diumenge, 1 de març de 2009

De nou un dia especial

Tan la setmana com el dia de la marató de Barcelona sempre són especials. Tan se val que la corri o no, sempre tinc molts companys i coneguts que si que ho fan. Moltes són les imatges i les sensacions que es passegen pel meu cap aquests dies. Des d'aquella primera marató del llunyà 1986 aquesta data ha esdevingut especial en el calendari. No és un dia com els demés
Recordo quan de molt jove pensava que córrer aquesta mítica  distància seria impossible. Era quelcom per a superhomes. A poc a poc, gairebé sense voler i sense donar-me'n compte em vaig trobar a la línia de sortida de la meva primera marató amb una preparació prèvia que ara em fa riure.
Van passar els anys fins arribar al meu segon intent el 1991, amb la meva primera entrada a l'estadi. Des d'aleshores he anat repetint, alguns anys amb molts quilometres d'entrenament a les cames i amb l'objectiu
de fer marca, altres anys simplement per córrer-la i tornar a sentir les sensacions i altres vegades només recolzant a companys o fent de voluntari omplint bosses o donant aigua als avituallaments. O com aquest any des de lluny llegint els comentaris dels que si que la feien.
La setmana prèvia és especial, tota la setmana es respira marató, pensant gairebé en exclusiva en la cursa. Els darrers dies cuidant l'alimentació i el descans. El cap de setmana amb el ritual de recollir el pitrall, retrobar-te amb amics, comentar els objectius de cadascú, fer plans. I el diumenge el gran dia, llevar-se aviat, agafar-ho tot i cap a Barcelona. Al llarg dels 42 kms. hi ha temps de tot, el començament de la cursa descansat i amb molts quilometres per endavant amb la por d'anar massa ràpid i pagar-ho després. Intentar portar el ritme previst fins a la primera meitat. A partir d'aquí comença la veritable marató. El ritme acostuma a baixar i és a partir del 30-32 que es comença a decidir tot.
Els darrers 2 quilometres són els del gaudi de la feina ben feta ja en el carrer Sepúlveda i a prop de l'arribada. I després tota una setmana per recordar tots els moments viscuts, tan bons com dolents. I començar a pensar que segur que n'hi haurà una propera.
Aquest matí quan agafava el cotxe per anar a la cursa d'orientació del Turó de Cerdanyola eren les 8.30 i he pensat en el tret de sortida. He vist que estava ennuvolat, que no faria calor i que potser caurien algunes gotes. Bon temps pels maratonians que no passarien gens de calor. Al tornar a casa he escoltat les notícies
sobre el resultat, i he vist les imatges i per la tarda he llegit algunes cròniques penjades a Internet per amics i coneguts.
Malgrat els anys, els records de les diferents maratons i dels diferents recorreguts es mantenen a la memòria. Són dies importants i els fets queden gravats a la memòria per sempre. Aquell dia que vas tenir que caminar, les emocionants entrades a l'Estadi, els companys que t'han acompanyat, la marca en un dia inesperat, la punxada quan tot semblava que anava bé.
El 2006 va ser la meva darrera marató de Barcelona i ara fa uns mesos vaig fer-ne una de muntanya. Estic segur que no seran les darreres i que malgrat que en principi penso que no, és molt probable que algun altre any torni a estar a la línia de sortida d'aquests mítics 42195 metres. Què tindran que ens atrauen tan?