Rogaine sota amenaça

 Rogaine Vall del Corb – Savallà del Comtat

22,4 km. 5-53  16-08 x km. 715 metres de desnivell positiu,

109 punts, 18 fites 1rs. de 4 equips ultraveterans classificats

Avui toca una nova rogaine. Estrenem el mapa de la Vall del Corb. El centre de competició està situat en el petit poble de Savallà del Comtat (Conca de Barberà), un lloc del que desconeixia la seva existència.

Hi ha avís de fortes pluges a partir del migdia. De fet, hem estat tota la setmana fent seguiment de la previsió del temps i tots tenim clar que ens acabarem mullant en algun moment o altre.

Podem fer la planificació amb tota tranquil·litat. Sortirem en direcció Est i després resseguirem la zona Nord del mapa per fer una volta circular ja de tornada al centre de competició. Dissenyem alguns bucles que farem en funció de com anem de temps.

Com ja és habitual en les primeres quatre fites (33, 52, 64, 69) anem trobant altres equips que fan la mateixa o similar estratègia a la nostra. És un mapa similar al mapa de l’Espluga Calba amb molts camps de conreu i petites zones boscoses, i petits turons. Ben aviat comença a caure un plugim que no molesta però que augura el pitjor. De moment s’atura la pluja.

Fins aquí hem fet la major part en baixada per camins i pel mig dels camps. A la següent la 93 ja ens toca pujar, però també ens resulta fàcil de localitzar. Hem fet un molt bon inici de cursa. Per anar a la 72 no volem donar volta, però ens acabem trobant un torrent en el que ens costa trobar un pas. Seguim el nostre pla inicial (84 i 73) travessant camps i boscos, trotant a les baixades i caminant al pla i a les pujades.

La negror va voltant i de moment la veiem lluny, però no tenim dubte de que en un moment o altre acabarà descarregant. En alguns moments sentim tronar.

Feta la 74 descartem dues fites (57 i 45) que havíem inclòs en la nostra planificació inicial i anem directes a la 94 per camins fins endinsar-nos en un camp on penetrem al bosc i l’ataquem a nivell. Està en una clariana al mig d’un bosc. No és fàcil desplaçar-se per aquest bosc. Localitzem una clariana, però no hi ha la fita. Hi ha més equips que la busquem i no la troben igual que nosaltres Tornem enrere fins al camp, una mica més amunt que abans. De fet, sortim en el camp de sobre. Fem un segon intent i tornem a entrar al bosc. Arribem a la mateixa clariana. Quan estem a punt de deixar-ho estar, la localitzem al mig del bosc. Però, on és la clariana? Amb tot això ja hem superat les 3 hores de cursa. 

Seguim el nostre pla previst. Mentre caminem per un camp faig un mos i li comento al Joan que uns anys abans aquest tram l’hauríem fet trotant. Està clar que els anys es noten i anem molt més lents. A  la 61 ja portem 4 hores i estem al punt més a l’Oest que anirem avui i comencem a tenir clar que ens deixarem moltes de les fites que havíem previst d’inici. Ara les pujades es fan més feixugues. De fet, avui al llarg de tota la rogaine no m’he trobat gens bé. Encara tinc les cames molt pesades dels cinc dies del trekking del Posets.

Comença a ploure i ara si que tenim la impressió que ja serà definitiu, però al final torna a parar i ens deixarà acabar secs la rogaine. A falta d’una hora per acabar decidim quines seran les nostres darreres fites (62, 31 i 32). Camí de la 32 ens trobem amb els Bandolers. Comentem que igual tenim els mateixos punts i que la rogaine es pot acabar de decidir per temps. Alguna vegada ha passat. A nosaltres, ja no ens queda més gas i acabem caminant.

Finalment hem estat els guanyadors de la categoria només per dos punts i els Bandolers han fet tercers. Acabem amb un bon avituallament final i marxem cap a casa. En el camí a casa ens cau el diluvi a sobre. Hem estat de sort que no ens caigués al llarg de la cursa.

La volta al gegant: darrera jornada

 

16.2 km. 8 hores 28 minuts 714  metres de desnivell positiu

Avui és el darrer dia d’aquest trekking i començo ben d’hora a caminar. De nou em toca superar el tram de les roques antipàtiques. Al final hi hauré passat quatre vegades, dues de baixada i dues de pujada.

Superada aquesta part segueix la pujada amb una mica de tot: corriol fàcil de caminar i roques a superar. Està tot molt ben marcat, amb moltes senyals, però convé estar atent a no perdre-les ja que és fàcil despistar-se.

