Un passeig tranquil. La Senda de Camille V: Oza-Gabardito

Oza-Gabardito 9 km. 5h. 30 min.

Temps de pas: Pont de Sil 1 hora

Per l’etapa d’avui tinc dues opcions, una llarga i d’alçada i una curta i per la vall. M’agradaria fer la llarga, però diuen que a la zona alta hi ha passos amb neu i després de la mala experiència al Coll de Petrachema no tinc ganes de tornar a passar-ho malament. Malgrat la temptació que suposa, soc prudent i opto pel recorregut de la vall que transcorre per un sender al costat del riu Aragón. De pas, al ser una etapa curta també em permetrà descansar.

Comença pel mig del bosc seguint un congost, però per la part de dalt fins baixar el pont de Sil. Com que no tinc cap pressa m’ho agafo amb molta calma. Tinc tot el dia per només fer 9 km. i amb poc desnivell si ho comparo amb les etapes anteriors. Aquesta primera hora de camí ha estat a l’ombra, primer escoltant el cant dels ocells i després la remor del riu.

Sense travessar el pont segueixo amb el riu a la meva dreta. El corriol torna a remuntar el que abans he baixat. No pot faltar l’aventura del dia. Arribo a un torrent que porta molta aigua. Per no quedar xop per la resta de la jornada m’he de descalçar per poder-lo passar. Segueixo endavant amb els peus ben fresquets. El corriol es molt entretingut, un puja i baixa constant.

Hi ha un punt del recorregut en que se m’ofereixen dues opcions. Em decideixo per la “Senda de los Ganchos” en lloc de la Via Romana. No canvio de vessant del riu i així puc continuar sota l’ombra del bosc com fins ara. Mentre camino em concentro en els diferents cants dels ocells que m’envolten.

Arribat a un trencall, veig la possibilitat d’estalviar-me baixar fins a Puente de Santa Ana, per després tornar a pujar i opto per seguir per la senda de los ganchos, malgrat que amb aquest nom em fa témer el pitjor. Si no m’agrada el que trobo més endavant, sempre puc tornar enrere.

Tinc una forta pujada d’inici però després es manté a nivell força estona, i finalment cal baixar per anar a buscar el barranc d’Arregui. Aquí estava la trampa! Com passar el barranc que baixa curull d’aigua? Trobo un pas i de nou haig de posar els peus en fresc. Aquesta vegada l’aigua m’arriba fins al genoll, però assoleixo passar a l’altra banda per on segueix un petit sender.

Alguns trams més en pujada em fan guanyar alçada fins aviat anar a desembocar a la pista que porta a Gabardito i poder així donar l’etapa per acabada.

Tal com havia previst avui arribo aviat al refugi. Tot està molt tranquil. Menjo una mica acompanyat d’una bona birra i després dutxa i neteja. Passo la tarda escrivint, llegint i descansant. A mitja tarda arriba una colla amb guia que aquest matí també ha sortit d’Oza. Comenten que han trobat neu, però no tanta com es pensaven. Segueixo amb la meva tarda de relax. Després d’un bon sopar cap a descansar.

La solitud del caminant. La Senda de Camille IV: Linza-Oza

Linza-Oza 16,5 km. 8 hores

Temps de pas: Pas de Cavalls, 20 minuts; Pas d’Anzoitello, 4 hores; Dolmen de las Ferrerias Nord, 6-15

Surto del refugi a les 7-25. Abans de marxar m’he acomiadat de l’Adrià. Ell acaba avui la Senda amb l’etapa Linza-Gabardito. Afronto doncs la meva primera etapa en solitari. De seguida entro en el bosc de Gamueta i enfilo fins el Pas de Cavalls.

A partir d’aquí planejo pel mig del bosc. Només escolto els ocellets i la seva piuladissa. Sembla que de qualsevol racó poden sortir els hobbits. Fa respecte trencar el silenci d’aquest lloc amb el trepig de les meves passes.

