Podi per començar el 2019

Rogaine de Casserres. Copa Catalana 2019

5-48-46 113 punts

26,7 km. 542 metres de desnivell positiu 2n. en categoria de superveterans

La temporada 2019 comença ben aviat. Aquesta serà la temporada del Mundial de Rogaine que es celebra a finals de juliol a La Molina. Avui faig equip amb el Felip, l’introductor de les rogaines a Catalunya ja fa una dècada.

Tal com s’esperava fa un dia fred. A l’hora de començar la competició estem sota zero. Es fa difícil decidir que posar-se, per anar el suficientment abrigat, però tampoc massa. En una part d’aquest mapa ja havia corregut fa un parell d’anys també en un dia molt fred com avui.

Un cop passat el control de material i amb el mapa a les mans cal decidir quina ruta farem. Ens agrada més la zona Sud, però primer farem un bucle en direcció Nord on hi ha molts punts. Farem tota la cursa caminant ràpid.

La sortida és molt estreta, però tampoc ens preocupa. Tal com pensàvem a la primera fita (34), encara dins el poble, ens cal fer una bona cua per pinçar. Ja sortint del poble, els corriols i tots els camps estan ben blancs i en algunes zones ben glaçats. Cal vigilar per no patir una relliscada. En la segona fita (44) donem una mica de volta, la clàssica errada dels inicis de cursa. Seguim la planificació i abans de complir la primera hora de cursa ja hem pinçat dues fites més, 65 i 84. Aquesta està dalt d’un turó sobre una petita presa.

La següent la 76 està en una balma. Malgrat ser una zona bàsicament de camps de conreu està solcat per rieres i amb formacions rocoses que fan atractiu el paisatge.

Pincem la nostra primera fita de 9 punts, la 92 i abandonem el bucle que hem fet en direcció Nord.

Ens dirigim cap a la zona Sud del mapa, començant per la 46, i la 56. La 77 està situada a la Balma del Cafè de les Set Portes, un lloc ben curiós.

Camí cap la 53 m’adono que no porto brúixola. Tornem enrere a buscar-la. Està a prop de la 77 on em deu haver caigut al fer les fotos. Hem perdut al voltant d’un quart d’hora. Seguim segons la nostra planificació. Fitem la 53 quan portem 3 hores justes de cursa. Caminem ràpid i trobem totes les fites a la primera sense cap pèrdua de temps. La 87 està en l’Alzina Grossa un magnífic exemplar i la 80 en el Roc de la Mel.

Valorant com anem de temps abandonem la idea d’arribar-nos a la 60 i 81 i anem directes a la 64, també dalt d’un turó. Camí de la 90 collim els punts de la 40 situada en una font.

Per pujar fins a la 90, les roques de la Madrona, ho fem pel corriol més evident, evitant el risc d’una alternativa que no veiem del tot clara sobre el mapa.

Passem per la 66 i ja comencem a plantejar l’estratègia de final de cursa. Valorem si anar o no a la 35, però no volem arriscar i optem per fer només 3 fites més, 45, 74 i 32, i arribar tranquil·lament a meta. Ens han sobrat més d’11 minuts.

Acabem satisfets de com ens ha anat. El fet de ser un terreny força planer ens ha permès portar un bon ritme i fer molts quilòmetres. La segona posició de superveterans era la que esperàvem donades les inscripcions en la categoria. Els primers absoluts han fet la bestiesa de 55 kms.

Mentre esperem el repartiment de premis, gaudim de les mongetes amb botifarra de l’avituallament final conversant amb el Jaoquim i el Marcel companys de les primers rogaines.

Primers cims del 2019

Santa Magdalena de Puisac – Taga – Puig Estela – Pedra dels Tres Bisbats

19,1 km. 5 hores 10 minuts 1167 metres de desnivell

Què millor que començar l’any pujant alguns cims!

I dit i fet. Entre el trànsit, la boira, i que els Pirineus sempre estan lluny no em poso a caminar fins gairebé les 10 del matí. La temperatura és ben fresqueta: dos sota zero. He deixat el cotxe a Santa Magdalena de Puisac.