Arribo a l’Ibon de Crist situat en la vall coneguda com la vall dels Ibons, un conjunt d’ibons i ibonets. M’aturo una bona estona per gaudir del lloc: l’aigua tranquil·la de l’ibon i el circ de grans parets de roca que culminen en el Posets.

Deixo enrere aquest grandiós espectacle i segueixo amunt per assolir el coll de la Plana passant primer per l’ibon del mateix nom. Aquesta ha estat la darrera pujada d’aquests cinc dies. És l’hora d’acomiadar-me del gegant que m’ha acompanyat tots aquests dies. A partir d’aquí ja tot serà baixada, una llarga baixada, d’aquelles que no s’acaben mai.

Ara hi ha molts menys marques i hi ha moments en que tinc dubtes per on seguir. De fet les perdo un parell de vegades i en una ocasió em costen de trobar de nou. Passo per una zona amb uns quants minúsculs ibons sense nom. No resulta una baixada gens fàcil i cal anar en compte. Deixo a la dreta les agulles de Perramó. Més endavant m’esperen dos nous ibons on de nou em quedo encantat una estona contemplant el paisatge. Primer el petit ibon de l’aigüeta de Batisielles i després el més gran ibon Batisielles.

A la llunyania puc contemplar dos gegants més dels que hi ha a la zona, per una banda, el Perdiguero i més lluny el massís de la Maladeta amb l’Aneto. El corriol ja s’endinsa definitivament en el bosc deixant enrere el paisatge rocós que m’ha acompanyat fins aquí. De nou en una tartera torno a perdre les fites i marques que assenyalen el camí i acabo anat bosc a través fins retrobar-lo, poc abans d’arribar a l’ibonet de Bastisielles. El lloc és preciós però està massa ple de gent.

De nou pel bell mig del bosc un corriol va fent ziga-zagues fins anar a trobar la pista per la que vaig pujar el primer dia fins el refugi d’Estós. Malgrat que el camí és fàcil i en franca baixada es fa pesat. Sembla que no es vol acabar mai.

D’aquesta manera acabo aquests dies de trekking pel Pirineus i malgrat l’hora encara puc dinar a Benasque abans d’enfilar el camí cap a casa. En total han estat 5 dies per fer 60 quilòmetres, 4350 metres de desnivell positiu i més de 30 hores de caminar.

La volta al gegant: no puc amb el gegant

 

10.4 km. 7 hores 24 minuts 1153 metres de desnivell positiu

No podia passar-me uns dies per aquestes muntanyes donant la volta al Posets per les seves valls i no pujar al Posets. Avui serà el dia assenyalat.

Primer de tot refaig el camí de les roques antipàtiques per les que vaig baixar ahir. Es fa llarg i no s’acaba mai, però possiblement de pujada és de més bon fer. El dia s’ha aixecat bé. Ben aviat el sol toca les cims de les muntanyes més altes.

Em passo l’encreuament que porta al Posets i rectifico fora de camí per no haver de pujar i tornar a baixar. Ja estic en el corriol que no abandonaré en tota la jornada. Puja fort. Vaig fent xino-xano però sense pausa.

M’endinso en la coneguda com a Canal Fonda. Impressionen les parets dels dos costats i veure on s’acaba. El camí està molt fressat, i només cal concentrar-se en els propis passos i anar guanyant alçada. Em sento bé amb l’esforç que suposa. M’aturo un moment i m’abrigo.

Acaba la Canal Fonda. A la meva esquerra tinc la dent de Llardana i al davant la cresta d’Espadas. La pujada segueix. Vinga amunt i més amunt. No sé massa on vaig ja que el cim no es veu, però el camí a seguir és molt evident i no presenta dubtes ni dificultats tret de la forta pujada constant.

Comencen les fortes ventades. No m’agrada gens. Finalment arribo al punt en que ja veig el meu objectiu, però també el camí que hi porta. És un camí esposat amb estimbats a banda i banda. És prou ample, però no em refio amb aquest vent que fa. M’aturo un moment i penso què fer. No em veig capaç d’arriscar-me i decideixo baixar. Contemplo les espectaculars vistes abans de tirar avall. Em sap greu, però em sembla que és el més prudent. Després sabré que altres persones que han pujat aquell dia han fet el cim sense problemes.

