La volta al gegant: pujades i baixades ben dretes

 12 km. 6 hores 39 minuts 1226 metres de desnivell positiu

Avui surto una mica més tard (7:30). S’ha passat la nit plovent, però el dia s’ha aixecat d’allò més bé. Només sortir del refugi veig al meu davant el coll de la Forqueta (2864 metres) cap on em dirigeixo.

Baixo tranquil·lament en direcció al riu Zinqueta d’Añes Cruzes que travesso per un pont i m’endinso en un bosc de pi negre espectacular. Els primers kms. són força planers amb un lleuger ascens que permet anar a bon pas, però ben aviat es comença a enfilar, a estones molt dret, alternades per zones on la pujada és més suau. El caminoi fa ziga-zagues per entremig del bosc. Els seus vorals estan farcits de bolets. Son tota una temptació!

Quan s’acaba el bosc entro en una mena de circ rocós i ben aviat després de deixar a l’esquerra el corriol que mena a l’ibón d’es Millars, entro en una mena de canal molt oberta on la pujada ara sí és ben i ben dreta. No hi ha més remei que agafar-s’ho amb molta calma. Vaig avançant a poc a poc però sense aturar-me en cap moment.

La pujada s’acaba en una mena de segon circ rocós més menut i el coll on em dirigeixo ja està ben a prop. De nou estic pujant de valent fins assolir-ho per fi.

A l’altra banda pugen els núvols que s’arrosseguen pels cims. M’agafo un breu descans abans d’iniciar el descens. El primer tram com era d’esperar és ben dret i cal anar amb compte, però després es suavitza. Contemplo el primer ibón de tota la travessa, l’ibón de Llardaneta. Després de rodejar-lo segueixo el meu descens seguint el Torrent de Llardaneta per on l’aigua baixa amb força.

 

“... el camí és com la parla,

allà on n’acaba un

també en comença un altre,

si més que els destins

aprenc a estimar el paisatge”

Cesk Freixas

 

 

Els núvols pugen i baixen i el meu caminar pel corriol crea uns moments fantasmagòrics pel mig de la boira.

Creuo el torrent per un pont i entro en una zona de roques que fan de molt mal caminar. Aquest tram final de la jornada d’avui es fa molt pesat. Cal estar atent en tot moment on es posen els peus. Resulta molt lent i el refugi no apareix fins que pràcticament ja ets a sobre.

La tarda al refugi és llarga, tranquil·la i relaxada, mentre cau una boira pixanera que no deixa veure res.

Vistes des del refugi

Vistes des del refugi

I després...

La volta al gegant: fugint de la pluja

 

11,7 km. 5 hores 19 minuts 742 metres de desnivell positiu

Em poso en marxa a les 7, just quan clareja. La previsió per avui no és massa bona. En algun moment o altre la pluja farà acte de presència. És qüestió de no entretenir-se massa pel camí.

La primera part es força planera, però ben aviat comença a pujar, però el camí és de bon fer i puc caminar a bon ritme. Al fons albiro el meu primer objectiu de la jornada, el coll de Chistau.

El camí puja per la vall d’Estós. La llera del riu que baixa porta aigua de forma intermitent. Hi ha trams en els que està ben sec a conseqüència de les poques pluges d’aquest estiu en aquesta vall. El recorregut tret del desnivell no presenta cap tipus de dificultat. Està molt fressat i només cal seguir les marques del GR-11. Comencen a caure gotes, però no va a més i s’acaben aturant.

La vall està rodejada de cims molt alts pels que s’arrosseguen els núvols que m’impedeixen contemplar-los. A mesura que m’apropo al coll la pujada es fa més feixuga però en la seva part final suavitza.

A l’altra banda sembla que està més clar. S’obren algunes clarianes però resulten un miratge de molt curta durada. Gairebé no tinc temps de res i quan mirava de fer-me una autofoto de nou comencen a caure gotes.

