Refugis del torb II: Hostal Pastuira - Marialles

Començo la jornada amb un bon esmorzar amb de tot i força. He estat molt bé a l'Hostal Pastuira. Avui és el dia que anomenen com la jornada reina d'aquesta travessa. A les 8 ja camino. La primera part és de pujada fins la Portella de Moresc. El camí no té pèrdua. Igual que ahir vaig una estona pel costat d'un riu que baixa salvatge per donar les seves aigües al Ter.

... dolços

remors de rius, cascades i boscúries

de rossinyols entre suaus cantúries

i música i perfums de paradís.

Puc fer tota la pujada a l'ombra que sempre s'agraeix. Poc abans de coronar la Portella em toquen els primers raigs de sol.

Deixo al darrera l'imperial Gra de Fajol i Bastiments i avanço sense pressa, però també sense pausa en direcció al Canigó que ja albiro per primer cop, encara que llunyà, a l'horitzó. Tot és pla, amb el camí ben marcat i fressat travessant un immens prat alpí. Dóna gust deixar anar la vista i contemplar aquest paisatge a voltes inacabable amb una muntanya rere l'altra i una vall rere l'altra. Al fons m'espera altívol el massís del Canigó.

És un camí fet en solitud. Molt de tant en tant trobo algú sol o amb parella que també camina en silenci. Avui les bestioles també fan acte de presència: primer són els ocellets i després alguns ramats d'isards. És evident que estic ocupant el seu territori.

Fa una estona que estic a França, i què ha canviat ? Tot segueix igual. Són ben absurdes aquestes ratlles en els mapes. Tot plegat és ben artificial.
Deixo el GR que em menaria a la Roca Colom que tinc al davant i segueixo les marques grogues i vermelles de l'ARP. En poca estona tinc al davant l'imponent Costabona, i just a sota el naixement del Riu Tec. Puc veure gent pujant en direcció al cim. La jornada que havia començat radiant comença a ennuvolar-se.
A la Portella de Rojà canvio de vessant i a la poca estona ja tinc la boira a sobre meu. Les Esquerdes de Rojà es convertixen per moments en els fantasmes de Rojà. Algunes de les seves formes em recorden els guerrers de Gaudí a la teulada de la Pedrera.

S'han acabat les vistes. Apresso el pas ja que la previsió per avui era de pluja per la tarda i em temo el pitjor. Aproximadament al cap d'una hora la boira s'esvaeix i torna a lluir el sol encara que amb timidesa. El camí també canvia. Apareixen uns pocs pins negres. Aprofito aquest petit canvi de temps i m'aturo una estona a fer un mos. De nou tinc bones vistes al meu davant. Puc contemplar un poble al fons de la vall.
Però la boira insisteix i torna a posar-se a sobre meu, i ara amb més intensitat, com un cortinatge que va i bé arrossegant-se per aquestes muntanyes. Tant en el pas del Coll de les Roques Blanques, com a la Collada Verda es fa persistent i amb una minva important de la visibilitat. En alguns moments em genera dubtes sobre el camí a prendre. Són moments desagradables. Cal anar en compte de no equivocar-se. Tinc sort que el camí a seguir està ben fressat i marcat.

Des del palau alabastrí davallen

del Pla Guillem a les Collades Verdes,

i de Rojà les àrides esquerdes

que el granat enriqueix, fugen volant

Tinc la impressió que el Pla Guillem ha de ser un lloc magnífic, però no en puc pas gaudir. Haig d'estar atent a les fites. Fins i tot, en un moment m'aturo al costat d'una fita per esperar a veure on està la següent i assegurar quina direcció prendre. Acabo utilitzant la brúixola per saber si segueixo la direcció correcte i guanyar en seguretat.

Un cop el corriol comença a perdre alçada, la boira deixa de molestar. Ara ja tot és baixada fins el refugi. Com gairebé sempre aquest darrer tram sembla que no s'acaba mai i es fa pesat. Cauen algunes gotes, però no passa d'aquí.
Un cop al refugi, la rutina de sempre: organitzar-se, menjar, birra, xerrar amb alguns dels companys, escriure el diari, llegir ....

