Nafarroa

Des que vaig fer el Cami de Sant Jaume, ara ja fa 13 anys, em vaig quedar amb les ganes de tornar un dia a Roncesvalles/Orreaga i voltar per la zona amb més calma. He estat uns dies per allà per conèixer una mica la zona i no m'ha defraudat gens.

Vaig recordar les tres primeres etapes del camí visitant els llocs que encara tinc ben vius a la memòria: albergs, monuments, pobles, bars, esglésies, ...

El camí ha sofert un profund canvi que ja s'albirava aleshores. La mateixa gent dels pobles per on passa ho expliquen. Simplement s'ha massificat. En són un exemple la gran quantitat d'albergs, cases rurals i serveis al pelegrí que s'ofereixen, així com la munió de gent que assistia a la benedicció al pelegrí a Roncesvalles. Com passa moltes vegades, pot acabar morint d'èxit, sinó ho està fent ja.
És ben lícit que cadascú cerqui el que vulgui tot fent el camí, però la massificació comporta moltes motivacions diferents i acaba convertint en impossible un dels bens més preuats com és el caminar en solitari amb un mateix. Assegut a Espinal/Aurizberri contemplar els pas de pelegrins es converteix en una corrua interminable gairebé uns darrera d'altres fins ben avançat el matí. 

Però no tot han estat records del camí. M'he dedicat a donar tombs sense cap planificació prèvia, amb l'únic ànim de deixar-me portar i explorant el que em venia de gust. He recorregut boscos magnífics i esplendorosos, amb sotabosc gairebé inexistent, molt diferents dels que estem acostumats a veure per Catalunya. Són terrenys magnífics per les curses d'orientació: enormes arbres, catifes de fulles, roques i troncs envaïts per una espesa capa de molsa, falgueres, torrents, tàlvegs .... on passejar-hi i contemplar els seus racons es fa molt agradable. L'explotació forestal de la fusta es fa també molt evident.

En les parts més altes de les valls quan t'enfiles cap el seus colls per canviar de vall ja desapareixen els arbres. Tot és verd  amb ramats de vaques, cavalls i bens, que aprofiten aquestes pastures naturals. Cal aturar-se i deixar-se amarar pel silenci, les diferents tonalitats del verd i el vol de les aus rapinyaires Aquestes muntanyes formen part dels Pirineus però els seus cims arrodonits estan lluny de les formes altives escarpades als que estem acostumats.

Són llocs encara no descoberts pel gran turisme i això és d'agrair. Amb carreteres molt estretes, però asfaltades sense gaire trànsit es pot recórrer el fons de totes les valls, on a vegades els rius queden  encaixonats i en d'altres permet passejar per la seva ribera, deixant-se portar per la seva remor i seure a contemplar com baixa l'aigua pel mig de les pedres.

Sorogain va ser el lloc que més em va sorprendre i on vaig repetir visita.

Els pobles són diferents amb cases d'una arquitectura singular, totes elles molt semblants: sòlides, grans, rodejades d'espai verds, i fins i tot, les construccions més noves respecten aquesta tipologia de ben segur ben adaptada al medi. En algunes es pot llegir en el dintell que es remunten al segle XVIII

Dalt del coll de la carretera que ens porta de Güesa (Vall de Salázar) a Vidángoz (vall del Roncal) ens topem amb un monument que ens crida l'atenció.

Es tracta d'un homenatge als 2000 presoners antifeixistes que en acabar la guerra van ser utilitzats per tot tipus d'obra, entre elles la d'aquesta carretera.