Començo la jornada amb un bon esmorzar amb de tot i força. He estat molt bé a l'Hostal Pastuira. Avui és el dia que anomenen com la jornada reina d'aquesta travessa. A les 8 ja camino. La primera part és de pujada fins la Portella de Moresc. El camí no té pèrdua. Igual que ahir vaig una estona pel costat d'un riu que baixa salvatge per donar les seves aigües al Ter.
Puc fer tota la pujada a l'ombra que sempre s'agraeix. Poc abans de coronar la Portella em toquen els primers raigs de sol.
... dolços
remors de rius, cascades i boscúries
de rossinyols entre suaus cantúries
i música i perfums de paradís.
Deixo al darrera l'imperial Gra de Fajol i Bastiments i avanço sense pressa, però també sense pausa en direcció al Canigó que ja albiro per primer cop, encara que llunyà, a l'horitzó. Tot és pla, amb el camí ben marcat i fressat travessant un immens prat alpí. Dóna gust deixar anar la vista i contemplar aquest paisatge a voltes inacabable amb una muntanya rere l'altra i una vall rere l'altra. Al fons m'espera altívol el massís del Canigó.
És un camí fet en solitud. Molt de tant en tant trobo algú sol o amb parella que també camina en silenci. Avui les bestioles també fan acte de presència: primer són els ocellets i després alguns ramats d'isards. És evident que estic ocupant el seu territori.
Fa una estona que estic a França, i què ha canviat ? Tot segueix igual. Són ben absurdes aquestes ratlles en els mapes. Tot plegat és ben artificial.
Deixo el GR que em menaria a la Roca Colom que tinc al davant i segueixo les marques grogues i vermelles de l'ARP. En poca estona tinc al davant l'imponent Costabona, i just a sota el naixement del Riu Tec. Puc veure gent pujant en direcció al cim. La jornada que havia començat radiant comença a ennuvolar-se.
A la Portella de Rojà canvio de vessant i a la poca estona ja tinc la boira a sobre meu. Les Esquerdes de Rojà es convertixen per moments en els fantasmes de Rojà. Algunes de les seves formes em recorden els guerrers de Gaudí a la teulada de la Pedrera.
S'han acabat les vistes. Apresso el pas ja que la previsió per avui era de pluja per la tarda i em temo el pitjor. Aproximadament al cap d'una hora la boira s'esvaeix i torna a lluir el sol encara que amb timidesa. El camí també canvia. Apareixen uns pocs pins negres. Aprofito aquest petit canvi de temps i m'aturo una estona a fer un mos. De nou tinc bones vistes al meu davant. Puc contemplar un poble al fons de la vall.
Però la boira insisteix i torna a posar-se a sobre meu, i ara amb més intensitat, com un cortinatge que va i bé arrossegant-se per aquestes muntanyes. Tant en el pas del Coll de les Roques Blanques, com a la Collada Verda es fa persistent i amb una minva important de la visibilitat. En alguns moments em genera dubtes sobre el camí a prendre. Són moments desagradables. Cal anar en compte de no equivocar-se. Tinc sort que el camí a seguir està ben fressat i marcat.
Tinc la impressió que el Pla Guillem ha de ser un lloc magnífic, però no en puc pas gaudir. Haig d'estar atent a les fites. Fins i tot, en un moment m'aturo al costat d'una fita per esperar a veure on està la següent i assegurar quina direcció prendre. Acabo utilitzant la brúixola per saber si segueixo la direcció correcte i guanyar en seguretat.
Un cop el corriol comença a perdre alçada, la boira deixa de molestar. Ara ja tot és baixada fins el refugi. Com gairebé sempre aquest darrer tram sembla que no s'acaba mai i es fa pesat. Cauen algunes gotes, però no passa d'aquí.
Un cop al refugi, la rutina de sempre: organitzar-se, menjar, birra, xerrar amb alguns dels companys, escriure el diari, llegir ....
Escoltant les converses del refugi sembla l'ONU: francès, català, anglès, alemany, ... Cadascú cerca la manera que li és més còmode per comunicar-se. Hi ha taules on es pot escoltar a l'hora més d'un idioma; es canvia segons més convé. El dia és gris i ennuvolat, però no fa fred i tampoc plou. Cap el tard es comencen a aixecar els núvols.