Refugi de Marialles

Escoltant les converses del refugi sembla l'ONU: francès, català, anglès, alemany, ... Cadascú cerca la manera que li és més còmode per comunicar-se. Hi ha taules on es pot escoltar a l'hora més d'un idioma; es canvia segons més convé. El dia és gris i ennuvolat, però no fa fred i tampoc plou. Cap el tard es comencen a aixecar els núvols.
Sopem aviat i després de petar la xerrada una estona més, anem a dormir, que demà toca continuar. La nit arriba, temps pel descans del cos fatigat. Cal recuperar energies per l'esforç de l'endemà i deixar-se anar al son i als somnis que demà serà un nou jorn.

Temps de pas:

• Portella Moresc: 55 minuts
• Portella Rojà: 3 hores
• Coll Roques Blanques: 5 hores
• Collada de la Roqueta: 7 hores
• Refugi de Marialles: 7-35 hores

Refugis del torb I: Queralbs - Hostal Pastuira

Abans d'anar dormir deixo preparada la motxilla al peu del llit com si de la vetlla de les armes es tractés. Surto de casa que encara és ben fosc. Les carreteres a aquestes hores estan solitàries. Osona em rep amb la boira de costum.
Gairebé a trenc d'alba ja sóc en el petit poble de Queralbs per començar la meva aventura dels darrers estius. Per endavant tinc 7 dies de caminar en solitari gaudint de l'esforç i també del paisatge.

La pujada per les Gorges del Freser és una pujada amable. Puja a poc a poc amb trams gairebé plans en els que et pots prendre un respir. L'aigua baixa a cuita-corrents entre roques i saltirons per aquestes gorges on s'escolta la suau fressa a tota hora. Aigua que prové dels cims propers. M'ho agafo amb calma. Avui tinc un bon desnivell per endavant. Ressegueixo el camí pel seu voral que em porta amunt, amunt sense descans. M'aturo un moment a contemplar el salt del Grill.

Món palau és dins d'un cingle 

que el Freser parteix en dos;

a cada banda de cingle

tinc finestres i balcons,

amb heureres per cortina,

lligaboscos per festó.

De riba a riba abraçant-se

vells roures que fan de pont, ...

Passo la palanca i a partir d'aquí el corriol va guanyant alçada sense descans fent ziga-zagues. El Torreneules allà dalt vigila al caminant, com un gegant protector. El sol ja toca al camí i començo a planejar. Tot són pistes de que Coma de Vaca està ben a prop. Encara que coneguda la visió d'aquesta vall no em deixa de sorprendre.

Al refugi faig una aturada per menjar el primer entrepà i uns quants fruits secs acompanyats d'una birra. Segueixo el GR-11 pel costat del Freser. Contemplo l'espectacle de les bestioles d'aquest indret: marmotes que fugen corrent com si algú les empaités. Les de l'altra banda del riu s'ho miren amb més calma. I també els reis de les alçades, les grans aus volant pel cel. Potser voltors ? No ho sé. A part de les que volen un grup ben nombrós es belluguen al bell mig de la muntanya, crec que fent-se un tip d'alguna cosa.
Cada cop que em giro contemplo més i més núvols, i més, i més grisos. Primer a sobre el Balandrau, però després també sobre el Torreneules. S'estan preparant per donar guerra.

La pujada segueix suau fins que ja a sota del Coll de la Marrana abandono la riba del Freser i la seva companyia per anar a buscar el coll. Es fa feixuc. Es tracta d'una pujada exigent. Començo a tenir dubtes de pujar al Bastiments. Dóna la impressió que en qualsevol moment es pot posar a ploure, i no tinc ganes de mullar-me el primer dia.
Un cop al coll contemplo el paisatge i analitzo la situació. Si pujo a Bastiments augmenten les possibilitats de que m'agafi la pluja. Sóc prudent i enfilo la baixada. Fins arribar aquí he fet el camí pràcticament sol, però a partir d'ara trobo gent per tot arreu.
Passo pel costat del Refugi d'Ull de Ter i segueixo baixant, ara pel costat del riu Ter. Ben aviat arribo al Hostal Pastuira on recullo el pack de la travessa.

