Ja feia dies que havia planificat aquesta ruta sobre el mapa. En realitat és el tercer intent. Els dos anteriors no van reeixir per diferents motius.
En el primer intent vaig acabar visitant els Pins Recargolats acompanyat amb el Mirabet a qui em vaig trobar poc abans d'arribar a l'Era dels Enrics. Em vaig allunyar del meu objectiu inicial però va pagar la pena fer-ho. En el segon intent em vaig entretenir per dos magnífics i feréstecs torrents, el de la Font Freda i de la Font dels Confits i se'm va fer tard.
Aquest matí he sortit decidit a no distreure'm de l'objectiu marcat sobre el mapa i així ha estat. Ha estat un matí frescot, gris i lletjot. En cap moment he vist el sol. Com sempre que volto pels camins menys fresats de l'Obac no he trobat gairebé a ningú. Per sort encara és una zona no descoberta per les masses que pugen cada cap de setmana al cim de la Mola i es pot gaudir de la soledat dels camins.
He deixat el cotxe al coll de les Estenalles. La primera sorpresa ha estat descobrir que 10 dies després de la nevada, encara hi havia restes de neu a la vora de la carretera i també als camps de davant de La Mata.
Ben aviat, a prop de les runes de la Coma d'en Vila, abandono la part més coneguda del recorregut per enfilar-me fins la carena d'en Serrallonga i baixar per un corriol fins la Balma dels Abanadors.
Segueixo el corriol que em mena fins a l'Era dels Enrics. El nom fa suposar que en algun moment aquest lloc va ser on aquests "Enrics" batien els cereals per separar el gra de la palla, però no he pogut trobat cap referència.
A partir d'aquí comença la part que no conec. Al davant tinc la imponent mola del Turó del Mal Pas on em dirigeixo per un corriol ben fresat. Aquest curiós nom segons em va explicar el Mirabet, tota una enciclopèdia d'aquests racons, es deu a que el rector es feia transportar per mossos del poble en una d'aquelles cadires per carretejar a gent noble. El mossèn era una persona de pes i malhumorada i els mossos que el carretejaven estaven enfadats amb ell. Es van posar d'acord i van decidir quan passaven pel pendent estret d'aquest turó "ensopegar" i deixar caure per l'estimbat avall al senyor rector, el que va ser simplement un Mal Pas.
En arribat al collet del Mal Pas contemplo les Tres Pinasses, un dels innumerables pins de tres branques que tenim al nostre país.
A partir d'allà toca rodejar tot el Turó del Mal Pas. A la meva dreta s'enfila la gran pedra del Turó i a la meva esquerra contemplo el Torrent del mateix nom. Deixo alguns corriols que s'enfilen fins la part alta del Turó. No paga la pena pujar-hi amb el mal dia que fa avui i segueixo pel corriol fins sortir a una pista que em menarà directament a la derruïda masia de Puidoure, el meu objectiu de la volteta d'avui.
Impressiona contemplar una masia tan i tan gran. Fa pensar en com deuria ser la vida dels seus habitants i quanta gent albergaria en els seus millor temps. Va ser edificada el segle XIV i malgrat que a partir de la fil·loxera va perdre el seu esplendor encara va ser utilitzada fins els anys 70 del segle XX. La vorejo i observo les runes que encara resten en peus. Hi ha un parell de tines, d'un estil diferent de les que es poden veure en la ruta de les tines del Flequer, que són pas massa lluny d'aquí.
Deixo la masia i segueixo endavant per la mateixa pista en que hi he arribat. A la primera corba agafo un corriol que en direcció sud em menarà fins una creu, des d'on puc contemplar en tota la seva magnificència una altra de les grans masies de la zona, aquesta en millor estat de conservació: Matarrodona.
El corriol que porta de la creu fins a Matarrodona baixa de cop i cal anar en compte. Un cop a Matarradona i amb l'objectiu de la jornada complert ja només resta tornar al Coll d'Estenalles per la pista, passant primer pel Coll de Boix. Hi ha una possibilitat interessant per si no es vol fer tanta estona per la pista: baixar fins la font de la Cruïlla i creuar a l'altra banda del torrent al Coll de la Morella, i poc abans d'arribar a l'Hostal del Daví baixar fins el Torrent de la Cansalada i agafa el corriol que mena fins el Coll de Tanca. Però aquesta opció quedarà per un altre dia.
