No fa massa caps de setmana vaig llegir la notícia de la mort de dos corredors en una mateixa marató (la marató Vias Verdes de Ojos Negros), un en el transcurs de la cursa i l'altre, un maratonià expert, que va morir després d'acabar la cursa sense problemes un cop ja era al seu allotjament. El cap de setmana passat també va morir un altre corredor.
Amb gairebé a prop de 40 anys dedicats a les curses populars i després d'haver corregut curses de tots tipus en tot aquest temps, una notícia com aquesta t'impacta encara que no vulguis. Et passa pel cap que també et podria passar a tu. Però els humans tenim un cert convenciment íntim de que nosaltres som invulnerables i que aquest tipus d'incident només pot passar als altres.
Amb tots aquests anys dedicats al córrer amb més o menys intensitat i regularitat que de tot hi hagut i havent participat i preparat tot tipus de cursa, mai he anat al metge per motius relacionats amb el meu esport, ni he fet cap prova d'esforç. És possible que a molts els hi pugui semblar una imprudència i segurament ho és, però és que mai n'he sentit necessitat.
Acostumo a córrer per sensacions, sense fer massa cas del rellotge, i amb un lema molt clar: no m'agrada patir. És clar que sobretot, en les curses de llargues distàncies sempre hi ha un cert patiment, però aquest sempre l'he portat sota control i mai m'ha suposat cap problema. De fet sempre que he tingut un objectiu a l'horitzó de molt llarga distància, he entrenat amb temps el volum suficient per acabar la cursa sense massa patiment. El secret està en trobar el ritme adequat que hom és capaç de portar.
En tots aquests anys només he abandonat tres vegades. Sóc tossut de mena i m'agrada acabar el que començo. Això també em passa amb els llibres. I quan he abandonat no ho fet mai per problemes físics, els motius sempre han estat uns altres.
Les llargues distàncies i les curses amb fort desnivell m'inspiren respecte. Tots tenim els nostres límits i cal que els coneguem bé, però a vegades, ens podem sobrevalorar. De fet hi ha curses que em criden l'atenció a les que mai m'he atrevit a inscriure'm. Si no veig clar que està dins de les meves possibilitats, prefereixo no arriscar-me.
Ara bé, tots tenim la creença personal de que som invulnerables i de que aquests accidents mai ens passaran a nosaltres. Forma part dels valors de la nostra societat, una societat de risc i que sobrevalora i organitza moltes activitats de risc, però que viu permanentment d'esquena a la mort com si aquesta no existís i no es pogués produir mai. No pensem ni en la nostre mort i en la mort de les persones que ens envolten fins que aquesta apareix de sobte i amb traïdoria. Alhora ens sorprèn i no ens en sabem avenir. Encara que sabem que no és cert ens creiem invulnerables i en certa manera immortals. Està clar que vivim dins d'una falsedat evident.
Amb gairebé a prop de 40 anys dedicats a les curses populars i després d'haver corregut curses de tots tipus en tot aquest temps, una notícia com aquesta t'impacta encara que no vulguis. Et passa pel cap que també et podria passar a tu. Però els humans tenim un cert convenciment íntim de que nosaltres som invulnerables i que aquest tipus d'incident només pot passar als altres.
Amb tots aquests anys dedicats al córrer amb més o menys intensitat i regularitat que de tot hi hagut i havent participat i preparat tot tipus de cursa, mai he anat al metge per motius relacionats amb el meu esport, ni he fet cap prova d'esforç. És possible que a molts els hi pugui semblar una imprudència i segurament ho és, però és que mai n'he sentit necessitat.
Acostumo a córrer per sensacions, sense fer massa cas del rellotge, i amb un lema molt clar: no m'agrada patir. És clar que sobretot, en les curses de llargues distàncies sempre hi ha un cert patiment, però aquest sempre l'he portat sota control i mai m'ha suposat cap problema. De fet sempre que he tingut un objectiu a l'horitzó de molt llarga distància, he entrenat amb temps el volum suficient per acabar la cursa sense massa patiment. El secret està en trobar el ritme adequat que hom és capaç de portar.
En tots aquests anys només he abandonat tres vegades. Sóc tossut de mena i m'agrada acabar el que començo. Això també em passa amb els llibres. I quan he abandonat no ho fet mai per problemes físics, els motius sempre han estat uns altres.
Les llargues distàncies i les curses amb fort desnivell m'inspiren respecte. Tots tenim els nostres límits i cal que els coneguem bé, però a vegades, ens podem sobrevalorar. De fet hi ha curses que em criden l'atenció a les que mai m'he atrevit a inscriure'm. Si no veig clar que està dins de les meves possibilitats, prefereixo no arriscar-me.
Ara bé, tots tenim la creença personal de que som invulnerables i de que aquests accidents mai ens passaran a nosaltres. Forma part dels valors de la nostra societat, una societat de risc i que sobrevalora i organitza moltes activitats de risc, però que viu permanentment d'esquena a la mort com si aquesta no existís i no es pogués produir mai. No pensem ni en la nostre mort i en la mort de les persones que ens envolten fins que aquesta apareix de sobte i amb traïdoria. Alhora ens sorprèn i no ens en sabem avenir. Encara que sabem que no és cert ens creiem invulnerables i en certa manera immortals. Està clar que vivim dins d'una falsedat evident.
4 comentaris:
Doncs... a mi em fa la mateixa por que guanyar un gran premi (tothom coneix algú que ha guanyat algún premi gros) i mai serem nosaltres.
(No és del tot just, doncs jugar juguem poc, i només per això ja no són les mateixes probabilitats)..
Es clar que quan passa això (he vist 2 infarts en carrera, Mitja BCN i 10K Matadepera) t'ho plantejas durant uns minuts...baixant el nivell de patiment temporalment, però després seguim com sempre: Potser la mateixa persona s'hauria mort a la cama l'endemà i mai hauria sigut noticia...
Inmortals no, però de moment, invulnerables!!
Molt sincer i alliçonador Ricard !!
He tingut la sort de no veure-ho mai d'aprop. Encara que conexia dos companys que van morir en cursa, un en d'orientació i una en curses de muntanya, i també un company que se'n va sortir després d'un infart a l'acabar una cursa. És cert que quan passa et fa rumiar, però després segueix endavant com sempre.
Albert, fa temps que veig que vivint molt d'esquena a la mort i aquesta només la veiem a prop quan s'ens more algú proper. Possiblement a això ha ajudat els avenços de la sanitat que ens permeten viure molts anys, i que ara no es more tanta gent com abans quan la mort era molt més present en la societat.
Publica un comentari a l'entrada