Vaig guanyant alçada per la pista, encara en la zona obaga. Troto per fer-me passar el fred. La pista s’acaba en una zona on hi ha uns abeuradors i es converteix en un corriol que ben aviat i ja amb l’escalfor del sol es comença a enfilar pel dret. Un ramat d'isards s'allunya esporuguit. S’acaba el trotar, però tracto de mantenir un bon ritme. Per primer cop avui al meu darrera albiro el majestuós Puigmal, que em vigilarà tot el dia ben atent des de la seva alçada.

Arribat als prats alpins perdo el camí, però com que ja fa una estona que he vist la creu del cim del Taga no em preocupa gens. Enfilo pel dret sense problemes, tret de la forta pendent que em fa bufar de valent.

Ja no tinc fred, el cor s’accelera. Tinc la vista fixa en un parell de petits avets que em serveixen de referència però que no acaben d’arribar mai. Uns pocs metres més i faig cim en poc més d’una hora i vint.

Malgrat el fort vent em prenc el meu temps de relax. Faig un mos i contemplo les grans vistes.  Malgrat ser dia feiner no para d’arribar gent. Pràcticament s’albiren totes les muntanyes del nostre petit país. Se’n podria fer una llista ben llarga. Les planes estan sota les boires d’aquests dies d’inici d’any, però els cims s’aixequen altius per tot arreu.

Toca continuar. Gaudeixo de la ràpida baixada fins la portella d’Ogassa i un cop aquí emprenc la ruta de la carena. A estones bufa fort el vent de Nord i molesta força. Sempre que el terreny ho permet tracto d’avançar per la vessant Sud i així estic més resguardat. El camí no té cap pèrdua i les vistes a banda i banda són en tot moment immillorables. Després del Taga, el Puig de la Coma d’Olla és el primer cim remarcable.

Segueixo per la carena. Em trobo amb algunes parelles d’excursionistes que fan la ruta a la inversa. A la banda Nord hi ha un bosquet amb clapes de neu. La carena s'estreta però es pot seguir sense problemes. Per sort a estones el vent afluixa.

Amb poc menys de 3 hores de camí ja soc al segon cim important d’avui el Puig Estela. Diria que al fons puc veure fins i tot la Mediterrània. No em canso de badar per tots els costats.

Passada la zona més rocosa d’avui agafo velocitat de creuer de nou per prat alpí, i amb el camí ben fressat al costat d’una tanca i amb una forta baixada final fins el Coll de Pal. Al Coll hi ha tres forats artificials que són ben estranys en aquestes alçades.

Tinc a prop la Pedra dels Tres Bisbats. Tota una curiositat de nom! Anar-hi suposa pujar de nou, però no puc resistir la temptació, i cap allà vaig. La pujada és molt dreta, però després suavitza. Quina decepció! Esperava alguna cosa més que una simple pedra de terme on s’ajunten els municipis de Pardines, Vilallonga de Ter i Ogassa, pertanyents als bisbats de La Seu, Girona i Vic respectivament.

M’aturo un moment per gaudir per darrer cop de les vistes d’avui i avall que fa baixada.

Ara ja tot és baixada fins el cotxe. Desfaig el camí fins el Coll de Pal i des d’allà primer flanquejo per sobre del torrent i després baixo a cercar el corriol que s’acabarà convertint en pista i que ja no deixaré fins acabar l’excursió.

Planeja i malgrat que ja em noto les cames intento mantenir un bon ritme. Recordo alguns dels racons pels que a l’octubre del 2016 van cercar fites en la primera rogaine de la Serra Cavallera. Passo pel costat d’una zona d’aigua completament glaçada i també per davant d’una construcció abans d’iniciar ja el tram final fins a Santa Magdalena de Puisac.

Ha estat una bona excursió. Ja només resta dinar a Pardines i cap a casa pensant en quina serà la següent.

Volta per l'Obac

Surto de casa que encara és fosc direcció al pati de casa, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. Just al meu davant es mostra amb tota la seva esplendor la lluna plena d’aquests dies de començament d’hivern. Darrera meu veig aparèixer la vermellor de la imminent sortida del sol. La convocatòria és a L’Alzina del Salari. La proposta és del company Mirabet que diu que ens portarà a veure pessebres. Mentre esperem l’arribada de més gent ens explica on havia estatl’alzina i el curiós origen del seu nom. Diuen que a sota de l’alzina és on esprocedia a pagar el salari als treballadors de la Masia de La Barata.

