diumenge, 28 de juliol de 2019

Una passada de mundial!!!


27 i 28 de juliol, 16è Campionat Mundial de Rogaine a La Molina
The Wild Boar Trio: 147 punts (24 fites) 23-52-52 Categoria MSV (homes Superveterans)
19-35-34 en moviment 58,8 km. 20-03 x km. 2340 metres de desnivell positiu.
17è de 21 classificats en categoria MSV, 150 de 176 classificats en equips masculins.
Campions d’Iberogaine en Categoria de Superveterans.

Em costa fer-me a la idea que participaré en un mundial. Porto des de molt jove practicant esport, però mai m’havia passat pel cap que podria participar en una competició internacional d’aquestes característiques.

De fet, ¿qui ens ho havia de dir allà pel gener del 2009 quan participàvem en la primera Rogaine ques’organitzava en les nostres terres que anys després estaria en un mundial formant equip amb l’organitzador d’aquella competició pionera a tot l’Estat? Des d’aleshores ja porto 52 rogaines formant equip amb diferents companys. Aquesta d’avui serà la meva rogaine 53.

Serà la meva tercera Rogaine de 24 hores. Les altres dues van ser els campionats d’Europa de La Llacuna, el2013 i el d’Aralar el 2016 formant equip amb Joan Sánchez d’Aligots en les dues ocasions. Vam gaudir d’allò més i en guardo un molt bon record a la memòria. Són una bona colla d’hores trescant per boscos i muntanyes a la cerca del major nombre de fites i amb l’objectiu de sumar el major nombre de punts fins caure ben rendits.

Els dies abans de la competició són dies de preocupació. Malgrat que està fent una molt bona setmana, la previsió pel dissabte és de unes bones tempestes per la zona de la competició. Després de tants dies de calor i sense pluja, ja és tenir mala sort. El temps que faci pot condicionar molt el desenvolupament de la competició. A l’hora de decidir que agafo sembla més que prepari una expedició que no una competició de tan sols 24 hores.

Passades les 6 del matí em trobo amb els companys. Passen de les 8 quan entrem al Centre de Competició per complir amb els darrers tràmits de la inscripció i recollir pitralls i material. A les 9 ja amb el mapa al davant és l’hora de decidir quina serà la nostra estratègia. Tenim dues hores per endavant per prendre decisions. Encara que sabem que en aquest terreny no serà gens fàcil volem evitar al màxim els grans desnivells tant de pujada com de baixada. Planifiquem un bucle llarg per fer avui amb la idea de tornar al centre de competició al voltant de mitjanit o una mica més tard, per menjar, dormir una estona, esmorzar i tornar a sortir unes horetes abans de tancar el campionat.

Comença a ploure fort. Aprofitem l’estona per anar perfeccionant la nostra estratègia i estudiar diferents alternatives. Som un pèl agosarats però creiem que el que hem pensat entra dins de les nostres possibilitats físiques i a més ens permet allargar o escurçar el recorregut en funció de com anem de temps.

Ja és hora de passar la revisió de material i entrar en el parc tancat des del que es donarà la sortida. Plou a bots i barrals i no ve gens de gust mullar-nos abans de començar. Sense manies esperem el moment de la sortida sota el paraigua.

Tal com estava previst a les 12 en punt uns trabucaires donen el tret de sortida. Passem pel cotxe a deixar els paraigües i ja estem participant en el mundial de Rogaine 2019.

Les primeres fites les tenim en lleugera baixada en la zona de l’estació d’esquí. Plovisqueja. Per moments s’hi posa fort, però després afluixa i no ens molesta massa. Anem fent camí. Al darrer moment hem afegit dues fites a la nostra planificació que suposen 12 punts més sense fer gairebé desnivell i tampoc una distància excessiva. Ens estem movent per la zona central del mapa. Trobem una manera d’enllaçar-les sense haver ni de baixar, ni de pujar massa.

Portem una mica més de dues hores de cursa i la pluja va afluixant fins que deixa de ploure. Portem davant nostre una parella de japoneses. Estem dins del bosc i la humitat dels arbres encara ens mulla, però ben aviat apreciem les primeres ullades de sol. Baixem una mica més, travessem un torrent i ja estem a l’altra vessant de la muntanya. Ens aturem un moment, per treure’ns la jaqueta impermeable i posar-nos protecció solar. Per uns moments em passa pel cap que estic participant en un mundial.
Avancem a bon pas per una pista per assolir la nostra primera fita de 9 punts (95). Baixem fort fins un torrent, i ens enfilem per un esperó per enllaçar una nova fita de 9 punts (93).

