dissabte, 7 de juliol de 2007

Olla de Núria

L’estiu passat vaig donar el tret de sortida de les vacances amb una escapada a Bastiments amb uns amics. Aquest any he decidit fer quelcom semblant. Fa temps que vull fer la Olla de Núria i al final m’he decidit.
    

Sona el despertador a les 4, però faig mandres i trigo una bona estona a posar els peus a terra. Esmorzo i preparo tot el necessari per la sortida. A les 5.30 em poso en camí. És una matinada de lluna plena. No estic avesat a agafar el cotxe en dia laborable, i per ser aquestes hores de la matinada trobo que hi ha molt trànsit. A mesura que m’allunyo de la zona metropolitana hi ha menys cotxes, però no és fins passat Vic que la carretera comença a estar força buida.
A les 7.30 sóc a Fontalba. Fa un fort vent i fred. M’abrigo, em poso els guants i amunt en direcció del cim de la Dou. Veig un ramat d’isards i abandono el camí per apropar-m’hi ja que tinc el vent en contra. Quan ja soc a prop, uns 30 metres fugen corrent.
 
Recupero el camí. El vent es cada cop més fort, sobre tot, en el tram final de pujada que es fa feixuga. Penso que el proper diumenge per aquest camí baixaran corrent els de la cursa de les Barraques. Què bé que s’ho passaran!
A les 9.10 sóc al Puigmal. Cerco un lloc arrecerat per menjar l’entrepà. Bec aigua ja que la llauna de cervesa que portava encara està congelada. Em passa pel cap deixar-ho estar. El fort vent és molt empipador. Però no he fet dos hores de cotxe per només pujar al Puigmal.
                         
Segueixo (9.35) per la carena, primer fins el Pic petit del Segre i després fins al Pic del Segre (10.25), ara ja sense guants. En les zones que el camí passa per la banda francesa el vent desapareix i a més disminueix en la seva força. Des de que he començat puc gaudir dels primers moments de tranquil·litat i silenci sense l’empipador vent.
Passo pel pic de Finestrelles a les 11.20 i camí cap el Pic de Núria em trobo a la segona persona en tot el matí. La soledat és total i m’agrada. Abans de l’ascensió al Pic d’Eina em trobo a un bon grup d’excursionistes que porten dies de travessa pel Pirineus. A partir d’aquí em començaré a trobar més gent, encara que no massa. El vent continua empipant a estones, el que més em molesta és el soroll, però excepte en els cims ara ja puc anar amb menys roba. A les 12.10 faig el Pic d’Eina i a les 12.30 el Noufonts. He fet pràcticament tota la travessa caminant, defugint de córrer, excepte en alguna baixada en la que m’he deixat anar.
Arribo al Coll de Nou Creus a les 13.30. Tinc gana i decideixo baixar a Núria a fer un mos i donar per acabada la volteta. Els Torreneules quedaran per una altra vegada. Faig la baixada per la Coma de Nou Creus trotant, amb petites aturades per contemplar tot el bestiar que trobo pel camí. A part de les tranquil·les vaques i un ramat de cavalls, està ple de isards, i marmotes. En un moment darrera d’unes roques al mig del camí hi ha 3 isards a uns 5 metres de distància  que puc contemplar per uns instants abans no es posin a córrer.
A les 14.30 sóc a Núria. M’aturo una estona a menjar. Ara si que em puc beure la cervesa que portava. Encara està ben fresca. A les 15.30 agafo el camí cap a Fontalba. Dono la travessa per acabada i decideixo prendre’m aquest tros com un passeig, del que gaudeixo d’allò més. Sempre m’ha agradat molt aquest camí. Veig les marques de la Núria-Queralt del passat cap de setmana. Finalment el silenci és total. Ja en tenia ganes. No tinc cap pressa perquè s’acabi. M’aturo contemplo el paisatge, escolto alguns ocells, el remor de l’aigua.
A les 17.00 arribo a Fontalba. Agafo el cotxe i cap a casa. Per la pista em pregunto per quin motiu van construir aquesta pista que no porta en lloc i que mantenen en molt bon estat. A poc a poc abandono la tranquil·litat de la muntanya per apropar-me al brogit i neguit de la gran ciutat. Com més m’apropo a casa, més cotxes i més soroll. Aprofitant les vacances hauré de repetir-ho ben aviat.