Ja tinc la feina feta i ara es tracta de baixar xino-xano i gaudir de la resta de la jornada. Contemplant el paisatge a voltes sembla un paisatge lunar. Què ens porta als humans a assolir els cims de les muntanyes? Suposo que cadascú té les seves respostes. En el meu cas, des de petit anava a muntanya amb els pares. Gaudíem de llocs diversos. Ben poques vegades per no dir gairebé mai pujàvem cims. I, ja a les aleshores, me’ls mirava i pensava que m’agradaria enfilar-me allà dalt. Ja més gran vaig començar a anar a muntanya pel meu compte, gairebé sempre sol i de tant en tant, em poso el repte d’assolir el cim. No acostuma a ser el meu objectiu prioritari, però m’agrada. D’alguna manera és posar-me a prova físicament. M’agrada la sensació d’esforç i gaudeixo d’aquest esforç continuant pujant i pujant. Diria que no és una obsessió però m’agrada i en gaudeixo.

Ja força avall i feta la part de baixada més dreta m’aturo a fer un mos al costat del torrent de la Llardaneta. Segueixo i entro de nou a la zona de roques, el que he batejat com el tram de les roques antipàtiques. Comencen a caure gotes. Accelero el pas, i arribo just al refugi sense mullar-me. Al cap de cinc minuts de la meva arribada al refugi cau un bon xàfec. He tallat ben just.

La volta al gegant: pujades i baixades ben dretes

 12 km. 6 hores 39 minuts 1226 metres de desnivell positiu

Avui surto una mica més tard (7:30). S’ha passat la nit plovent, però el dia s’ha aixecat d’allò més bé. Només sortir del refugi veig al meu davant el coll de la Forqueta (2864 metres) cap on em dirigeixo.

Baixo tranquil·lament en direcció al riu Zinqueta d’Añes Cruzes que travesso per un pont i m’endinso en un bosc de pi negre espectacular. Els primers kms. són força planers amb un lleuger ascens que permet anar a bon pas, però ben aviat es comença a enfilar, a estones molt dret, alternades per zones on la pujada és més suau. El caminoi fa ziga-zagues per entremig del bosc. Els seus vorals estan farcits de bolets. Son tota una temptació!

Quan s’acaba el bosc entro en una mena de circ rocós i ben aviat després de deixar a l’esquerra el corriol que mena a l’ibón d’es Millars, entro en una mena de canal molt oberta on la pujada ara sí és ben i ben dreta. No hi ha més remei que agafar-s’ho amb molta calma. Vaig avançant a poc a poc però sense aturar-me en cap moment.

La pujada s’acaba en una mena de segon circ rocós més menut i el coll on em dirigeixo ja està ben a prop. De nou estic pujant de valent fins assolir-ho per fi.

A l’altra banda pugen els núvols que s’arrosseguen pels cims. M’agafo un breu descans abans d’iniciar el descens. El primer tram com era d’esperar és ben dret i cal anar amb compte, però després es suavitza. Contemplo el primer ibón de tota la travessa, l’ibón de Llardaneta. Després de rodejar-lo segueixo el meu descens seguint el Torrent de Llardaneta per on l’aigua baixa amb força.

 

“... el camí és com la parla,

allà on n’acaba un

també en comença un altre,

si més que els destins

aprenc a estimar el paisatge”

Cesk Freixas

 

 

Els núvols pugen i baixen i el meu caminar pel corriol crea uns moments fantasmagòrics pel mig de la boira.

Creuo el torrent per un pont i entro en una zona de roques que fan de molt mal caminar. Aquest tram final de la jornada d’avui es fa molt pesat. Cal estar atent en tot moment on es posen els peus. Resulta molt lent i el refugi no apareix fins que pràcticament ja ets a sobre.

La tarda al refugi és llarga, tranquil·la i relaxada, mentre cau una boira pixanera que no deixa veure res.

Vistes des del refugi

Vistes des del refugi

I després...

La volta al gegant: fugint de la pluja

 

11,7 km. 5 hores 19 minuts 742 metres de desnivell positiu

Em poso en marxa a les 7, just quan clareja. La previsió per avui no és massa bona. En algun moment o altre la pluja farà acte de presència. És qüestió de no entretenir-se massa pel camí.

La primera part es força planera, però ben aviat comença a pujar, però el camí és de bon fer i puc caminar a bon ritme. Al fons albiro el meu primer objectiu de la jornada, el coll de Chistau.

El camí puja per la vall d’Estós. La llera del riu que baixa porta aigua de forma intermitent. Hi ha trams en els que està ben sec a conseqüència de les poques pluges d’aquest estiu en aquesta vall. El recorregut tret del desnivell no presenta cap tipus de dificultat. Està molt fressat i només cal seguir les marques del GR-11. Comencen a caure gotes, però no va a més i s’acaben aturant.

