Creu de Barberà

Vaig viure tota la meva infantesa en el barri de la Creu de Barberà i malgrat canviar de domicili a l'adolescència vaig continuar mantenint un estret lligam amb el barri per un llarg període de temps ja que d'allà eren totes les meves amistats, la meva escola i també els llocs de trobada d'aquell temps. De fet cada cop que sortia de casa tornava al meu antic barri ja que allà tenia els meus referents.

Entrada al barri, on abans hi havia una benzinera

Encara guardo un cert lligam sentimental amb aquells carrers que fa uns diumenges vaig tornar a visitar en una mena de recorregut sentimental pels llocs on havia viscut algun temps de la meva vida, i els carrers i places en els que havia jugat, uns carrers plens de fang quan plovia, ja que no van ser asfaltats fins l'arribada del primer Ajuntament democràtic. L'únic carrer que no era de terra, era la carretera de Barcelona on vaig viure des del 4 als 15 anys entre els dos cinemes ja desapareguts: Rio de Oro i Avenida, aquest després anomenat Studio 7 Encara tinc a la memòria quan van treure els plàtans que vorejaven la carretera i van posar les llambordes, i les tardes de cinema (dimarts i dijous) de cada estiu. Alguns bars i comerços del carrer encara resisteixen el pas del temps: La Palma, el bar Moderno no massa modernitzat, la
Farmàcia, aquesta ara si que és moderna, l'antic Cargol on compràvem el petroli per l'estufa, l'estanc, ...

De les meves vivendes al barri només una queda dempeus, les altres dues ja no hi són, una simplement s'ha modernitzat i l'altre ha estat substituïda no fa massa per un modern bloc de pisos i l'obertura d'un nou carrer. 

     

1957-1961           1961 - 1972      1979 - 1980

Malgrat tots els canvis que el pas del temps ha produït amb la desaparició d'alguns llocs que només resten vius a la memòria, tot passejant, encara es poden trobar llocs que no han canviat gens ni mica, com fileres de cases que encara conserven intacta l'estructura original de les seves façanes.

El carrer bisbe Irurita i la plaça de la Victòria on hi havia el quiosc on cada setmana comprava el Cavall Fort i a l'estiu el Mundo Deportivo per poder llegir amb fruïció les gestes d'Eddy Mercx i Luis Ocaña en el Tour i on també vaig començar a comprar Disco Express per llegir les cròniques del concerts dels pocs grans grups que tocaven en el nostre país, han canviat el nom ja fa temps però malgrat tot encara és conserva en els tendals d'un forn de pa, un nom que fa molt mal als ulls.

Carrer Salvat Papasseit antic Carrer Obispo Irurita

Em resulta agradable tornar a trepitjar els carrers de la meva infantesa, observar els canvis que el pas de temps ha produït, i deixar envair la memòria per records dels espais i racons on havia passat hores i hores, refer el camí que cada dia feia sol o amb les amics des de casa a l'escola i viceversa, les places on havia jugat, el monument dels veïns al doctor Lopera, tot un referent al barri, els futbolins ja desapareguts on anava quan feia campana de l'escola i on també havia passat algunes avorrides tardes de diumenge, els llocs de trobada juvenil on deixaven passar les hores xerrant o sense saber massa què fer, ....

La Cadira del Bisbe

Amb aquest curiós nom de La Cadira del Bisbe, el club Oros organitza una cursa popular d'orientació a Premià de Dalt amb sortida al costat de les restes d'un poblat ibèric. Aquest fet crida la meva atenció i decideixo anar-hi.

Com sempre en el Maresme ens espera un terreny amb fort desnivell i moltes roques. Són llocs que m'agraden i en els que em trobo còmode. Tinc la intenció de posar-me a prova ara que de nou ja entreno amb regularitat i que les sensacions són bones.

