dissabte, 23 de juny de 2018

La solitud del caminant. La Senda de Camille IV: Linza-Oza

Linza-Oza 16,5 km. 8 hores
Temps de pas: Pas de Cavalls, 20 minuts; Pas d’Anzoitello, 4 hores; Dolmen de las Ferrerias Nord, 6-15


Surto del refugi a les 7-25. Abans de marxar m’he acomiadat de l’Adrià. Ell acaba avui la Senda amb l’etapa Linza-Gabardito. Afronto doncs la meva primera etapa en solitari. De seguida entro en el bosc de Gamueta i enfilo fins el Pas de Cavalls.



A partir d’aquí planejo pel mig del bosc. Només escolto els ocellets i la seva piuladissa. Sembla que de qualsevol racó poden sortir els hobbits. Fa respecte trencar el silenci d’aquest lloc amb el trepig de les meves passes.


Vaig guanyant desnivell a poc apoc. A partir de l’indicador de Foyas de Gamueta s’acaba el bosc. Ara la lleugera i continuada pujada segueix pel mig de petits barrancs. Em crida l’atenció que en aquest any de pluges no baixi gens d’aigua per aquests barrancs excepte un petit rajolí molt de tant en tant. Tota l’estona amunt i amunt, canviant d’un barranc a un altre.


A les 2-50 de camí en un gir sobtat a la dreta, ben assenyalant amb marques en una pedra s’acaben els prats i comença el pedregar. Només començar la ara sí forta pujada pel mig pedregar m’enfilo per una zona molt relliscosa. No ho veig gens clar. No veig cap marca i cada cop és més vertical i relliscós. Millor miro el track del GPS. Pensat i fet, però el GPS s’acaba de quedar sense piles. Haig de buscar un lloc on deixar la motxilla i que aquesta no rellisqui avall per poder buscar les noves piles i canviar-les. No resulta fàcil. Com sempre aquestes coses passen en els llocs més inoportuns. Com em pensava no estic al track i haig de baixar fins recuperar-lo. Ja torno a veure les marques. Em cal posar tots els cinc sentits per no perdre-les un altre cop.


Al cap de poc entro en una minúscula vall herbada al bell mig de tot aquest pedregar: una veritable meravella. Travesso una petita pala de neu i ja soc al pas d’Anzoitello (2014 metres), punt més alt de la jornada d’avui. A l’altra banda del pas s’obre un espectacle de la natura. Faig una bona aturada per gaudir-ho i aprofitar el bon temps que fa avui en comparació a ahir.





La primera part de la baixada és forta, de nou pel mig del pedregar. Sortejo una pala de neu força vertical sortint del camí. Ja més avall entro plenament en una zona de pratss alpins que fan de més bon caminar. Em trobo un ramat d’ovelles i el seu pastor amb el que petem la xerrada una estona. M’explica que porta 2672 ovelles i que la propera setmana algunes pariran. Un cop hagin parit canviarà de lloc de pastura.




Segueixo el meu camí i més endavant em desvio per veure el Dolmen de las Ferrerias Nord. Hi diferents restes de pedres i no estic del tot segur de quines formen part d’aquest dolmen. Pel que indica en el mapa estic en una zona amb moltes restes megalítiques. Em fa pensar quina raó va impulsar als nostres avantpassats a viure en una zona que no havia de ser gens confortable: forts desnivells, fred, neu ....

Un cop passat un petit torrent, on m’entren temptacions que m’aguanto de fer una bona refrescada, el corriol es torna molt més còmode.

Finalment una darrera baixada amb una forta pendent però còmode em condueix fins a la pista que després es convertirà en avorrida carretera per sort amb trams de bona ombra fins al càmping (2,5 km.). Per cert, l’asfalt està ple de restes de granotes esclafades pel pas dels cotxes.

El càmping és un allotjament còmode amb una habitació per 6 amb dutxa. Compleixo amb el ritual de dutxa, rentar roba, menjar una mica i cervesa. Després d’un passeig de tarda per la zona em passo la tarda llegint per esperar l’hora de sopar. Menjo bé, però la manca d’organització fa que acabem sopant passades les 21 hores. Massa tard pel meu gust.

Relive 'Morning Jun 23rd'