Gaudeixo d'una habitació per mi sol amb dutxa. Faig el segon entrepà del dia, i després d'una curta migdiada, d'escriure el diari i llegir una estona amb tranquil·litat puc gaudir de la primera part del Barça en el primer partit de la lliga 13-14 abans d'endrapar un bon sopar. Al final no ha caigut ni una gota. Abans d'anar a dormir he pogut contemplar la lluna gairebé plena.

Temps de pas:

• Central de Daió: 15 minuts
• Palanca sobre el Freser: 1-30 hora
• Coma de Vaca: 3-05 hores
• Coll de la Marrana: 5-05 hores
• Refugi d'Ulldeter: 5-35 hores
• Hostal Pastuira: 6-05

 

Nocturna estiuenca

Gairebé cada estiu participo en alguna cursa nocturna. Va bé per mantenir la forma i no oblidar-se d'utilitzar els mapes d'orientació. Aquest estiu potser encara hi havia més raons per fer una nocturna: des de la cursa per relleus de Llers de principis de juny no havia participat en cap cursa d'orientació i el darrer dia d'agost es celebrarà el campionat de Catalunya de nocturnes.

Els del COB organitzen una nocturna a Aguilar de Segarra i ofereixen piscina i entrepà de botifarra al finalitzar la cursa, dos estímuls gens menyspreables. Però on està Aguilar de Segarra ? A la comarca del Bages a 20 minuts de Manresa, i una curiositat, el poble amb una proporció de cotxes per habitant de les més altes: 228 cotxes per persona!

M'inscric i cap el vespre allà vaig. Com sempre hi ha força coneguts amb qui fem petar la xerrada abans de començar. No m'he atrevit amb el C1, crec que amb el C2 ja en tindré ben bé prou i penso que he encertat.
No escalfo. La cursa és amb targeta clàssica, lineal i sortida en massa. Per dispersar ens fan donar una volta a la pista abans d'agafar el mapa i enfilar cap el triangle.

Són 15 fites i 4300 metres. A l'inici encara hi ha una mica de claror que va bé per entrar en el mapa. No vaig massa ràpid. Em costa córrer, però les primeres fites amb les referències dels camps de conreu resulten força fàcils.
Arribo a prop de la 6. Està en una roca. Ara ja és fosc. Som una colla els que l'estem buscant. Em costa una mica de trobar però ja la tinc. La 7 està en una rassa i no em presenta cap dificultat.
A la 8 perdo temps. Hi arribo per una pista. Està en un esperó. No calculo bé les distàncies i l'ataco abans d'hora. M'enfilo a buscar l'esperó. Volto una estona per un bosc força brut però no hi ha fita. Estic sol, no hi ha ningú i m'estranya. Baixo a la pista i em resituo. Està més enllà i ara si que la trobo.
Per anar a la propera 9 no ho veig clar i en lloc d'anar pel dret prefereixo donar volta i assegurar. Ja sóc al lloc, una zona de matolls al mig d'un camp de conreu, però la fita no és allà. Com pot ser ? Quant estic mirant el mapa per veure on tinc l'errada, arriba un altre orientador i es dirigeix cap a una altra zona de matolls que està allà mateix i que no havia vist abans. La fita era allà! Vaig acumulant minuts.
La 10, no sembla fàcil, però aconsegueixo baixar fins un camp llarg i estret que em permet córrer a nivell fins arribar a prop de la fita. Ha estat una mica per casualitat, però és una bona elecció de ruta. Però de nou un cop sóc a prop de la fita em costa molt de trobar. De sobte descobreixo un petit corriol que no havia vist al mapa i això és el que em permet localitzar la fita, ben amagada al mig dels matolls.
Per fi una que em resulta fàcil, la 11. No veig clar com arribar a la 12, però localitzo un corriol que em facilita el pas. El deixo per enfilar-me fins a un bon camí. La corba d'aquest serà un bon punt d'atac. Deixo el camí i m'endinso al bosc on entre mig de dues pedres hauré de trobar la fita. De nou em costa. Estic a la zona on hi ha la fita però no la trobo. L'arribada del David resulta providencial.
M'enfilo a través del bosc a la cerca d'un camp conreu. Quan passo el marge per accedir al camp, resulta que els matolls m'enganyen i acabo pel terra. No ha estat res. Travesso el camp i aviat tinc, la 13. Les dues últimes tampoc em suposen massa dificultat. I per acabar es tracta de córrer per diferents camins i pistes fins en enfilar la darrera pujada a la piscina.

