Canovelles de nou

Torno de nou a Canovelles a fer una cursa d'orientació en un terreny que conec prou bé i en el que m'agrada córrer. Després de l'esforç de la cursa dels Mussols del dissabte al vespre sóc conscient que ho pagaré. Al ser una popular torno a participar en El C1 com a forma d'entrenar i anar millorant les meves tècniques d'orientació. Tinc per endavant 6.800 metres, 24 fites i 270  metres de desnivell.

Escalfo bé per tal de posar en marxa la musculatura que encara es resenteix de la cursa de fa poques hores i ja estic a punt per agafar el mapa i començar. La primera fita és a prop i és fàcil. La segona queda lluny i en la primera pujadeta em noto les cames i tinc que caminar. Aprofito per planejar l'atac a les properes fites. No tinc problemes fins a la 6. Faig una bona elecció d'itineraris i localitzo les fites sense dificultats, però la meva velocitat no és la òptima.

En la cerca de la 6 que està en la part baixa d'un talús em passo de llarg i tinc que remuntar. Allà em trobo a la Carmela, companya de club que busca la mateixa fita. Faig ràpidament la 7 i cap a la 8. De nou les fites es succeïxen sense dificultats, amb itineraris molts d'ells arran de camps de conreu. Veig a algú travessar-los en diagonal malgrat l'avís reiterat de no fer-ho que hi havia a la sortida de la cursa.

Arribo a la 13 per la part de dalt del talús. Però no he traçat del tot bé el rumb des del camí i no està allà. Tinc que cercar-la en una zona de verd 2 i torno a perdre una mica de temps.

Entre la 17 i la 18 hi ha força distància (al voltant de 1000 metres) i no massa dificultat. Tot és camí. Corro tot el que puc que no és massa, necessito 7 minuts i suposo que amb 5 n'hi hauria d'haver prou. Al sortir de la 18 no sé massa bé per on passo dins d'un bosc amb molta vegetació. Un cop surto al camí m'oriento i cap a la 19. Fins la 21 tot és córrer de nou pel costat dels camps. Les darreres estan dins d'un bosquet, però les trobo sense dificultat.

Finalment han estat 1-39-36 i posició 16 de 19 arribats. Estic cansat però satisfet ja que he fet una cursa sense errades en els itineraris, aprofitant alguns moments entre fita i fita per anar planificant les properes i malgrat el cansament de dos dies de curses seguits, m'he trobat força bé físicament.

Els mussols corren de nit

Normalment no corro en dissabte i menys al vespre, però la primera cursa nocturna dels mussols s'ho valia. Una cursa de muntanya a pocs minuts de casa, en concret a Sant Quirze del Vallés, nocturna i per la Serra de Galliners una zona prou coneguda.

Arribo poc abans de la 7 al lloc de sortida. Encara és de dia i hi ha molt bon ambient amb una bona colla de correcats amb ganes passar-ho bé. Xerrar amb un i amb l'altre i al final no escalfo gens.

Ja és de nit i estem preparats per la sortida. Una explicació prèvia amb connexió de la TV mussol amb Eurovisió per tal que el mateix campió del món de curses de muntanya, el Kilian Jornet ens doni la sortida.

Sortida ràpida i amb lleugera baixada.

Foto Jordi

Surto força enrere. Em trobo bé i començo a tibar i avançar gent. Al cap d'una estona un petit tap. Anem pujant, però amb estones on planegem i fins i tot baixem. El circuït està molt ben senyalitzat. Corre de nit amb la única llum dels frontals per petits corriols de muntanya on cal estar molt atent a veure on trepitges és tota una sensació ben especial. Als 20 minuts de curses em començo a notar les cames, però encara puc portar un bon ritme, però s'ha acabat el avançar gent alegrement Arribo a dalt de la carena, al conegut camí dels monjos. M'agafa el Joaquin, i passem el km. 5 amb poc més de 27 minuts. Baixar de l'hora està al nostre abast. A partir d'aquí anirem junts ara un, ara l'altre al davant.