Vaig guanyant desnivell a poc apoc. A partir de l’indicador de Foyas de Gamueta s’acaba el bosc. Ara la lleugera i continuada pujada segueix pel mig de petits barrancs. Em crida l’atenció que en aquest any de pluges no baixi gens d’aigua per aquests barrancs excepte un petit rajolí molt de tant en tant. Tota l’estona amunt i amunt, canviant d’un barranc a un altre.

A les 2-50 de camí en un gir sobtat a la dreta, ben assenyalant amb marques en una pedra s’acaben els prats i comença el pedregar. Només començar la ara sí forta pujada pel mig pedregar m’enfilo per una zona molt relliscosa. No ho veig gens clar. No veig cap marca i cada cop és més vertical i relliscós. Millor miro el track del GPS. Pensat i fet, però el GPS s’acaba de quedar sense piles. Haig de buscar un lloc on deixar la motxilla i que aquesta no rellisqui avall per poder buscar les noves piles i canviar-les. No resulta fàcil. Com sempre aquestes coses passen en els llocs més inoportuns. Com em pensava no estic al track i haig de baixar fins recuperar-lo. Ja torno a veure les marques. Em cal posar tots els cinc sentits per no perdre-les un altre cop.

Al cap de poc entro en una minúscula vall herbada al bell mig de tot aquest pedregar: una veritable meravella. Travesso una petita pala de neu i ja soc al pas d’Anzoitello (2014 metres), punt més alt de la jornada d’avui. A l’altra banda del pas s’obre un espectacle de la natura. Faig una bona aturada per gaudir-ho i aprofitar el bon temps que fa avui en comparació a ahir.

La primera part de la baixada és forta, de nou pel mig del pedregar. Sortejo una pala de neu força vertical sortint del camí. Ja més avall entro plenament en una zona de pratss alpins que fan de més bon caminar. Em trobo un ramat d’ovelles i el seu pastor amb el que petem la xerrada una estona. M’explica que porta 2672 ovelles i que la propera setmana algunes pariran. Un cop hagin parit canviarà de lloc de pastura.

Segueixo el meu camí i més endavant em desvio per veure el Dolmen de las Ferrerias Nord. Hi diferents restes de pedres i no estic del tot segur de quines formen part d’aquest dolmen. Pel que indica en el mapa estic en una zona amb moltes restes megalítiques. Em fa pensar quina raó va impulsar als nostres avantpassats a viure en una zona que no havia de ser gens confortable: forts desnivells, fred, neu ....

Un cop passat un petit torrent, on m’entren temptacions que m’aguanto de fer una bona refrescada, el corriol es torna molt més còmode.

Finalment una darrera baixada amb una forta pendent però còmode em condueix fins a la pista que després es convertirà en avorrida carretera per sort amb trams de bona ombra fins al càmping (2,5 km.). Per cert, l’asfalt està ple de restes de granotes esclafades pel pas dels cotxes.

El càmping és un allotjament còmode amb una habitació per 6 amb dutxa. Compleixo amb el ritual de dutxa, rentar roba, menjar una mica i cervesa. Després d’un passeig de tarda per la zona em passo la tarda llegint per esperar l’hora de sopar. Menjo bé, però la manca d’organització fa que acabem sopant passades les 21 hores. Massa tard pel meu gust.

Relive 'Morning Jun 23rd'

Les agulles no es deixen veure. La Senda de Camille III: Lescun-Linza

Lescun-Linza 19 km. 8.45 hores

Temps de pas: Primer pàrquing, 1 hora; Plans d’Ansebere 2-45; Coll de Petrachema 5-30

Després d’un bon esmorzar, sortim a les 8.25. El dia s’aixeca tapat. Per carretera arribem al primer pàrquing. Fins arribar a aquest tram no hem seguit el que indica La Senda. Ens hem estalviat baixar al càmping i tornar a pujar. D’aquesta manera no hem perdut alçada en cap moment. Seguim per pista fins el segon pàrquing.