Sortim amb pujada, com no podia ser d'altra manera, i en les primeres fites em costa fer-me amb l'escala i em passo de llarg tenim que tornar enrere en més d'una ocasió. Apartir de la 6, sembla que vaig agafant millor les proporcions d'una escala 1:5000 i afino molt més en l'orientació. En tot moment, malgrat no ser un mapa massa precís em sento ben situat i reconec els diferents elements del terreny i vaig localitzant les fites amb més o menys encert.

Físicament em trobo bé, però és un terreny en el que excepte en algun petit tram de camí ample gairebé és impossible córrer. Molts arbres caiguts, multitud de branques seques pel terra i una vegetació baixa molt crescuda impedeix poder avançar amb rapidesa fent que la cursa sigui moltes vegades lenta, ja que cal estar molt atent al terra per no caure.
Volia fer menys de 2 hores i així ha estat per poc: 1-58-31 per 3500 metres, 24 fites i 250 metres de desnivell.

Acabo prou satisfet i encara més quan miro la classificació i veig que el primer ha fet 56 minuts, però el primer de la meva categoria (H35) ha fet 1-11-41. He complert el meu objectiu d'aquesta temporada de no doblar el temps del guanyador.

Darreres curses d'orientació

Des que han acabat les vacances he tornat a les curses d'orientació amb l'objectiu de tornar a agafar la forma a poc a poc.

Primer de tot va ser el campionat de Catalunya a Capolat en el primer cap de setmana de setembre. El dissabte la cursa de mitja distància no em va anar gens bé. La major part de les fites les vaig trobar sense dificultat, però en tres vaig tenir problemes de concentració i vaig perdre molt de temps. Analitzant-ho després de la cursa crec que el problema és quan em trobo amb altres corredors al meu voltant que els segueixo amb massa facilitat i això em desvia del meu plan inicial. Aleshores perdo les meves referències al mapa i em costa situar-me de nou.

En canvi el diumenge en la cursa de llarga distància em vaig trobar molt més còmode, i malgrat que els forts desnivells em costaven era capaç de fer unes bones eleccions de ruta per assolir les fites. Aquesta segona jornada vaig acabar satisfet. De fet en la llarga (7700 metres, 15 fites i 395 de desnivell) vaig estar 2 minuts més que en la de mitja distància (4200 metres, 18 fites i 205 de desnivell). Amb això està tot dit.

Barri de Sant Oleguer

Als anys 50 no paraven d'arribar immigrants de la resta d'Espanya a Sabadell. Hi havia molts problemes d'allotjament. Alguns es van instal·lar en coves en diferents indrets dels marges del Riu Ripoll. Dins de l'esforç que es fa per recuperar la memòria història s'han recuperat i es poden visitar les coves de Sant Oleguer, una de les zones on van viure més persones. En els plafons informatius es parla de que en alguns moments van superar les 400 persones. Avui en dia sembla increïble que en aquell lloc i en aquelles condicions pogués viure tanta gent.

Actualment aquella zona està plena d'instal·lacions esportives (pistes d'Atletisme Josep Molins) i recreatives (la Bassa de Sant Oleguer) i s'estan ultimant les obres de la Pista Coberta d'Atletisme, en el lloc que sempre s'havia anomenat camp del cartrons. Recordo haver-hi anat alguna tarda d'estiu de petit, d'aquelles que anàvem a llocs llunyans a jugar.
Aquell barranc amb la seva font, era un lloc on es podien córrer intrèpides aventures. Allà hi havia un camp gran de terra amb porteries de hoquei sobre herba. Tot plegat una mica insòlit, però no hi anàvem pas a jugar a pilota, simplement exploràvem el barranc.

Just a sobre de les barraques hi ha les cases del Garcia construïdes per l'industrial Josep Garcia-Planas Cladellas, propietari de la fàbrica Artextil per solucionar els problemes d'habitatge dels seus treballadors. Hi va construir més de 400 cases, que ara en diríem unifamiliars amb el seu jardí. També va fer l'església i les escoles que va donar als salesians i salesianes per tal que les regentessin. Al mig de les cases també va construir un poliesportiu amb piscina, i pistes de tennis i handbol i hoquei. En aquesta pista ara tancada i reivindicada pels veïns hi vaig jugar la meva darrera temporada de juvenil amb l'equip d'handbol de l'Artilene.