No m’entretinc al coll (2577 metres) i començo la baixada per la vall de Chistau. Em començo a creuar amb excursionistes que fan el trajecte a l’inrevés. Tant les roques com l’herbei estan molt relliscosos. Un parell de cops acabo amb el cul a terra i prenc més precaucions per tal d’evitar-ho.

Finalment es decideix a ploure en serio i m’aturo per protegir-me. La baixada és forta i cal anar en compte. Quan arribo a la Pleta d’Añes Cruzes ja no plou gens i m’aturo una estona per assecar tot el que s’ha mullat abans de tornar-ho a posar a la motxilla. És un lloc on conflueixen tres barrancs que porten molta aigua i que acaben formant el Riu Zinqueta d’Añes Cruzes. D’aquesta pleta surt un caminoi que permet ascendir a un dels gegants de la zona, el Bachimala.

Ja sense pluja segueixo endavant. A partir d’aquí el corriol segueix baixant, però ja no ho fa de forma tan forta. A la meva esquerra i al fons de la vall tinc el riu. A l’altra banda del riu observo els diferents barrancs i valls que venen del Posets que tímid no es deixa veure.

Baixo xino-xano fins arribar a les bordes de Viadós. Criden l’atenció el nombre de bordes que hi ha, al menys una desena. Antigament aquí s’havia cultivat blat i les famílies hi vivien tot l’estiu, però ja només és zona de pastura bàsicament d’ovelles. Però també hi ha força vaques.

Quan arribo al refugi m’haig d’esperar una estona ja que els guardes estan dinant. Al meu davant puc contemplar, ara sí, l’impressionant Posets. Un cop instal·lat i quan encara estic dinant cau una forta tempesta. De fet es passarà tota la tarda entre ruixats i tempestes, en alguns moments amb pedra inclosa.

La volta al gegant: escalfar motors

 

9 km. 2 hores 57 minuts 656 metres de desnivell positiu

Abans no acabi aquest estiu agafo de nou la motxilla i em poso a caminar per la muntanya. Aquest any serà la volta al Posets, un dels gegants dels Pirineus. M’agrada trescar uns dies per les muntanyes sense res més a fer lluny de les zones més civilitzades i trepitjar terrenys desconeguts.

Després de 4 hores de cotxe i una breu aturada a Benasque inicio el trekking del Posets o el que també anomenen “la vuelta a los 3 refugios”. Aquesta etapa inicial és ideal per escalfar el motor de cara a properes jornades més llargues i més dures.

Pujo de forma suau per una pista de bon caminar per la Vall d’Estós. Al costat tinc el riu del mateix nom que baixa amb força mentre jo pujo lentament sense pressa.

Trobo molts indicadors del camí, així com marques del GR-11. No hi ha cap dificultat en seguir la ruta. Retrobo les sensacions de caminar a poc a poc sota el per de la motxilla, i alhora sé que tinc uns dies per endavant per trescar en solitud per aquestes muntanyes, una zona del Pirineu farcit de gegants de més de 3000 metres.

M’aturo a fer un mos assegut en un banc i segueixo endavant. Aquests dies son per estar amb mi mateix sense connexió amb el món exterior.

 

“esmicolant la quietud

de pensament a pensament”

Francesc Garriga Barata

 

Fa un bon dia per caminar, no massa calor i el cel tan sols una mica ennuvolat. Puc contemplar els gegants que em rodegen mentre vaig fent camí. A la meva dreta tinc el Perdiguero.

Deixo la pista que també em menaria fins el meu destí d’avui, per endinsar-me per un corriol que passa pel costat de les Gorges Galantes, una meravella natural.

I gairebé sense massa esforç i sense ser-ne massa conscient ja estic al refugi d’Estós, destí final d’aquesta etapa. Compleixo amb el ritual habitual en aquests llocs i que es repetirà al llarg dels diferents dies: prendre possessió de la meva llitera, dutxa, cervesa, menjar una mica, i escriure i llegir mentre espero l’hora de sopar.

El sopar també és el típic sopar dels refugis: parlar amb la resta d’excursionistes allotjats del que han fet avui i d’on aniran demà, així com de la previsió meteorològica que sempre és una preocupació alhora de fer muntanya.