2 hores 07 minuts, 11è classificat de 21 acabats.
No està malament, però ha estat més llarg del que havia previst. Crec que es podia fer tranquil·lament en 1-30, però no he tingut massa bones sensacions. El bosc estava molt brut i feia difícil la lectura del relleu, ja que calia estar atent per on es podia passar, i quan podia córrer tampoc es pot dir que destaqués per la meva gran velocitat.
Malgrat tot, no ha estat malament del tot: una dutxa i un bon avituallament amb entrepà de botifarra, i una xerrada amb els companys comentant els problemes que ha tingut cadascú, han estat un bon final per aquesta nocturna. 

Serra d'Ensija

Començo a la Font Freda. Hi ha un camí al costat de la carretera i el segueixo gairebé al llarg d'un quilòmetre abans d'endinsar-me pel torrent de les Llobateres.

Fa un dia gris i ennuvolat. En alguns moments fins i tot fa fresqueta. M'he proposat donar un tomb per la Serra d'Ensija i m'he decidit per fer el PRC 79 que m'ha semblat la volta més complerta. El camí està ben marcat. Gairebé tota la pujada passa pel mig del torrent, encara que en alguns moments s'allunya i s'enfila de valent tot fent ziga-zagues. De ben segur que quan plou amb força, l'aigua s'escola pel llit del torrent que ara està completament sec i farcit de pedres.

De sobte el silenci queda trencat pels sorolls d'unes pedres. M'aturo i escolto. Són els isards en moviment que s'han vist sorpresos per aquest visitant inesperat. Alguns s'enfilen amunt però un resta al mig del camí tot rascant-se la seva incipient cornamenta en un petit arbre. Intento fer una foto, però marxa ràpidament. Resto quiet una estona al mig del camí i contemplo els àgils desplaçaments d'aquests animals per les roques.
A mesura que vaig pujant, en alguns trams el torrent s'estreny. Cal estar amatent quan el torrent es divideix. No hi ha més problema que seguir les marques, agafant sempre l'opció de més a l'esquerra.
Es nota que aquest any la pluja ha estat generosa. L'herba i totes les plantes estan ufanoses, el seu verd és brillant i contrasta amb el verd més fosc dels pins negres que a mesura que m'enfilo són cada cop més escadussers.

Amb una hora em planto a dalt dels plans de la Serra d'Ensija amb vistes espectaculars en totes direccions, malgrat que avui no és el millor dia. Aquí s'ha acabat el bosc, simplement uns quants pins isolats esquitxen el prat ondulat que s'allarga al meu davant.

Abans de continuar a la meva dreta per la carena de la serra, m'enfilo a l'esquerra pel mig del bosc i sense camí evident fins dalt del Serrat Voltor, unes penyes de pedra que suposo que deuen ser l'origen del seu món, ja que poden ser un bon mirador per aquests animals.
Desfaig el camí i segueixo endavant. Tinc a prop la Creu de Ferro (2279 m.) i allà vaig.

Segueixo contemplant les vistes a banda i banda. El dia continua rúfol. El cap de la Gallina Pelada s'emboira per moments. Apresso el pas. En aquesta extensió de prats alpins perdo el camí, però el lloc no és gens perdedor i opto per anar pel dret.
Passo pel costat del Refugi Delgado Úbeda que estranyament està tancant. Ja em puc oblidar de la meva cervesa. Enfilo, ara sí per un camí ben fressat i evident en direcció a la Gallina Pelada que està allà mateix i faig cim (2317 m.).

