Han passat ja 4 mesos de la gran ventada del 9 de desembre de 2014 que va malmetre gran part dels boscos del rodal de Sabadell i Terrassa. No havia tornat al bosc de Can Deu des de pocs dies després d'aquella nefasta jornada meteorològica, on un vent mai vist a la nostra zona havia arrasat la major part dels arbres del bosc. Sembla mentida la força destructora que a vegades és capaç de demostrar la natura.
Aprofito els darrers dies de la Setmana Santa per visitar les diferents zones afectades i fer-me una idea personal de com ha quedat tot plegat un cop ja ha passat l'hivern i s'apropa inexorablement l'estiu amb els seus perills. Malgrat les previsions optimistes de que quedarà tot llest abans de la calor de l'estiu el que veig és molta feina per fer. No sóc massa optimista: molts arbres per treure i una part d'ells en llocs amb dificultat d'accés.
El bosc de Can Deu va veure els meus inicis com a corredor. Allà anava els dissabtes al matí amb uns companys a fer el circuït blau. Aquest havia quedat marcat després dels campionats d'Espanya de cross del 1977 que havia guanyat el mític Mariano Haro. Encara restem en peu alguns arbres marcats pel color blau d'aquest circuït de 5000 metres. Recordo que el repte inicial era aconseguir fer corrent, sense caminar, una volta a aquest circuit. No no va ser tasca fàcil i vaig necessitar uns quants dissabtes fins assolir l'objectiu.
Allà també vaig córrer la meva segona cursa al 1978, la primera cursa mig seriosa i de la que guardo també el primer diploma.
Pels camins de Can Deu he fet molts i molts qms. al llarg de tants i tants anys de córrer. És una mena de santuari del córrer per tots els sabadellencs. També hi he fet curses i entrenaments d'orientació la meva darrera dèria. De fet la darrera vegada que he competit en aquest bosc ha estat en una nocturna d'orientació pocs dies abans de la fatídica ventada, a finals de novembre.
I ara tot s'ha acabat. El bosc i els camins mai tornaran a ser el mateix. La feina que resta per retirar tots els arbres caiguts i malmesos és ingent i el bosc mai més el veurem com l'havíem vist fins ara. Aquest ja no és el meu bosc. Ha quedat perdut per l'efecte d'una ventada mai vista. Encara que no ens agradi els nostres ulls s'hauran d'acostumar a aquest nou paisatge després de la ventada.
En el nostre record restaran les imatges del que havia estat i les sensacions dels quilometres recorreguts pels seus camins i corriols, l'esforç, les nostres il·lusions i les nostres dèries.
Ara encara és difícil córrer pels seus camins. Només uns pocs són practicables. En molts d'ells els innumerables arbres caiguts impedeixen l'accés. S'han convertit en una perillosa pista americana. Tard o d'hora tornarem a tenir els camins lliures d'arbres, i tornarem a entrenar a Can Deu. Però ja no serà el bosc acollidor que havia estat fins ara. El "meu bosc" ja no hi és. Contemplar aquest paisatge em deixa corprès, impressiona i en fa venir ganes de plorar. On és el meu bosc ?
El bosc de Can Deu va veure els meus inicis com a corredor. Allà anava els dissabtes al matí amb uns companys a fer el circuït blau. Aquest havia quedat marcat després dels campionats d'Espanya de cross del 1977 que havia guanyat el mític Mariano Haro. Encara restem en peu alguns arbres marcats pel color blau d'aquest circuït de 5000 metres. Recordo que el repte inicial era aconseguir fer corrent, sense caminar, una volta a aquest circuit. No no va ser tasca fàcil i vaig necessitar uns quants dissabtes fins assolir l'objectiu.
Allà també vaig córrer la meva segona cursa al 1978, la primera cursa mig seriosa i de la que guardo també el primer diploma.
Pels camins de Can Deu he fet molts i molts qms. al llarg de tants i tants anys de córrer. És una mena de santuari del córrer per tots els sabadellencs. També hi he fet curses i entrenaments d'orientació la meva darrera dèria. De fet la darrera vegada que he competit en aquest bosc ha estat en una nocturna d'orientació pocs dies abans de la fatídica ventada, a finals de novembre.
I ara tot s'ha acabat. El bosc i els camins mai tornaran a ser el mateix. La feina que resta per retirar tots els arbres caiguts i malmesos és ingent i el bosc mai més el veurem com l'havíem vist fins ara. Aquest ja no és el meu bosc. Ha quedat perdut per l'efecte d'una ventada mai vista. Encara que no ens agradi els nostres ulls s'hauran d'acostumar a aquest nou paisatge després de la ventada.
En el nostre record restaran les imatges del que havia estat i les sensacions dels quilometres recorreguts pels seus camins i corriols, l'esforç, les nostres il·lusions i les nostres dèries.
Ara encara és difícil córrer pels seus camins. Només uns pocs són practicables. En molts d'ells els innumerables arbres caiguts impedeixen l'accés. S'han convertit en una perillosa pista americana. Tard o d'hora tornarem a tenir els camins lliures d'arbres, i tornarem a entrenar a Can Deu. Però ja no serà el bosc acollidor que havia estat fins ara. El "meu bosc" ja no hi és. Contemplar aquest paisatge em deixa corprès, impressiona i en fa venir ganes de plorar. On és el meu bosc ?
2 comentaris:
Mai més serà el mateix i també tinc un munt de records i he passat mils de vegades i també vaig anar-hi aquest darrer dilluns de Pasqua, per tal de veuré allà mateix. No vaig trobar cap manera de poder passar per llocs que coneixia bé i no un cop dins, res fa pensar que estàs a aquell lloc tan meravellós que era l'enveja de moltes poblacions: un bosc tan i tan acollidor. Tant de bo la ventada no s'hagués produït, no tindria tanta pena com tinc al igual que tu.
Crec que som molts els que estem tocats. També vaig intentar travessar tot el bosc, però és del tot impossible. La natura és així per el bo i el dolent i aquesta vegada ens toca ballar amb la més lletja.
Publica un comentari a l'entrada