Davant mateix de l'església de Sant Oleguer i al costat dels Salesians es va construir als anys 60 el primer pavelló esportiu de la ciutat quan la famosa frase de “Sabadell ciudad piloto del deporte español”. En aquesta mateixa zona des de fa molt de temps també hi ha les Piscines Municipals que abans de detectar els problemes d'aluminosi regentava el Club Natació Sabadell i completen una de les zones de la ciutat més farcida d'instal·lacions esportives.

Carros de Foc, el vídeo

Carros de Foc o la ruta dels 41 llacs: tercera part

Comencem la darrera etapa de la nostra travessa a les 7.30 vorejant per un camí planer primer l'Estany de Colomina i després l'estany de Mar.

Una forta però curta pujada per unes escales, a través del Pas de l'Ós ens mena a l'Estany de Saburó que també voregem per a continuació enfilar-nos a la collada del mateix nom (2667 metres). Pensàvem que des d'aquí fins al Refugi J. M. Blanc seria fàcil, però no ha estat ben bé així. Després de de baixar fins l'Estany del Cap de Port i vorejar-lo continuem baixant fins el trencall al que haurem de tornar.

A partir d'aquí el camí se'ns fa llarg sembla que el refugi no arriba mai i hi ha algun tros amb uns desnivells molt pronunciats que ens fa anar més lents del que voldríem segurament pel cansament acumulat en els dies anteriors.

Finalment arribem al J. M. Blanc (2318 metres) amb moltes ganes després de 3 hores 20 minuts de camí. La situació, com gairebé la de tots els refugis d'aquesta travessa és immillorable en aquest cas concret rodejat de l'aigua dels llacs del voltant per tots els costats excepte un. Ens aturem una bona estona, descansem fem recompte del nostre estat físic i mengem abans de reprendre la marxa.

Ara toca desfer el camí que ja havíem fet. Curiosament ara, malgrat ser pujada se'ns fa més curt i menys pesat que abans. A partir d'aquí es va enfilant a poc a poc, sense massa desnivell pel que és la darrera pujada de la travessa i arribar al Coll de Monestero (2715 metres). A partir d'aquí ja és tot baixada, però de nou es farà molt llarga.

No l'esperàvem pas així. Un primer tram molt vertical amb molta pedra solta i molt relliscosa on cal anar amb molt de compte. Els bastons són útils per tercera vegada.

Després un tram inacabable de blocs de pedra on cal estar molt atents a les fites que marquen el recorregut. Ja comencem a estar una mica farts d'aquests blocs. I per acabar un altre tram molt vertical que ja ens porta fins al fons de la vall. Ja només resta seguir el riu en còmoda baixada. Anem molt cansats, però saber que el final és a prop ens anima. Deixem a la nostra dreta el darrer llac d'aquests 4 dies, el que fa 41, l'estany de Monestero.

Un cop al refugi ens explicaran que els que fan el Carros de Foc en menys de 24 hores no fan aquest tram, sinó que baixen per la pista que porta del J.M. Blanch a Espot, per empalmar amb un camí absolutament pla que mena sense cap tipus de dificultat fins Mallafré.

Després de 4 hores i 20 minuts de camí arribem a Mallafré, el mateix refugi en el que va començar la nostra aventura satisfets d'haver aconseguir superar el nostre repte.

Fent un resum han estat 29 hores 50 minuts repartides en 4 dies de la següent manera:

Primer dia: Mallafré – Amitges – Saboredo – Colomers: 5.55 hores

Segon dia: Colomers – Restanca – Ventosa: 6.00 hores

Tercer dia: Ventosa – Llong – Colomina: 10.15 hores

Quart dia: Colomina – Blanc – Mallafré: 7.40 hores

Carros de Foc o la ruta dels 41 llacs: segona part

Avui ens espera l'etapa més llarga i amb més desnivell. Tenim una dura jornada pel davant. Ho sabem i iniciem el camí ben d'hora. Sortim del refugi a les 7.15 quan tot just despunta el dia. Hem esmorzat i hem preparat les motxilles sota l'atenta llum de la lluna.

