Rogaine d'Osona: arribo a la cursa 200

Amb aquesta IV Rogaine d'Osona arribo a la meva cursa d'orientació número 200 en totes les modalitats. Vaig conèixer aquest esport l'any 1992 en un curs de postgrau d'Educació Física per a Mestres de Primària a la UAB. Ferran Santoyo i Ramon Casal ens van explicar el que eren aquestes curses i ens van portar a la Font Groga fer unes pràctiques. Em va agradar, però no va ser fins el 2005 que vaig fer la meva primera cursa d'orientació: una nocturna al Parc de Catalunya.

En aquestes 200 curses he pujat al podi en 27 ocasions, la darrera en aquesta mateixa rogaine. Hem fet segons de la categoria de superveterans (majors de 55) on només competeixen dos equips. S'ha de dir que en la categoria d'edat en la que em correspon córrer no hi ha massa competència i això facilita assolir bones classificacions. 

Després de tots els preparatius i el control de material ja és l'hora d'elaborar l'estratègia de cursa. En aquesta edició no hi ha tantes fites en la zona d'altiplà com l'any passat. No és fàcil decidir-se, però finalment optem per la zona Sud-Oest del mapa. 

Sortim en direcció a la 31. Som un bon grup que em pres la mateixa decisió. Seguim cap la 44, 60 i 70. Aquí s'acaben les fites de l'altiplà. Baixem fins la 82 situada en una preciosa balma ben amagada. 

Ens trobem bé i anem força ràpids. Decidim pujar de nou per no deixar la 32 i la 52. Són pocs punts, però pensem que paga la pena. Mirant-ho després a casa, possiblement aquesta ha estat una errada d'estratègia: massa esforç per pocs punts. Baixem cap a la 90, situada en una de les clàssiques margues d'Osona. És un fita espectacular. Portem ja dues hores.

Baixem pel dret fins un petit rierol i passem un dels millors moments de tota la cursa trotant per un corriol que va pel seu costat. Uns moments d'aquells que ens emportarem en el record. 

Feta la 61 arribem a un petit embassament. Estem en el punt més allunyat del centre de competició I també en el punt més baix.

Això significa que ens toca tornar a pujar. Seguim el nostre camí per corriols molt agradables i que fan menys feixuc el nostre esforç físic. Enllacem bé la 80 i la 73. Aprofito per menjar la meva barreta energètica especial de pernil, mentre el Joan agafa el comandament de les operacions, i sort n'he tingut per en aquest tros anava una mica despistat.
Al costat de la 73 i amb poc més de 3 hores de curses fem parada i fonda per replantejar el que ens resta de cursa. Valorem diferents opcions. Tampoc en tenim tantes i prenent una decisió.
Ja tornem a estar en marxa, primer la 40 i després la 71. De nou el camí tendeix a pujar. Malgrat que el desnivell no és excessiu les cames ja ho comencen a notar.

Dues més, 53 i 34 i arribem a les 4 hores de cursa. Seguim la nostra planificació amb la 48 en una runa i la 50 al peu d'un tallat amb tota la plana als nostres peus.

Ens aturem en un banc davant del cementiri per fer-nos la darrera composició de lloc. Falta poc més d'1 hora 40 per acabar, i encara tenim temps de posar el trespeus i fer una foto del lloc.

En aquesta zona de l'altiplà els paisatges que ens rodegen són espectaculars, els Pirineus ben nevats al fons i la plana d'Osona als nostres peus.