La vall està rodejada de cims molt alts pels que s’arrosseguen els núvols que m’impedeixen contemplar-los. A mesura que m’apropo al coll la pujada es fa més feixuga però en la seva part final suavitza.

A l’altra banda sembla que està més clar. S’obren algunes clarianes però resulten un miratge de molt curta durada. Gairebé no tinc temps de res i quan mirava de fer-me una autofoto de nou comencen a caure gotes.

No m’entretinc al coll (2577 metres) i començo la baixada per la vall de Chistau. Em començo a creuar amb excursionistes que fan el trajecte a l’inrevés. Tant les roques com l’herbei estan molt relliscosos. Un parell de cops acabo amb el cul a terra i prenc més precaucions per tal d’evitar-ho.

Finalment es decideix a ploure en serio i m’aturo per protegir-me. La baixada és forta i cal anar en compte. Quan arribo a la Pleta d’Añes Cruzes ja no plou gens i m’aturo una estona per assecar tot el que s’ha mullat abans de tornar-ho a posar a la motxilla. És un lloc on conflueixen tres barrancs que porten molta aigua i que acaben formant el Riu Zinqueta d’Añes Cruzes. D’aquesta pleta surt un caminoi que permet ascendir a un dels gegants de la zona, el Bachimala.

Ja sense pluja segueixo endavant. A partir d’aquí el corriol segueix baixant, però ja no ho fa de forma tan forta. A la meva esquerra i al fons de la vall tinc el riu. A l’altra banda del riu observo els diferents barrancs i valls que venen del Posets que tímid no es deixa veure.

Baixo xino-xano fins arribar a les bordes de Viadós. Criden l’atenció el nombre de bordes que hi ha, al menys una desena. Antigament aquí s’havia cultivat blat i les famílies hi vivien tot l’estiu, però ja només és zona de pastura bàsicament d’ovelles. Però també hi ha força vaques.

Quan arribo al refugi m’haig d’esperar una estona ja que els guardes estan dinant. Al meu davant puc contemplar, ara sí, l’impressionant Posets. Un cop instal·lat i quan encara estic dinant cau una forta tempesta. De fet es passarà tota la tarda entre ruixats i tempestes, en alguns moments amb pedra inclosa.

La volta al gegant: escalfar motors

 

9 km. 2 hores 57 minuts 656 metres de desnivell positiu

Abans no acabi aquest estiu agafo de nou la motxilla i em poso a caminar per la muntanya. Aquest any serà la volta al Posets, un dels gegants dels Pirineus. M’agrada trescar uns dies per les muntanyes sense res més a fer lluny de les zones més civilitzades i trepitjar terrenys desconeguts.

Després de 4 hores de cotxe i una breu aturada a Benasque inicio el trekking del Posets o el que també anomenen “la vuelta a los 3 refugios”. Aquesta etapa inicial és ideal per escalfar el motor de cara a properes jornades més llargues i més dures.

Pujo de forma suau per una pista de bon caminar per la Vall d’Estós. Al costat tinc el riu del mateix nom que baixa amb força mentre jo pujo lentament sense pressa.

Trobo molts indicadors del camí, així com marques del GR-11. No hi ha cap dificultat en seguir la ruta. Retrobo les sensacions de caminar a poc a poc sota el per de la motxilla, i alhora sé que tinc uns dies per endavant per trescar en solitud per aquestes muntanyes, una zona del Pirineu farcit de gegants de més de 3000 metres.

M’aturo a fer un mos assegut en un banc i segueixo endavant. Aquests dies son per estar amb mi mateix sense connexió amb el món exterior.

 

“esmicolant la quietud

de pensament a pensament”

Francesc Garriga Barata

 

Fa un bon dia per caminar, no massa calor i el cel tan sols una mica ennuvolat. Puc contemplar els gegants que em rodegen mentre vaig fent camí. A la meva dreta tinc el Perdiguero.

Deixo la pista que també em menaria fins el meu destí d’avui, per endinsar-me per un corriol que passa pel costat de les Gorges Galantes, una meravella natural.

I gairebé sense massa esforç i sense ser-ne massa conscient ja estic al refugi d’Estós, destí final d’aquesta etapa. Compleixo amb el ritual habitual en aquests llocs i que es repetirà al llarg dels diferents dies: prendre possessió de la meva llitera, dutxa, cervesa, menjar una mica, i escriure i llegir mentre espero l’hora de sopar.

El sopar també és el típic sopar dels refugis: parlar amb la resta d’excursionistes allotjats del que han fet avui i d’on aniran demà, així com de la previsió meteorològica que sempre és una preocupació alhora de fer muntanya.