La Cerdanya

Una de les comarques pirinenques de Catalunya on feia molt de temps que no hi anava i tenia ganes d’estar-m’hi uns dies i passejar pels seus pobles i muntanyes i així ha estat, gairebé tota una setmana per allà.

És sorprenent com una única vall geogràficament molt homogènia està repartida entre dos estats. De fet a la zona que envolta Puigcerdà es fa difícil en molts moments saber exactament a quin país et trobes i a vegades al dirigir-te a alguna persona no saps massa bé en quin idioma fer-ho. 

He quedat amarat del verd de les muntanyes i dels diferents colors dels camps de l’amplia vall. Els petits pobles alguns encara amb el seu encant, sobre tot, en les parts antigues respectades pel boom del turisme (Llívia, Bellver de Cerdanya, Dorres, Mont Lluís) i de les segones residències. Cóm em desagraden les zones farcides de cases totes iguales moltes d’elles buides gran part de l’any! Quin malbaratament d’espai i recursos per ser ocupats només en petits períodes de temps vacacional! I tot això quan molta gent té veritables problemes per accedir al seva primera vivenda!

I les grans muntanyes a banda i banda, quin espectacle més magnífic! Les grans parets del Cadí, el Puigmal, Finestrelles, Pic d’Eina i a l’altra banda de la vall els grans cims dels Pirineus amb Andorra a l’altre costat. Una zona farcida de petits estanys, rierols amb la seva remor i les seves aigues netes i cristalines, i plena de refugis de muntanya amb pistes transitables en cotxe fins ben amunt. A mesura que vas guanyant metres la vegetació canvia, i passa dels impressionants boscos de pins, als prats alpins farcits d’innumerables i minúscules floretes de tots els colors sobre tot grogues, blaves, rosades i liles.

 

Els búnquers de Martinet

Ja tenia la reserva per passar uns primers dies de vacances i descans a la Cerdanya quan vaig llegir la notícia que a Martinet inauguraven un recorregut per una línea de búnquers.

Són uns quants búnquers rehabilitats per visitar que es varen construir entre el 1944 i 1949. Formaven part de la línea P, una línea de defensa que Franco va ordenar construir al llarg de tot els Pirineus, per defensar-se del possible atac dels aliats. Se n’havien de construir 10.000 dividits per zones. Els que hem visitat formen part de la zona 52 i havia de defensar la possible entrada d’un exèrcit per La Cerdanya. Van ser construïts en terrenys privats sense demanar cap tipus de permís i en una època en que a Espanya es passava fam i misèria, bàsicament per asturians i fins a principis dels anys 60 encara els cuidaven i conservaven. Després es van abandonar.

Però quan al 1992 algunes persones es van interessar per ells, l’exèrcit primer va dir que no existien i després que eren secret militar. Van passar molts anys per tal de poder aconseguir el permís per poder-los rehabilitar i ensenyar-los.

La visita comença amb un audiovisual molt didàctic per posar-nos en situació i després es fa un recorregut guiat per alguns dels búnquers. Varem tenir la sort de ser acompanyats a més de la guia per la persona que havia dirigit tota la rehabilitació tan dels búnquers com del disseny dels camins. Això ens va permetre conèixer molts més detalls de tot el procès.

 

Un cop vistos la diferent tipologia de búnquers i visitats tant per dins com per fora es pot acabar de completar el recorregut arribant fins a la roca de la mel, el búnquer més impressionant de tots, completament excavat a la roca.

 

La visita val molt la pena. Permet apropar-se a una part de la nostra història recent que desconeixia del tot fins que vaig llegir la notícia i que no podem oblidar.

Orientació urbana

De camí a La Cerdanya per passar uns dies de descans, vaig decidir aturar-me a Berga i participar en la seva cursa d’orientació. Per primera vegada faria una cursa d’orientació urbana i un C1, el circuït pels experimentats amb 23 fites. Bé de fet tenia l’experiència de l’estiu passat en la nocturna d’Arbúcies. Però en aquesta a més hi havia l’afegit de 6 fites que s’havien de trobar de memòria.

Mentre em preparo pregunto pel funcionament de les fites de memòria i parlo amb el Jordi un company de club que ha vingut amb el seu fill. Faran junts el C2.

La sortida és score.

 

Sortim tots junts pel Passeig de la Indústria avall fins el lloc on està situat el triangle de la sortida. La modalitat score permet triar el recorregut que cadascú farà per trobar totes les fites. Tots sortim disparats en direcció a la fita 1 on arribem en fila per pinçar el control. Com corren aquests orientadors!