Aprofitem les lleugeres baixades per trotar, però la més petita pujada ens deixa clavats. Les cames acumulen l'esforç de les gairebé 5 hores de rogaine. La 74 està ben amagada dins d'un tàlveg amb vegetació espesa, però la clavem. En canvi la 68 que està en una cova no la trobem. Arribem a la cova, ens hi apropem però la fita no hi és. Ens dividim per trobar-la, un amunt i l'altre avall, però no hi és. Ens retrobem davant de la cova i sort tenim del David H. que la troba. Estava a la cova, però amagada de tal manera que al primer cop d'ull no l'havíem vist. Ben bé hem perdut 10 minuts.
Només ens queden 50 minuts. Anem per la 46. Cal travessar tot el poble, i així ho fem. Malgrat que a la baixada trotem, anem lents. Pincem a falta de 19 minuts per les 6 hores. Ja no tenim temps per més, i ens cal afanyar-nos per no penalitzar. Aquests darrers minuts es fan feixucs en lleugera pujada i trotant però molt lentament. Ja ho tenim. Han estat 5-58-25, 115 punts. Ens han tornat ha guanyat els Bandolers que estan molt més forts que nosaltres. Ens han tret 20 punts.
Hem fet una bona rogaine, sense cap errada, però analitzant amb posterioritat el nostre recorregut, potser no hem escollit del tot bé l'itinerari. Mirant per hores això és el que podem constatar:

• 1ª hora: 5 fites: 28 punts
• 2ª hora: 2 fites: 8 punts
• 3ª hora: 3 fites: 23 punts
• 4ª hora: 5 fites: 26 punts
• 5ª hora: 4 fites: 20 punts
• 6ª hora: 2 fites: 10 punts

 Està molt clar que la segona i sisena hora hem fet poques fites i pocs punts. Possiblement després de la 82 era millor anar cap a la 90, fer la 61 i després pujar a la 52 i deixar la 32. Hauríem guanyat temps. I al final no teníem fites per puntuar i les que teníem estaven massa lluny per anar a buscar-les. En properes rogaines caldrà afinar més en l'estratègia. Segurament els 30 kms. que hem fet ens podien permetre assolir algun punt més.

Relleus al Bruc

Com ja he explicat altres vegades el campionat de Catalunya de relleus, és la festa gran d'aquest esport. Els equips presenten les seves millors gales, amb l'ànim de guanyar, però també de divertir-se.

El terreny del Bruc és un mapa prou conegut, encara que personalment només hi hagi corregut un sol cop.

Com en les darreres 4 edicions corro la categoria màster. Repeteixo equip amb amb Toni Medina. Cada cop hi ha més i millors equips en la categoria. Així com altres anys aspiraven a fer podi, aquesta vegada ho veiem difícil i ens sembla d'entrada que fer quarts ja serà un bon resultat.

Torno a fer la primera posta de l'equip. A la línia de sortida coincideixo amb bons amics com el Joan i el Lluís.

Sense massa espera es dóna el tret de sortida i ja estem en marxa. M'ho agafo amb tranquil·litat mirant el mapa per situar-me. Quan ja tinc clar què fer i intento córrer m'és impossible. Estem en un camí estret que ens obliga a anar gairebé en fila de un.

Arribo a la cruïlla del corriol que haig d'agafar i aquí ja puc córrer una mica. Deixo el corriol i començo a cercar la primera fita. El Joan i el Lluís tampoc troben la seva a la primera. M'haig de resituar i ara ja és meva. Per la segona opto per una estratègia prudent. En lloc de seguir en direcció nord-oest orientant-me pel relleu, marxo en direcció Est i agafo el corriol que primer puja als turons i després em permet vorejar-los fins arribar a la fita. He perdut temps amb aquesta volta però ha estat una elecció de ruta segura. Camí de la 3 compto els tàlvegs i una mica més em descompto. Quan ja he passat a l'altra banda del darrer tàlveg veig que me la deixo enrere i rectifico a temps. La resta fins a la fita vista ja són fàcils. A la fita 4 em trobo amb un munt de gent. Allò sembla una festa de carnaval, wallies, pallassos, monges, ...
I des d'allà enllaço la 5 i la 6, la fita vista.

Vaig una mica per davant del Lluis Serrallonga del COC. En la fita vista rebo els ànims dels companys. i encaro la segona part de la cursa amb ganes de córrer. És força pla i tracto d'anar el més ràpid possible. En aquesta part les fites no presenten cap dificultat. Cal estar atent i fer bons rumbs per guanyar temps. En la penúltima fita m'enredo una mica amb uns arbres caiguts que m'alenteixen. M'avança el Lluís. Intento atrapar-lo abans de donar el relleu al Toni, però no m'és possible. Em porta pocs segons d'avantatge. Dono el relleu en cinquena posició. El Toni fa una cursa molt semblant a la meva i finalment fem quarts tal com havíem previst d'inici. El podi ha quedat lluny del nostre abast. Hem perdut els fuets que repartien als que feien podi. Tota una llàstima. Haurem de córrer més i orientar-nos millor si volem emportar-nos algun fuet cap a casa. Malgrat tot hem gaudit tant de la cursa com de l'ambient.

