dimecres, 4 de setembre de 2019

Carlit 50 Estanys: Camporells - D'en Beys

Segona etapa: Camporells – D’en Beys: 16,9 km. 6 hores 55 minuts  792 metres de desnivell positiu

Horaris de pas: La Portella Gran (3 hores), Pic de Terrers (4-15)

Ja canten els ocells que anuncien l’aurora ...
Amb son ganivet blau el dia llesca el sol
L’home auroral
Agustí Bartra

Avui no tinc cap pressa. La jornada és curta i me l’agafo amb calma. Gaudeixo dels dos estanys a prop del refugi i de com el sol va arribant a la seva riba.

La natura està en silenci, tan sols m’arriben algunes remors llunyanes. No calen paraules, aquestes són sobreres. És suficient deixar-se bressolar per el vent lleuger i tot el que m’envolta. Poso amatents tots els sentits per captar i gaudir de l’espectacle de tot l’entorn.


El camí guanya alçada lentament per una zona de prat alpí, esquitxats de petits estanyols i avets fins assolir el Pic de Morters. A mesura que pujo s’acaben tant els estanyols com els avets.

Un cop arribat al senyal de Pic de Morters on marca tres hores pel refugi, davant meu a l’esquerra s’estén un prat alpí en direcció a la Portella Gran. Abandono el track. No hi ha camí marcat, però sembla molt evident. Segueixo la carena. Davant meu s’obre la vall de l’Oriege amb l’imponent Dent d’Orlu al fons i tota una panoràmica de pics i més pics que no em canso d’admirar. Arribo fins a sota del Puig de Morters, però no hi pujo. Revolto a prop d’un estanyol i m’enfilo per una zona herbada fins a un coll on tinc els Perics just al meu davant.

Una mica enrere havia deixat una fita que indicava el lloc per es podia pujar a la Portella Gran. Deixo la motxilla i amunt va fins fer cim. És una pujada curta, però feixuga. Ja prop del cim veig a dalt de tot, a sobre d’una roca, un enorme ocellot que observa l’entorn amb ull vigilant. Sigil·losament em preparo per fer-li una foto, però just en el moment de fer-la alça el vol.

Com que no tinc clar quin dels dos pics és el cim de la Portella Gran (2765 m.) , m’enfilo als dos.



Amb la feina feta, baixo, recullo la motxilla i recupero la ruta on l’havia deixat. Deixo a la meva dreta l’Estany del Diable en una fondalada que no fa justícia al seu nom. Pujo per un corriol ben fàcil i fresat fins el Puig de Terrers (2540 m.). És un bon lloc per fer un mos a recer i a l’ombra d’unes plaques. Descanso una estona i contemplo la panoràmica abans de seguir.



Baixada fàcil fins el coll de Terrers  i allà per un corriol amb ziga-zagues segueix perdent alçada. Tot és molt fàcil de seguir. Flaquejo la vall de l’Oriege que ja havia contemplat des de més amunt. Amb el Dent d’Orlu sempre a la vista travesso un parell de jaces, la primera sembla habitada. A la segona hi ha una construcció que es podria utilitzar de refugi d’urgència. Just a sobre tinc el Puig de la Portella Gran on he estat aquest matí. De fet, des d’aquesta jaça en surt un corriol que permet enfilar-s’hi.


A partir d’aquest punt el flanqueig és lent i incòmode tot resseguint la Coste de Boulaxes. Només és un quilòmetre i mig que malgrat està molt fressat se’m fa molt i molt pesat. Un cop acabat el flanqueig ja només resta un altre quilòmetre i mig de pujada fins arribar primer al llac i una mica més endavant al refugi per donar per acabada la segona jornada.


Primer de tot gaudeixo d’una dutxa d’aigua calenta, seguit d’una birra ben fresca. Per sorpresa meva, igual que ahir el refugi està molt ple. Llegeixo i escric una estona mentre espero l’hora de sopar. Just davant del refugi hi ha les Tres Piques Roges on malgrat la seva verticalitat podem contemplar com si passegen els isards sense cap mena de problema.

2 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

Fotos i Recorregut ben macos!!
"Ocellot"... vols dir que tu tampoc t'atreveixes a dir exactament de quin animal es tracta?
(saps que jo no sóc qui per criticar, eh... que jo de la flora i la fauna, ni flowers).

Alguna foto sembla molt a la que vaig fer des del Carlit... tot i no ser el mateix lloc, oi?
(La meva mapa Alpina de la Cerdanya no arriba tan amunt)

Ricard Masferrer ha dit...

A part de les aus més comuns només distingeixo entre ocells (quan són petits, als que moltes vegades anomeno pardals") i ocellots (quan són grans, majoritàriament aus rapinyaires). En això el gran expert és el Luigi.
El Carlit està just al costat. Les dues muntanyes que es veu a la pintura són els Perics que es veuen també des de les Bulloses. De fet aquesta volta acaba amb la pujada al Carlit que vas fer tu fa poc, però que jo no vaig fer aquesta vegada.