Una meravella natural

 

13,7 km. 4 hores 41 minuts 721 metres desnivell positiu

Aquesta excursió al Pont Cabradís fa molt de temps que la tenia pendent. És tota una curiositat natural que paga la pena de veure. Deixo el cotxe en una corba de la pista al costat de la Presa de Dalt del riu Aigua de Valls. Des d’aquí es pot anar directe al Pont Cabradís i tornar pel mateix camí, però prefereixo fer una ruta circular i, d’aquesta manera, conèixer una mica més la zona.

Començo en baixada per la mateixa pista fins al molí de Corriu. És gairebé un quilòmetre i mig que va bé per escalfar el motor amb calma. A la vora de la pista observo alguns esbarzers farcits de mores força grosses i ben madures.

Un cop al molí creuo el riu per un pont metàl·lic i agafo un corriol que puja de forma suau. El corriol, tot resseguint el torrent de la Corriu, s’endinsa en un bosc en el que segurament es fan bolets quan és el temps. Passo pel costat d’un gran roure que ja deu tenir una edat.

S’acaba la pujada i entro en unes zones obertes que devien ser les camps de l’antiga Torre de la Corriu.  Les seves runes son espectaculars. Costa trobar el camí que passa per entremig de les edificacions a causa de l’abundància d’esbarzers que el tapen. Segons la wikipèdia tenia tres pisos i va ser abandonada al segle XIII, i reocupada el segle XVIII, però no fa esment de quan va ser abandonada finalment. Com sempre que passo per llocs com aquest penso com devia ser la vida de les persones que vivien aquí i per quins motius van abandonar el seu habitatge.

Deixo la torre i segueixo el camí ben senyalitzat amb marques grogues. Després de contemplar una vista panoràmica que abasta la Serra d’Ensija, la Serra de Prats i la Serra de Busa inicio un sobtat descens fins el Torrent de Valcireres.

Torrent de Valcireres

Travessat el torrent una nova pujada que acaba amb una bona panoràmica. A partir d’aquí el corriol avança amb pujades i baixades arran de roquissar on es van alternant les balmes i les vistes panoràmiques de la zona. El corriol travessa petits torrents avui secs en la seva majoria però que en època de pluges deuen portar aigua.

Des de les altures ressegueixo aigües amunt el riu Aigua de Vall. Puc veure el meu cotxe aparcat allà baix, però encara em resta una bona estona de trescar per aquests indrets solitaris. Al llarg de tota la ruta tinc la sensació d’anar obrint camí trencat teranyines. No serà fins ben avançat el dia que soc conscient que el que jo pensava que eren teranyines són producte de les erugues del boix o papallones del boix, una plaga que s’està estenent sense control pels boscos de tot el país.

A mesura que vaig baixant començo a escoltar la fressa del riu al fons de l’estreta vall i ben aviat podré baixar per contemplar com baixa amb tota la seva força.

Ja soc al Pont Cabradís, tota una meravella de la natura. El riu ha excavat un pas sota la roca. Em trec les sabatilles i em poso les sandàlies que havia portat per l’ocasió i entro dins del pont per contemplar-ho de més a prop. M’arribo fins una mena d’illeta de sorra, des d’on puc contemplar tot el pont. Impossible endinsar-se més endins. L’aigua baixa amb molta força.

De nou amb les sabatilles cerco la manera de passar a l’altra riba del riu, però perdo les marques i pujo per un lloc molt fressat, però alhora molt i molt dret. Segueixo amunt. Trigo una mica a ser conscient que no vaig per bon camí i em toca baixar amb molta precaució agafat als arbres i a les arrels fins la darrera marca que havia vist. Un cop allà veig per on haig de seguir. És un camí amb algunes cordes i cadenes per ajudar, sobretot, quan el terreny està mullat.

Inicio la tornada ja cap el cotxe per l’altra riba del riu. Aquí em començo a trobar a gent que fa el camí curt. En la resta de la ruta no havia trobat a ningú. Hi ha diferents indrets que permeten baixar fins a la llera del riu i contemplar com aquest baixa amb tota la seva força.

La darrera dificultat és baixar per una escala i ja agafar un corriol que es va eixamplant. Puc contemplar ben amunt les cingleres del Morro d’Aguilar que he vorejat per sota fa una bona estona i ja ben aviat arribo al cotxe i dono per acabada aquesta excursió. Abans de marxar cap a casa cullo unes quantes mores de les que havia vist al matí. Ja tinc postres per avui.

Morro d'Aguilar

Organitzar un mundial

 

Organitzar una cursa o qualsevol esdeveniment esportiu no resulta senzill, i a vegades des del punt de vista del participant no es valora de manera suficient la feina i esforç que suposa per un nombrós grup de persones, per una banda, l’equip organitzador, i per l’altra els voluntaris.

Des de ja fa uns quants anys que estic implicat en la organització d’un parell o tres curses cada any: curses populars d’orientació, rogaines, algun campionat oficial, la Llanera Trail,.... Però res comparable a l’organització d’un mundial d’orientació per veterans (WMOC 2025)

Tota cursa es comença a organitzar molt de temps abans, com a mínim uns mesos. En aquests cas concret, i donada la seva complexitat tot va començar fa més dos anys.