Volta per l'Obac: Mal Pas i Puigdoure

Ja feia dies que havia planificat aquesta ruta sobre el mapa. En realitat és el tercer intent. Els dos anteriors no van reeixir per diferents motius. 

En el primer intent vaig acabar visitant els Pins Recargolats acompanyat amb el Mirabet a qui em vaig trobar poc abans d'arribar a l'Era dels Enrics. Em vaig allunyar del meu objectiu inicial però va pagar la pena fer-ho. En el segon intent em vaig entretenir per dos magnífics i feréstecs torrents, el de la Font Freda i de la Font dels Confits i se'm va fer tard.

Aquest matí he sortit decidit a no distreure'm de l'objectiu marcat sobre el mapa i així ha estat. Ha estat un matí frescot, gris i lletjot. En cap moment he vist el sol. Com sempre que volto pels camins menys fresats de l'Obac no he trobat gairebé a ningú. Per sort encara és una zona no descoberta per les masses que pugen cada cap de setmana al cim de la Mola i es pot gaudir de la soledat dels camins. 

He deixat el cotxe al coll de les Estenalles. La primera sorpresa ha estat descobrir que 10 dies després de la nevada, encara hi havia restes de neu a la vora de la carretera i també als camps de davant de La Mata.

Ben aviat, a prop de les runes de la Coma d'en Vila, abandono la part més coneguda del recorregut per enfilar-me fins la carena d'en Serrallonga i baixar per un corriol fins la Balma dels Abanadors.

Segueixo el corriol que em mena fins a l'Era dels Enrics. El nom fa suposar que en algun moment aquest lloc va ser on aquests "Enrics" batien els cereals per separar el gra de la palla, però no he pogut trobat cap referència. 
A partir d'aquí comença la part que no conec. Al davant tinc la imponent mola del Turó del Mal Pas on em dirigeixo per un corriol ben fresat. Aquest curiós nom segons em va explicar el Mirabet, tota una enciclopèdia d'aquests racons, es deu a que el rector es feia transportar per mossos del poble en una d'aquelles cadires per carretejar a gent noble. El mossèn era una persona de pes i malhumorada i els mossos que el carretejaven estaven enfadats amb ell. Es van posar d'acord i van decidir quan passaven pel pendent estret d'aquest turó "ensopegar" i deixar caure per l'estimbat avall al senyor rector, el que va ser simplement un Mal Pas. 
En arribat al collet del Mal Pas contemplo les Tres Pinasses, un dels innumerables pins de tres branques que tenim al nostre país. 

A partir d'allà toca rodejar tot el Turó del Mal Pas. A la meva dreta s'enfila la gran pedra del Turó i a la meva esquerra contemplo el Torrent del mateix nom. Deixo alguns corriols que s'enfilen fins la part alta del Turó. No paga la pena pujar-hi amb el mal dia que fa avui i segueixo pel corriol fins sortir a una pista que em menarà directament a la derruïda masia de Puidoure, el meu objectiu de la volteta d'avui. 

Impressiona contemplar una masia tan i tan gran. Fa pensar en com deuria ser la vida dels seus habitants i quanta gent albergaria en els seus millor temps. Va ser edificada el segle XIV i malgrat que a partir de la fil·loxera va perdre el seu esplendor encara va ser utilitzada fins els anys 70 del segle XX. La vorejo i observo les runes que encara resten en peus. Hi ha un parell de tines, d'un estil diferent de les que es poden veure en la ruta de les tines del Flequer, que són pas massa lluny d'aquí. 
Deixo la masia i segueixo endavant per la mateixa pista en que hi he arribat. A la primera corba agafo un corriol que en direcció sud em menarà fins una creu, des d'on puc contemplar en tota la seva magnificència una altra de les grans masies de la zona, aquesta en millor estat de conservació: Matarrodona.