Al final serem poquets. Sortim en direcció als graons de Mura, però no hi pugem. Passem pel costat de la Font dels Traginers i ens enfilem fins el GR5.

Ben aviat podem contemplar les grans vistes que hi ha avui del Pla de Bages, fins els Pirineus. Al llarg del matí ens aturarem en diferents indrets per poder-ho contemplar en tota la seva plenitud i poder anomenar els diferents llocs que som capaços d’anar identificant. Ens enfilem fins dalt d’una atalaia que veure millor el paisatge que s’estén als nostres peus (Torrent de l’Infern, Mal Pas de Matarrodona, Puigdoure ...) i al fons Montserrat. En el fons res de nou, però sempre diferent.

Passem pel primer pessebre de la jornada i que al final serà l’únic que veurem. Està en el camí que porta fins a Mura resseguint tota la carena de la Serra de l’Obac.

Com sempre que estem en aquesta zona fem la visita obligada a la imponent Alzina Bonica. Altres anys tenia pessebre, però aquest any no n’hi ha. Ens explica que un any ja només hi havia la caixa de fusta amb un cartell on deia que no hi posaven pessebre perquè altres anys els hi havien destrossat.

Al Coll de Boix tampoc n’hi ha. ¿És possible que aquesta tradició de posar pessebres a diferents indrets de la muntanya s’estigui perdent? Abandonem l’objectiu inicial i agafem de nou el GR5 i a continuació uns petits corriols, d’aquells que només coneix el Mirabet. Ens segueix mostrant llocs insòlits i explicant curiositats i anècdotes de la zona. És tota una enciclopèdia mòbil de la Serra de l’Obac i voltants. Ens porta dalt d’una agulla, segons el mapa de l’Alpina possiblement l’agulla Toni Sors, amb una magnífica vista de tota la vall. Aquí hi ha les cendres del Galta Negra, cap de colla dels Minyons de Terrassa, i altres restes sense nom.

Ens enfilem fins l’ermita de Sant Jaume i baixem fins La Mata.

Travessem el pàrquing del Coll d’Estenelles que ja està ple de cotxes i ens endinsem en la riera de les Arenes que seguim fins sortir a la carretera ben a prop de l’Alzina del Salari on donem per acabada la ruta d’avui.

És tot un luxe voltar per aquesta Serra sota el guiatge del Mirabet gran coneixedor de tots els racons que ens ofereix i que gaudeix de poder-los mostrar a tothom que el vol acompanyar.   

Puja i baixa a la Mola

PEDRA

Dura com l’aigua dura.

Arrel d’ella mateixa.

En èxtasi perenne

la pedra perpetua

la pedra, imatge pura,

i la idea de pedra

se’ns fa del tot madura.

Josep Palau i Fabre

Poemes de l’Alquimista

La Mola sempre ha estat allà. Presideix el paisatge del Nord de Sabadell. Es veu des de molts llocs. És la pedra perpetua que sempre tenim al davant. Rep milers de visitants cada setmana. Actua com a pol d’atracció de molts vallesans que hi acudeixen sovint, com si una mena de magnetisme els atragués irremeiablement cap al seu cim.

He aprofitat que aquest migdia feia una temperatura agradable i un bon sol per anar a fer-hi un puja i baixa ràpid sense més pretensions que passar una bona estona. Sense una ruta preestablerta deixo el cotxe junt on comença el corriol de la Canal de les Bruixes. Pujo amb ganes cap el Bolet, un dels molts monòlits curiosos de tot el Parc.

Vaig pujant sense una direcció definida per on em sembla més senzill. Em trobo un parell que literalment és pugen per les parets. Bé, seria més correcte dir que baixen per les parets.

Arribo a la zona planera del cim per un corriol que encara no havia utilitzat mai. Ho miro al mapa i és el que puja per l’Est dels Cingles dels Cavalls.

Malgrat el bon sol, fa un vent desagradable. Sense aturar-me al cim i ja estic baixant direcció a la Font del Saüc. Segueixo, ara ja trotant per la Roca Llarga i la Carena de la Cova de les Ànimes fins arribar al camí de la Font Soleia. Estic a recer del vent. És un dels camins que més m’agrada per les vistes de la plana del Vallès que ofereix.