El primer és trobar persones disposades a dedicar part del seu temps per tal que tot surti el millor possible. Un dels entrebancs que cada vegada resulta més feixuc és disposar de tots els permisos per la seva realització. En el cas del WMOC, es va haver de canviar dues vegades la ubicació de una de les curses.

Tampoc resulta senzill coordinar totes les àrees de treball, així com disposar dels suficients voluntaris per cobrir totes les tasques a realitzar. En el  WMOC encara és més complicat ja que no és una única cursa. Són 5 curses i 3 entrenaments en 8 dies, en tres ubicacions diferents, el que suposa muntar i desmuntar tota la infraestructura necessària per una cursa d’aquestes característiques tres vegades.

Amb molts mesos d’antelació cal preparar els mapes i els traçats per les diferents categories. En aquest cas es tractava d’un mundial per orientadors de més de 35 anys fins a més de 95 anys amb categories cada cinc anys, el que suposa una infinitat de traçats diferents adients a les diferents edats.

Al llarg dels 8 dies de curses s’han mogut al voltant de 2800 participants que s’han de desplaçar als diferents emplaçaments de curses i entrenaments, ja sigui amb autocars, cotxes o autocaravanes i furgonetes. És tota una infraestructura que s’ha de preveure.

Uns dies abans s’ha de posar tot el material a punt pel moment en el que comenci a arribar els participants. I un cop aquests arriben s’han de resoldre tots els dubtes i problemes que puguin sorgir al llarg dels 8 dies de competició.

En el meu cas concret era el responsable de l’aparcament. Calia preveure i organitzar aparcament per unes 100 caravanes i furgonetes i uns 500 cotxes, amb el dubte constant de si tindríem pou espai per a tots. Abans de fer-ho no en tenia d’idea de com s’organitza un aparcament d’aquestes dimensions. Han estat dies d’observar i prendre mesures de diferents zones d’aparcament per tal d’aprendre. Hem estat un equip de 5 persones amb les que ho posàvem tot en comú i anàvem prenent decisions. Alguns dies i donada la complexitat dels llocs teníem més voluntaris que ens venien a donar un cop de mà. Cal tenir en compte que l’arribada dels vehicles es produeix en poc espai de temps i això és important que pugin aparcar sense dilacions. Malgrat les dificultats ens n’hem sortit prou bé i el darrer dia hem rebut les felicitacions d’alguns participants.

Considero que és important que els participants en curses valorin la feina de la organització i del voluntaris que malgrat cometre errades actuen sempre amb la millor de les intencions per tal que el corredor pugui gaudir del seu esport.  

L'equip de pàrquing amb la feina feta.

Tot l'aparcament senyalitzat esperant l'arribada dels 600 vehicles

L'aparcament ple

 

Un any sense fer cap esprint

 

H65 1,8 km. 10 fites 13-23 6è classificat de 7 participants

H65 1,9 km. 13 fites 13-20 4t. classificat de 7 participants

Feia un any que no participava en una cursa esprint. Va ser al mundial de Finlàndia, avui fa exactament un any. I si vaig més enrere el 2023 també nomes en vaig fer una: la primera cursa que es va fer al cementeri de Montjuic. Darrerament les curses esprint no em venen massa de gust. En gran part perquè ja no les gaudeixo com abans, quan encara tenia una punta de velocitat que m’obligava a prendre decisions amb rapidesa. El fet d’anar més lent fa que no siguin tan trepidants i emocionants. També si afegeix el fet que desplaçar-se a fer una cursa per només córrer un quart d’hora no és massa “rentable”.

Malgrat tot això, el TIC Barcelona em va seduir. Eren dos curses esprints al casc antic de Barcelona a les que podia arribar amb transport públic. I dit i fet. No és la primera vegada que participo en una cursa esprint en aquesta zona. En servo bons records de les meves anteriors participacions.

Esprint al gòtic 2009

Com que és un esprint i caldrà anar molt de pressa he procurat fer un bon escalfament. Surto concentrar però en les dues primeres fites tinc dubtes que segur que em fan perdre més temps del compte. A la resta vaig tot el més ràpid que puc i intento avançar les decisions d’elecció de ruta abans d’arribar a les fites per guanyar temps. Arribo satisfet al final de la cursa.

Toca esperar fins a la segona cursa al voltant de tres quarts d’hora. Aquesta estona serveix per comentar la cursa amb els companys. Hi ha dos companys amb els que he estat ben a prop. L’objectiu serà superar-los en la segona cursa.

Han canviat el lloc de la sortida. Hem hagut d’esperar una estona més del compte però ja estic en marxa de nou. En aquesta segona cursa des del primer moment surto endollat i sense dubtes. A la primera fita em trobo al Santi que ha sortit bastant abans que jo. Algun problema haurà tingut. M’avança camí a la 5 i a partir d’aquí el portaré al davant tota l’estona. Intento atrapar-lo però no puc. També m’avança l’Anna Garriga que fa el mateix circuit. Els porto a tots dos al davant. En la penúltima fita em creuo amb el Santi que s’havia oblidat de fitar una fita i ha de tornar enrere. Acabo prou satisfet. Al comprovar els resultats veig que he assolit el meu objectiu de superar els dos companys que tenia a prop en la primera mànega.

Ja tan sols resta un llarga passeig fins el centre de competició, dutxar-me, tren i cap a casa. Ha estat un bon matí. Em tornaré a enganxar a les curses esprint?