El corriol que porta de la creu fins a Matarrodona baixa de cop i cal anar en compte. Un cop a Matarradona i amb l'objectiu de la jornada complert ja només resta tornar al Coll d'Estenalles per la pista, passant primer pel Coll de Boix. Hi ha una possibilitat interessant per si no es vol fer tanta estona per la pista: baixar fins la font de la Cruïlla i creuar a l'altra banda del torrent al Coll de la Morella, i poc abans d'arribar a l'Hostal del Daví baixar fins el Torrent de la Cansalada i agafa el corriol que mena fins el Coll de Tanca. Però aquesta opció quedarà per un altre dia.
Ara el camí per la pista és llarg però es fa agradable malgrat el dia gris, pel paisatge que em rodeja que no em canso de contemplar. En alguna raconada encara puc trepitjar restes de la nevada. 

Dono per acabada la volta. Han estat 20 kms. Penso que hauré de repetir-la en un dia de sol que em permetrà gaudir més i millor de tots aquests indrets. 

Bons traçats a Tiana

Malgrat el vent, al sol s'està bé a Tiana on es celebra la primera cursa de Copa Catalana del 2015. És un terreny típic del Maresme: molt desnivellat, roques, semioberts amb matolls que molesten per avançar ràpid, i boscos de pins penetrables. He sortit concentrat amb l'objectiu de no anar massa depresa i procurar no fallar en cap fita.
Primera fita en pujada, però al sac sense problemes. Camí de la segona a la cerca d'una tanca d'una propietat privada que caldrà rodejar se'm fa llarg i pesat. El terreny és aspre amb moltes roques, pedres, matolls i la pujada se'm fa feixuga. No arriba la tanca ni el camí ample. Tan lluny estava em pregunto. Veig la pista  i després la tanca una mica per sota. He pujat més del compte. Un cop aquí tot és fàcil, rodejar la tanca i localitzar la fita resulta ben fàcil.
Les dues següents estan ben a prop i ràpidament ja són meves. De nou toca pujar fins la pista, ja que la cinquena la tinc a l'altra banda i en baixada. Abandono la pista i baixo pel tàlveg. De ben segur hauria estat millor baixar pel llom. Veig més avall una petita construcció i la utilitzo com a referència per desplaçar-me a nivell fins el llom i localitzar la fita.
Ara si que corro fins a la que fa 6 que tinc allà mateix. Per anar a la 7 em proposo anar a nivell. Em caldrà travessar 3 rieres. De nou progresso amb lentitud. Trobar el pas per travessar algunes de les rieres no resulta fàcil en alguns casos. De nou se'm fa llarg, però l'acabo localitzant sense problemes. La 8 és allà mateix i ràpidament ja és meva. De nou cal anar amb compte, però la 9 també és meva.
Les quatre darreres fites em resulten fàcils i vaig força ràpid. Em trobo bé. S'ha acabat la cursa que m'ha resultat curta. Al final han estat 54-22 minuts per 13 fites i 160 de desnivell i 5 de 10 classificats. Per millorar resultats em caldrà córrer i arriscar més.
He pogut gaudir d'una bona cursa en un mapa ben petit, però amb uns bons traçats que han posat a prova les meves habilitats orientadores, més que les meves qualitats físiques.

La tornada de Som Mas-Sa

A la Wild Boar torno a competir amb l'equip Som Mas-Sa. Des de finals de juny a la Molina que no formava equip amb el Joan. De la Llacuna guardem un bon record de quan vam participar en el campionat d'Europa fa dos anys en la Mega-rogaining.

Arribem una mica justos de temps a la plaça, però encara tenim temps per la foto prèvia a la sortida.