Coincideixo amb un parell de grups que també han fet l'ascens. Han estat un parell d'hores. Els núvols, que de fet no es poden qualificar de boira, s'arrosseguen i van i venen. Van acompanyats d'algunes gotes de pluja.
Dubto, però abans de baixar em decideixo a seguir la carena fins a la Roca Blanca. Recordo molt bé la I cursa de muntanya de Rasos de Peguera de fa més d'una dècada, en un dia amb mal temps, fred i neu que feia aquesta part del recorregut però en sentit invers. Aquesta cursa va ser l'embrió del que després es convertiria en la famosa marató de muntanya de Berga.

Ja n'hi ha prou i toca baixar. M'aturo al refugi, i arrecerat del vent, em menjo l'entrepà que portava. Sense perdre temps, ja que aturat em refredo, agafo el camí directe cap a al Font Freda, un camí molt més curt i ràpid que el que he utilitzat per pujar. Un cop abandono els prats de la part més alta es converteix en un corriol amb moltes pedres que baixa de forma molt directa. Al davant tinc el Pedraforca i Saldes sota un cel gris cada cop més amenaçador, i al fons el Parc de Palomera, lloc on he corregut tres curses d'orientació i que em fa gràcia contemplar a vista d'ocell.

Tot el camí és ben fressat tret del tram final que passa pel mig del torrent de la Font Freda. Alguna forta torrentada d'aigua deu haver malmès el camí.

Ben aviat arribo a la Font Freda que convida a fer un traguinyol. Tal com diu el seu nom l'aigua és realment freda. Finalment han estat 3-30 i gairebé 12 km. i un bon matí de trescar per la muntanya.

El cos consumidor

Tafanejant pels prestatges de les llibreries és fàcil observar dos tipus de llibres que acostumen a ser best sellers assegurats:

• els llibres de cuina  
• els llibres amb dietes i sistemes meravellosos per aprimar-se. 

El cos està en en un dels punts de mira centrals d’aquesta societat en la que ens ha tocat viure.

"Las sensaciones corporales (placidez y placeres y gozos fisiológicos) ocupan un lugar central en la política de la vida como finalidad última de ésta." (Vida líquida de Zigmunt Bauman)

De fet tornem a observar dos nous exemples oposats en dues preocupacions de la sanitat que de tan en tan acostumen a ser centre d'atenció en els mitjans de comunicació, ja sigui, en forma de notícies puntuals, o amb reportatges de més extensió:

• l'augment de la obesitat i el sobrepès en la població
• l'augment de casos de trastorns alimentaris 

"El cuerpo del consumidor es una fuente particularmente de ansiedad perpetua. La ansiedad que rodea al cuidado del cuerpo se ha convertido en una inagotable fuente de ganancias para los expertos en marketing. La promesa de reducción o eliminación de esa ansiedad es la oferta más tentadora, buscada y agradecidamente aceptada que propone el mercado de consumo.

El consumismo no gira en torno a la satisfacción de deseos siempre nuevos, sino a la incitación del deseo de deseos siempre nuevos." (Vida líquida de Zigmunt Bauman)

Aquesta preocupació dels metges per la obesitat i la anorèxia no té cap reflex en les decisions polítiques ja que el consum està per sobre de totes les decisions saludables a prendre, i els anuncis i la publicitat segueixen exercint el seva gran influència sobre la població, i les xifres tant d'obesitat com d'anorèxia,  lluny d'aturar-se segueixen en augment.

