Torre Baró

Torre Baró és una estació de tren a l’entrada de Barcelona i també un barri de la ciutat. Des de petit, en els anys 60 quan anava a Barcelona amb els meus pares en el 600 sempre em cridava l’atenció aquella construcció allà dalt a la muntanya que hi havia a l’entrada de Barcelona. Un castell? unes runes? Què era? De més gran em seguia cridant l’atenció tant quan anava en tren o quan anava en cotxe a Barcelona.

De sempre havia pensat que volia apropar-me a aquella construcció.
Han tingut que passar els anys, però finalment ha arribat el dia.

Algú m’havia explicat que aquella gran mansió l’havia fet construir un Baró, d’aquí el nom de “la Torre del Baró” per la seva filla malalta de tuberculosi i a qui havien aconsellat un canvi d’aires. Però la filla no va poder gaudir de la mansió ja que va morir abans. Aleshores es van aturar les obres i les restes segueixen allà a dalt del turó donant la benvinguda a tothom qui entra a Barcelona per aquell indret. Però aquesta història com molt d’altres no és certa. “El castell” és en realitat un hotel iniciat en la primera dècada del segle XX i mai acabat.

En les onades d’immigració dels 50 i 60 esdevingué un barri d’autoconstrucció. Tot pujant des de l’estació de RENFE en direcció a la torre es pot observar que malgrat les reformes urbanístiques d’alguns carrers la major part dels habitatges són d’aquella època, encara que també n’hi ha de recent construcció.
L’urbanisme tal com correspon als barris nascuts d’aquesta manera és una mica caòtic i alguns carrers tenen rampes d’un desnivell propi de les rampes més dures del Tour. Hi ha poques botigues per no dir cap. No sembla fàcil la vida en aquest barri.

Des de dalt a part del castell hi ha una bona perspectiva de Barcelona: des de la desembocadura del Besòs fins a  Montjuic, els edificis alts que configuren el sky line de la ciutat i les grans vies de comunicació plenes del soroll de vehicles amunt i avall i les cases enfilant-se pels petits turons (Turó de la Rovira, el Carmel, ... ) de la ciutat amb una mica de verd al seu cim.

Simplement un matí diferent amb la visita a un lloc gens especial però al que feia molts anys que volia pujar.