Ens espera una bona caminada fins el punt de sortida. Ens ho agafem amb calma. Al final tenim poc temps per estudiar el mapa. La sortida a les 11 en punt ens agafa encara considerant diferents possibilitats. Com sempre preveiem la primera part de la cursa i un possible camí de retorn. Ens oblidem de tota la part Nord del mapa. Amb la part Sud on veiem una bona concentració de fites ja en tindrem ben bé prou.
Abans de dirigir-nos cap a l'Oest del mapa agafarem els punts de dues fites properes, 52 i 42. Arribem a la 52 en una barraca de pedra al mig d'un camp i ens topem amb una llarga filera d'equips esperant per pinçar. No ens esperem i decidim anar fins a la 33 i tornar un cop s'hagi desfet la cua. Així ho fem, per continuar després amb els nostres plans inicials.
Ens trobem bé i accelerem la marxa en aquest inici de la Rogaine. A diferència de la temporada passada, que érem l'únic equip en la categoria de superveterans, ens ha sorgit competència amb els Bandolers, un bon equip que ens donarà molta feina si realment volem sortir-ne guanyadors.
Fem una molt bona primera hora i mitja de cursa a bon ritme. Camí de la 86 ens despistem en el mateix lloc que ja ens va donar problema en la Rogaine del 2013. Ho recordem perfectament però aquest cop interpretem bé el relleu i solucionem el problema. No entenem com pot ser que per segona vegada ens equivoquem al mateix lloc.
En la següent fita (75) ens costa de trobar un corriol que està molt desdibuixat i sumem alguns minuts més de pèrdua.
A la 37 ja portem 3 hores de cursa i decidim agafar ja el camí de retorn. Abandonem l'idea inicial d'arribar fins la 91 i tracem el pla final de la cursa. La 46, malgrat ser només una fita 4 punts no resulta gens fàcil, així com la 61.

Descartem anar fins a la 65 i enfilem cap a la 83, on coincidim amb els Bandolers. Estudiant els parcials dels dos equips, en aquest punt només ens portaven 5 punts d'avantatge (80 punts versus 75).
Seguim cap a la 54. Després veurem que en el full de resultats aquesta fita no ens l'han comptat. Potser un dels dos es va oblidar de pinçar-la?. En direcció cap a la 84 el dia s'acaba a poc a poc. Passem a prop d'aquest arbre solitari.

Segons la descripció de controls la 84 es troba en l'encreuament de dos barrancs. Un corriol ens hi apropa. El complicat és decidir quan baixar cap els barrancs. Veiem un equip femení que ja està baixant i anem al darrera. Arribem al barranc i ens sembla que localitzem l'encreuament però no hi ha la fita. Una mica més avall? Però tampoc hi és. I ara què? Tenim la sensació que hem baixat massa. Ens entra la síndrome del barranc de la rogaine de Vilassar. Estem de sort. L'equip femení localitza la fita i això ens salva de donar voltes i perdre temps. Ens queda menys d'una hora per acabar la cursa.
Següent fita, 34, i poc menys de 40 minuts. Decidim anar a la 44 i deixar la 41 pel final. Estem tocats físicament i aquest final se'ns fa llarg. Abandonem la idea de la 41 i finalitzem amb 5-54-59.
Un cop acabada la cursa ens toca caminar fins el poble i el centre de competició. Fa fred i el camí es fa llarg. Estem cansats i tenim ganes d'arribar. Tot menjant el cap i pota comentem la cursa amb d'altres companys. Finalment els Bandolers ens han guanyat. Han fet un final de cursa molt millor que el nostre. A partir de la 83 els bandolers han visitat 6 fites i han sumat 35 punts i, en canvi, nosaltres només hem visitat 4 fites i hem sumat 15 punts ja que no ens han comptat els 5 punts de la 54. Haurem de millorar si els hi volem disputar la primera plaça de la categoria.