Força planer em permet trotar amb facilitat. Amb topo amb la sorpresa d’un pessebre a la mateixa Font Soleia. És una de les tradicions de la muntanya en aquesta època de l’any.

Acabo baixant pel conegut Camí dels Monjos i planejant per un dels camins més bonics d’aquesta muntanya el que volta fins a Can Pobla per sota del conegut com la Rambla de Dalt. Bé de fet podríem dir que és la Rambla del Mig. Aquest si que permet córrer amb comoditat. Ja només em queda travessar el pàrquing de Can Pobla i baixar per la Canal de les Bruixes.

Han estat una mica més d’un parell d’hores per fer uns 8 km. i més de 670 metres de desnivell positiu. Un bon puja i baixa.

Allà es queda la Mola acompanyada per altres excursionistes. Gairebé mai està sola. Qualsevol altre dia hi tornaré a pujar per un dels molts corriols condueixen fins el seu cim. Mentrestant la contemplaré des de la plana.

Un bon divertiment a Tossa de Mar

Diumenge, 2 de desembre de 2018

Cursa classificatòria pel Campionat de Catalunya esprint

Categoria H50, 1,6 km. i 17 fites. He fet 2,75 km. a 8-18 el km. i amb 16 m. de desnivell positiu

Temps final 22-46, 7è de 12 classificats

Cursa final del Campionat de Catalunya esprint

Categoria H50, 1,3 km i 20 fites. He fet 2,4 km. a 13-20 per km. i 48 m. de desnivell positiu

Temps final 33-46 i 6è de 12 classificats

El Campionat Sprint de Tossa de Mar tanca la temporada de curses oficials del 2018. Després d’un mes de novembre en que tots plegats ja estem una mica farts de tanta pluja, Tossa ens rep amb un bon sol, i una bona temperatura. Al matí tenim la cursa classificatòria pels estrets carrers de la població i un final laberíntic a la platja.

Surto ràpid tal com correspon a una cursa d’aquesta modalitat. La primera fita està en el tercer carrer. Però es produeix la sorpresa: no hi ha cap fita!. No hauré comptat bé? Provo en el següent carrer, però tampoc res. Pujo unes escales que no em quadren amb res. Veig una fita, però no és la que cerco. Amb el cap cot decideixo tornar al triangle i recomençar. Aquí ha estat la meva errada. He sortit massa ràpid i no he pensat prou quin era el carrer que havia d’agafar i no he agafat el correcte. Ara comença la cursa de veritat, però amb 5 minuts perduts tontament.

Porto un bon ritme de cursa pels carrers estrets i placetes, però l’errada inicial em fa ser prudent a l’hora de prendre les decisions, segurament amb més aturades de les necessàries. Tot va bé fins arribar a la fita 9. No ho és! Aquí ja hi estat abans. Resulta que he anat a la 6 en lloc de la 9. Portava el mapa girat. Nova pèrdua de temps, però no tant greu com l’anterior. La fita 10 és la que havia visitat quan encara no havia trobat la primera. Hem trobo bé i accelero el ritme. De la 13 a la 14 travesso la riera sense miraments amb una bona mullada de peus. I de nou el mateix per entrar al laberint al mig de la sorra. Un bon esprint per la platja i final. Llàstima de l’inici de cursa. 7è empatat a temps amb un altre orientador. Els primers queden molt lluny de les meves possibilitats. Malgrat que inicialment penso que no estic classificat per la ronda final resulta que sí ho estic.

Aprofitem la pausa del migdia per fer un bon dinar de “costa”: musclos i paella.

L’espera per saber les hores de sortida de la tarda es fa llarga.