"El cuerpo del consumidor se ha convertido en el blanco preeminente del marketing. El cuerpo se ha convertido en el principal argumento de venta de artículos de consumo". (Vida líquida de Zigmunt Bauman)

La proliferació de curses de tot tipus, cada cop més llargues, més dures, amb més desnivells, posant a prova la resistència física del seus participants, així com també en molts casos la seva butxaca, és un botó més de mostra de que tenen el nostre cos en el seu punt de mira. Tot el que envolta el nostre cos, tant si és saludable, com no, s'ha convertit en un bon negoci. Només cal observar la quantitat de botigues dedicades a l'esport que apareixen dia sí, dia també als nostres carrers, les nombroses curses que es celebren arreu amb inscripcions tancades amb molta anticipació i a uns preus estratosfèrics, l'augment de participants any rere any en la major part de les curses, la publicitat de les marques esportives, .... 
Per una banda els que fa molts anys que fem curses de tot tipus ens hem d'alegrar d'aquesta mena de boom cap el que podríem dir una vida més activa i saludable, però no ens hem de deixar enganyar, cal pensar que hi ha al darrere de tot plegat. Ens tenen ben atrapats, som un molt bon negoci. D’alguna manera, un cop s’entra en la roda és quelcom que no s’acaba mai.

"La lucha por la forma física es una compulsión que enseguida se convierte en adicción. Por tanto nunca termina. A cada dosis tiene que seguir otra mayor. Cada hito que se consigue no es más que un paso en una larga sucesión de pasos ya dados o todavía por dar."  (Vida líquida de Zigmunt Bauman)

Foto manllevada de http://antroposmoderno.com/antro-articulo.php?id_articulo=1382

Seguirem fent esport, seguiré participant en curses, seguiré trescant per la muntanya, però també ens convé aturar-nos i pensar el que estem fent i on ens porta tot plegat. 

Nafarroa

Des que vaig fer el Cami de Sant Jaume, ara ja fa 13 anys, em vaig quedar amb les ganes de tornar un dia a Roncesvalles/Orreaga i voltar per la zona amb més calma. He estat uns dies per allà per conèixer una mica la zona i no m'ha defraudat gens.

Vaig recordar les tres primeres etapes del camí visitant els llocs que encara tinc ben vius a la memòria: albergs, monuments, pobles, bars, esglésies, ...

El camí ha sofert un profund canvi que ja s'albirava aleshores. La mateixa gent dels pobles per on passa ho expliquen. Simplement s'ha massificat. En són un exemple la gran quantitat d'albergs, cases rurals i serveis al pelegrí que s'ofereixen, així com la munió de gent que assistia a la benedicció al pelegrí a Roncesvalles. Com passa moltes vegades, pot acabar morint d'èxit, sinó ho està fent ja.
És ben lícit que cadascú cerqui el que vulgui tot fent el camí, però la massificació comporta moltes motivacions diferents i acaba convertint en impossible un dels bens més preuats com és el caminar en solitari amb un mateix. Assegut a Espinal/Aurizberri contemplar els pas de pelegrins es converteix en una corrua interminable gairebé uns darrera d'altres fins ben avançat el matí. 

Però no tot han estat records del camí. M'he dedicat a donar tombs sense cap planificació prèvia, amb l'únic ànim de deixar-me portar i explorant el que em venia de gust. He recorregut boscos magnífics i esplendorosos, amb sotabosc gairebé inexistent, molt diferents dels que estem acostumats a veure per Catalunya. Són terrenys magnífics per les curses d'orientació: enormes arbres, catifes de fulles, roques i troncs envaïts per una espesa capa de molsa, falgueres, torrents, tàlvegs .... on passejar-hi i contemplar els seus racons es fa molt agradable. L'explotació forestal de la fusta es fa també molt evident.

En les parts més altes de les valls quan t'enfiles cap el seus colls per canviar de vall ja desapareixen els arbres. Tot és verd  amb ramats de vaques, cavalls i bens, que aprofiten aquestes pastures naturals. Cal aturar-se i deixar-se amarar pel silenci, les diferents tonalitats del verd i el vol de les aus rapinyaires Aquestes muntanyes formen part dels Pirineus però els seus cims arrodonits estan lluny de les formes altives escarpades als que estem acostumats.

Són llocs encara no descoberts pel gran turisme i això és d'agrair. Amb carreteres molt estretes, però asfaltades sense gaire trànsit es pot recórrer el fons de totes les valls, on a vegades els rius queden  encaixonats i en d'altres permet passejar per la seva ribera, deixant-se portar per la seva remor i seure a contemplar com baixa l'aigua pel mig de les pedres.

