Nova rogaining a La Molina

Encara no ha passat un any i torno a La Molina a fer una nova rogaining, la segona d'aquesta temporada, després de la Wild Boar del gener. Repeteixo equip amb el Sergi, però el tercer component ha canviat. Avui serà el Pep. Arribem amb temps i complim amb tots els tràmits previs a aquests tipus de cursa. 

Decidim fer un recorregut similar a la cursa de l'any passat, ja que així sembla que ens podem estalviar els grans desnivells de la zona. Primer baixarem fins a la zona de l'estació de tren, saltarem a l'altra banda i tornarem a través de la collada de Toses. En l'estona que tenim per planificar la rogaine per primera vegada establim una doble estratègia: l'ordre de les primers fites i el punts on tindrem que anar prenent decisions, però també les fites del final de la cursa en el nostre retorn al punt d'arribada. Potser una idea a tenir en compte en properes rogaines
Sortim sense presses, trotem una mica en un tram de baixada i aviat tenim la primera fita (40). Aquestes primeres fites estan a prop de la zona edificada i podem utilitzar els carrers i camins. La 67 en el creuament de dues rieres està una mica amagada. Hi ha molts orientadors buscant-la, però som els primers de trobar-la. Intentem seguir a nivell, però és millor baixar al camí. Poc abans d'enfilar la forta pujada que mena a  la 72 ens topem amb un camí de gespa gairebé ídil·lic.

Pujant cap a la 72

Seguim la nostra planificació, 54, 83, 43, 45, 63 i 82. Tractem d'evitar els desnivells innecessaris, sobre tot, si aquests són positius. El terreny ens ho permet ja que els boscos són en tot moment passables. Només cal anar en compte amb el gran nombre de branques que trobem pel terra. Anem fent sense pressa, però també sense aturar-nos. En algunes fites coincidem amb altres equips, entre ells el del Felip, els Wild Boars. Passen la 82 amb més dues hores de cursa.

Fita 43

Aquí decidim anar per la 81, encara que la tenim ben lluny. Enfilem per un corriol arran d'un rierol que va pujant a poc a poc. Serà el parcial de cursa més llarg, tret dels de la darrera hora, però passar per aquest corriol paga la pena acompanyats per la remor de l'aigua i per un paisatge que ens fa pensar en tornar-hi en alguna altra ocasió.

Camí arran de rierol

Un cop assolida la 81 arriba el moment de prendre decisions i cerquem la manera de guanyar desnivell de la manera més suau per anar fins a la 51 i des d'aquí més o menys a nivell en fem tres més, 61, 75 i 47. Les trobem totes sense perdre temps. Gairebé portem 4 hores de cursa i malgrat la temptació d'anar a cercar 20 punts a la punta Nord-Est desistim i agafem ja el camí de tornada cap a la 33, al peu d'un búnquer segurament el punt més alt d'avui.

Pujant pel mig del part alpí cap a la 33

Baixem fins a la 80, una mica amagada entre pedres i matolls, però que gràcies a desplegar-nos un cop i som a prop no ens costa massa de trobar, i ja a prop de la collada de Toses, la 44, on ens despistem i segurament hi perdem més de 5 minuts. De nou en un búnquer que devia vigilar aquest punt estratègic.
Cada cop ens queda menys temps i també menys forces. Passem per l'avituallament, ja que l'aigua també ja comença a escassejar i tenim ganes de poder beure a raig i no xuclant.
Seguint el camí de tornada que havíem planificat volem passar per la 53, 42 i 57 abans d'acabar. Si podem trotar per la carretera ho aconseguirem. Ho provem però no és possible i caminen. La 53 també la trobem en un búnquer. L'any passat també hi havia fita en el mateix lloc. Ara anem molt pendents del rellotge. Els minuts van caient. Renunciem a les altres dues fites. Tractem d'anar el més de pressa possible. Ens atrapa l'equip del The Wild Boar i anem junts. Fins i tot, en el darrer tram parlem de que igual ens estem disputant alguna posició de podi. En realitat no ho pensem ja que sempre aconsegueixen més punts que nosaltres. Fins i tot, fem una simulació no massa convençuda de sprint final.
102 punts, i 5-55-36 i cinquès de la categoria de Homes Veterans. Resulta que the Wild Boars han fet els mateixos punts i ens han guanyat per segons en aquest final tan ajustat.
Acabem la jornada amb una bona fideuà i cap a casa. Ja tenim una nova rogaine en el record. 