Ara ens toca pujar, però seguim la màxima del gran sensei de l’orientació Tommi Tölkkö “Bajar suave y subir suave”. Seguim a nivell fins passar a l’altra banda d’un torrent, i anem pujant suaument per la seva riba. No som els únics que ho fem. Portem al davant un equip que segueix la mateixa estratègia. És fa difícil seguir avançant per la gran quantitat d’arbres caiguts i ens decidim a enfilar-nos pel dret fins la carretera de la Collada. Un cop travessada ens seguim enfilant per una zona oberta. No esperem a pujar fins el corriol i ens endinsem dins del bosc. La fita ens costa de trobar. Hauria estat més fàcil fer-ho a partir del corriol que passava per sobre. Està en el que segurament havia estat una trinxera o niu de metralladores que possiblement protegia la carretera de la collada.
Estem dins del mapa del Pla de les Forques. Fa una estona que escoltem tronar. El cel es mostra cada vegada més amenaçador per totes les bandes. L’horitzó es va ennegrint i enfosquint. Ens aturem un moment en una cruïlla de pistes per valorar la nostra situació. Mentre ens avituallem amb les nostres barretes energètiques de pernil revisem el mapa i la nostra planificació inicial.

Volíem acabar aquesta zona de fites amb 6 hores. Ja practiquem hem esmerçat aquest temps i encara ens resten 5 fites. Decidim fer la fita de més punts que tenim ben a prop, la 96, passar per refugi del Pla de les Forques i dirigir-nos en direcció Est deixant la resta de fites. Així ho fem. La temperatura va baixant i ens cal abrigar-nos de nou. Cau alguna gota però no acaba de ploure.

A partir d’aquí les fites estan més separades i el nostre ritme segurament s’ha alentit. Seguim pujant, però amb un desnivell suau que no suposo massa desgast. Malgrat que en alguns moments podem optar per pujar pel dret per estalviar distància, no ho fem. Preferim donar més volta, però no desgastar-nos tant físicament. La tempesta i la grisor dels núvols volta de forma amenaçadora, però no descarrega. Seguim sumant punts a poc a poc.
Entrem en una zona oberta de prats alpins per la que ens mourem una bona estona. Albirem en diferents parts de l’horitzó com llampega a molts llocs. Es va fent fosc. La 75 serà la nostra darrera fita amb llum solar.



Anem girant ja en direcció a la Collada de Toses, ja sota la llum del frontals. Per no voler pujar i després baixar hem de travessar una zona de vegetació baixa per la que costa desplaçar-se. Trobem un bon punt d’atac per la primera fita nocturna (45) i la clavem. Donem un cop de mà a un equip que no sap on es troba. Des del mateix punt d’atac intentem la següent (105). Però la foscor ens juga una mala passada. Localitzem una zona d’aigua que no sabem identificar en el mapa. Fem diferents hipòtesi. Finalment ens ressituem i ens dirigim cap a la fita, però tornem a perdre a desviar-nos. Finalment interpretem bé el mapa i el terreny i assolim la nostra única fita de 10 punts de tot el mundial situada en un búnquer.

Sortim del bosc i caminem per una zona oberta, vorejant el bosc. No som els únics. Però se’ns fa molt llarg i comencem a buscar la fita molt abans. Ens costa molt ressituar-nos. El lloc està ple de vaques ajagudes amb els ulls brillants. Què deuen pensar de veure tanta gent amb frontal donant voltes pel seu territori, un lloc que a aquestes hores acostuma a estar ben solitari!

Després de moltes voltes i quan ja renunciem a trobar-la i decidim cercar el corriol que ens ha de menar fins a la Collada, trobem la fita. Realment estàvem molt mal fixats. El cansament, la baixada de ritme, la foscor, .... haurà estat la suma de tot plegat. Ja passa de mitjanit.

Refem l’estratègia i renunciem a dues fites que ens obligarien a assumir un fort desnivell de més de 150 metres de forma directa. No ens costa massa posar-nos d’acord. Tots tres volem descansar una estona com abans millor.

Feta la fita que hi ha prop de la Collada, enfilem per la carretera fins el Centre de Competició. Però abans d'arribar a la carretera ens aturem al mig de la pista que ens hi porta, apaguem els frontals i mirem el cel estrellat. Després de la guitza que ens han fet els núvols al llarg de tota la jornada, ara ens han deixat un cel simplement espectacular. És un dels moments màgics de la Rogaine.

Intentem caminar tot el ràpid que les nostres forces a aquesta hora ens permeten. Pel camí sumem una fita de 2 punts. Aquest tram de carretera s’ha fet llarg.

Arribem al Centre de Competició que encara no són les tres. Ens hidratem, i mengem, i decidim dormir una estona al cotxe.

Les poc més de dues hores que hem dormit ens han anat prou bé. El dia va clarejant mentre decidim l’estratègia del passeig matinal. De nou intentem fer el mínim desnivell possible. La idea serà fer 6 fites que després d’una pujada inicial podrem fer força a nivell abans de començar a baixar.

