dissabte, 30 de juliol de 2011

Forat Micó i Pic de l'Âliga

Retorno a la plana de Vic per realitzar un recorregut que he trobat molt ben ressenyat i descrit en el bloc de Bellmunt d'Antoni Prat i Puig,
Mapa manllevat de la web d'Antoni Prat

Per fer honor al seu nom la plana em rep amb una lleugera boira. Ell dia és més aviat gris, però amb una bona temperatura per gaudir plenament d'aquest nou tomb per la zona. 
Creuo Sant Pere de Torelló per la carretera que porta a Olot i després d'1,5 km agafo a l'esquerra la pista marcada per l'indicador de la casa rural de la Teuleria i un cop he travessat un parell de cops el riu Ges cerco un lloc on deixar el cotxe. 
Em poso en marxa per la mateixa pista on he aparcat el cotxe. Travesso el riu Ges fins a tres vegades més, per unes passeres que ho fan ben fàcil. 

Segueixo les marques del PR-C47 que van sempre paral·leles al riu. Amb molt poca estona (15 minuts) arribo al que es coneix com el Forat Micó, un pas estret entre la serra de Curull i la serra de Bellmunt. Em vaig enfilant a poc a poc per la pista i el riu queda ben al fons de la vall.
Gairebé sense abandonar la pista arribo (40 minuts) a la casa de pagès de La Vall des d'on puc contemplar el Santuari de Bellmunt on havia estat feia pocs dies. 
Ben aviat canvio la pista forestal per un corriol més aviat en baixada i que m'apropa de nou al riu i em permet gaudir de nou de la seva remor allà al fons. Gaudeixo plenament de trotar al bell mig de la natura per unes raconades i amagatalls ben admirables.  A mesura que baixava en direcció al riu la seva remor es manifestava amb més força.

De sobte em topo amb La Tosca dels Degotalls (50 minuts). Després d'una breu aturada segueixo pel corriol que acaba en una pista forestal que hauré d'abandonar una corba seguint l'indicador del Salt del Molí. Un estret corriol a la dreta amb una pronunciada baixada que em fa anar en compte em porta davant d'aquest Salt d'aigua. 
Aprofito l'encant del racó per aturar-me i esmorzar. (1-08)

Segueixo les marques que s'enfilen per sobre del Salt d'aigua tot passant pel costat de les runes de l'antic Molí que dóna nom al salt i travessant a la poca estona el pont del Molí de Salgueda (1-18). 

Les marques em guien a passar de nou el riu i desemboquen en una pista (1-28) que cal agafar a l'esquerra. Aquí abandono definitivament les marques del PR que he seguit fins ara. Aprofito la pista per córrer. Tal com indica l'acurada descripció d'Antoni Prat són dos kms. fins veure el pal indicador de Can Puig. 
Tinc la sensació que porto més de dos kms. corrent i m'aturo a consultar el mapa. Hi tant! M'he passat i he de tornar enrere. L'indicador resta amagat darrera la frondositat dels arbres. Havia vist el corriol pujant però havia passat de llarg creient que encara no hi havia arribat. 
Ja soc a La Canal (1-55) que em pujarà fins al Pic de l'Àliga. És un corriol per gaudir plenament de la natura. Una pujada continuada pel bell mig d'una fageda ben obaga i humida a vegades per una banda i a vegades per l'altra banda de la riera i en algun tros pel mig de la mateixa tot vigilant de no posar els peus a l'aigua. És llarga però plaent, un plaer que augmenta en la solitud d'aquesta ruta. No he trobat ningú en tot el matí i així serà fins el final. Jo sol amb mi mateix, els camins, els corriols, la muntanya, la natura, que més és pot demanar ? És un autèntic bosc de follets, ple de misteris i secrets a través del que s'obren camins que cal cercar amb cura. Un bosc acollidor gairebé infinit que no s'acaba mai, sempre amunt fins arribar al coll.

Un cop al coll de la Coma del Coll (2-32) segueixo el que marca un indicador i amb poca estona faig cim: Pic de l'Àliga 1342 metres (2-42). No puc gaudir de les vistes ja que tot està emboirat, fins i tot, en alguns moments amenaça una tímida boira baixa que es passeja per allà sense atrevir-se del tot a a instal·lar-se.

Aprofitant l'excursió, en un principi havia planificat arribar-me al proper Puig de Curull, però amb el temps que fa no val la pena i em llenço avall en una trepidant baixada on em poso físicament una mica a prova. Sempre m'ha agradat baixar fort. 
La primera part és una pronunciada baixada en la que cal anar en compte per no tenir un ensurt. Un cop es deixa enrere la casa de pagès de la Coma del Coll (3-00) s'agafa un corriol d'aquells tan agraïts de córrer, estret, sinuós i tou per una lleugera catifa de fulles seques i on la baixada es suavitza. És el moment més divertit de tota la sortida fins agafar una pista forestal (3-15) que ja pràcticament no abandonaré fins arribar al cotxe (3-51) després de passar per la casa de La Vinyeta i el Castell de La Vinyeta (3-30).
Perfil també manllevat d'Antoni Prat