Solitud per terra de voltors

Cercava una cursa per fer quilòmetres en el meu camí cap Aralar 2016. Primer vaig pensar en la cursa de l'Alba de tan bons records, però les inscripcions estaven tancades. Aleshores no vaig dubtar aniria a Sant Hipòlit el poble natal del meu pare. La proposta de la Terra dels Voltors feia molt bona pinta. 

En el camí cap a Osona plou. Les previsions tampoc són massa bones. Dubto de si realment faré la cursa. No vull està 3 hores sota la pluja. Poc abans de començar la cursa, deixa de ploure i decideixo, si més no, començar. Cas de que es compliqui el temps, sempre sóc a temps de deixar-ho, i fer la cursa curta.

M'enredo cercant la sortida i arribo tard a la mateixa. Surto al darrera de tot. Tampoc és un problema, ja que aquest ja era el meu pla inicial. Són 22 km. i el meu objectiu és estar unes 3 hores. 

Comencem en pujada i m'ho agafo amb calma. Els corriols estan humits, però no enfangats. Troto excepte quan es posa molt costerut. Deixo enrere a un corredor i m'enganxo a dos més. Conec la zona de quan un estiu vaig fer el sender de petit recorregut que passa per alguns dels llocs que també visitem avui.

Rodegem per un corriol ben corrible la penya on està el castell de Voltregà i Sant Martí Xic per finalment enfilar-nos al castell i passar pel primer avituallament. Una mica de líquid i avall que fa baixada.

És agradable trotar per aquests corriols d'un verd esplendorós, a estones envoltats per una lleugera boira. La pluja ens respecta i de moment malgrat el dia gris i amenaçant no plou. El recorregut és un constant de pujades i baixades suaus. Miro el rellotge i porto un ritme més lent del previst. Faré més de tres hores segur. Arribo al segon avituallament i enfilo el corriol que em menarà a Santa Llúcia, el punt més alt de la cursa. Són dos kms. de pujada continuada, una primera part que es fa llarga per un corriol que m'obliga a caminar, i una segona part ja per pista i més suportable. Faig cim km. 10,7 i 1 hora 50 minuts.

Gaudeixo com un nan en la baixada per un corriol sinuós, gens tècnic que em permet portar una bona velocitat de cursa. Com m'agrada aquesta sensació de solitud per entremig d'aquest bosc humit atent al terreny. Superats un parell de petits repetjons ja torno a ser al mateix avituallament d'abans, on coincideixo amb un altre corredor amb el que farem la goma fins al final. Un got d'aigua i a seguir baixant. Passem a prop d'uns sembrats que ens mostren ufanosos els seus verds brillants. 

Darrer avituallament i una pujada que em deixa ben frenat en la meva progressió. Una mica malparits, penso, aquests organitzadors. Però res que no es pugui superar amb calma.

Passo la barrera les tres hores de cursa. Miro el perfil de cursa i ara si que tan sols és baixar i baixar, amb tres petits repetjons que puc fer trotant amb una mica sobretot d'esforç mental. Tinc al meu davant la Creu del Morral. Ja estic a prop de l'arribada. El lloc mereix una aturada i una foto.

Aquesta creu forma part de la meva particular història familiar. Moltes vegades havia escoltat al meu pare explicar com el tiet Pere, un germà del meu avi, l'havia tirat al terra al 36 en l'inici de la guerra civil. Poc més d'un km. i donaré per acabada la cursa. M'agrada el tram final en el que rodegem la zona de l'arribada per dalt d'una carena abans de baixar.

I punt i final a la cursa ben satisfet. Han estat 22 km. i 3-29 de solitud per aquests caminois lliures de pluja, malgrat les previsions inicials.

Recollir la bossa, i la botifarra i cap a la dutxa a La Pista en majúscules, un altre lloc emblemàtic del poble. Tinc ben viu el record d'una final de Copa d'Europa entre el Voltregà i el Reus allà a finals dels 60. 

Marxo cap a casa amb un bon balanç: m'he trobat bé físicament i he aconseguit acabar la cursa molt sencer i amb un bon ritme en tota la part final. Una cursa molt recomanable.