Passem l'avituallament on hi ha l'amic Xavi i enfilem la baixada. Què bé que es baixa, tot i la poca visibilitat que exigeix anar amb compte de no prendre mal! De cop i volta girem i ens topem amb una forta pujada. El Joaquin em torna a passar i em deixa enrere. De nou planegem i recupero forces per enfilar el darrer tram exigent de pujada el conegut Mortirolo en el que no tinc més remei que caminar. Ja a dalt de tot escolto al Xavi Miquel al meu darrera. Tot just l'acabava d'avançar i en mig de la foscor no l'havia vist.

Ara tot es baixada fins els metres finals. Només iniciar-la torno a avançar al Joaquin i em llenço ràpid i sense por avall. Em trobo a un corredor que s'ha quedat sense llum i està sol. Vaig una bona estona al seu costat per ajudar-lo a il·luminar el camí. Em diu que tiri endavant que ja s'enganxarà a un altre i accelero de nou.

Arribo al darrer tram ja pla i torno a tenir al Joaquin al meu costat. Mirem el crono. Baixarem segur de l'hora. Només queden 500 metres i el Joaquín se'n va i no el puc seguir. Decideixo reservar ja que demà tinc una altra cursa. Crono final 58-45 i 116 de 256 acabats. No està gens malament. I com ens hem divertit.

Ha arribat el moment de menjar l'esperada botifarra, felicitar a la organització per la cursa i comentar la jugada amb els coneguts.

Hi ha hagut moments en que m'he trobat fort i amb molt bones sensacions. L'entrenament regular des de
que ha començat l'any està donant els seus fruits.

De nou volteta a La Mola

Magnífica matinal la d'ahir amb un temps gairebé primaveral. Després d'un hivern no massa agradable tenia ganes de córrer per la muntanya i quin millor lloc que repetir la tradicional volteta a la Mola. Aquest cop en solitari i al meu ritme.

Ja fa anys de la primera volta organitzada per Xavi Curull i Pep Moliner. Des d'aquella vegada la he repetit moltes vegades, la major part d'elles acompanyat, però altres, poques, també tot sol. Darrerament i gràcies als coneixements del Parc de Sant Llorenç del Munt del Mirabet podem evitar tornar per la carretera, la que fins aquell moment havia estat sempre una part una mica desagradable.

Com que no depenia de ningú hi vaig anar tard. Al voltant de les 9.30 sortia de la Torre de l'Angel. L'objectiu era fer la volta sencera sense aturades i fent algunes fotos pel camí. Només sortir quan encara estava escalfant em creuo amb el Raul que baixava tot esperitat. Estava participant en la Ruta dels Tres Monestirs. Poc després també em vaig creuar amb el Robert Mayoral que estava entrenant per la Marató de Sables amb la seva inseparable motxilla de 5 quilos a l'esquena fent la mateixa Ruta. Quins dos cracks!

Decideixo fer una foto cada 10 minuts i així vaig fent muntanya amunt.
En el camí dels monjos em trobo a molts dels participants de La Ruta dels Tres Monestirs que porten una bona estona en marxa.

Faig tota la pujada trotant i malgrat que en alguns moments les cames fan una mica de mal per l'esforç puc continuar sense problemes, malgrat esbufegar de valent. Faig cim amb 55 minuts i sense aturar-me enfilo muntanya avall. La primera hora m'agafa prop de la Cova del Drac i després de la pujada que mena fins a dalt de tot de la Carena del Pagès i deixant a la dreta els Òbits, enfilo la part del camí més m'agrada d'aquest recorregut que en lleugera baixada i trepitjant una bona catifa de fulles seques em porta gairebé sense esforç fins al Coll d'Eres.

Aquí toca fer el darrer esforç important per coronar el Montcau amb 1-35, 8 minuts des del Coll Eres (temps molt millorable penso amb una mica més d'entrenament). Ara pràcticament ja no queden pujades, excepte tan sols algun repetjó.

Deixo el camí principal i agafo el que coneixem com la via Mirabet, el camí que entre una espècie de túnel per entre els arbres, alguns d'ells al terra com a conseqüència de les darreres ventades em dirigeix cap el fons de la riera. Aquí ja no hi ha ningú. Deixo de trobar gent. M'endinso plenament al bell mig de la natura. Alguns ocells i altres animalons fugen espantats al ser sorpresos per la meva arribada sobtada entre l'espesa vegetació.

