diumenge, 26 d’abril del 2020

228 voltes


El diumenge 15 de març sortia a córrer en semi-clandestinitat per darrera vegada. Han passat 6 setmanes, 42 dies, en els que he caminat donant voltes pel pis i també he fet una mica d’exercici. El passat dijous vaig provar de córrer al terrat, i no va estar malament. Al menys era diferent!

Tinc ganes de tornar una mica a la normalitat dintre del que és possible en aquesta vida confinada i estranya que portem tots plegats. Com molts altres diumenges em llevo i esmorzo veient les notícies del 3/24. Em poso la calça curta i una de les moltes samarretes de curses. Em calço les sabatilles i surto de casa, però en lloc de baixar les escales cap el carrer enfilo escales amunt a cercar el terrat amb l’objectiu de córrer una estona a l’aire lliure i recuperar alguna de les sensacions perdudes en aquests dies.

Fa sol amb alguns núvols al cel. La temperatura és agradable. Mentre volto i volto puc veure el pati interior amb totes les seves finestres, unes obertes, altres tancades o a mig obrir, la roba estesa, algú mirant per la finestra, una parella a dalt d’un altre terrat. I vinga donar voltes. És una forma ben estranya de córrer. De tant en tant canvio el sentit dels meus girs per compensar. Com ens hem de veure!

Començo a notar la suor que feia dies que no notava, així com la sensació de l’aire a la cara. Els músculs s’activen, la respiració s’altera, el cor batega més fort. Corro arran de les parets i la barana. Escolto els ocells com piulen, però el paisatge són rajoles vermelles, paret estucada, cables de telefonia i televisió, fils d’estendre roba. No em rodeja cap arbre, ni rastre de l’olor de bosc, tampoc trepitjo cap corriol. Dalt el cel hi ha un ocellot de la policia rondant per l’aire controlant la situació. Som una ciutadania permanent vigilada. El ritme és pausat, però em resulta suficient. Tan sols cercava poder córrer una mica i no estar tancat dins de quatre parets.

He corregut poc més de mitja hora. Res de l’altre món! Però ha estat un dia una mica diferent dins d’aquesta monotonia que em rodeja.

4 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

Ben fet Ricard!!! Sense nens petits és avui el màxim que podies fer (en semi-clandestinitat també, oi?).

Veurem si el dissabte que ve ens deixen córrer per fi, sense helicòpters per vigilar-te

Ricard Masferrer ha dit...

Ben cert, continua essent una activitat clandestina dins d'aquest mon en el que hem entrat en les darreres 6 setmanes en les cal tenir permís per fer fins i tot les tasques més quotidianes. A veure si dissabte l'autoritat competent té a bé donar-nos permís i com serà aquest permís.

Unknown ha dit...

Òstres, l'altre dia sortia un a UK que havia fet una marató.
Necessitem córreeeeeeeeeeeeeeeer!!!

Ricard Masferrer ha dit...

La gent aquests dies ha fet el que ha pogut, fins i tot, un Ironman s'ha fet en confinament. Realment no sé si estem massa bé tots plegats. Una cosa és fer una mica d'activitat física per mantenir un cert to muscular i treure's el "mono" i l'altre es passar-s'hi el dia.