Pel camí cap aquesta fita que és força lluny vaig mirant el mapa i decideixo l’estratègia. Faré un recorregut circular per acabar al mig a prop de l’arribada.

En les primeres fites gairebé cal demanar torn per pinçar ja que sembla que hi ha molta gent que ha optat per la mateixa estratègia. El recorregut és pla i en baixada el que permet córrer amb comoditat. Però a partir de la 7ª fita, el punt més baix del circuït tot és cara amunt i els carrers de Berga es fan costeruts en alguns moments.

 

En cap moment faig servir la brúixola, ni tinc problemes per localitzar les fites. Bé de fet, hi ha una que me la passo de llarg, però reacciono i torno enrere a cercar-la. Llàstima perquè alguns als que havia avançat m’han tornat la jugada aquí.

A dalt del castell hi ha el circuït de memòria. Un mapa que no es pot agafar indica la posició de les 6 fites que hem de trobar al voltant del castell. Però en aquesta zona a més de les fites que hi ha al mapa, també han posat fites-trampa per tal de fer-nos equivocar. Haig d’anar en compte i tinc que tornar algunes vegades a mirar el mapa per tal d’assegurar-me que és la fita que busco i no pinçar una fita equivocada que em desqualificaria.

Dono per acabat el circuit de memòria i ja de baixada només em resten 6 fites per acabar. Un cop n’he localitzat 3, giro el mapa i veig que una de les que em queda està a la part alta de Berga i tinc que tornar a pujar! A les curses d’orientació s’acostuma a portar el mapa doblegat per tal de facilitar l’orientació, i més avui que el mapa era molt gros. Però aquest costum m’ha jugat una mala passada.

Després de la pujada i la pinçada de la fita oblidada tot és avall. Mentre pujava havia decidit per on baixaria i vaig tot el ràpid que puc per acabar el circuït pinçant les dues que em quedaven i lliurar la tarja amb un temps de 1-21-34. M’ho he passat molt bé. He fet el 15 de 18 classificats. No està malament per ser el meu primer C1 complert. He mirat els temps del C2 (18 fites, sense circuït de memòria), i segurament hauria pujat el podi. Llàstima perquè el premi pels tres primers eren uns cistells amb llonganisses i altres embotits. 

Olla de Núria

L’estiu passat vaig donar el tret de sortida de les vacances amb una escapada a Bastiments amb uns amics. Aquest any he decidit fer quelcom semblant. Fa temps que vull fer la Olla de Núria i al final m’he decidit.
    

Sona el despertador a les 4, però faig mandres i trigo una bona estona a posar els peus a terra. Esmorzo i preparo tot el necessari per la sortida. A les 5.30 em poso en camí. És una matinada de lluna plena. No estic avesat a agafar el cotxe en dia laborable, i per ser aquestes hores de la matinada trobo que hi ha molt trànsit. A mesura que m’allunyo de la zona metropolitana hi ha menys cotxes, però no és fins passat Vic que la carretera comença a estar força buida.

A les 7.30 sóc a Fontalba. Fa un fort vent i fred. M’abrigo, em poso els guants i amunt en direcció del cim de la Dou. Veig un ramat d’isards i abandono el camí per apropar-m’hi ja que tinc el vent en contra. Quan ja soc a prop, uns 30 metres fugen corrent.

 

Recupero el camí. El vent es cada cop més fort, sobre tot, en el tram final de pujada que es fa feixuga. Penso que el proper diumenge per aquest camí baixaran corrent els de la cursa de les Barraques. Què bé que s’ho passaran!

A les 9.10 sóc al Puigmal. Cerco un lloc arrecerat per menjar l’entrepà. Bec aigua ja que la llauna de cervesa que portava encara està congelada. Em passa pel cap deixar-ho estar. El fort vent és molt empipador. Però no he fet dos hores de cotxe per només pujar al Puigmal.

                         

Segueixo (9.35) per la carena, primer fins el Pic petit del Segre i després fins al Pic del Segre (10.25), ara ja sense guants. En les zones que el camí passa per la banda francesa el vent desapareix i a més disminueix en la seva força. Des de que he començat puc gaudir dels primers moments de tranquil·litat i silenci sense l’empipador vent.