Travesso la riera i per un corriol paral·lel entre la carretera i la riera vaig avançant en direcció a la Torre de l'Àngel.
Per aquest mateix corriol baixo fins la riera quan aquesta ja es ampla i faig els darrers quilòmetres pel bell mig de la mateixa en un paisatge sec de pedres i matolls ben diferent al de les roques i boscos que m'han acompanyat tot el matí.

Ben aviat torno a ser al cotxe. Han estat 2-44-34 voltant per La Mola retrobant un recorregut que ja és tot un clàssic i que segurament no trigaré massa a repetir.

Abonat a l'hora 27

Va ser el 3 de maig de 2005 que vaig anar al Turó de Cerdanyola per córrer la meva primera cursa d'orientació en un C2. Només portava dues curses d'iniciació i un curs d'orientació a l'estiu del 1992. I avui hi tornava per córrer un C1, gairebé 4 anys després i amb 50 curses d'orientació a la meva esquena.

Sempre recordaré aquella primera fita que no hi havia manera de trobar. Vaig necessitar més de 45 minuts per trobar la primera fita. Avui portava la lliçó ben apresa de la darrera cursa de Copa Catalana a Sils. Amb aquesta cursa inicio un cicle de 4 curses d'entrenament per tal de millorar els meus punts més fluixos i resultar encara més competitiu.

El  lloc és més aviat lleig. Només sortir l'errada de sempre, em costa fer-me amb el mapa i perdo molt de temps en les dues primeres fites. Avui calia afegir el canvi en l'escala del mapa. Del 1:10000 del passat diumenge al 1:4000 d'avui. Tot estava molt més a la vora.

A partir de la tercera m'endollo bé i començo a gaudir de la cursa i a trobar fites amb força rapidesa. Vaig molt concentrat en el mapa i en el terreny, en tot moment sé on em trobo, m'aturo poc i tracto sempre que puc d'anticipar els itineraris de les següents fites. Els desnivells són considerables, però em trobo bé físicament i vaig ràpid. Les fites són gairebé sempre allà on les cerco. Això produeix una gran satisfacció.

A la sortida de la fita 21 segueixo a un orientador sense mirar gaire el mapa i tot plegat em trobo en una zona que em costa d'identificar en el mapa. Durant un moment no sé ben bé on sóc. Finalment m'oriento i trobo les fites que em resten fins al final, on arribo satisfet de com m'ha anat: 1-27-24 per fer 3800 metres, 24 fites i 290 metres de desnivell. Posició 20 de 25 arribats. El primer ho ha fet amb poc més de 49 minuts!

Recapitulant estic satisfet del meu rendiment físic, de la concentració al llarg de la cursa, d'haver corregut amb més seguretat.

Les meves errades han estat:

• La manca de concentració al principi de la cursa i en la sortida de la fita 21.
• Una petita errada camí de la fita 6
• L'elecció equivocada d'itinerari de la fita 10 a la 11. En un moment vaig intuir que hi havia una millor opció, però no vaig saber veure amb claredat com executar-la i vaig optar per una opció molt més llarga i amb molt més desnivell. I una petita millora entre les fites 14 i 15, però aquesta no té massa importància.

El conjunt d'aquestes errades han pogut suposar uns 15 minuts que són molts minuts. En properes curses, tinc que seguir insistint en aquests aspectes.

De nou un dia especial

Tan la setmana com el dia de la marató de Barcelona sempre són especials. Tan se val que la corri o no, sempre tinc molts companys i coneguts que si que ho fan. Moltes són les imatges i les sensacions que es passegen pel meu cap aquests dies. Des d'aquella primera marató del llunyà 1986 aquesta data ha esdevingut especial en el calendari. No és un dia com els demés

Recordo quan de molt jove pensava que córrer aquesta mítica  distància seria impossible. Era quelcom per a superhomes. A poc a poc, gairebé sense voler i sense donar-me'n compte em vaig trobar a la línia de sortida de la meva primera marató amb una preparació prèvia que ara em fa riure.

Van passar els anys fins arribar al meu segon intent el 1991, amb la meva primera entrada a l'estadi. Des d'aleshores he anat repetint, alguns anys amb molts quilometres d'entrenament a les cames i amb l'objectiu
de fer marca, altres anys simplement per córrer-la i tornar a sentir les sensacions i altres vegades només recolzant a companys o fent de voluntari omplint bosses o donant aigua als avituallaments. O com aquest any des de lluny llegint els comentaris dels que si que la feien.