La cursa de la tarda és ben diferent. Tota és dins de la part vella i el castell de Tossa amb molt de desnivell i escales per tot arreu. La primera fita ja és dalt de la muralla. Escales a munt. La segona escales avall i la tercera de nou escales amunt. Això serà una constant. Porto sabatilles d’asfalt gastades i rellisquen molt en les parts humides de les zones obertes i boscos. Perdo temps en la fita 7. La buscava massa amunt i en un moment no sabia exactament on estava. Tota la cursa és un puja i baixa constant. M’estic divertint molt. Tracto d’anar el més ràpid possible. Això comporta prendre les decisions molt de pressa i amb facilitat per fer petits errades d’elecció d’itinerari que cal anar rectificant sobre la marxa. Antepenúltima fita als peus d’Ava Gadner, per reverenciar la seva bellesa abans d’enfilar carrer avall a tota marxa per encarar les dues darreres fites. Resultat final: 6è del campionat de Catalunya a tan sols un segon del cinquè.

Balanç final de les dues curses: m’he divertit molt corrent a més no poder, que darrerament no és molt, pels carrers de Tossa de Mar.

Ja quan marxem cap a casa aturo el cotxe per contemplar la posta de sol que serveix per acomiadar aquest bon diumenge de tardor.

Un Farell a la caça

Diumenge 25 de novembre

Cursa de Muntanya del Farell a Caldes de Montbui, 26ª edició

12,4 km. 1-28-29 a 6-20 el km. 289 metres de desnivell positiu

312 de 357 classificats (87%) i 20 de la categoria M5

Va acabant la tardor i abans d’endinsar-nos de ple en l’hivern tinc la que ja s’ha convertit en una cita tradicional per mi, la cursa de muntanya del Farell. Darrerament no entreno massa i després d’un bon escalfament surto des del darrera amb molta calma pels carrers del poble. No miro enrere però tinc la sensació que vaig dels últims.

Deixem l’asfalt i decideixo posar un millor ritme de cursa. Sense haver-ho planificar entro en una cursa a la caça del que tinc pel davant. Molts dels que porto al davant fan alguns trams de la pujada caminant. Això em permet anar avançant posicions. Acaba la pujada llarga i comença l’alternança de baixades i pujades. Les baixades encara se’m donen bé i segueixo avançant a alguns corredors i corredores. Passo la meitat de la cursa amb 42 minuts i amb gairebé tot el desnivell positiu ja fet.

Ara sí que ja estic decidit en posar-me en aquest mode caça al corredor que veig al meu davant. Després de tanta pluja en els darrers dies pensava trobar un terreny molt més enfangat, però no ha estat així. Excepte alguns grans bassals fàcils de sortejar per alguna de les seves bandes, el terreny estava tou, però no enfangat.

En la darrera pujada forta en deixo a un parell més enrere. Afronto la llarga darrera baixada del recorregut en solitari. No tinc a ningú davant. Crec que en cap de les edicions anteriors havia baixat tant sol. Vaig donant caça a algunes ànimes solitàries, però poques. Ja a baix tinc a la vista un grup de 5, quatre corredores i un corredor, accelero el pas per poder-los atrapar abans de travessar la línia d’arribada, però ja no ha estat possible.

Una nova cursa del Farell al sac, dos minuts i mig més lent que l’edició de l’any passat, el meu tercer pitjor temps. L’any que ve tornarem.  

Bon regust de boca

Diumenge, 4 de novembre

Copa Catalana 2018 a Sant Corneli, cursa de mitja distància

Categoria H50, 2,6 km. 13 fites i 160 metres de desnivell positiu

He corregut 3,9 km. en 1-06-53 a 17-11 per km. i 170 metres de desnivell positiu 6è de 14 classificats.

Tret del campionat esprint que esfarà a Tossa de Mar el 2 de desembre, aquesta és la darrera cursa oficial de la temporada. Després d’una temporada en que les errades exorbitants han estat força presents en moltes de les curses, errades en les que m’han caigut una bona colla de minuts i que d’alguna manera m’han menjat força la moral, tinc ganes de fer una bona cursa. M’oblido de ser prudent i surto ràpid.  

Però a la segona fita ja m’encallo. No interpreto bé els talussos pintats al mapa i m’enfilo abans d’hora. No era aquest el talús que buscava. El meu està més a l’Oest. La roca on suposo que trobaré la fita, aquesta no hi és. M’he passat de llarg. Per fi tinc la fita. No ha estat un començament massa bo.

Però a partir d’aquí gaudeixo de l’orientació. En tot moment ben situat al mapa, soc capaç de reconèixer els diferents elements pintats en el mapa en el propi terreny, i fer bones eleccions de ruta. Vaig guanyant confiança i procuro anar el més ràpid possible, que tampoc és massa.