Passo pel pic de Finestrelles a les 11.20 i camí cap el Pic de Núria em trobo a la segona persona en tot el matí. La soledat és total i m’agrada. Abans de l’ascensió al Pic d’Eina em trobo a un bon grup d’excursionistes que porten dies de travessa pel Pirineus. A partir d’aquí em començaré a trobar més gent, encara que no massa. El vent continua empipant a estones, el que més em molesta és el soroll, però excepte en els cims ara ja puc anar amb menys roba. A les 12.10 faig el Pic d’Eina i a les 12.30 el Noufonts. He fet pràcticament tota la travessa caminant, defugint de córrer, excepte en alguna baixada en la que m’he deixat anar.

Arribo al Coll de Nou Creus a les 13.30. Tinc gana i decideixo baixar a Núria a fer un mos i donar per acabada la volteta. Els Torreneules quedaran per una altra vegada. Faig la baixada per la Coma de Nou Creus trotant, amb petites aturades per contemplar tot el bestiar que trobo pel camí. A part de les tranquil·les vaques i un ramat de cavalls, està ple de isards, i marmotes. En un moment darrera d’unes roques al mig del camí hi ha 3 isards a uns 5 metres de distància  que puc contemplar per uns instants abans no es posin a córrer.

A les 14.30 sóc a Núria. M’aturo una estona a menjar. Ara si que em puc beure la cervesa que portava. Encara està ben fresca. A les 15.30 agafo el camí cap a Fontalba. Dono la travessa per acabada i decideixo prendre’m aquest tros com un passeig, del que gaudeixo d’allò més. Sempre m’ha agradat molt aquest camí. Veig les marques de la Núria-Queralt del passat cap de setmana. Finalment el silenci és total. Ja en tenia ganes. No tinc cap pressa perquè s’acabi. M’aturo contemplo el paisatge, escolto alguns ocells, el remor de l’aigua.

A les 17.00 arribo a Fontalba. Agafo el cotxe i cap a casa. Per la pista em pregunto per quin motiu van construir aquesta pista que no porta en lloc i que mantenen en molt bon estat. A poc a poc abandono la tranquil·litat de la muntanya per apropar-me al brogit i neguit de la gran ciutat. Com més m’apropo a casa, més cotxes i més soroll. Aprofitant les vacances hauré de repetir-ho ben aviat.

Torno a les curses d’orientació després de mes i mig de no anar-hi. No ha estat una cursa massa bona. De fet, malgrat que ara ja no em perdo com a principis d’aquest any, en alguns moments quan soc a prop de la fita em costa acabar de trobar-la. Aquest és l’aspecte que tinc que millorar. A més a més, avui el bosc era molt atapeït i en alguns moments costava d’avançar. Això no m’agrada.

Era una cursa de 5000 metres i 12 fites. Les dues primeres són fàcils i no presenten cap problema. De fet revisant els resultats en aquest moment anava primer. Però en la tercera fita perdo molt de temps. Estava situada en un camp d’arbres, sabia més o menys per on es trobava, però no era capaç de veure-la.

La 5 i la 6 estaven al mig d’un bosc molt espès i aquí també perdo molt de temps. A partir d’aquí ja puc tornar a córrer i de fet trobar les fites ja no presenta massa dificultats, però en alguns moments perdo una mica la concentració i tinc que aturar-me per orientar-me de nou i continuar amb fiabilitat.

En la cerca de la 10, corro per un camí a l’espera de trobar un trencall a la dreta. Pel que porto corrent intueixo que ja he passat el trencall i torno enrere. Al tornar em trobo al Joan un veterà orientador que em diu que l’any passat ja es va perdre per aquí i aquest any ens hi perdem els dos. Al final la trobem i ara ja només és córrer, ja que les dues fites que resten sabem on estan. Acabo amb 1-36-58 i en la posició 16 de 31. He fallat en masses fites (3, 5, 6, 10).

Al final comentem els nostres recorreguts amb el Joan i m’explica com fer-ho per trobar una fita quan no hi ha cap element al mapa que em pugui ajudar a localitzar. Crec que si sóc capaç d’aplicar el que em va explicar podré millorar els meus resultats. Ja tinc ganes de poder practicar-ho!

Olímpic per un dia

Aquest dissabte he corregut a l’Estadi Olímpic. Córrer 1000 metres i en pista és ben insòlit per a mi acostumat darrerament a córrer només curses de muntanya i d’orientació. De fet només havia corregut una vegada en pista. Va ser un 10000 fa dos anys en els campionats universitaris a les Pistes Josep Molins de Sabadell. L’experiència m’havia agradat, però un 1000 és molt diferent. És una cursa molt curta i ràpida. No tenia cap referència i no sabia massa quin podria ser el meu temps.