Malgrat l'hora la temperatura és agradable i aviat ens posem amb màniga curta. La primera hora planegem pel fons de la vall i anem pujant a poc a poc.Malgrat estar alerta estem ben a punt d'errar el camí i anar cap el Port de Colomers, però rectifiquem a temps.

A partit d'aquí la pujada es fa feixuga en alguns moments entre grans blocs de pedra tenim molts dubtes del camí a seguir, ja que veiem fites per tot arreu. Cal anar en compte en el pas per alguns d'aquests blocs de pedra. Optem per pujar pel cantó dret, però resulta que aquesta no és la millor opció i hem de rectificar. Formem un bon grup ja que amb nosaltres venen un parell d'amics de Cuenca amb els que ens anant trobant tots aquests dies i també una parella d'anglesos. El darrer tram del Coll de Contraix és molt vertical i cal vigilar molt on es posa el peu per a no relliscar.

A les 2.50 hores de camí coronem el punt més alt d'aquesta travessa (2748 metres). Ha estat un encert fer-ho a aquesta hora, ja qua així hem pogut fer tota la pujada a l'ombra sense passar calor.

La baixada també és molt vertical. Aquí els bastons em seran molt útils per guanyar seguretat. De nou una zona de grans blocs de pedra fins l'estany. Allà ens aturem, fem un mos i ens refresquem els peus abans de
continuar.

Anem amb molt de compte per trobar el camí de baixada, però aviat trobem un corriol fressat, primer planer, però que després no pararà de baixar i baixar fins ben a prop de l'Estany Llong. A voltes la baixada és molt directe, a voltes és molt més suau. De moment tots quatre estem d'acord que aquesta Vall del Contraix és possiblement la més bonica de totes per les hem passat, amb un riuet amb unes aigües d'uns colors increïbles que recorda molt la proximitat de les famoses Aigües Tortes. A mesura que anem baixant alçada el paisatge va canviant, abandonem el pedregar i entrem en un petit bosc.

Arribem al Refugi de l'Estany Llong (1987 metres) després de 6 hores de camí i ens cruspim la resta de les nostre provisions pel dia. Fem càlculs i dubtem que puguem arribar a Colomina a temps pel sopar i demanem que els avisin. Aviat ja tornem a estar en marxa.

De nou una pujada, però aquesta és tot un luxe, ja que és suau primer tot travessant un bosc i després amb una vista aèria espectacular de tota la zona d'Aigües Tortes i fins l'estany Llebreta. Al bell mig de la Vall del Dellui deixem a la nostra dreta uns petits llacs abans d'enfilar amb lentitud una pujada més forta fins el Coll de Dellui. Les nostre forces ja comencen a flaquejar i hi pugem lentament. Coronem i ens topem davant de la desagradable visió d'una creu que ens dóna molt mal flaire.

El primer tram de baixada és dret i relliscós i torno a fer servir els bastons. Al fons tenim els tres gran llacs artificials que haurem de vorejar abans d'acabar la nostra tercera etapa.

És bàsicament una part de camí més aviat plana, però topem amb algun puja i baixa que a aquestes alçades ens fa força mal. Però sense massa problemes i després d'un bon tros de camí pel que havien estat les vies dels trens que s'havien utilitzat per les obres hidràuliques de la zona, arribem amb moltes ganes al Refugi de Colomina (2415 metres) molt abans del que havíem previst. Son les 18.15, 4.15 des de l'anterior refugi i un total de 10.15 hores efectives de camí per avui.

Abans de sopar ens hidratem convenient amb unes cerveses i contemplem la panoràmica que es pot veure des de davant del refugi, mentre esperem el sopar.

Estem cansats però també molt satisfets ja tan sols ens resta una jornada. Al refugi hi ha un excursionista francès nudista que ens resulta tot una curiositat. I parlant amb els companys de taula a l'hora de sopar, resulta que el noi que tinc al davant havia estat alumne de la primera escola en la que vaig treballar i molt probablement algun dels seus germans grans havia estat alumne meu.