Turr-Ó, primera del 2015

Començo el 2015 amb un nocturna d'orientació.
La nit abans de tornar a la feina després de les vacances d'hivern els amics del senglar-O organitzen una nocturna de les clàssiques, el turr-Ó ben a prop de casa. Aquesta edició serà al Turó de Can Mates on ja vaig córrer una nocturna fa un parell de temporades. Les nocturnes sempre són diferents i especials i en aquesta la proposta és que caldrà decidir si les fites que trobem estan o no estan ben posades i si la descripció del control que hi ha al mapa es correspon a la realitat. Si tot ho considerem correcte marcarem el control en cas contrari, no ja que penalitzaria.
Com a cursa d'orientació resulta fàcil, el problema és quan hom arriba a la fita comencen els dubtes. Estarà bé o no ? En la primera que està en un fanal, el dubte és la descripció del control (una rodona), un objecte humà. No hi ha un símbol específic per fanal ? Hi ha el Toni Serrallonga davant de la fita amb el dubte i arriba el Marc que malgrat que també dubte però pinça. A continuació tots pincem i continuem.
Resulta divertit i entretingut. Tothom s'atura davant de la mateixa fita, alguns la marquen i altres no.

Algunes fites són molt clares però d'altres no i això fa que al final m'hagi deixat per marcar 4 controls dels bons, per filar prim en les decisions de si era tot correcte o no. Amb poc menys d'una hora ho he resolt i cap a casa. Al final 16 de 32 classificats que tampoc està tant malament. Ha estat una bona manera de tancar les vacances.

Darreres curses del 2014

Avança el 2015 i encara no he escrit el meu relat de les darreres curses del 2014. Ja va sent hora que en faci cinc cèntims per tal que quedi recollit.

A les acaballes del desembre i abans d'endinsar-me en les vacances d'hivern i les celebracions nadalenques vaig participar en el que ja comença a ser tot un clàssic en aquestes dates: les 24 hores en pista organitzades per corredors.cat. Com sempre ho vaig fer dins de l'equip de l'es-k-mot vallesà, un grup de corredors que fa temps que ens coneixem i amb els que mantenim lligams d'amistat a través de les xarxes socials malgrat que darrerament coincidim poc de manera presencial. 

Com ja és costum vaig fer un relleu d'una hora a la matinada, començant encara de nit i veient com anava clarejant a mesura que passaven les voltes. Encara que conscientment no m'ho proposi acaba sent una bona prova del meu estat de forma. Vaig fer 11,4 km. en 1-04 a una mitja de 5-38. Està clar que estic molt i molt lluny dels ritmes que havien estat habituals no fa massa anys. Malgrat tot segueixo gaudint de les sensacions del córrer.
El darrer dia de l'any i aprofitant que passava uns dies de descans a Palafrugell em vaig inscriure a la cursa dels nassos de Torroella de Montgrí, una cursa familiar i a bon preu: 2 € per l'assegurança, més alguna aportació pel Banc dels Aliments.

I allà em vaig trobar a l'home dels nassos que participava en la cursa infantil.
En la cursa dels grans es tractava de fer dues voltes pels carrers del poble per completar 5000 metres. Torroella no és un poble pas pla, per tant, hi havia moments de tot al llarg del recorregut, encara que en tot moment els desnivells eren suaus i es podien fer a un bon ritme. Vaig sortir sense cap objectiu concret, excepte gaudir de l'ambient amb força gent en parts del recorregut animant que sempre s'agraeix. Al final em van sortir 27-31 a un ritme de 5-30 en la cursa que va tancar el 2014. Un temps que no és pas per tirar coets, però que és el que hi ha.

Corrent els darrers metres del 2014

I pel 2015, què ? A part de seguir amb les curses d'orientació i les rogaines, potser seria hora de plantejar-se fer un 10000 a ritme de 5 pelats. Serà possible ? Sense obsessionar-me amb el tema aquest serà el meu repte 2015. Ja està dit.

Racons de l'Obac

Cada vegada m'agrada més sortir pel Parc de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac a la descoberta de nous camins i indrets. He dedicat alguns matins de diumenge a voltar per alguns llocs que feia molt de temps que tenia pendents i que sempre deixava per un altre dia. Segurament la Serra de l'Obac és la gran desconeguda d'aquest Parc Natural.