Les tres setmanes anteriors vaig fer alguns dies de sèries curtes per provar sensacions. Em vaig inscriure amb un temps previst de 4-05 amb l’objectiu de baixar de 4.

I arriba el dissabte i cap a l’estadi. Feia molt de temps que no hi anava. Potser un partit dels Dragons o un encontre internacional d’atletisme de la selecció catalana.

Abans de la cursa canvio impressions amb companys, alguns d’ells tan inexperts en la distància com jo, i passo a escalfar en el túnel. En una cursa tan ràpida no es pot descuidar l’escalfament. I cap a la càmera de sortides. Som 22 a la sèrie. Esperem que acabi la primera sèrie i ens col·loquen als nostres llocs.

No surto massa bé i tinc que fer la corba pel carrer tres fins poder agafar posició. Vaig tercer però en la recta ja m’avancen tres i passo el primer 200 en 41, molt ràpid. Em trobo bé i tracto de continuar amb aquest ritme. El 400 el passo en 1-26, 45 en el segon 200, però mantinc la posició. De nou en la recta m’avancen atletes i noto que he afluixat. Passo el 600 amb 2-19, 53 el darrer 200. Baixar de 4 minuts està al meu abast i quan sona la campana augmento el ritme. A falta de 300 metres he avançant a alguns atletes, i em veig amb possibilitats de seguir progressant, però no m’acabo d’atrevir d’augmentar un ritme de per si ja molt ràpid, i procuro mantenir la posició fins al final per acabar amb 3-47-25, el que suposa 1-28 en el darrer 400, a 44 cada 200 metres.

l

Molt satisfet d’haver corregut en l’Estadi Olímpic, haver baixat de 4 minuts i amb el pensament de que podia haver anat més despresa i aconseguir un millor temps amb una mica més d’experiència en aquesta distància. M’ha agradat i no  descarto tornar a repetir el proper any.

La primera amb 50

Aquesta temporada per un motiu o altre no he acabat de trobar el ritme dels entrenaments d’altres anys. Surto menys dies a entrenar i no faig massa kilòmetres. De fet no entreno de forma sistemàtica.

Després de dues setmanes sense entrenar per una estrebada muscular al panxell del bessó esquerra i dues setmanes amb un entrenament molt irregular no podia esperar massa bona cursa d’avui. He decidit sortir a regular l’esforç, per poder arribar al final sencer i sense patir.

Malgrat que la sortida era tard (9.45) i lluïa el sol, a Ripoll feia fresqueta. Era una cursa nova per tothom ja que havien canviat totalment el circuït. Correm una mica pels carrers de Ripoll, però aviat sortim a camp obert i en pujada. Als 10 minuts de cursa fem un tros de baixada, per continuar pujant ben aviat. De fet poc o molt no deixarem de pujar fins a Sant Amand. Els avituallaments estan ben assortits tant de begudes com de fruita i algunes menudalles. Passo el km 5 amb 35 minuts.

M’agrada el terreny, petits corriols per sota d’arbres, a l’ombra, amb no massa pedres i un terra tou per les darreres pluges, les fulles seques i l’herba en algun tram. Després del segon avituallament, enfilo la pujada final cada cop més dreta. En el km. 10 el rellotge marca 1-30. Està clar que el ritme ha disminuït i que ja fa estona que camino i bufo. La pujada a la xemeneia és espectacular amb una senyera a dalt i molt bona animació per les persones del control i avituallament. Poc més i faig el cim. Porto 1-53 i ara ja només queda baixada.

Una primera part de baixada en la que cal anar en compte i més en el meu cas que porto unes sabatilles velles i gastades. Aquesta serà la darrera cursa per elles. Ja els hi ha arribat l’hora de descansar. Totes les zones perilloses estan molt ben senyalitzades i vigilades per tal que ningú prengui mal.

Un cop travessat un petit prat seguim baixant però per uns corriols més transitables. Agafo un ritme regular per anar fent, però no em veig amb forces per accelerar com vaig fer a la baixada del Puigneulòs. Passo el km. 20 en 3-00 justes. Ja falta poc, però abans d’encarar directes cap a Ripoll hem de superar una pujada que es fa molt llarga.