La setmana prèvia és especial, tota la setmana es respira marató, pensant gairebé en exclusiva en la cursa. Els darrers dies cuidant l'alimentació i el descans. El cap de setmana amb el ritual de recollir el pitrall, retrobar-te amb amics, comentar els objectius de cadascú, fer plans. I el diumenge el gran dia, llevar-se aviat, agafar-ho tot i cap a Barcelona. Al llarg dels 42 kms. hi ha temps de tot, el començament de la cursa descansat i amb molts quilometres per endavant amb la por d'anar massa ràpid i pagar-ho després. Intentar portar el ritme previst fins a la primera meitat. A partir d'aquí comença la veritable marató. El ritme acostuma a baixar i és a partir del 30-32 que es comença a decidir tot.
Els darrers 2 quilometres són els del gaudi de la feina ben feta ja en el carrer Sepúlveda i a prop de l'arribada. I després tota una setmana per recordar tots els moments viscuts, tan bons com dolents. I començar a pensar que segur que n'hi haurà una propera.

Aquest matí quan agafava el cotxe per anar a la cursa d'orientació del Turó de Cerdanyola eren les 8.30 i he pensat en el tret de sortida. He vist que estava ennuvolat, que no faria calor i que potser caurien algunes gotes. Bon temps pels maratonians que no passarien gens de calor. Al tornar a casa he escoltat les notícies
sobre el resultat, i he vist les imatges i per la tarda he llegit algunes cròniques penjades a Internet per amics i coneguts.

Malgrat els anys, els records de les diferents maratons i dels diferents recorreguts es mantenen a la memòria. Són dies importants i els fets queden gravats a la memòria per sempre. Aquell dia que vas tenir que caminar, les emocionants entrades a l'Estadi, els companys que t'han acompanyat, la marca en un dia inesperat, la punxada quan tot semblava que anava bé.

El 2006 va ser la meva darrera marató de Barcelona i ara fa uns mesos vaig fer-ne una de muntanya. Estic segur que no seran les darreres i que malgrat que en principi penso que no, és molt probable que algun altre any torni a estar a la línia de sortida d'aquests mítics 42195 metres. Què tindran que ens atrauen tan?

La primera de Copa de la temporada

Aquest cap de setmana començaven les curses de Copa Catalana d'aquesta temporada. Continuo a la categoria H45. L'any passat érem uns 10 i a les curses com a molt érem uns 6 o 7. Hi havia poca competència. Aquest any som gairebé una vintena amb orientadors experimentats que han canviat de categoria. Està clar que pujar al podi serà molt més car.

Des de que ha començat l'any estic entrenant regularment i em trobo força bé i confiat en realitzar una bona temporada i anar progressant en la meva orientació.

La sortida és amb retard, però malgrat això segueixo sense escalfar prou bé. Uns 200 metres en baixada camp a través fins el triangle no m'han permès mirar massa el mapa, però la primera fita és ben a prop i aviat tinc al sac les dues primeres, totes dues situades en la part superior de dos tàlvegs. Per arribar a la 3 utilitzo la xarxa de camins.
Abandono el camí, en direcció a la fita que queda una mica més amunt d'on estic. Fins a la 4 hi ha una bona tirada. Al mig del trajecte, hi ha una zona del mapa que no veig clar que es pugui travessar. Sembla una propietat privada i decideixo donar volta pels camins per assegurar. M'aturo amb alguns dubtes però segueixo endavant amb la decisió que he pres. Puc córrer bé, però encara estic molt al principi i em reservo una mica. La fita està en la cruïlla entre dos barrancs. Surto dels camins en una corba i quedo enredat entre una vegetació molt espesa poc marcada en el mapa. Estic a prop de la fita, però no acabo de localitzar ni la fita ni els barrancs. Finalment després de donar unes quantes voltes i perdre temps la trobo. Surto al camí i gairebé estic al mateix lloc on l'havia deixat per buscar la fita. Segur que havia passat a ben pocs metres sense veure-la!