Ara el camí per la pista és llarg però es fa agradable malgrat el dia gris, pel paisatge que em rodeja que no em canso de contemplar. En alguna raconada encara puc trepitjar restes de la nevada.
Dono per acabada la volta. Han estat 20 kms. Penso que hauré de repetir-la en un dia de sol que em permetrà gaudir més i millor de tots aquests indrets.
Ben aviat, a prop de les runes de la Coma d'en Vila, abandono la part més coneguda del recorregut per enfilar-me fins la carena d'en Serrallonga i baixar per un corriol fins la Balma dels Abanadors.
Segueixo el corriol que em mena fins a l'Era dels Enrics. El nom fa suposar que en algun moment aquest lloc va ser on aquests "Enrics" batien els cereals per separar el gra de la palla, però no he pogut trobat cap referència.
A partir d'aquí comença la part que no conec. Al davant tinc la imponent mola del Turó del Mal Pas on em dirigeixo per un corriol ben fresat. Aquest curiós nom segons em va explicar el Mirabet, tota una enciclopèdia d'aquests racons, es deu a que el rector es feia transportar per mossos del poble en una d'aquelles cadires per carretejar a gent noble. El mossèn era una persona de pes i malhumorada i els mossos que el carretejaven estaven enfadats amb ell. Es van posar d'acord i van decidir quan passaven pel pendent estret d'aquest turó "ensopegar" i deixar caure per l'estimbat avall al senyor rector, el que va ser simplement un Mal Pas.
En arribat al collet del Mal Pas contemplo les Tres Pinasses, un dels innumerables pins de tres branques que tenim al nostre país.
A partir d'allà toca rodejar tot el Turó del Mal Pas. A la meva dreta s'enfila la gran pedra del Turó i a la meva esquerra contemplo el Torrent del mateix nom. Deixo alguns corriols que s'enfilen fins la part alta del Turó. No paga la pena pujar-hi amb el mal dia que fa avui i segueixo pel corriol fins sortir a una pista que em menarà directament a la derruïda masia de Puidoure, el meu objectiu de la volteta d'avui.
Impressiona contemplar una masia tan i tan gran. Fa pensar en com deuria ser la vida dels seus habitants i quanta gent albergaria en els seus millor temps. Va ser edificada el segle XIV i malgrat que a partir de la fil·loxera va perdre el seu esplendor encara va ser utilitzada fins els anys 70 del segle XX. La vorejo i observo les runes que encara resten en peus. Hi ha un parell de tines, d'un estil diferent de les que es poden veure en la ruta de les tines del Flequer, que són pas massa lluny d'aquí.
Deixo la masia i segueixo endavant per la mateixa pista en que hi he arribat. A la primera corba agafo un corriol que en direcció sud em menarà fins una creu, des d'on puc contemplar en tota la seva magnificència una altra de les grans masies de la zona, aquesta en millor estat de conservació: Matarrodona.
El corriol que porta de la creu fins a Matarrodona baixa de cop i cal anar en compte. Un cop a Matarradona i amb l'objectiu de la jornada complert ja només resta tornar al Coll d'Estenalles per la pista, passant primer pel Coll de Boix. Hi ha una possibilitat interessant per si no es vol fer tanta estona per la pista: baixar fins la font de la Cruïlla i creuar a l'altra banda del torrent al Coll de la Morella, i poc abans d'arribar a l'Hostal del Daví baixar fins el Torrent de la Cansalada i agafa el corriol que mena fins el Coll de Tanca. Però aquesta opció quedarà per un altre dia.
Ara el camí per la pista és llarg però es fa agradable malgrat el dia gris, pel paisatge que em rodeja que no em canso de contemplar. En alguna raconada encara puc trepitjar restes de la nevada.
Dono per acabada la volta. Han estat 20 kms. Penso que hauré de repetir-la en un dia de sol que em permetrà gaudir més i millor de tots aquests indrets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada