El sender de Voltregà

En un dels blocs que segueixo, Mary Ann hold my hand i que sempre està ple de bones fotografies i bon recorreguts muntanyencs vaig descobrir la existència d'aquest sender de petit recorregut pel voltreganès. Immediatament em va interessar i em vaig dir que aprofitaria l'estiu per anar-hi.

El meu pare va néixer a Sant Hipòlit de Voltregà i allà va viure la seva infantessa i joventut. Encara hi tinc família i de molt de tant en tant hi he fet alguna visita.
Alguns dels llocs pels que passa aquest sender els he sentit més d'una vegada en boca del meu pare. Trescar i veure els paisatges que ompliren la seva joventut em plaia d'allò més.

Arribo d'hora a Sant Hipòlit i aparco el cotxe al costat de la casa dels meus tiets i cosins. El sender comença davant l'església i de seguida puja cap a la creu del Morral, lloc mític de la infantessa i dels jocs del meu pare, i que en els temps convulsos de la guerra civil un germà del meu avi va ajudar a tirar-la dalt abaix.

Des d'allà puc contemplar tot el poble. Mai l'havia vist des de l'alçada. Sota mateix a l'esquerra resta el cementeri que malauradament m'ha tocat visitar relativament sovint. De sobte recordo un enterrament ben especial en un dia fred d'hivern tot nevat i que per desig de la difunta va ser enterrada al terra. És un record imponent.

M'enfilo morro amunt fins a una pista que segueixo. Passo pel costat de Mas Serratosa, una gran casa pairal
i enfilo amunt pel mig del bosc per un corriol ple de pedres que fa de mal caminar. Cal estar a atent a les marques ja que aquesta pujada està ben plena de pistes i corriols en totes les direccions. Finalment arribo a una pista des de la que puc contemplar tota la plana, malgrat ser a l'estiu, sota una petita boirina en les parts més baixes.

Abandono la pista i agafo un corriol, primer planer, que em porta fins vora del cingle abans d'enfilar pel dret fins dalt de la carena que mena fins a Sant Martí Xic. En un plafó informatiu dels camins marcats de la zona faig la descoberta que també hi ha un Sender d'Orís (lloc de naixement de la meva mare). Serà qüestió d'anar-hi també un dia d'aquests.

Sant Martí Xic, més conegut per la meva família com Sant Martí Petit, lloc on des de fa molts anys es fa un aplec i on puja la gent del poble a celebrar costellades. A pocs metres, sobre un turó hi ha les restes del Castell de Voltregà.

Fins aquí he caminat molt més que corregut i a més m'he anat aturant per gaudir del paisatge. Porto1,20 hora. Queda molt lluny el meu objectiu inicial d'estar-hi poc més de 3 hores. Ara toca baixar per un petit corriol certament ombrívol preciós on dóna gust deixar-se anar i córrer. Però de tant en tant convé aturar-se per gaudir d'un paisatge que paga la pena, rodejat de cingles, que el corriol va vorejant en lleugera baixada.

Agafo una pista que em porta a travessar la riera del Sorreigs. Aquí toca tornar a pujar primer per pista i després per un corriol que s'endinsa pel mig del bosc. Agafo un ritme assequible però constant fins arribar al cim on es troba l'ermita de Santa Perpètua. Porto 2,40 hores

De nou toca baixar, primer gairebé pel dret, i després per un corriol fins a una pista. A partir d'aquí s'han acabat pràcticament les ombres i el sol pica de valent. He deixat la part més salvatge de tot el recorregut i entro en la part més humanitzada, plena de masos, terrenys de cultiu i de pastura i corts d'animals. Puc contemplar en la llunyania els dos turons als que m'he enfilat avui.

Penso que aquest sender es podria aprofitar per organitzar una bona cursa de muntanya.

A les 3,30 hores de camí arribo a Santa Cecília de Voltregà. Realment és sorprenent com un petit espai de territori està ple de vestigis del poder i la influència que la religió catòlica ha tingut en aquests llocs al llarg dels
temps. A tot Catalunya i el voltreganés no n'és cap excepció trobem creus, ermites i esglesioles per tots els racons i molt properes unes d'altres. A vegades hom es pregunta com és que n'hi ha tantes.

Abandono el corriol per on hi ha les marques del sender degut a que no està ple d'ortigues i no trobo una alternativa per on passar i decideixo seguir per una carretera asfaltada, sense saber ben bé si vaig del tot bé. Tan sols tinc clar que tan La Gleva com Sant Hipòlit queden a la meva esquerra, però em costa troba el camí exacte. Al final retrobo les marques d'una de les variants pel PR-C49-1 que pel Ferran em porten a poder baixar el cingle i enllaço amb l'anterior camí a 1,5 km de Sant Hipòlit.

Després de 4,30 hores estic de nou davant l'església i al cap de poca estona explico davant d'una cervesa la meva aventura als tiets i cosins que s'alegren de rebre aquesta visita totalment inesperada.

Ara que ja conec el recorregut no descarto tornar a repetir. M'ha agradat i he gaudit molt.