El llarg trajecte fins a la 4 m'havia permès estudiar els itineraris per arribar fins a les tres següents, que trobo
ràpidament i sense problemes. Camí de la 6 veig al meu davant un de la meva categoria que havia sortit abans, i quan la marco en veig arribar un altre dels que també havia sortit abans que jo. Això em dóna moral. Vaig bé!

La 8 i la 9 també em resulten fàcils de trobar. La 10 està dins d'un barranc. Abandono el camí i intento entrar al barranc per dalt per dues vegades, però no m'és possible i decideixo anar a buscar el camí per la part de baix. Una altra pèrdua de temps important. Ja la tinc.

La resta de fites fins el final em resultaran fàcils i ràpides. Les trobo sense problemes i arribo a meta satisfet de la cursa. Ha estat 1-27-45 per fer 5700 metres, 17 fites i 235 metres de desnivell i fer tercer, el primer podi de la temporada.

Poc després d'arribar comentem la cursa amb el Joan i el Josep Mª, primer i segon respectivament, el Joan a molta distància (1-11). Com acostuma a ser habitual en ell, no fa errades d'orientació i els seus comentaris sobre la cursa són útils per seguir aprenent. Podré aprendre molt d'ell aquesta temporada. N'estic segur.

Després a casa analitzo les dades de la resta de participants de la categoria i fins a 6 orientadors han estat en alguns moments en posicions de podi. De fet no he assegurat la meva tercera posició fins a la penúltima fita, i fins a la 10 estava lluitant per assolir la segona posició. Ha estat emocionant!

Analitzant la meva cursa, les meves errades han estat l'elecció d'itineraris de la 4 i la 10 on he sumat el fet de triar una mala opció amb el temps emprat per localitzar la fita un cop hi estava a prop. Està clar que la elecció d'itinerari és un dels aspectes a millorar així com dos més: no aturar-me tants cops per assegurar-me que vaig bé, ja que cada aturada suposa perdre uns segons que al llarg de tota la cursa van sumant, i anar més ràpid entre fita i fita, sobre tot, quan estic segur de que vaig bé, ja que arribo massa sencer físicament al final de la curs, amb la sensació de no haver apurat nou i per tant no aprofito prou la meva forma física, un dels meus punts forts.

Diumenge tindré una oportunitat d'intentar millorar en aquestes errades en una cursa popular.

Semi-Urbana a Girona

Diumenge passat em vaig quedar amb les ganes, després de la suspensió  de la cursa al Turó de Cerdanyola i vaig decidir no esperar a encetar la temporada 2009 i anar aquesta setmana a Girona, una cursa semiurbana organitzada per Aligots.

Com que era una popular em vaig inscriure al C1, 6700 metres, 30 fites i  335 metres de desnivell. Feia molt fred abans de començar la cursa allà dalt al Castell de Montjuïc. Molt bones vistes del Montseny emblanquinat i dels majestuosos Pirineus. El fred va durar poc. Aviat en plena cursa resta oblidat i em concentro en cercar les fites. La primera està en el propi castell i la segona i tercera es troben en plena baixada. La 4 ja és abaix de tot al costat d'una riera. Allà hi ha el Joan d'Aligots fent fotos.

Sé on està la 5 perquè l'he vist al passar però no em vull mullar els peus i opto per donar la volta pujant primer i baixant després. La 6 està a dalt d'un turó després de passar per un corriol i travessant una zona de matolls. Ja la tinc, però no porto la tarja de control. M'ha caigut. Què faig ? Tornar enrere a veure si tinc sort i la trobo. És difícil passar pel mateix lloc que he pujat entre els matolls però ho intento. Torno a ser al camí.
Finalment allà està en una cruïlla de camins. La recullo tot content i un altre cop amunt. Potser hauré perdut uns 5 minuts.

Vaig ràpid cap la 7 i la 8, ara de baixada. Torna tocar pujar, aquest cop per escales fins dalt de tot de les muralles. Corro pel camí de ronda per arribar a la 10 a dalt de tot d'una de les torres de defensa. Tinc que baixar de la muralla i cal encertar el millor lloc per fer-ho. Pels carrerons de Girona trobo la 11.

Cal sortir de la Girona emmurallada i enfilar-se primer per unes escales i després per uns carrerons a una zona de matolls plena de tallats per trobar la 12, 13 i 14. La 12 i la 13 em costen una mica.
Ja sóc a la meitat de la cursa. Miro el rellotge i porto 1-10. Faré les dues hores que havia previst abans de sortir.

