Les agulles no es deixen veure. La Senda de Camille III: Lescun-Linza

Lescun-Linza 19 km. 8.45 hores

Temps de pas: Primer pàrquing, 1 hora; Plans d’Ansebere 2-45; Coll de Petrachema 5-30

Després d’un bon esmorzar, sortim a les 8.25. El dia s’aixeca tapat. Per carretera arribem al primer pàrquing. Fins arribar a aquest tram no hem seguit el que indica La Senda. Ens hem estalviat baixar al càmping i tornar a pujar. D’aquesta manera no hem perdut alçada en cap moment. Seguim per pista fins el segon pàrquing.

Travessem el  riu, la Gave d’Ansabére i agafem un corriol ben fressat en el que la pujada ja és ben present, encara que té trams que permeten recuperar-se. Tenim sempre al costat el riu que baixa potent i ens distreu amb la seva fressa. Passem pel mig d’un bosc d’aspecte fantasmagòric per la boira que ens envolta per moments. Arribem als Plans d‘Ansabére on descansem un moment abans de continuar.

A partir d’aquí la pujada s’anima. Arribem a les cabanes. Aquesta és la darrera aturada abans d’afrontar la pujada final. A partir d’aquí, la pujada és dura i molt continuada pel mig d’un mar de pedres. Sense haver-ho planificat hem agafat el corriol de la dreta, deixant a la nostra esquerra el corriol que ens marcava el track. Però ja ens està bé. Ambdós porten fins al coll. Ens aturem per dinar al mig del pedregar, una mica abans d’afrontar la major dificultat de la Senda.

El dia segueix molt ennuvolat. No hem vist el sol en tot el dia. A mesura que pugem, ens endinsem en la boira que baixa des del coll que hem de travessar. Seguim pujant pel corriol entremig del pedregar fins arribar a la zona amb neu. No veiem les famoses i espectaculars agulles d’Ansebére. Ens quedarem amb les ganes de veure una de les imatges més icòniques de tota la Senda. Ens preparem i ens organitzem per pujar per aquesta inclinada pala de neu.

El coll pel que hem de travessar tampoc el veiem, i no hi ha una traça clara en la neu. Davant va l’Adrià que obrirà traça amb els grampons, darrera d’ell se situa el Carlos i la Cristina que porten botes i jo al darrera que soc el pitjor calçat per aquestes condicions, sabatilles de trail. Avancem una mica a cegues buscant possibles traces al mig de la neu. Tractem d’orientar-nos amb el poc que som capaços de veure quan s’aixeca una mica la boira. La pendent és cada cop més pronunciada i més pronunciada. Miro al darrera per estudiar com controlar una possible relliscada. Cal picar la neu per fer petits esglaons que ens donin seguretat en la pujada. Anem amb tensió, però ara ja no hi ha volta de fulla. Tots quatre sabem que no podem cometre errades. Ens cal corregir la direcció més d’un cop. Per fi, veiem el final i sortim de la pala de neu, però encara no som al coll.

Seguim pujant pel mig del pedregar. No ha de faltar gaire per arribar a dalt del coll, però la boira ens segueix impedint de veure el desitjat final. Estem  al corriol, però aquest ens mena directes a una pala de neu molt inclinada que no ens agrada. Preferim anar a buscar un pas més amunt. Només són 7 o 8 metres però posar-hi tots els sentits. Vaig al davant i obro traça picant la neu. Tenim sort que no està glaçada. Ja tornem a estar en terreny sòlid. I ara sí, ja només resta seguir el corriol per assolir el Coll de  Petrachema (2084 metres).

En mig de la boira ens fem una foto de grup un cop superades les dificultats d’aquesta ascensió.

Hi ha moltes clapes de neu, però ara són planeres i no suposen cap perill. La visibilitat és molt dolenta. Seguim unes fites.

Al cap d’una estona revisem el track, i de nou ens hem desviat del camí de la senda. Comprovem amb el mapa que aquest camí també ens porta al refugi i tampoc fem més volta. Ja hem baixat una mica i no tenim ganes de desfer el camí. Seguim endavant per aquest camí que està molt fresat i no ofereix cap dificultat. A mesura que anem baixant desapareix la boira i tant el paisatge que ens rodeja com les vistes més llunyanes són precioses.

Baixem a poc a poc gaudint de l’entorn. Però la baixada s’acaba fent llarga i feixuga. Tots quatre ja tenim ganes d’arribar i donar la jornada d’avui per acabada, però no hi ha més remei que anar fent.

Finalment arribem al refugi de Linza. Complim amb el ritual habitual de dutxa i birra. Conversem amb els navarresos que havíem trobat fa dos dies a Arlet i també amb uns bascos que avui han fet la mateixa etapa que nosaltres.

És divendres i el refugi està molt ple. Diria que està complert. Després d’uns dies de tranquil·litat en que gaudíem de ser poquets en els allotjaments costa de suportar el xivarri que hi ha menjador a l’hora de sopar. Ens temem el pitjor a l’hora de dormir, però a les habitacions malgrat ser molt nombroses no hi soroll i es pot dormir bé.

Abans d’anar a dormir m’acomiado del Carlos i la Cristina amb qui he compartit aquests tres primers dies de la senda i que avui la donen per acabada.