dilluns, 24 de setembre de 2007

Un podi sabadellenc en territori egarenc.

I de nou aquest diumenge torno a provar-me en una cursa d’orientació. Aquest cop és una cursa urbana a la ciutat veïna de Terrassa, territori “enemic” per qualsevol sabadellenc. Els companys de Terrassa fa poc que han muntat el seu club i aquesta és la seva primera cursa. El seu objectiu és promocionar aquest esport a la ciutat. És un mal dia ja que coincideixen amb dues curses que arrosseguen molta gent: una de copa catalana d’orientació a Lles de Cerdanya i la cursa popular de la Festa Major de la Mercè.
Es tracta d’una cursa score on tots sortim al mateix temps i podem escollir l’ordre en el que cercarem les fites. M’he inscrit en el C1, el circuït dels iniciats. Hem de trobar 20 fites. Abans de començar ja veig que no hi ha pràcticament cap orientador expert a la línia de sortida. Si que hi ha atletes egarencs que conec d’alguns entrenaments a Mossèn Homs i d’alguna cursa de muntanya, i que pel que sé corrent molt. Puc tenir opcions de fer un bon resultat. També hi ha l’Enrique del club que ha vingut amb un company que es vol iniciar en les curses d’orientació. Tots dos faran el C2.
Després d’algunes explicacions prèvies donen la sortida. Ràpidament em poso a córrer cap a la primera fita. Hi arribo el primer, un cop he clicat una dona que fa la cursa se’m posa a fer preguntes. No ha fet mai cap cursa i sembla que el seu objectiu és fer-la darrera dels altres preguntant en tot moment cap on ha d’anar, on és, i altres preguntes. Camí de la segona fita decideixo canviar el recorregut per treure-me-la de sobre i anar sol i tranquil. Segurament aquest canvi d’estratègia en fa perdre una mica de temps, però la tranquil·litat s’ho val.
Les fites no presenten dificultats. La brúixola no fa falta. Arribo a la 10 i no la trobo. Té que estar aquí, però no la veig. Està ben amagada entre els arbres. A partir d’aquí decideixo anar més ràpid. En les curses urbanes es pot córrer en tot moment, ja que entre fita i fita dóna temps de pensar en l’itinerari de la següent. Així quan acabes de pinçar la fita ja pots continuar corrent sense aturar-te a pensar, com moltes vegades tinc que fer en aquestes curses al mig de la natura. La gent s’estranya de veure’ns córrer per la ciutat sols, amb un pitrall i un mapa a les mans. Els que estan a prop d’alguna fita també ens miren estranyats. Segur que es pregunten què estan fent aquests ? què és això ?
A prop de la 19 veig un que surt d’allà abans de que hi arribi. El mateix em passa a la 20. Aquest va davant meu, però no el puc pas atrapar. Arribo a meta amb 47-50. Han estat al voltant de 8 kms. El Joaquín, un dels organitzadors, m’informa que he fet segon o tercer. M’espera una bossa amb una samarreta i petits regals i un bon avituallament, tot en un ambient relaxat i de bona organització. Van arribant altres participants.
Al cap de prop confirmo que he estat tercer, però que el que ha arribat abans meu ha estat desqualificat per saltar-se dues fites. Per tant, soc segon! Tindré copa! Pujaré al podi! També arriba l’Enrique que fa quart en el C2. Ha estat una bona cursa pels sabadellencs.
I arriba el moment de pujar al podi. M’ha agradat la sensació. Espero poder-la repetir alguna altra vegada.