Un cop sopats, anem ben aviat a dormir.

Carros de Foc o la ruta dels 41 llacs: primera part

Feia molt de temps que tenia ganes de fer aquesta travessa pel Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i gaudir i conèixer tots aquests paisatges. Uns bons amics van fer la proposta i vaig decidir fer-ho amb ells a finals del mes d'agost i en 4 dies.

Arribem al refugi Ernest Mallafré (1893 m.) a mitja tarda, un refugi petit i molt ple d'excursionistes. Aquesta serà una constant en tots els refugis al llarg d'aquests quatre dies.

L'endemà iniciem el nostre camí a ¾ de vuit per un corriol al costat de l'Estany de Sant Maurici. No tenim preses i pel camí anirem fent fotos i ens aturarem quan calgui. Aquest corriol després de passar per la cascada de Ratera desemboca en la pista que puja fins al refugi d'Amitges (2367 m.), on arribem al cap d'una hora i mitja. Es un refugi gran i emplaçat en un lloc amb unes vistes imponents. Ens agrada i tots quatre estem d'acord que caldrà tornar-hi.

Ens sorprèn haver anat tan ràpid. Fem una breu aturada i continuem. Passem per entremig dels estanys
dels Bards i de la Munyidera i enfilem una forta i breu pujada.

Planegem una estona per una zona de moltes pedres de no massa bon caminar i tornem a enfilar suaument a amunt fins assolir el Port de Ratera d'Espot (2543 m.). Deixem a la nostra esquerra el camí que
puja al Pic de Ratera i també el GR-11 que porta al Refugi de Colomers i en un corriol a la dreta comencem a baixar cap a Saboredo per una zona plena de petits estanys i que fa goig poder contemplar sense presa. 

Després de 2.05 de camí des d'Amitges, fem una aturada al Refugi de Saboredo (2311 m.) per fer un mos i una cervesa i tornem a emprendre el camí. Primer planegem i després de fer un flanqueig per la part baixa del Tuc Gran de Sendrosa ens espera una forta pujada fins passar el Coll del mateix nom i a continuació baixem de valent. El darrer tram fins al Refugi de Colomers (2138 m.) es fa una mica pesat i ja tenim ganes d'arribar. De Saboredo a Colomers hem estat 2.20 per totalitzar 5.55 en la nostra primera etapa del Carros
de Foc. Tenim tota la tarda per descansar i relaxar-nos fins l'endemà.

El Refugi de Colomers és un refugi molt nou i confortable en un entorn immillorable. A la nit podem gaudir d'una lluna esplèndida. De fet aquesta lluna es repetirà totes les nits en els diferents refugis.

L'horari del refugi fa que sortim una mica més tard. Son les 8 quan comencem a caminar, al costat d'un rierol, primer en suau pujada però aviat el desnivell que hem de superar és més accentuat fins coronar el primer port del dia, el port de Caldes (2568 m.) amb un vent ben fred que ens obliga a abrigar-nos per poder contemplar l'espectacularitat de la Serra de Tumeneia en l'horitzó.

El camí de baixada passa per entremig de dos estanys per tornar a fer una breu pujada de nou que ens permet travessar el Coll de Crestada (2475 m.). Deixem a la nostra dreta el camí que s'enfila al Montardo i a la dreta el que porta al Refugi de Ventosa i Clavell per baixar fins a la Restanca. La baixada és forta i cal anar en compte. Veiem al fons l'Estanh deth Cap deth Port per entremig de la boira i ens hi apropem a poc a poc entre blocs de pedra, mentre que la boira va pujant tot arrossegant-se per la muntanya.

Passem pel costat de l'estany en un breu tros planer i de nou una forta baixada fins arribar al Refugi de la Restanca (2010 m.). Degut a la boira pràcticament no el veiem fins que hi estem ben a prop. Han estat 3.40 des de la sortida d'aquest matí.