Sorogain va ser el lloc que més em va sorprendre i on vaig repetir visita.

Els pobles són diferents amb cases d'una arquitectura singular, totes elles molt semblants: sòlides, grans, rodejades d'espai verds, i fins i tot, les construccions més noves respecten aquesta tipologia de ben segur ben adaptada al medi. En algunes es pot llegir en el dintell que es remunten al segle XVIII

Dalt del coll de la carretera que ens porta de Güesa (Vall de Salázar) a Vidángoz (vall del Roncal) ens topem amb un monument que ens crida l'atenció.

Es tracta d'un homenatge als 2000 presoners antifeixistes que en acabar la guerra van ser utilitzats per tot tipus d'obra, entre elles la d'aquesta carretera.

Fites a la boira

Tot va començar per un correu electrònic del Felip preguntant si m'apuntava a anar a córrer una rogaining a Navarra. Coincidia amb el meu primer dia oficial de vacances i vaig decidir anar.

Ja ens tens el divendres poc després de les 17 hores, al Felip, al Saiko i a mi en direcció a Navarra. Ens esperaven 5 hores de viatge per endavant. Es va fer pesat, però sopàvem i dormíem al pavelló de Zubiri.

L'endemà ens aixequem, esmorzem i preparem els estris per desplaçar-nos a la zona de competició. Malgrat que a Zubiri fa bo, la previsió a les muntanyes és de mal temps. De fet només arribar-hi ja ens hem d'abrigar. No sabem pas que posar-nos, fins i tot plovisqueja lleugerament. Davant el dubte agafo la motxil·la més gran per poder carregar una mica de tot.

Entrem a la zona de sortida i ben aviat tenim el mapa a les nostres mans.

Sabíem que seria una rogaining amb desnivells molt forts. Ens costa prendre decisions, les corbes de nivell estan molt juntes per tot arreu. Anirem cap a la zona Nord-Est i un cop assolida una fita de 9 punts ja mirarem com seguir.
Sortim per la carretera en direcció Est. Com córrer el Saiko arrossegant al Felip! Em fa treure la llengua en aquest primer tram. Deixem la carretera i ens enfilem amunt per una zona arbrada on ja veiem el nostre primer objectiu del dia. El desnivell que hem de superar és fortíssim. L'herba mullada rellisca en aquesta forta pendent i cal anar en compte.

Aquest inici ens fa canviar una part de la nostra planificació. Deixarem tres fites de molta puntuació que estan al Nord del mapa en una vessant de bosc amb forta inclinació i ens dedicarem a les fites de la part més alta on tot sembla més planer.
Travessem una zona de falgueres i ens endinsem en unes magnífiques fagedes d'arbres enormes i sense sotabosc. Dóna gust cercar fites en aquesta zona!

Passada ja la primera hora de cursa ja portem 4 fites i 20 punts. La cinquena fita (144) al bell mig d'un torrent curull d'aigua la clavem anant a nivell sempre que podem. Moltes vegades les tanques amb filferros amb punxes ens impedeixen fer el que hem previst i ens cal cercar buscar un lloc adient per poder-les saltar. El Felip ha de fer un esforç suplementari alçant el gos, per tal que pugui passar a l'altra banda.

Després d'una forta pujada anem de nou a nivell, primer pel mig d'una zona oberta i després pel bosc i assolim la fita 145 de 9 punts. Ens apropem a les dues hores de cursa. Pugem en direcció a un petit collet i després per zona oberta ja tenim una nova fita. Es va emboirant a poc a poc i anem perdent visibilitat.

Dues fites més i ja passem de les tres hores de cursa i 50 punts. Per arribar a aquesta darrera fita hem travessat una sorprenent zona de roques encatifades per una gruixuda capa de molsa, un lloc ple d'encant i de misteri, però pel que no és gens fàcil d'avançar.