Travessem el  riu, la Gave d’Ansabére i agafem un corriol ben fressat en el que la pujada ja és ben present, encara que té trams que permeten recuperar-se. Tenim sempre al costat el riu que baixa potent i ens distreu amb la seva fressa. Passem pel mig d’un bosc d’aspecte fantasmagòric per la boira que ens envolta per moments. Arribem als Plans d‘Ansabére on descansem un moment abans de continuar.

A partir d’aquí la pujada s’anima. Arribem a les cabanes. Aquesta és la darrera aturada abans d’afrontar la pujada final. A partir d’aquí, la pujada és dura i molt continuada pel mig d’un mar de pedres. Sense haver-ho planificat hem agafat el corriol de la dreta, deixant a la nostra esquerra el corriol que ens marcava el track. Però ja ens està bé. Ambdós porten fins al coll. Ens aturem per dinar al mig del pedregar, una mica abans d’afrontar la major dificultat de la Senda.

El dia segueix molt ennuvolat. No hem vist el sol en tot el dia. A mesura que pugem, ens endinsem en la boira que baixa des del coll que hem de travessar. Seguim pujant pel corriol entremig del pedregar fins arribar a la zona amb neu. No veiem les famoses i espectaculars agulles d’Ansebére. Ens quedarem amb les ganes de veure una de les imatges més icòniques de tota la Senda. Ens preparem i ens organitzem per pujar per aquesta inclinada pala de neu.

El coll pel que hem de travessar tampoc el veiem, i no hi ha una traça clara en la neu. Davant va l’Adrià que obrirà traça amb els grampons, darrera d’ell se situa el Carlos i la Cristina que porten botes i jo al darrera que soc el pitjor calçat per aquestes condicions, sabatilles de trail. Avancem una mica a cegues buscant possibles traces al mig de la neu. Tractem d’orientar-nos amb el poc que som capaços de veure quan s’aixeca una mica la boira. La pendent és cada cop més pronunciada i més pronunciada. Miro al darrera per estudiar com controlar una possible relliscada. Cal picar la neu per fer petits esglaons que ens donin seguretat en la pujada. Anem amb tensió, però ara ja no hi ha volta de fulla. Tots quatre sabem que no podem cometre errades. Ens cal corregir la direcció més d’un cop. Per fi, veiem el final i sortim de la pala de neu, però encara no som al coll.

Seguim pujant pel mig del pedregar. No ha de faltar gaire per arribar a dalt del coll, però la boira ens segueix impedint de veure el desitjat final. Estem  al corriol, però aquest ens mena directes a una pala de neu molt inclinada que no ens agrada. Preferim anar a buscar un pas més amunt. Només són 7 o 8 metres però posar-hi tots els sentits. Vaig al davant i obro traça picant la neu. Tenim sort que no està glaçada. Ja tornem a estar en terreny sòlid. I ara sí, ja només resta seguir el corriol per assolir el Coll de  Petrachema (2084 metres).

En mig de la boira ens fem una foto de grup un cop superades les dificultats d’aquesta ascensió.

Hi ha moltes clapes de neu, però ara són planeres i no suposen cap perill. La visibilitat és molt dolenta. Seguim unes fites.

Al cap d’una estona revisem el track, i de nou ens hem desviat del camí de la senda. Comprovem amb el mapa que aquest camí també ens porta al refugi i tampoc fem més volta. Ja hem baixat una mica i no tenim ganes de desfer el camí. Seguim endavant per aquest camí que està molt fresat i no ofereix cap dificultat. A mesura que anem baixant desapareix la boira i tant el paisatge que ens rodeja com les vistes més llunyanes són precioses.

Baixem a poc a poc gaudint de l’entorn. Però la baixada s’acaba fent llarga i feixuga. Tots quatre ja tenim ganes d’arribar i donar la jornada d’avui per acabada, però no hi ha més remei que anar fent.

Finalment arribem al refugi de Linza. Complim amb el ritual habitual de dutxa i birra. Conversem amb els navarresos que havíem trobat fa dos dies a Arlet i també amb uns bascos que avui han fet la mateixa etapa que nosaltres.