Segellem, fem un mos i una cervesa i al sortir del refugi podem contemplar plenament el paisatge, ja que s'ha esvaït la boira. Ara toca refer el camí fins el coll de la Crestada. Anem fent a poc a poc sense aturant-se, cadascú al seu ritme. Pràcticament ens costa el mateix temps fer la pujada que la baixada.

Ja només resta una bona passejada fins al Ventosa i Clavell, ja que pràcticament tot és baixada amb alguna suau pujada intercalada però que es fa bé tot xino-xano. Fem parada i fonda al costat de l'Estany de Monges on ens acabem totes les nostres provisions i ens remullem una mica, uns més que altres, en les seves fredes aigües.

Arribem al Ventosa i Calvell (2215m.) en 2.50 hores efectives de caminar des de Restanca, totalitzant 6.30 hores en aquesta segona jornada. Complint amb el ritual que ja serà habitual en cada refugi: cervesa, dutxa, sopar, preparar la jornada del dia següent, parlar amb altres excursionistes.

Fa bon temps, però la temperatura no és tan agradable com la d'ahir i també hi ha més núvols. Fa un vent fresquet i una mica molest que no ens impedeix donar un tomb pels voltants del refugi i contemplar belles panoràmiques abans no es faci fosc.

Nous camins

De nou torno al Parc de Sant Llorenç amb l'ànim de seguir cercant nous racons. Deixo el cotxe en el Km. 13 de la carretera del Coll d'Estenalles i agafo un camí que em porta fins la Riera de les Arenes. Avui canvio la zona de la meva activitat exploratòria. Baixo fins la riera i després d'alguns dubtes començo a pujar per un petit corriol a l'esquerra del Sot de la Bota. Travesso el Sot i amb suau pujada arribo fins el coll Prunera.

El camí de la dreta em mena amb pocs minuts al Turó de Coll Prunera, una talaia perfecte per contemplar una bona part del Parc Natural. No fa massa bon dia. Hi ha una mica de boira que alguns moments va tapant i destapant el que m'envolta.

Dono un bon tomb per totes les vessants del Turó i tracto d'identificar els diferents indrets que visualitzo: Turó de Tres Creus o de la Pola, Els Tres jutges, El Morral del Llop, la canal de la Font de l'Hort, El Castellar, La Mata i el Montcau.

Torno enrere fins a la cruïlla i segueixo endavant per la carena per entre un bosc d'alzines. El camí no és gens perdedor. Aviat estic en un roquetar i tinc just al davant el Morral d'en Bens. Segueixo el camí que per l'esquerra voreja tot el Morral fins estar a l'altra banda. En una cruïlla de corriols m'arribo just a sota del tot del Morral. Intueixo que es pot pujar per una canal, però ho deixo per un altre dia.

 

Passat el Morral d'en Bens aviat estic trotant pel Pla dels Ginebrons un corriol ben marcat i que fa de bon córrer, tot deixant a dreta i esquerra diferents camins fins arribar a la Carena del Pagès.

Avanço també a trot per aquest camí que he fet i refet tantes vegades fins arribar a prop del Coll d'Eres. Pel camí puc contemplar un pi recaragolat i el roure de Palau, un arbre ben majestuós.

Poc abans d'arribar al Coll d'Eres cal estar atent i agafo un petit corriol que em porta directa a unes sepultures d'origen visigòtic que ja havia visitat altra vegada. El meu objectiu és seguir per aquest corriol tal com està indicat al mapa. Però com passa a vegades de la continuïtat d'aquest corriol no n'hi ha ni rastre. Bosc a través i guiant-me una mica per les corbes de nivell tracto de seguir fins arribar a unes roques i uns
estimballs. No m'atreveixo a seguir i torno enrere.

De nou agafo el camí de la Carena del Pagès i al poc de deixar les sepultures agafo un corriol a ma dreta que em porta fins a Les Fogaroses. Es fa tard i decideixo emprendre el camí de tornada, no sense abans explorar alguns corriols als que tornaré en un altre ocasió.