Primera retirada

Anava al Trofeu Malniu amb moltes ganes. Era un mapa i una zona pirenaica que prometia molt. 

El dissabte va fer un temps esplèndid que ens va permetre gaudir de la zona. El terreny no era fàcil i en les primeres tres fites vaig perdre molt de temps. Em costava entrar en el mapa. Portava gairebé 40 minuts de cursa. Augurava una cursa llarga, però a partir de la quarta fita es van acabar els problemes i vaig enllaçar els diferents controls sense més entrebancs. Llegia bé el mapa i ho passava molt bé. Llàstima de les primeres fites!

El diumenge va ser un dia ben diferent: fred, pluja i vent. L'inici de cursa va ser bo i sense errades. Les primeres cinc fites les vaig trobar sense pèrdues de temps remarcables, però aquí es va acabar la meva cursa. Encara ara busco la fita 6. Vaig passar-hi a prop de ben segur més d'una vegada. Però també em vaig allunyar anant cap a una zona on encara em pregunto com és que vaig cometre aquesta errada i com és que no n'era conscient d'on era. Després de més d'una hora de buscar sense èxit i de donar més i més voltes, algunes sense massa sentit, de trobar fites dels altres, de mullar-me i passar fred, vaig decidir retirar-me. És la meva primera retirada d'una cursa d'orientació després de 144 curses. 

Retirar-se deixar mal gust i males sensacions i un cop a casa reflexiones sobre el que t'ha passat, on ha estat l'errada. Em vaig precipitar en les decisions. Portava un bon ritme de cursa i ho veia fàcil. Vaig confondre elements del terreny i no vaig estar capaç de reaccionar a temps i replantejar el que fer, obsedit en trobar la fita com més aviat millor. Em va faltar capacitat de concentració i de rectificació de l'errada inicial i a mesura que anava passant el temps els meus desplaçaments muntanya amunt i avall van perdre el sentit. 

I ara a esperar a la propera per fer-ho millor.

De què parlo quan parlo de córrer

Sóc una persona a qui li agrada estar sola (o, més exactament, a qui no li costa estar sola). Sempre he tingut tirada a fer les coses pel meu compte. Quan corro no cal que parli amb ningú ni que escolti a ningú. L'únic que he de fer és mirar el paisatge que m'envolta i a mi mateix. Es un moment del dia que no canviaria per res del món.

Les idees que em vénen al cap mentre corro són com núvols al cel. Núvols de mides i formes diferents que arriben i se'n van.
No crec que córrer cada dia tingui res a veure amb el fet de tenir o no tenir força de voluntat. Si fa més de vint anys que corro és perquè és una activitat que lliga amb la meva manera de ser. Els humans anem fent les coses que ens agraden i deixem de fer les que no ens agraden. Per més força de voluntat que tinguis, si una activitat no t'interessa no podràs fer-la gaire temps seguit.

Començo a notar el cansament. Encara que begui, de seguida torno a tenir set. Vull una cervesa ben fresca.
No, val més que em tregui la cervesa del cap. Val més que no pensi en el sol. Ni en el vent. Val més que em concentri a fer avançar les cames. Ara mateix, això és l'únic que compta.

Els músculs són com bèsties de càrrega que aprenen molt de pressa. Si augmentes la càrrega a poc a poc, ells resisteixen i l'accepten de manera natural. Si els expliques què n'esperes i els dónes exemples del que han de fer, els músculs responen i es van enfortint. Evidentment, no ho fan pas d'un dia per l'altre. Si els forces massa et pots fer mal, però si ho fas a poc a poc i augmentes la càrrega gradualment, ells t'obeeixen (tot i que a vegades puguin fer mala cara) i s'enforteixen a poc a poc. És qüestió d'anar-los recordant la feina que vols que facin. Els nostres músculs són molt complidors. Si segueixes el procediment correcte, ells no es queixen de res.
Ara bé, si la càrrega desapareix durant uns quants dies, els músculs es pensen que ja no els cal treballar tant i automàticament abaixen la guàrdia. Insisteixo que són com animals, i com a tals volen viure de la manera més còmoda possible. Per tant si no els dónes la càrrega que vols que portin, es relaxen i esborren el record de tota la feina que han fet fins llavors. I un cop esborren aquest record, se'ls ha de tornar a donar tota la informació des del principi. Evidentment, de tant en tant també convé descansar.