És divendres i el refugi està molt ple. Diria que està complert. Després d’uns dies de tranquil·litat en que gaudíem de ser poquets en els allotjaments costa de suportar el xivarri que hi ha menjador a l’hora de sopar. Ens temem el pitjor a l’hora de dormir, però a les habitacions malgrat ser molt nombroses no hi soroll i es pot dormir bé.

Abans d’anar a dormir m’acomiado del Carlos i la Cristina amb qui he compartit aquests tres primers dies de la senda i que avui la donen per acabada.

Els camins de la Llibertat. La Senda de Camille II: Arlet-Lescun

Arlet-Lescun 21 km. 7.45 hores

Temps de pas: Col de Saoubathou, 1-30, Puerto de Palo 3-30, Pont d’Itchaxe 5 hores.

Avui sortim més d’hora amb la intenció d’arribar amb temps al poble de Lescun. D’entrada ens ho agafem amb calma, aprofitant la fresca després de la pluja d’ahir vespre. És una zona de puja i baixa per corriols ben marcats amb vistes espectaculars miris on miris. Les muntanyes dels Pirineus són inacabables, més i més muntanyes s’aixequen arreu. Tota l’estona voregem els 2000 metres.

Passem el Col de Saoubathou i seguim endavant per prats alpins. Emociona arribar al Portillo de la Cunarda i topar-se amb un monòlit del Chemin de Liberté, indicant que per aquest coll travessaven els jueus fugint de la barbàrie nazi. Sempre em colpeix pensar els perills, neguits i penalitats que havien passat pels mateixos camins que trepitjo persones perseguides per les seves idees i que no feien aquestes feixugues caminades per gust, com ara fem nosaltres.

A partir d’aquí alguns trams de camí travessen amples pales de neu, que encara persisteix després de la primavera generosa amb precipitacions d’aquest any i ens cal extremar les precaucions. Amb el darrer tram de pujada de la jornada d’avui ens enfilem fins el Puerto de lo Palo (1942 m.), una bona cruïlla de camins.  Uns francesos ens avisen que en el camí que porta a Lescun trobarem molt de fang.

A partir d’aquí ja tot és baixada. Amb continues ziga-zagues el corriol perd alçada ràpidament. En una cabana del camí trobem una font perfecta per refrescar-nos, ara que la calor ja comença a fer-se notar. Segueix la pronunciada baixada fins arribar a unes runes. Passat un ramat de vaques que hem de sortejar arribem a una pista amb molt de fang. 

Ara entenem l’advertència dels francesos. Es fa difícil avançar a través d’aquesta barreja de fang i merda de vaca.

Travessem a l’altra banda del torrent pel Pont d’Itchaxe i cerquem una ombra per dinar.

Pensàvem que ja s’havia acabat el fang, però estàvem ben equivocats. Després de dinar ens topem amb un corriol encara més ple d’aigua i fang que abans. Busquem maneres de sortir del fang, però és impossible. Aquest tram se’ns fa molt antipàtic. Finalment enllacem amb una pista també molt enfangada. A mesura que perdem alçada per fi va desapareixent el fang a poc a poc. Haurem estat al voltant d’una hora caminant pel mig del fang. 

A partir d’aquí ja tot és pista còmode, primer, i carretera després fins a Lescun. Hi ha una opció d’anar per corriol en lloc de carretera, però dona més volta i tenim ganes d’arribar.

El càmping, el lloc habitual d’allotjament de la Senda, està tancat per obres. Això ens obliga a arribar fins al poble, una mica més d’un quilòmetre afegit. Fa molta calor i la pujada fins al poble se’ns fa molt i molt pesada. Sort que l’allotjament d’avui s’ho val.

Després de la cervesa i la dutxa, aprofitem la tarda per descansar, fer la bugada, i donar un tomb pel poble, abans de gaudir d’un bon sopar i una conversa multilingüe amb altres hostes de l’alberg. És curiós la facilitat que tenim els humans en passar d’un idioma a un altre quan realment ens volem comunicar. A la taula mentre sopem es poden escoltar simultàniament converses en català, castellà, francès i anglès, entre persones de diferents orígens que intenten parlar amb el que poden per poder-se entendre.