temps de l’edició anterior. Aquest any és una mica més llarga, ja que la pluja i el mal temps de l’any passat va obligar a canviar el lloc de la sortida i es va escurçar el recorregut.

Ara comença un perllongat descens, primer per pista.

Després per un corriol estret que va fent ziga-zagues i on gaudeixo d’allò més. Travessar la Riera de Clarà marca el final de la baixada. Ens tornem a enfilar per corriols, tret d’alguns trams difícils, aquí també podem continuar corrent. Els quilometres van passant factura i ja començo a tenir ganes de veure el castell i enfilar la darrera baixada, però aquest és fa esperar. Desitjo veure’l després de cada corba o pujada, però no és així.

Al final aquí el tenim, una petita grimpada i ja hi som. 2-22 a dalt del castell per 2-18 l’any passat i ara tal com em diuen al control del castell, “escales avall”. Què malament sona, no ? Baixo el més ràpid possible, primer per pista i després per corriol estret. En plena baixada i abans d’agafar l’asfalt una petita pujada d’aquelles que fa mal. I ara ja pels carrers del poble fins a l’arribada. Aquest darrer quilòmetre se’m fa llarg. Ja tinc ganes d’acabar. Al final han estat 2-44 d’una magnífica cursa amb una organització perfecte.

A l’arribada puc gaudir d’un excel·lent entrepà d’embotit i un molt bon massatge per recuperar les cansades cames. Feia temps que a l’acabar una cursa no em feien un massatge tan complert.

Amb aquesta cursa s’han acabat els tres diumenges seguits corrent competicions. Feia molt de temps que no ho feia això. La meva mitjana és d’una cursa al mes o cada tres setmanes i no acostumo a córrer competicions de forma tan seguida. I també amb aquesta cursa es tanca el IV Circuït Català de Curses de Muntanya. Ara només em resta esperar a què surti la classificació final.