Camí cap a la 17 torno als carrers de la ciutat, primer per fora de la muralla i desprès dins. La 18 és a l'altra banda del riu. Camí de la 19 em toca travessar el pont metàl·lic. La gent mudada de diumenge que passeja ens mira estranyats de veure'ns córrer amb un mapa a les mans. Estic en ple Call Jueu de nou pujades i escales. Haig de passar pel mig d'una gentada que està entrant a la catedral. La 69 està a la barana de les escales de la catedral.

Arribant a la 22 m'avança en Josep Selga que va més ràpid. El portaré al davant fins arribar a la 26. De la 23 a la 24 hi ha un fort desnivell. Cal tornar a pujar al castell de Montjuïc.
Les darreres fites són pel seu voltant i també en el seu interior. Al final han estat 2-00-18 i 39 de 47 participants. El primer ho ha fet en 1-09. Estic satisfet de com m'ha anat. He trobat les fites i he pogut córrer a bon ritme malgrat els continus desnivells

Ara tinc dues setmanes d'entrenament abans d'afrontar la primera cursa de Copa Catalana, i al mateix temps Campionat de Cataluna d'Ultrallarga.

Què és una rogaining ?

Tot comença el dissabte poc després de les 8. Arrossego un constipat des de fa dos dies. Hi ha moments que em sento millor, però altres moments en que només tinc ganes d'estar a casa sense sortir al carrer. Tos, febre a estones i mal de coll són els símptomes. Aprofito el divendres a la tarda per descansar.
Vull participar en la primera cursa de rogaining que es farà a Espanya. És un tipus de cursa que m'agrada. És una cursa en equip en la que es tracta de trobar 60 fites en un màxim de 6 hores.

Hem format dos equips juntament amb uns amics de Terrassa i ens dirigim cap a l'Espluga Calba. Pel camí ens topem amb la boira, el que ens fa pensar en les dificultats afegides que tindrem al llarg de la cursa. Esmorzem a La Panadella i arribem amb el temps just per preparar-nos, recollir els pitralls, agafar el mapa i començar a establir l'estratègia de cursa.

Malgrat haver-nos inscrit com dos equips decidim afrontar la cursa junts. Marquem en el mapa l'ordre en que cercarem les primers fites. Les fites tenen diferent puntuació i prioritzem la cerca de les de més valor, i les que ens agafin de camí cap aquestes.

Sonen les campanes de les 12 a la plaça de l'església i es dóna per començada la cursa. Més de 140 equips de diferents nacionalitats i comunitats comencen a moure's pels carrers d'aquest petit poble. Fa fred i de moment anem força abrigats, però per sort la boira s'ha esvaït fa una estona.

En el triangle es produeix la sortida oficial i es comença a disgregar tota aquesta gentada. Cadascú agafa el camí escollit segons la seva estratègia. Ben aviat ens toparem amb el fang que ens acompanyarà en bona part de la cursa, sobre tot, en alguns camins i en travessar els camps.

Les fites estan molt ben repartides en tota la superfície del mapa. Es troben molt separades entre elles i entre una i l'altra hi ha molta distància i en algunes ocasions forts desnivells. Fetes les dues primeres fites afrontem la de més puntuació la 90. Està dalt d'un turó que es fa feixuc de pujar. Immortalitzem el moment.

Testimoni gràfic del nostre pas per la fita 90

Hi ha bones vistes des d'aquest turó.
Menys d'una hora tres fites i 18 punts. La pujada ens ha fet entrar en calor i ens podem treure una part de la roba que portem. Però un dels dos equips el que formem jo i el Joaquín , un per l'altre ens hem oblidat de pinçar el control. Hem perdut 9 punts, d'una manera lamentable.

Tot just abaix el Joaquín ha de tornar enrere. Havia perdut la càmera. Tenim sort, no estava massa lluny i la pot recuperar. Mentre l'esperem, ens trobem amb components d'altres equips als que coneixem d'altres competicions, ens saludem, fem bromes i ens desitgem sort.