Sopem aviat i després de petar la xerrada una estona més, anem a dormir, que demà toca continuar. La nit arriba, temps pel descans del cos fatigat. Cal recuperar energies per l'esforç de l'endemà i deixar-se anar al son i als somnis que demà serà un nou jorn.
Temps de pas:
És un camí fet en solitud. Molt de tant en tant trobo algú sol o amb parella que també camina en silenci. Avui les bestioles també fan acte de presència: primer són els ocellets i després alguns ramats d'isards. És evident que estic ocupant el seu territori.
Fa una estona que estic a França, i què ha canviat ? Tot segueix igual. Són ben absurdes aquestes ratlles en els mapes. Tot plegat és ben artificial.
Deixo el GR que em menaria a la Roca Colom que tinc al davant i segueixo les marques grogues i vermelles de l'ARP. En poca estona tinc al davant l'imponent Costabona, i just a sota el naixement del Riu Tec. Puc veure gent pujant en direcció al cim. La jornada que havia començat radiant comença a ennuvolar-se.
A la Portella de Rojà canvio de vessant i a la poca estona ja tinc la boira a sobre meu. Les Esquerdes de Rojà es convertixen per moments en els fantasmes de Rojà. Algunes de les seves formes em recorden els guerrers de Gaudí a la teulada de la Pedrera.
S'han acabat les vistes. Apresso el pas ja que la previsió per avui era de pluja per la tarda i em temo el pitjor. Aproximadament al cap d'una hora la boira s'esvaeix i torna a lluir el sol encara que amb timidesa. El camí també canvia. Apareixen uns pocs pins negres. Aprofito aquest petit canvi de temps i m'aturo una estona a fer un mos. De nou tinc bones vistes al meu davant. Puc contemplar un poble al fons de la vall.
Però la boira insisteix i torna a posar-se a sobre meu, i ara amb més intensitat, com un cortinatge que va i bé arrossegant-se per aquestes muntanyes. Tant en el pas del Coll de les Roques Blanques, com a la Collada Verda es fa persistent i amb una minva important de la visibilitat. En alguns moments em genera dubtes sobre el camí a prendre. Són moments desagradables. Cal anar en compte de no equivocar-se. Tinc sort que el camí a seguir està ben fressat i marcat.
Des del palau alabastrí davallen
del Pla Guillem a les Collades Verdes,
i de Rojà les àrides esquerdes
que el granat enriqueix, fugen volant
Tinc la impressió que el Pla Guillem ha de ser un lloc magnífic, però no en puc pas gaudir. Haig d'estar atent a les fites. Fins i tot, en un moment m'aturo al costat d'una fita per esperar a veure on està la següent i assegurar quina direcció prendre. Acabo utilitzant la brúixola per saber si segueixo la direcció correcte i guanyar en seguretat.
Un cop el corriol comença a perdre alçada, la boira deixa de molestar. Ara ja tot és baixada fins el refugi. Com gairebé sempre aquest darrer tram sembla que no s'acaba mai i es fa pesat. Cauen algunes gotes, però no passa d'aquí.
Un cop al refugi, la rutina de sempre: organitzar-se, menjar, birra, xerrar amb alguns dels companys, escriure el diari, llegir ....
 |
| Refugi de Marialles |
Escoltant les converses del refugi sembla l'ONU: francès, català, anglès, alemany, ... Cadascú cerca la manera que li és més còmode per comunicar-se. Hi ha taules on es pot escoltar a l'hora més d'un idioma; es canvia segons més convé. El dia és gris i ennuvolat, però no fa fred i tampoc plou. Cap el tard es comencen a aixecar els núvols.
Sopem aviat i després de petar la xerrada una estona més, anem a dormir, que demà toca continuar. La nit arriba, temps pel descans del cos fatigat. Cal recuperar energies per l'esforç de l'endemà i deixar-se anar al son i als somnis que demà serà un nou jorn.
Temps de pas:
- Portella Moresc: 55 minuts
- Portella Rojà: 3 hores
- Coll Roques Blanques: 5 hores
- Collada de la Roqueta: 7 hores
- Refugi de Marialles: 7-35 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada