Vall de Boí

És curiós, però hi ha llocs que hom li agraden i passen els anys i no hi torna. La Vall de Boí i l'Alta Ribagorça és un d'aquests indrets. Hi havia anat de colònies d'estiu quan era petit i també hi havia anat moltes vegades amb els meus pares. Coneixia bé tots aquests pobles i paratges. La darrera visita va ser de jove per gravar els exteriors d'una pel·lícula a Durro.

Diria que en aquells moments l'ortografia del topònim de la Vall era diferent: Bohí.

I torno després de 30 anys per estar-hi una setmana i passejar amb tranquil·litat pels seus pobles i gaudir dels seus paisatges.

Malgrat el canvi sofert pel turisme encara és una vall tranquil·la sense massa tràfec. Ara bé, on abans hi havia pistes forestals plenes de pedres no aptes per cotxes, ara ho trobem tot asfaltat, fins i tot, la pujada amb tot terrenys i furgonetes a Aigües Tortes. També està molt i molt arreglat la pista que porta fins al refugi del llac Llong.

Els pobles ja no fan pudor a vaques. Estant ben posats pel turisme, plens de restaurants, hotels i apartaments, amb els carrers ben empedrat, un bon canvi i certa manera positiu per tots aquests pobles. S'han recuperat els camins i hi ha indicadors per a tot arreu. A poc pobles no ha arribat la febre de fer diners amb el turisme, però encara en queden alguns. Es poden trobar blocs d'apartaments a llocs realment insòlits.

Malgrat tot el paisatge segueix igual d'impressionant, amb racons encantadors, llacs i rius curulls d'aigua amb la seva encisadora remor característica i que tan m'agrada i amb totes les esglésies romàniques ben arreglades i evidentment amb visita de pagament a la que em nego, a part de ja haver-les vist, per principis. Als llocs de culte ,ai s'hauria de pagar per entrar-hi. No és la casa de Déu? Ja en tinc prou de veure-les per fora i visitar els seus cementeris, una de les meves costums, no sé massa ben bé perquè.

Tan sols cal allunyar-se una mica de la carretera principal que travessa la vall, per trobar-se ben sol rodejat de verd, flors de tots colors i els cims ben propers que quedaran per un altre cop, abans que passin altres 30 anys, espero.