Ja es veu Ripoll, baixar una mica i estem als carrers de la vila, fins a la plaça del Monestir on arribo després de 3-20-08.

Amb aquesta cursa dono per acabada la temporada de curses de muntanya fins passat l’estiu.

Petits despistes són suficients

Diumenge i em llevo d’hora, com gairebé cada diumenge, a vegades per sortir a entrenar sol o amb els amics, i a vegades, com avui per anar a alguna cursa. Avui, després de 4 setmanes torna a tocar cursa d’orientació del circuït oros. Ahir nit vaig revisar alguns mapes per refrescar la simbologia que encara no domino del tot.

I aquest matí, primer esmorzar una mica i després preparar tot el necessari i cap a Santa Coloma de Farners. La previsió és de pluja, però de moment està núvol però d’aigua res.

Un cop a Sta. Coloma ultimo la preparació, estudio el mapa, esclafo una estona i tot a punt. Són 5490 metres 185 de desnivell i 16 fites. La sortida és en una urbanització. Les primeres 4 fites dibuixen una mena de quadrat en un bosc ple de talussos i amb vegetació baixa que impedeix córrer bé, però les trobo força bé, tret de la 3 en la que tinc que tornar a enrere. Havia passat pel costat sense veure-la.

La 5 i la 6 obliguen a trepitjar els carrers de la urbanització i es fan rapidament.

Ja torno a ser al bosc buscant la 7 que trobo amb facilitat dins d’una rasa. La 8 és lluny però el camí és fàcil i en lleugera baixada. Porto 30 minuts de cursa. A veure si aconsegueixo baixar de l’hora per primer cop!

La 9 també està lluny i és en pujada. Es nota. Bufo de valent. A mesura que m’apropo entro en una xarxa de petits camins complexa. Allà em trobo al Clemente un company de club que fa el C1, però que es troba desorientat en mig de tots aquells petits camins. Li dic que estic orientat i després d’equivocar-nos un moment de camí aviat la trobem. Ara cadascú torna a seguir el seu camí.

La 10 malgrat està lluny no suposa massa dificultat, així com la 11. Però mentre cerco la 12 que està ben a prop de la 11, acabo per trobar la 13. Re-oriento el mapa i aviat la 12 és meva i ara ràpidament la 13. Vull recuperar el temps perdut, però confonc un camí per un altre i això em fa perdre un temps preciós. Aquest parcial i el de la 12 seran els pitjors de tota la cursa.

Fins al final ja serà tot fàcil. 1-16-15 ha estat el meu temps final. Aquests petits despistes en algunes fites han estat els que han impedit apropar-me a l’hora. Al final he quedat 10 de 41. Tampoc està tan malament.

La masia de Can Llonch

Fa uns 10 anys o potser més que es parlava de la construcció d’un nou barri a Can Llonch. Fins aquell moment Can Llonch era una zona de camps abandonats al voltant de la masia del mateix nom. Coneixia la zona perquè era un dels llocs pels que acostumava i encara acostumo a córrer. En aquells moments tot eren camins i alguns ametllers i oliveres. La masia malgrat estar abandonada estava en força bon estat.

Amb els anys a mesura que Sabadell ha anat creixent, allà on hi havia una masia i els seus camps de conreu s’han construït carrers i blocs de pisos: Can Oriach, Can Rull, Can Borgunyó i les masies han anat desapareixent engolides per l’asfalt i la ciutat. Algunes d’elles, poques, amb el temps, un cop semblava que ja no hi havia res a fer pel seu mal estat, s’han conservat, rehabilitat i destinat a nous usos.

A Can Llonch mentre es feien primers els carrers i avingudes del nou barri i després els pisos i habitatges la masia s’anava deteriorant, primer amb la caiguda de la teulada i després amb l’enrunament d’algunes de les seves parets. Els pisos creixien i la masia cada cop més malmesa continuava allí. Semblava que el seu futur era clar, desaparèixer. Només quedaria en el record d’algunes fotografies i en el nom del nou barri.

 

Però per sorpresa ara que ja sembla més fàcil tirar-la a terra que conservar-la l’Ajuntament diu que la rehabilitarà i que l’utilitzarà per oferir algun servei als ciutadans del barri, potser un ambulatori. La veritat és que no els entenc, ¿ no hauria estat més fàcil no deixar caure la masia i començar la rehabilitació o al menys impedir que caigués fa 10 anys que no pas ara ?