Coneixia el camí ral fins el coll de Condreu. Mai havia passat d'allà, fins que un matí vaig decidir arribar-me fins a Sant Jaume de Vallhonesta. És una sortida llarga però que paga la pena de fer. En alguns encreuaments cal estar atent a les marques, però en principi no té pèrdua. Ofereix bones vistes de l'altra riba de la riera de Matarrodona i ja més lluny del Pla de Bages. A mig camí es troben les runes de l'Hostal del Daví, però el que és impressionat és l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta. Encara que ja fa temps que està abandonat es pot observar que havia estat un lloc de gran importància. Gaudeixo donant un tomb per les diferents estances, i tot observant la encara grandiositat de les seves runes, imaginar-me la vida d'aquest lloc en altres temps.

Un parell de setmanes més tard em vam portar per l'altra riba de la riera de Matarrodona i del Torrent del Figueret. Des de dalt del Coll de Boix baixa una pista forestal de bon córrer i per la que vaig poder arribar a la Masia de Matarrodona, una enorme construcció pairal encara en peu i en bon estat de conservació i on en els seus bon temps hi devia viure un bon munt de gent. Ben a prop hi ha l'ermita de la Mare de Déu de la Concepció. Pel camí es poden contemplar les formes curioses que prenen aquestes muntanyes i amb noms ben suggeridors com La Carena del Castellot, el Sentinella, la Màquina de Tren, la Foradada, El Gegant del Pi, La Calavera, La Talaia Magnífica, ....

També ben a prop d'aquesta pista i en un indret ben amagat i de difícil accés sinó es coneix es pot visitar l'Hospital de Sang i la Cort Fosca. Un indret ple de misteri i que també fa pensar en com devia ser la vida en l'època en que aquest lloc s'utilitzava per amagar i alhora tractar de guarir els ferits de les guerres carlines.

De tornada vaig travessar el Torrent del Figueret per la Font del Bosquet i em vaig arribar fins el Turó de l'Espluga i la carena i el roure del mateix nom.
Però no acaba pas aquí la descoberta dels racons de l'Obac, ja que com més voltes i més mires el mapa més camins i corriols i noms plens de misteris acabes descobrint que deixes pendents per una propera vegada.

De nou orientació a Sant Cugat

Com cada any en aquestes dates els del Senglar-O organitzen una cursa d'orientació oberta a tothom per ajudar a la marató de TV3. El fet de tenir-la a prop de casa, l'ha acabat de convertir en una cita obligatòria. Oferien la possibilitat de fer una rogaine de 6 hores, però vaig optar per la modalitat de 3 hores i individual amb l'objectiu de posar-me a prova físicament.

La intenció inicial era fer gairebé la totalitat de la cursa corrent, evitant en el possible els moments de caminar. Mentalment em vaig dividir la prova en tres parts: primera hora ràpida, segona hora trot constant, però sense forçar el ritme per acabar la darrera hora el més ràpid possible.

Era un matí gris i més aviat frescot, però tampoc massa fred. Després de saludar a tots els coneguts abans de la sortida, ja amb el mapa a les mans vaig establir l'estratègia de cursa. Hi havia 30 fites, però només en podíem fitar 20. Calia escollir les de més puntuació i deixar de banda les de pocs punts. Així ho vaig fer. La intenció inicial era arribar fins la fita situada més Sud-Est del mapa, la 94. Era un plan agosarat, però d'entrada ho volia intentar.

Surto ràpid i vaig localitzant les fites sense dificultat i gairebé sense perdre temps: 52, 53, 92, 54, 55, 71, 70.

La primera fita de 9 punts (92)

Ja gairebé compleixo la meva primera hora de cursa. Passo la 90 i per arribar fins la 43 haig de passar per un corriol de forta pendent. Aprofito per anar replantejant l'estratègia. Pensant en la tornada la 94 queda molt lluny del meu abast. Passo per la 62 i la 72 a bon ritme. Per arribar-me a la 97 haig de superar un fort desnivell. Aquest serà el darrer tram difícil de la cursa en quant a exigència física. Fito la 93 amb dos hores de cursa. Ja puc espavilar si no vull penalitzar al final.