En una cruïlla de camins, ens despistem una mica i anem una estona per un camí sense saber massa segur en quin lloc exacte del mapa ens trobem. Al final ens situem i canviem la nostra fita objectiu, ja que la que inicialment cercàvem ha quedat massa enrere. Seguim endavant. En totes les fites sempre ens trobem amb
algun altre equip que està per allà.

Cada un de nosaltres opina sobre quin pot ser el millor camí per arribar a l'objectiu i aleshores decidim quina és la que creiem que és la millor opció. M'agrada aquest treball d'equip. Em costa seguir el ritme de la resta dels companys. El constipat em passa factura i em converteix amb quelcom difícil el que altres cops és ben senzill. Sobre tot, a les pujades em costa molt de respirar i en moltes ocasions m'han d'esperar. No és el meu millor dia per fer aquesta cursa, però l'estic gaudint d'allò més.

Poc abans de les tres hores de cursa ens aturem en una font i ens avituallament. Aprofitem també per fer un mos, mentre estudiem l'estratègia de cursa en el temps que ens resta. Estem en una zona obaga i agafem fred. Ens costa tornar a posar-nos a córrer. De moment ho fem caminant i anem assolint fites, i entrem de nou en calor.

Camí de la 68 albirem allà lluny en l'horitzó els moderns molins que vigilen el nostre caminar.

Aquí encara trotem. La benzina s'acabava

Aquesta torna a estar a dalt d'un turó. Ha costat, però ha pagat la pena l'esforç.

La satisfacció d'assolir una nova fita.

La vista de nou és magnífica. Dalt del turó ja establim quines seran les fites que farem fins al final.

Agafem un petit caminoi que en lleugera baixada ens ha de menar fins a la propera fita, al final d'un camí que està a la nostra dreta. El seguim, però la fita no és allà.
Diferents equips que venen d'allà ens diuen que no hi és, però nosaltres tossuts de mena ho intentem, però tampoc la trobem. Això és un cop baix que ens mina la nostra moral. Però seguim pel camí d'abans, ara més lents, no sigui que el trencall es trobi una mica més lluny. De fet mirant el mapa això ens semblava i finalment així és. Allà està. Ja tenim la 57. La nostra moral es torna a revifar.

Ara ja es tracta d'agafar el camí de tornada i anar marcant fites en aquest camí tot controlant el rellotge per no arribar fora de temps. Anàvem trotant, però ho hem de deixar estar ja que al Carles li fa mal una cuixa i no pot córrer. Farem la resta de la cursa, uns 90 minuts, caminant. Passem per uns camins que ens agraden molt de nou.

La 31 serà la darrera fita. Estem a prop del poble però queden pocs minuts per les 6. Ens hem de posar a córrer. Ja corrent pels carrers del poble sonen les campanades de les 6. Arribem a meta uns segons després de l'hora, i acabem penalitzant 5 punts.

Entrada a meta contents i satisfets

Torna el fred i la boira mentre ens canviem, descarreguem els sportidents i esperem pel bon sopar que ens ha preparat la organització en una mena d'envelat d'obra del poble.

Tots teníem gana

Un cop recuperades les forces emprenem el camí cap a casa de nou pel mig de la boira. Hem tingut sort que aquesta ha desaparegut en les hores que ha durat la cursa.

És l'hora del balanç. Ens ha agradat i hem gaudit molt. Segur que tornarem i mirarem de fer-ho millor aprenent d'aquesta primera experiència. Hem assolit 19 fites i entre 113 i 99 punts i les posicions 79, i 98 de 136 equips classificats. Els primers han superat els 200 punts.

Finalment felicitar a tota la organització que ha fet possible aquesta gran cursa amb el seu esforç i dedicació.

Una setmana grisa a Madrid

He passat una setmana a la capital del Regne. No hi havia estat mai i em feia il·lusió. Tot va començar amb l'AVE. Ja que finalment tenim AVE el volia provar. El viatge va ser ràpid i agradable. Tant a l'anada com a la tornada vam arribar abans de l'horari previst. I jo que volia que el tren arribés amb retard per recuperar una part del que m'havia costat!