Les pluges ho havien deixat tot molt moll i enfangat i hi ha molta més aigua, aiguamolls i petites rieres de les que estan marcades al mapa. És divertit moure’s per aquest terreny. La bona concentració en tot moment és clau, per no acabar en algun lloc sense saber exactament on ets.

Però en els curses d’orientació, la confiança a vegades juga males passades. En les darreres fites vaig coincidint amb una orientadora de la categoria D40 que fan el mateix circuït que nosaltres. Pinçada la 12 i anant cap a la 200 deixo de mirar el mapa i la segueixo. Ens atabalem. Oblidem el mapa i anem en direcció on van la resta d’orientadors i pincem. De cop i volta ens adonem que hem fitat la base de meta sense haver passat per la 200. Tornem enrere a buscar-la i refem el camí fins la meta. Tenim dubtes de si el que hem fet és vàlid.

Un cop descarreguem confirmem que el que hem fet ha estat correcte. Malgrat aquesta errada final i els problemes amb la segona fita acabo prou satisfet de la cursa d’avui. Encara que com sempre en tota cursa d’orientació sempre es pot fer millor.

Més de 5 hores sota la pluja.

Dissabte 27 d’octubre

Rogaine les tres Valls

5-49-33, 93 punts 15 fites 21 km. 677 metres de desnivell positiu

He passat gran part de la setmana pendent de la previsió meteorològica. Havia de ploure tot el dia i baixarien les temperatures. No era el millor per passar-se 9 hores cercant fites. Sembla que la història ens persegueix. Aquesta va ser la rogaine en la que vam debutar com equip i també ho vam fer sota una pluja persistent. Des d’aleshores han passat 6 anys i portem 22 rogaines a les nostres cames fent equip amb grans resultats dins de la nostra categoria de Superveterans (majors de 55 anys) i amb un munt de curses de les que mantenim molt bon record.

Ens resignen a passar-nos una bona estona sota la pluja. A la sortida comprovem que no tenim cap equip rival en la nostra categoria. Amb tot sortim amb ganes de gaudir del nostre esport. Com sempre el primer que estudiem és per on arribàrem. Veiem diferents possibilitats que ens agraden per la zona Oest del mapa i que seran amb tendència a baixar. Planifiquem una sortida força planera i més aviat en baixada en direcció a Les Planes d’Hostoles on veiem unes quantes fites força fàcils.

Plou poc i al principi ens ho prenem bé. No tenim massa ganes de posar-nos a córrer i anem caminant. Només quan la baixada és franca ens deixem anar i trotem una mica. Passem del “singing in the rain” al “running in the rain”, encara que avui més aviat és “walking in the rain”. Tanquem les dues primeres hores de rogaine sense haver fet gairebé desnivell i amb 6 fites al sac i 35 punts. A partir ‘aquí comencen les primeres pujades fortes. Ens enfilem fins on lloc on hi ha una creu i una fita de 8 punts i des d’on hi deu haver molt bones vistes, però la boira ens impedeix veure res. Baixem i tornem a pujar ara per agafar 9 punts que estan a les runes del castell d’Hostoles, en concret al costat del que havia estat una cisterna. A la tercera hora hem pinçat tres fites més i sumat 21 punts.

Baixem per un camí en una zona molt rocosa i on trobem una corda per ajudar-nos a baixar. La 44 està a la part de baix d’un tallat. Ens hi apropem, però no acabem de trobar la manera d’atacar-la i la deixem estar. Seguim el nostre camí cap la 75. Està en un arbre, al final d’una zona de rocam. Se’ns acaba la zona de rocam i entrem al bosc i no l’hem vista. Tornem enrere i la trobem. Està en el podríem qualificar d’un mini-arbre. Tal com estava dibuixat al mapa esperàvem un arbre gran. Entre pitos i flautes aquesta fita ens ha costat 41 minuts, i tanquem aquesta quarta hora amb tant sols 7 punts.

Pugem per una zona semi-oberta seguint una línia elèctrica. Un cop en el corriol, identifiquem la zona com un lloc on en l’edició de l’any passat vam tenir dubtes. Aleshores anàvem de baixada i a contrarellotge per no penalitzar. Ens ajuda recordar-ho. Tal com està el terreny avui és molt millor anar de pujada. La fita està molt propera al lloc on estava l’any passat.  