Fita 90

Avanço per un corriol per la part alta de la carena a bon ritme. Conec bé aquesta zona d'altres anys. M'asseguro d'estar a a cruïlla correcte abans de baixar cap a la 80 i després la 56 al costat d'un forn ibèric que hi ha a prop del Sant Adjucatori. Deixo enrere Can Borrell, com sempre ple de gent. Ara ja és una cursa contrarrellotge. Falten 35 minuts.

I quan més bé em trobo i en un lloc no massa difícil, m'encallo per trobar la 91. Agafo un corriol que puja i que no va en la direcció correcte. Refaig el camí i torno a provar. Quan ja pràcticament marxo abandonant la fita sense trobar-la se m'encén la llumeta. Ara ja és una qüestió d'amor propi. Torno enrere i trobo la fita. Era ben fàcil. La base està trencada. Utilitzo la pinça tradicional.

Ja només queden 10 minuts. Segur que penalitzo. Decideixo seguir cercant fites en el camí cap a l'arribada al menys serà més divertit. Porto una bona estona que el meu ritme de creuer és al voltant de 7 minuts el km. i em trobo bé.

I així ho faig 60 i 34. I quan sóc a prop del parc de la Pollancreda, passen 11 minuts, tinc temps d'arribar-me a la 31 i entrar en el mateix tram de penalització. Allà vaig, l'adrenalina a tope. Arribo a la cantonada de la tanca on hauria d'estar la fita. No hi és. I ara què ? Dubtes, potser estar a l'altra banda de la riera? Així és, però segur que no està ben posada. Ara ja és un sprint. Acabo amb 3-15-38. Penalitzo però m'és igual. M'ho he passat molt i molt bé que és del que realment es tracta.

Farell amb sorpresa final

S'acaba l'any i com ja és tota una tradició arriba la cursa per muntanya del Farell.

La previsió era que seria una cursa sota un aiguat persistent i amb fang i bassals a dojo. Però hem estat de sort i el diumenge s'ha aixecat gris, però de moment sense pluja. En l'ànim de tots és que ens caurà el xàfec a sobre d'un moment a l'altre, però no ha estat així. I també per sorpresa de tots els corredors el terreny estava tou, però sense massa fang. Gairebé podríem afirmar que les condicions per córrer eren ideals.

La cursa no té massa història. He sortit del darrere sense pressa i ja ben aviat, encara corrent pels principals carrers de Caldes he notat que el meu ritme no era el desitjat. He fet els 3 primers kms. per asfalt a 6 i una mica més de 6 el km. On no n'hi ha no en raja. A la primera pujada, la més llarga de tota la cursa he mantingut un ritme constant sense caminar en cap moment, mentre gent que tenia al meu costat es posava a caminar en algun tram. He acabat la pujada amb 32 minuts quan en l'edició de l'any passat ho havia fet en 30. Dos minuts són tot un món.
A meitat de cursa segueixo acumulant retard: 42 per 38-30. Després del pas per la zona asfaltada entrem en la part amb més fang i algun que altre bassal, però tampoc es pot dir que estigui impracticable es pot córrer bé. Tracto de mantenir un bon ritme. Arribo al punt més alt, a partir del que ja el que resta de cursa és baixada amb 1-02-30, 3-30 de retard respecte a l'anterior edició. Baixo ràpid gaudint com sempre d'aquesta baixada. Finalment 1-22-50 gairebé 5 minuts més que l'any passat, però un Farell més en el meu currículum i ja van 22, totes les edicions que s'han fet.

Ritme de cursa 6-17 x km. Posició final 597 de 664 classificats (89% per 83% de l'edició anterior) i 31 de 33 en la meva categoria. Aquesta diferència no és només fruit de l'edat sinó també del poc i irregular entrenament.
Però, malauradament no s'acaba aquí la crònica del Farell. A la tornada al cotxe m'esperava la sorpresa del dia: vidre del copilot trencat i robatori del mòbil i dels diners. Encara van ser prou considerats i em van deixar la cartera amb la documentació i la tarja. Va tocar passar pels mossos a fer la denúncia. No vaig ser l'únic perjudicat. Quan sortia de posar la denúncia a fora esperava un altre corredor al que li havia passat el mateix.