dilluns, 26 de setembre de 2005

Sant Llorenç del Munt per partida doble

Des de sempre Sant Llorenç del Munt, La Mola, ha estat una muntanya màgica per a mi. Crec que ho és per tots els vallesans des de la prehistòria. Segurament aquella mena d’altar que tanca l’horitzó de la nostra comarca pel Nord devia ser la muntanya sagrada dels nostres avantpassats.
Ja des de petit acostumava anar-hi sovint. Encara recordo la meva primera pujada a la Mola. Érem tots joves. No recordo qui exercia de guia i vàrem pujar per la Canal de la Cova del Manel. Renoi quina manera de pujar! Durant molts anys pensava que aquesta era la única via de pujada, fins que amb el temps i les diferents passejades pel Massís vaig anar descobrint nous llocs i nous camins que també portaven al nostre cim comarcal.
És una muntanya molt visitada tots els dies de l’any, segurament una de les més visitades de Catalunya. Sempre trobes molta gent pel camí (excursionistes, famílies senceres, gent solitària, grans grups, …), sobre tot, si t’enfiles pel tradicional camí dels Monjos.
Aquest cap de setmana hi he pujat dues vegades. Dos ascensions ben diferents.
La primera va ser dissabte acompanyant als meus pares ja grans i que no s’atreveixen a anar a algunes muntanyes sols per por de perdre’s. De petit eren ells els que em portaven i em guiaven a les freqüents excursions que fèiem. Ara s’han intercanviat els papers. Vàrem deixar el cotxe a Can Robert i a poc a poc però sense aturades vàrem arribar primer a Can Pobla i després al monestir de Sant Llorenç del Munt. No feia massa bon dia, estava una mica emboirat, però això també ens va permetre no passar massa calor mentre caminàvem. Un cop a dalt una petita volta per gaudir d’aquest magnífica entorn i cap avall pel mateix camí.
L’endemà vaig pujar amb una colla d’amics. Des de fa quatre o cinc anys, de tant en tant, un grup d’amics anem a córrer per la Mola fent el que anomenen la volteta a La Mola. La convocatòria d’aquestes "voltetes" la fem per internet. Sortim des de la Torre de l’Àngel on deixem els cotxes i ens enfilem fins a Sant Llorenç del Munt pel mateix camí que el dissabte ho havia fet amb els meus pares. Un cop al cim, baixem fins a la cova del Drac, passem pels Òbits i arribem al Coll d’Eres, des d’on a vegades pugem al Montcau abans de baixar fins el Coll d’Estenalles i després agafar la carretera en uns quants quilòmetres d’asfalt fins arribar de nou als cotxes on fem petar una estona la xerrada mentre bevem una mica i recuperem forces fem un mos abans de retornar cadascú cap a casa. En tot aquest recorregut anem fent petites parades per reagrupar-nos i no perdre ningú per la muntanya.
Aquest diumenge vàrem ser 13, però amb uns petits canvis de recorregut tot cercant una volteta en que no fos necessari córrer per asfalt. Tot el circuit fins els Òbits va ser igual que sempre. Un cop allà calia cercar una canal per baixar fins a La Barata. Portàvem els plànols i malgrat que ens vàrem despistar en algun moment, finalment vàrem trobar el camí de la canal del Forn del Cargol. Primer baixem suaument, però aviat una forta baixada, una mica humida i relliscosa per unes quantes gotes que van caure aquest diumenge al matí, i que va proporcionar algun ensurt i alguna petita caiguda sense més conseqüències, ens menaria pel costat de Can Bufi fins la riera de Les Arenes a l’alçada de La Barata. Un parell de quilometres més pel mig de la riera seca ens portava satisfets fins on tenien els cotxes. Van ser un parell d’hores i 15 qm. de running entre bromes i bons amics.
En definitiva un bon cap de setmana rodejat de natura i fent dues de les coses que més m’agraden caminar i córrer per la muntanya, i en aquest cas per una de les muntanyes que més m’estimo, i a més descobrint nous camins i itineraris.