Una meravella natural

 

13,7 km. 4 hores 41 minuts 721 metres desnivell positiu

Aquesta excursió al Pont Cabradís fa molt de temps que la tenia pendent. És tota una curiositat natural que paga la pena de veure. Deixo el cotxe en una corba de la pista al costat de la Presa de Dalt del riu Aigua de Valls. Des d’aquí es pot anar directe al Pont Cabradís i tornar pel mateix camí, però prefereixo fer una ruta circular i, d’aquesta manera, conèixer una mica més la zona.

Començo en baixada per la mateixa pista fins al molí de Corriu. És gairebé un quilòmetre i mig que va bé per escalfar el motor amb calma. A la vora de la pista observo alguns esbarzers farcits de mores força grosses i ben madures.

Un cop al molí creuo el riu per un pont metàl·lic i agafo un corriol que puja de forma suau. El corriol, tot resseguint el torrent de la Corriu, s’endinsa en un bosc en el que segurament es fan bolets quan és el temps. Passo pel costat d’un gran roure que ja deu tenir una edat.

S’acaba la pujada i entro en unes zones obertes que devien ser les camps de l’antiga Torre de la Corriu.  Les seves runes son espectaculars. Costa trobar el camí que passa per entremig de les edificacions a causa de l’abundància d’esbarzers que el tapen. Segons la wikipèdia tenia tres pisos i va ser abandonada al segle XIII, i reocupada el segle XVIII, però no fa esment de quan va ser abandonada finalment. Com sempre que passo per llocs com aquest penso com devia ser la vida de les persones que vivien aquí i per quins motius van abandonar el seu habitatge.

Deixo la torre i segueixo el camí ben senyalitzat amb marques grogues. Després de contemplar una vista panoràmica que abasta la Serra d’Ensija, la Serra de Prats i la Serra de Busa inicio un sobtat descens fins el Torrent de Valcireres.

Torrent de Valcireres

Travessat el torrent una nova pujada que acaba amb una bona panoràmica. A partir d’aquí el corriol avança amb pujades i baixades arran de roquissar on es van alternant les balmes i les vistes panoràmiques de la zona. El corriol travessa petits torrents avui secs en la seva majoria però que en època de pluges deuen portar aigua.

Des de les altures ressegueixo aigües amunt el riu Aigua de Vall. Puc veure el meu cotxe aparcat allà baix, però encara em resta una bona estona de trescar per aquests indrets solitaris. Al llarg de tota la ruta tinc la sensació d’anar obrint camí trencat teranyines. No serà fins ben avançat el dia que soc conscient que el que jo pensava que eren teranyines són producte de les erugues del boix o papallones del boix, una plaga que s’està estenent sense control pels boscos de tot el país.

A mesura que vaig baixant començo a escoltar la fressa del riu al fons de l’estreta vall i ben aviat podré baixar per contemplar com baixa amb tota la seva força.

Ja soc al Pont Cabradís, tota una meravella de la natura. El riu ha excavat un pas sota la roca. Em trec les sabatilles i em poso les sandàlies que havia portat per l’ocasió i entro dins del pont per contemplar-ho de més a prop. M’arribo fins una mena d’illeta de sorra, des d’on puc contemplar tot el pont. Impossible endinsar-se més endins. L’aigua baixa amb molta força.

De nou amb les sabatilles cerco la manera de passar a l’altra riba del riu, però perdo les marques i pujo per un lloc molt fressat, però alhora molt i molt dret. Segueixo amunt. Trigo una mica a ser conscient que no vaig per bon camí i em toca baixar amb molta precaució agafat als arbres i a les arrels fins la darrera marca que havia vist. Un cop allà veig per on haig de seguir. És un camí amb algunes cordes i cadenes per ajudar, sobretot, quan el terreny està mullat.

Inicio la tornada ja cap el cotxe per l’altra riba del riu. Aquí em començo a trobar a gent que fa el camí curt. En la resta de la ruta no havia trobat a ningú. Hi ha diferents indrets que permeten baixar fins a la llera del riu i contemplar com aquest baixa amb tota la seva força.