Tornem a estar a la part alta i ara les vistes són fantasmagòriques, però una mica millor que abans.

No ha parat de ploure en tota l’estona i la temperatura va baixant. El corriol en el que estem ens mena directa a la 64, la següent fita. Estem agafant fred i no gaudim de la rogaine. Estem gairebé a meitat de la competició i comencem a pensar en deixar-ho estar per avui. Seguim endavant. La 72 ens fa voltar una mica més del compte. No ens quadra gens amb la descripció del control (dalt d’un tallat). No veiem el tallat per en lloc. Abandonem la intenció inicial de pujar fins la 70 i decidim anar ja de tornada.

Agafem 4 punts més de la 40. Amb aquesta han estat 4 fites i 26 punts en la cinquena hora. Ja decidits a donar per acabada la cursa de camí a la 80, ens tornem a despitar en una zona on l’any passat també vam tenir problemes. Acabem sortint a la pista, ens oblidem de les fites i trotem en direcció a l’arribada per entrar en calor. Haver alentit la marxa en la cerca de la 80 ens ha fet agafar fred. Malgrat córrer no aconseguim entrar en calor. Anem molls fins el moll de l’os. Acabem amb gairebé 6 hores i 93 punts.

Amb la dutxa d’aigua calenta ens refem del fred passat al llarg de la jornada. Mengem una mica i cap a casa. Ja que no participarem en la rogaine de Serra de Cavallera, donem per tancada la temporada 2018 de rogaine amb una bona collita: guanyadors de la categoria en Copa Catalana i campions de Catalunya i d’Espanya. Tot s’ha de dir que ha estat una temporada amb molta poca competència d’equips en la nostra categoria.

Terreny d'alçada

Dissabte, 20 d’octubre de 2018

Guils de Cerdanya, llarga distància

H50, 5,1 km. 18 fites i 110 m de desnivell

Fets 7,6 km. en 2-06-38 197 de desnivell 12è de 16 classificats

Diumenge, 21 d’octubre de 2018

Guils de Cerdanya, mitja distància

H50, 2,6 km. 10 fites 45 m.

Fets 4,7 km. 1-37-01 29 m+ 12è de 18 classificats

Global 2 dies 10è de 19 classificats

Malgrat que les previsions inicials per aquests dos dies indicaven pluja, al final vam tenir un parell de dies excel·lents per la pràctica de l’orientació. Ambdues curses es desenvolupaven al voltant dels 2000 metres d’alçada. Les primeres fites no van presentar dificultats. Anava lent, però tant el bosc net com les zones obertes on es desenvolupa aquesta primera part de la cursa em fan sentir segur.

Tot canvia amb la setena fita. Entro en una zona on ja no és tan fàcil avançar. Hi ha roques per totes les bandes. Avanço lentament. Penso que la fita queda a la meva esquerra, però no la veig. Busco una petita zona oberta, però ben aviat no sé on estic. Tot és igual i no és possible trobar una referència per ressituar-se. Finalment decideixo sortir de la zona i tornar a començar. Ara sí que la trobo, però ja he perdut molt de temps. Com sempre de primeres hi havia passat molt a prop. En la següent de nou torno a perdre molt de temps.

A partir d’aquí hi poso els cinc sentits i tot comença a anar més bé. La tirada llarga la resolc sortint primer a la zona oberta i un cop de nou en la zona de pedregar cercar una riera que m’ha de servir de punt d’aturada i d’atac al mateix temps. Una fita més i ja estic fora de la zona de pedres. Torno al bosc net i a les zones obertes del principi i sense presses, però sense més errades acabo la cursa. En les dues primeres fites on canviava de zona he perdut molt de temps. I l’endemà la cursa és en aquesta zona. Ja em puc mentalitzar.