Però com gairebé sempre primer es deixa caure i després s’ha de fer una gran despesa per aguantar les 4 parets exteriors, fer la teulada i totes les parets de dins de nou. De fet de la masia tan sols restarà la forma exterior, la resta haurà de ser tot nou. Té sentit tot plegat ?

Orientació a Cabrera de Mar

En principi aquest diumenge no tenia previst anar a aquesta cursa. Avui tenia que està fent la primera etapa de la Via Verda Olot-Sant Feliu de Guíxols. Però les previsions de pluges m’han fet canviar els plans i deixaré la Vía Verda per millor ocasió.

Per primera vegada repetia cursa, sota la vigilància del Castell de Burriac. Malgrat que el lloc de sortida variava pensava que utilitzaríem el mateix mapa que fa dos anys. He fet la inscripció avui mateix. De moment no plou i m’ofereixen sortir a les 9.42. Són les 9.33 i dic que sí ja que d’altra manera hauria d’esperar fins passades les 11. Tinc poc temps per preparar-me. Just posar-me tot el necessari i arribo a la sortida amb el temps just per agafar el mapa i sortir.

Sortida per un carrer asfaltat i senyalitzat. M’aturo un moment per qüestions “tècniques”. Mentre enfilo la pujada d’aquest carrer dono les primeres ullades al mapa i veig que malgrat tenir alguna zona que ja coneixia gairebé més de la meitat és nou per mi.

Arribo al triangle lloc real de la sortida. Agafo un corriol en direcció a la fita 1. Està lluny i anar en línea recta suposa superar alguns barrancs. Miro el mapa per si hi ha alguna alternativa, però no la veig, per tant, barranc avall. M’enganxo amb unes bardisses i tinc algunes dificultats per sortir de la situació. Ara toca pujar amunt i com puja! Només començar ja toca bufar de valent. I vinga pujar, la fita està al cap d’amunt. A dalt de tot m’oriento de nou la 2 està avall. En aquesta baixada em recupero de l’esforç de la pujada anterior.

Cercant la 3 que està en unes pedres trobo un petit barranc que no assenyala el mapa. Alguna cosa passa! Identifico el lloc al mapa, estic una mica massa a l’esquerra. Les pedres que he pres de referència són unes altres. Rectifico i continuo camí de la 4. Quant estic a prop de la 5, veig sortir un corredor a la meva dreta. Penso que allà deu trobar-se la fita. Hi vaig i resultat que hi ha una fita, però no és la meva. Em torno a situar en el mapa fins trobar la 5 al bell mig del bosc.

Agafo un corriol per anar cap a la 6. Arribo a un lloc on hi ha corriols per tot arreu. Cal vigilar per agafar la direcció correcte. Crec que ho aconsegueixo. Un corredor creua el camí que porto i em fa dubtar, però decideixo no caure de nou en la trampa i segueixo en la mateixa direcció que portava i al cap de poc localitzo la fita.

La 7 queda molt lluny. Miro el mapa. Una complicada xarxa de corriols a través del bosc m’hi pot portar. Però aquesta és una zona on fa dos anys vaig estar perdut molta estona. És massa fàcil no agafar el corriol correcte. Veig la possibilitat de baixar al camí principal i malgrat donar molta volta trobar la 7 sense massa problemes. Així ho faig. Aprofito mentre corro per la pista per pensar com atacar la 8 i la 9. No semblen complicades. Sense més clico la 7. Estic a meitat de cursa i porto 1 hora exacta. Tinc la sensació que vaig lent.

Per arribar a la 8 va tot bé. Per anar a la 9 baixo per un corriol guapíssim. Un cop a baix em trobo amb un parell de corredors i em descentro una mica. Arribo a la 9. La 10 està a prop però malgrat que estic per la zona on es troba em costa una mica de localitzar-la. Les darreres fites estan totes molt a prop una d’altra. I a més en un terreny molt favorable, amb poca vegetació i de baixada.

Enfilo de nou el mateix carrer pel que he sortit, però de baixada, passo per les dues darreres fites i s’ha acabat: 1.-29-20. No estic del tot satisfet. Malgrat que no he comès grans errades si que hi ha llocs en els que he perdut una mica de temps. Crec que l’opció que he pres per anar de la 6 a la 7 no ha estat la millor.

Al final he aconseguit acabar aviat i un cop a casa encara m’ha donat temps de dutxar-me i anar a prendre el vermut al bar. Al vespre surten les classificacions i tot sorprès veig que he estat tercer!