La darrera dificultat és baixar per una escala i ja agafar un corriol que es va eixamplant. Puc contemplar ben amunt les cingleres del Morro d’Aguilar que he vorejat per sota fa una bona estona i ja ben aviat arribo al cotxe i dono per acabada aquesta excursió. Abans de marxar cap a casa cullo unes quantes mores de les que havia vist al matí. Ja tinc postres per avui.

Morro d'Aguilar

Organitzar un mundial

 

Organitzar una cursa o qualsevol esdeveniment esportiu no resulta senzill, i a vegades des del punt de vista del participant no es valora de manera suficient la feina i esforç que suposa per un nombrós grup de persones, per una banda, l’equip organitzador, i per l’altra els voluntaris.

Des de ja fa uns quants anys que estic implicat en la organització d’un parell o tres curses cada any: curses populars d’orientació, rogaines, algun campionat oficial, la Llanera Trail,.... Però res comparable a l’organització d’un mundial d’orientació per veterans (WMOC 2025)

Tota cursa es comença a organitzar molt de temps abans, com a mínim uns mesos. En aquests cas concret, i donada la seva complexitat tot va començar fa més dos anys.

El primer és trobar persones disposades a dedicar part del seu temps per tal que tot surti el millor possible. Un dels entrebancs que cada vegada resulta més feixuc és disposar de tots els permisos per la seva realització. En el cas del WMOC, es va haver de canviar dues vegades la ubicació de una de les curses.

Tampoc resulta senzill coordinar totes les àrees de treball, així com disposar dels suficients voluntaris per cobrir totes les tasques a realitzar. En el  WMOC encara és més complicat ja que no és una única cursa. Són 5 curses i 3 entrenaments en 8 dies, en tres ubicacions diferents, el que suposa muntar i desmuntar tota la infraestructura necessària per una cursa d’aquestes característiques tres vegades.

Amb molts mesos d’antelació cal preparar els mapes i els traçats per les diferents categories. En aquest cas es tractava d’un mundial per orientadors de més de 35 anys fins a més de 95 anys amb categories cada cinc anys, el que suposa una infinitat de traçats diferents adients a les diferents edats.

Al llarg dels 8 dies de curses s’han mogut al voltant de 2800 participants que s’han de desplaçar als diferents emplaçaments de curses i entrenaments, ja sigui amb autocars, cotxes o autocaravanes i furgonetes. És tota una infraestructura que s’ha de preveure.

Uns dies abans s’ha de posar tot el material a punt pel moment en el que comenci a arribar els participants. I un cop aquests arriben s’han de resoldre tots els dubtes i problemes que puguin sorgir al llarg dels 8 dies de competició.

En el meu cas concret era el responsable de l’aparcament. Calia preveure i organitzar aparcament per unes 100 caravanes i furgonetes i uns 500 cotxes, amb el dubte constant de si tindríem pou espai per a tots. Abans de fer-ho no en tenia d’idea de com s’organitza un aparcament d’aquestes dimensions. Han estat dies d’observar i prendre mesures de diferents zones d’aparcament per tal d’aprendre. Hem estat un equip de 5 persones amb les que ho posàvem tot en comú i anàvem prenent decisions. Alguns dies i donada la complexitat dels llocs teníem més voluntaris que ens venien a donar un cop de mà. Cal tenir en compte que l’arribada dels vehicles es produeix en poc espai de temps i això és important que pugin aparcar sense dilacions. Malgrat les dificultats ens n’hem sortit prou bé i el darrer dia hem rebut les felicitacions d’alguns participants.

Considero que és important que els participants en curses valorin la feina de la organització i del voluntaris que malgrat cometre errades actuen sempre amb la millor de les intencions per tal que el corredor pugui gaudir del seu esport.  

L'equip de pàrquing amb la feina feta.

Tot l'aparcament senyalitzat esperant l'arribada dels 600 vehicles

L'aparcament ple