Vaig marxar de casa plovent i el dia de la tornada per acomiadar-se també plovia a Madrid En canvi la pluja em va respectar tota la setmana, però això si en tots els dies no vaig veure el sol a
excepció d'alguna petita ullada. Va estar sempre núvol i gris. He pogut estar a llocs d'aquells que fins ara només havia vist per la tele, carrers, places, parcs, monuments i edificis que formen part del imaginari oficial dels telenotícies, contemplar, sobre tot, tres quadres excepcionals (Gernika, Las Meninas, El Jardí de les Delícies), llocs plens d'història com el Cafè Gijón, curiositats com la Puerta del Sol, la Cibeles, la Puerta de Alcalà ....

He passejat molt pels carrers del centre i algunes coses m'han sobtat. Grans edificis per tot arreu (tot és gran i monumental amb grans columnes), gent molt ben vestida, molts abrics de pells, i una suposada elegància molt lluny del meu gust. En general és una ciutat que sembla viure molt de cara a la galeria, de guardar les formes i les aparences, de quedar bé, però que un cop surts dels circuïts habituals amaga molta brutícia pels racons, i on el compliment de les ordenances municipals és molt laxe i els preocupa poc.

Gent amable, però poc eficient. Per qualsevol cosa cal fer cua, moltes vegades fruït de la poca organització. Sembla que els agradi veure la gent esperar. Això els fa importants. Estàvem a la cua per comprar entrades pel Museu del Prado i de cop i volta la única persona que venia entrades deixa la seva feina i es posa a fumar un cigarret tot parlant amb altres companys. I allà tots esperant estoicament.

També la he trobat molt sorollosa. Potser és que tants dies seguits dins d'una gran urbs em molesta. No hi estic avesat. Massa sovint s'escolten les sirenes dels serveis d'emergència amunt i avall, algunes vegades penso jo que innecessàriament . I per rematar, només falta que gairebé tots els semàfors de vianants són acústics. Deu ser de molta utilitat pels invidents, però al final acaben molestant tanta contaminació acústica.

L'he trobat també una ciutat fosca i poc il·luminada. Si als carrers treus les llums pròpies d'aquestes festes i la gran lluminària dels fastuosos teatres i d'alguns cinemes la llum del carrer és pobre i diria que no és pas per evitar la contaminació lumínica, és simplement així.

M'ha emprenyat, i molt, trobar en la façana d'una església, per cert, a prop de la plaça Colon on va celebrar la missa per la família el Sr. Rouco i els seus amics i on hi ha la gran senyera pàtria del Sr. Acebes un cartell com aquest:

Ara bé són capaços de tallar el trànsit dels carrers principals de la ciutat més de dues hores per celebrar la Sant Silvestre, i un cop ha passat la popular que surt a les 6, esperar fins a les 8 que surt la Internacional amb els carrers tallats sense cap problema i sense escoltar cap clàxon i amb molta gent animant als atletes.

Ja he estat a Madrid, ja l'he vist. M'ha agradat, però no crec que hi torni.

Ja hi tornem

Aquest matí tot aprofitant l'escalfor del sol he tornat als entrenaments després de més d'una setmana de descans. El darrer dia que vaig córrer va ser el dia de San Esteve a la cursa del Riu Ripoll on em vaig mullar de valent.

Ha estat agradable tornar a recuperar les sensacions del córrer pels camins del rodal encara una mica enfangats. He sortit de casa per la Ronda Europa fins a l'alçada del CEIP Can Llonch. Allà he agafat direcció Terrassa, primer per Can Canals i després pels corriols que van paral·lels a la carretera de Can Bonvilar.

Quina ha estat la meva sorpresa al veure que el que fa unes tres setmanes eren corriols estrets ara són camins amples, amb una bona colla d'arbres tallats. M'agradaria saber que pretenen fer-hi. Espero que no espatllin de nou un dels bons racons que tenim per córrer a prop de casa. El golf ja va fer una bona destrossa fa uns anys Poc abans d'arribar a Mossèn Homs enfilo el camí que passa entre el camp de golf i el Torrent de la Betzuca, de nou ja cap a casa. Vaig lent com correspon al dia de la tornada als entrenaments, però les sensacions són bones al llarg de la més de hora i mitja. Demà hi tornarem.

Aquest any m'he fet el propòsit d'entrenar de forma més regular. Ja veurem si ho acompliré. De moment tinc el meu primer repte en la wildboar d'aquí a pocs dies.