Són les 7 del matí quan sortim. Tenim 5 hores per estirar les cames i agafar gana pel dinar. La primera(23) és ben fàcil, però ens enredem sols, per uns corriols que suposem que no estan pintats al mapa i que si ho estaven. Potser encara no ens havíem despertat del tot!

I la pujada comença. Per aquíhavíem baixat amb el Joan fa 3 anys en una rogaine de 12 hores en una nefastadarrera hora de cursa. Resulta feixuc però anem fent. Amb gairebé tot el desnivell positiu d’aquest matí resolt ens endinsem a nivell pel mig del bosc per localitzar la gran clariana on hi la fita 71.
Seguim a nivell. Sempre que podem tractem d’utilitzar els corriols que fa el bestiar que pastura per la zona. Ens cal donar una bona volta, però ens trobem força bé i anem avançant. Arribar a la 62 ens obliga a un darrer tram de pujada que a hores d’ara fa mal però que no hi ha més remei que superar.

Un bon flanqueig ens mena just a 10 metres per sota de la següent fita, la 82.
Ja només ens resten dues fites. Baixem amb compte pel mig del bosc fins arribar a una pista. Només ens cal seguir-la per assolir la penúltima fita (69) en un bosquet.
La darrera fita (38) és en baixada, pel mig del bosc, en un esperó entre dues rieres. Anem baixant. No arriba mai. Ens situem entre les dues rieres i ja la tenim. Darrer esforç fins a l’arribada. Tenim temps i no anem amb massa pressa. Bé, de fet, a aquestes alçades ja no podem anar ràpids. Ja ho tenim. Preparem l’estelada i entrem supercontents a la meta, entre aplaudiments d’organitzadors i públic.

Ens emocionem. Hem assolit participar en el mundial que es jugava a casa nostra, en els nostres terrenys d’orientació i ho hem fet amb molta dignitat. Estem molt satisfets de com ens ha anat. Les imatges i emoció viscuda d’aquest final de cursa quedaran per sempre més a la nostra memòria personal.

Felicitem a l’organització pel nivell de la Rogaine que ens han ofert. Ens hidratem mentre esperem descarregar l’sportident.

Recuperem forces amb el dinar i marxem ràpid. Tenim ganes de ser a casa i poder descansar. No ens quedem al lliurament de premis. Només arribar a casa rebo un whatsapp del Joan que m’informa que ens guarda el premi del Campionat d’Iberorogaine de Superveterans. Llàstima per haver marxat i no poder haver pujat al podi a recollir-lo. Hauria estat un bon colofó a aquesta llarga jornada mundialista.
Foto al podi sota la pluja abans de la sortida.


2 comentaris:

Unknown ha dit...

Enhorabona Ricard!!
Per poder participar al Mundial, i a més guanyar la Iberrogaine?
(vol dir que tots els Superveterans que van
tenir més punts eren de l'extranger?)

Doncs sí comença a ser un esport popular mundialment!

Sort que no va fer tanta calor com tota la setmana... però tampoc calia ploure tant, oi? Tot i així, crec que vau tenir sort, doncs aquí a BCN va ser molt pitjor!!

Em trec el barret, doncs 24 hores cercant fites és una passada, i sumant les moltes hores a les fosques (ni m'ho plantejo), encara molt més.

BRAVO Ricard!!!

Ricard Masferrer ha dit...

Guanyar l'Iberorogaine en la nostra categoria és molt fàcil. Érem l'únic equip espanyol. Però queda molt bé, no? Tota la resta d'equips eren de fora (australians, Nova Zelanda, nord-americans, i molts centreeuropeus i nòrdics). Sumades totes les categories, hi havia més de 400 equips inscrits, la majoria estrangers. La major part de catalans estaven a la organització, excepte els de la selecció catalana i alguns més com nosaltres. Equips espanyols tampoc hi ha massa: Navarra, València i algun altre. Cal dir que hi ha un enfrontament entre federacions, la espanyola (la FEDO) va per la seva banda i la FCOC, juntament amb Navarra, Canàries, Portugal i alguna altra comunitat forma part d'Iberorogaine.
Vam estar molt de sort amb el temps.
El secret és que t'agradi la muntanya, els mapes i cerca fites. Fer-ho al llarg de 24 hores hi afegeix la qüestió de resistència. Molts dels que fan orientació no fan Rogaine per l'exigència física que suposa. El cansament físic mentre passen les hores també fa més difícil pensar i és més fàcil fer errades d'estratègia o d'orientació. D'alguna manera queden minimitzats al ser un esport d'equip.
La cerca de fites a les fosques té un plus. Has d'anar molt més en compte.