Per la tornada baixo pel corriol anomenat el Revolt de la Guineu, i que en suau baixada en alguns moments amb molta pedra solta i per sota del Tap arribo primer a l'esquena d'Ases i després d'una pronunciada giragonsa al Canal de les Teixoneres i el seu Avenç on el camí es fa molt més ample i tou fruït de la catifa de fulles seques.

En pocs minuts ja sóc de nou a la Riera de les Arenes i al cotxe després de gairebé 5 hores. El dia ha començat gris i emboirat, però finalment el sol s'ha anat fent l'amo de la situació i m'ha permès gaudir d'una bona matinal muntanyenca al Parc.

Vall Ferrera

Sembla mentida però mai havia estat a la Vall Ferrera. És una vall ben tancada i a la que s'ha d'anar expressament ja que allà acaba la carretera transitable. Està a prop d'Andorra i rodejada de grans cims. Aquest cop volia conèixer bé la vall i allunyar-me de la gran muntanya, recórrer els seus pobles i els seus rius. Em crida l'atenció que molts dels rius de la zona reben per nom Noguera juntament amb el nom del lloc geogràfic per on passen. A part dels coneguts Noguera Ribagorçana i Pallaresa, n'hi molts més, Cardós, Ferrera, Tor, ...

Estàvem instal·lats al final de la Vall en el poble d'Àreu darrerament conegut per ser el lloc d'on surt la cursa de La Cuita del Sol que s'enfila fins el Monteixo que presideix des de la seva gran alçada tot el que passa per la vall.

Aquesta vall malgrat la seva dificultat d'accés ha estat habitada des de fa molt de temps. De fet a cada petit nucli habitat de la Vall és pot llegir un cartell on posa que Catalunya té 1000 anys, Àreu, o el poble que sigui ja hi era. Tota la vall és un únic municipi (Alins) amb diferents nuclis de població sense arribar als 300 habitants en la seva totalitat. Hi ha moltes cases amb clars signes d'abandó, algunes amb un estat força ruïnós.

Com sempre tots els pobles per petits que siguin compten amb la seva església, algun d'ells fins i tot, dues i també hi ha petites ermites per molts indrets. Què era primer el nucli de població o l'església ? No són com les de la Vall de Boí però també tenen el seu atractiu, però són d'una estètica completament diferent.

Quan arribes a un poble, especialment els més petits et sents observat pels seus habitants. Això va ser especialment així la tarda que ens vam endinsar a la vall de Tor. Un lloc ben allunyat i aïllat de tot. Com va ser que fa més de mil anys un grup d'humans es decidís a viure en un lloc tan inhòspit ?

A l'entrada de la vall hi ha el poble de Tírvia. Com indica el seu nom el poble de les tres valls: Ferrera, Cardós i Burg. Sabia que aquesta zona hi ha moltes restes de la guerra civil i també dels búnquers de la Línia Pirineus, però no sabia res del que havia succeït en aquest petit poble, abandonat pel seu habitants i completament destruït per foc d'artilleria des de Llavorsí i després reconstruït pel govern franquista. Va ser adoptat juntament amb Isona per la Dirección General de Regiones Devastadas. Per quina raó alguns pobles eren adoptats i es tornaven a reconstruir i altres es deixaven completament destruïts tal com havien quedat ? De fet molts dels seus antics habitants mai més hi van tornar. En la visita es poden veure fotos de com va quedar un cop acabada la guerra i com és en l'actualitat.

Ja fora de la Vall Ferrera vam donar un tomb pel “riu Pamano” tractant d'escoltar les seves veus que no vam sentir.

També ens vam arribar fins a les pistes abandonades de Llessui. Segurament algú es va enriquir molt amb la seva construcció i explotació i d'altres es devien arruïnar amb el seu tancament. Moltes vegades es pensa poc les conseqüències d'un possible negoci en el futur i de fet són molts els que acaben en estats d'abandó com aquest. No és la primera vegada que em topo amb llocs abandonats com aquest.