Replantegem la cursa i planifiquem de fer tan sols les fites que hi ha a les zones obertes en la part més alta del mapa. Però a partir d'aquí la boira que ja feia temps que ens envoltava es fa cada cop més espesa i hi ha moments en que el nostre camp de visió és ben minso. Mai havíem fet orientació en aquestes condicions. En alguns moments és pitjor que una nocturna. Sabem que anem en la bona direcció però cal ser molt precisos per localitzar el lloc exacte de la fita.

Quan ens allunyem de la part més alta guanyem visibilitat. Estem molt atents al relleu. En un moment no agafem el rumb que volíem i canviem la primera decisió. Anem a una fita que deixàvem però de la que ara estem ben a la vora. De nou les tanques ens dificulten el nostre camí. En alguns moment són un veritable maldecap. Cada cop hi ha menys visibilitat, i això alenteix molt la nostra marxa, però anem assolint fites, salvant la boira i també els filferros punxeguts de les tanques que apareixen per tot arreu al bell mig de la boira.

Falta tan sols una hora de cursa i cal pensar en el camí de retorn cap a l'arribada. Tractarem de fer dues fites més. La primera despistats una mica per la volta que hem tingut que donar per una tanca i també per la boira ens fa perdre uns 5 minuts.

Ja anem justos de temps. Baixem ràpids per un corriol. La darrera fita que volem assolir la tenim a la nostra esquerra al mig del bosc i entre uns torrents. Decidim abandonar el corriol i comencem a baixar ràpidament pel dret. Intentem identificar elements del terreny, però no és fàcil. Per sort la boira ja ha desaparegut i ja no trobem més tanques. Sembla que hi ha més torrents en la realitat que en el mapa. Creiem que estem en el bon camí i mentre baixem entre els dos fem feina d'equip i anem pentinant la zona per veure si tenim sort. En algun moment dubtem de que ja ens hem passat la fita, però, no és així: la tenim just davant nostre. Hem buscat la sort i l'hem trobat.
Ja tan sols ens resta baixar fins la carretera i trotar una mica fins a l'arribada. Arribem amb temps 5-54-40 i totalitzam 83 punts, 7èns de 8 classificats en la nostra categoria d'homes veterans i 28èns de 63 classificats en  l'absoluta.
Estem satisfets de la cursa que hem fet, sense errades i amb un bon planteig. Ha estat tota una experiència això de cercar fites al mig de la boira. Només un inconvenient, les maleïdes tanques.
 Tornem cap a Zubiri on fa sol i podem menjar mentre comentem la cursa amb la resta de companys i agafem el cotxe ben aviat per retornar cap a casa.
Quant entrem a Catalunya podem escoltar per la ràdio el Concert de la Llibertat. Arribem passada la mitjanit, amb temps per gaudir de la darrera part del concert. M'ha agradat, però el viatge és massa llarg. No sé si tornaré a repetir això d'anar a córrer tan lluny.

Racons del Catllaràs

Sant Jaume de Frontanyà, Sant Julià de Cerdanyola, Pobla del Lillet, Malanyeu han estat terrenys en els que he disputat curses d'orientació els darrers anys. Cada vegada que en feia una, tornava a casa amb ganes de donar un tomb pel Catllaràs però no acabava de trobar el moment. La rogaining del Catllaràs em va acabar de decidir.

Dormo a l'Hostal de Falgars, un bon lloc per utilitzar-ho com a base d'operacions per descobrir aquesta Serra. Aprofito els diferents mapes que tinc de la zona, així com el coneixement que et dóna fer orientació per voltar per les pistes sense un pla pre-establert deixant-me portar per sensacions.

Per la nit cau un bon xàfec i els camins queden ben enfangats. Això encara ho farà més divertit. És una serra amb forts desnivells, amb racons curiosos i plens d'encants, que de sempre ha estat habitada, amb petits nuclis de població, amb restes de les explotacions mineres de no fa pas tant, esglésies i santuaris, un edifici de Gaudí, fonts i petits rierols curulls d'aigua, amb unes grans vistes des dels punts més elevats, .... Ha estat una bon jornada de descoberta de tota la serra i amb ganes de tornar-hi per poder-la gaudir tot caminant i així poder-me endinsar per corriols i poder assolir alguns dels seus cims més emblemàtics.