Està clar que la cursa llarga va estar l’aperitiu del que ens esperava el dissabte a la mitja distància, on tota la cursa es desenvolupa en la zona de pedres que tants problemes em va causar el diumenge. Surto previngut i de nou començo bé, però a la tercera fita ja hi tornem a ser. Em costa mitja hora trobar-la, tot i l’ajuda mútua que ens donem amb el Sergi: jo li mostro on està la seva fita i un cop allà em ressituo en el mapa. Amb prudència i amb alguna volta més del compte vaig localitzant la resta de les fites, però tinc clar que no ha estat un cap de setmana amb bones curses. Malgrat els anys i les més de 200 curses d’orientació que ja porto a les cames, encara no n’he acabat d’aprendre. El cònsol és que hem estat molts els orientadors que hem tingut serioses dificultats en aquest terreny. Amb tot he gaudit de l’orientació. De fet ja ens agrada això de perdre’ns i que ens costi de trobar les fites, encara que a vegades ens agradaria no fer tantes errades.

En aquest parell d'enllaços podeu veure amb claredat les voltes que he donat els dos dies per trobar les fites:

• Cursa llarga de dissabte
• Cursa mitja de diumenge

Olivella, una cursa entre records i margallons

Cursa del Margalló

13,1 km. 1-22-56 a 6-19 per km. 202 metres de desnivell positiu

137 de 177 arribats (77%) i 17è de 23 màsters arribats

La cursa de fons del Margalló va ser una de les meves clàssiques a les primaveres de finals dels anys 90, quan a poc a poc començava a deixar l’asfalt i m’inclinava per curses de muntanya. Encara estàvem molt lluny del actual boom del trail. Revisant les meves anotacions he vist que hi vaig participar en 4 edicions: 1996, 1997, 1999 i 2001.

Aleshores la cursa era de 18 km i sortia del petit nucli d’Olivella. M’agradava el lloc, la cursa i l’ambient. Els primers anys transcorria per pistes forestals, però en la darrera edició que vaig córrer una gran part del recorregut ja estava asfaltat. Aleshores s’iniciava en baixada, i la part més dura era en la darrera part de la cursa amb unes quantes pujades que feien serrar les dents si no les volies pujar caminant, fet que només vaig assolir en les meves dues darreres participacions. El meu millor temps va ser el 1999 amb 1-25-04, en plena preparació per la mítica marató de l’Aneto. També recordo que en l’edició del 96, les dutxes eren al carrer, unes simples manegues que sortien de la mateixa Casa de la Vila. Ens dutxàvem a la vista de tothom, evidentment amb aigua freda.

Han passat els anys i m’ha vingut de gust tornar a Olivella. Tot ha canviat molt. A hores d’ara la sortida és des d’un camp de futbol amb gespa artificial, amb vestidors i dutxes. A la sortida amb retrobo amb l’incombustible Vicent que segueix al peu del canó i diumenge sí, diumenge també participa en curses populars arreu del territori. Hi ha dues distàncies, 30 i 14 km. He optat per la de 14. No estic per córrer distàncies massa llargues. Sense cap tipus de pressió em marco com objectiu entre 1-25 i 1-30. Surto al darrera com faig últimament.

Després d’una curta i lleugera baixada, planegem una bona estona per diferents pistes forestals abans d’anar pujant. En cap moment les pujades són massa pronunciades i puc anar corrent sense massa esforç. En alguns moments, augmenta el desnivell i alguns es posen a caminar, però jo continuo mantenint un trot constant. Passo el km. 7 amb una mica més de 45-30. Per tant vaig al ritme previst inicialment, al voltant de 6-30. Baixem per una pista que recordo molt bé que en les primeres edicions fèiem en sentit contrari, i tornem a pujar el que serà la darrera pujada forta de la cursa. A partir d’aquí ja és tot més o menys avall.

Passem pel petit nucli d’Olivella, d’on sortien les primeres edicions de la cursa. Ens desvien per un divertit corriol de baixada que ens situa al costat de la carretera. A partir d’aquí agafem un corriol molt agradable i bonic que transcórrer paral·lel a la carretera. Agafo un bon ritme que aconsegueixo mantenir fins creuar la línia d’arribada. Al final han estat només 13 km. Acabo satisfet tant del temps assolit com de les sensacions al llarg de la cursa.

I per seguir la tradició a l’arribada en espera un bon entrepà de botifarra. M’ha agradat aquest nou recorregut. A part de les curses d’orientació, ben aviat m’espera una nova edició del Farell, un lloc al que no puc faltar.