Córrer és bàsicament esforçar-se al màxim dins els límits que tens assignats, i això és una metàfora de viure. Em sembla que la majoria de gent que corre hi estaria d'acord.

Corro en silenci, amb el cos amarat de suor. Fins i tot, noto com la gorra es va quedant xopa. Veig com les gotes de suor cauen a terra projectant-hi una ombra lleu. Toquen l'asfalt i s'evaporen a l'instant.
Tothom que corre llargues distàncies fa la mateixa cara. Tothom corre com si pensés alguna cosa. Potser no pensen res, però tots semblen absorts en algun pensament.

Haruki Murakami

Roca Salvatge

Després de tants dies de preparació per la Trailwalker, ja tenia ganes de tornar al Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac i trescar pels seus corriols en solitari. 

Feia temps que volia enfilar-me a la Roca Salvatge, una pedra al bell mig de la Serra de l'Obac que em tenia encuriosit tant pel nom com per la forma. Un cop consultats els mapes i les guies ja tenia la ruta a fer. Deixo el cotxe a la Casa Nova de l'Obac i des de darrera de la casa davallo per un camí habilitat per a discapacitats que mena fins a un pou de glaç. 

Deixo la pista i agafo un corriol a l'esquerra i passo pel Turó Roig i per la font de la Portella. Passada la font deixo un corriol que davalla a l'esquerra i segueixo l'estret sender vers llevant. Quan els arbres i la vegetació ho permet a l'esquerra tinc una bona vista de la Roca Salvatge, el meu objectiu d'aquest matí.

El corriol es va enfilant a poc a poc. Prenc el ramal de l'esquerra que creua el torrent i porta a sota de la Roca. Per un corriol evident ben aviat soc a dalt de la Roca. Un petit tram aeri sense cap perill i ja estic a la punta. 

Les vistes són espectaculars: tot el camí seguit fins aquí, el pla de Bages, Montserrat, al fons de la vall les runes de La Calsina, el Paller de tot l'Any i Castellsapera. Estic una bona estona contemplant el paisatge. Es nota que és primavera. Hi ha flors de tots colors i mides arreu. La flaire del romaní i la farigola m'omplen els pulmons. Compleixo amb la necessitat atàvica d'omplir la meva vista d'horitzons llunyans i inabastables i tan a prop de casa. De tant en tant necessito viure plenament aquesta solitud al bel mig dels rocams i les muntanyes i oblidar el dia a dia, el brogit de la ciutat i la presència de la gent. Jo sol i les muntanyes. Quin plaer!

Havia previst una ruta més llarga però decideixo escurçar-la. Estudio el mapa i veig alguns racons que mereixeran una visita en una altra ocasió. 

Desfaig el camí fins el torrent de la Roca Salvatge o Canal de Mura i pujo per un petit sender paral·lel al torrent. En alguns moments s'enfila fort fins el peu del Castellsapera. El vorejo pel camí ral fins el Coll Estret. És un corriol estret i ombrívol que em permet trotar sota el fullam dels arbres. Respiro a fons els aires de la muntanya i exploro camins per tal de sentir el meu cos viu. El cor batega fort, s'accelera la respiració. M'acompanyen els cants d'alguns ocells que també s'atreveixen a baixar al corriol i volar esparverats quan m'hi apropo.

Deixo el camí ral que davalla fins a la Barata i agafo el corriol de retorn deixant a l'esquerra el turó de la Carlina. Arribo a un encreuament de corriols on amb topo amb el segon Pou de Glaç d'avui. 

Erro el camí i en lloc d'anar  pel corriol que passa pel Tossal de l'Aliga i el Turó de la Mamella, acabo a la pista que ve del Turó del Queixal i que és lloc de pas de la Matagalls-Montserrat. Aquí ja en baixada puc trotar amb ganes i acabar aquesta ruta. 

Finalment han estat uns 10 kms. i unes dos hores de caminar i trotar i de conèixer nous racons i camins d'aquesta Serra que a vegades sembla inacabable. 

Trailwalker 2012

Ens llevem ben d’hora, ben d’hora i anem cap Olot, el lloc de la sortida. Cap de nosaltres ha dormit massa bé. Sabem que ens espera una llarga i dura prova. Ho hem preparat amb temps, però quan està tant a prop els dubtes sempre apareixen. Serem capaços ? Assolirem l’objectiu ?

Som dels primers equips a arribar. Recollim pitralls, bosses, samarretes, gots, i targes electròniques de control i ens dirigim al Bar de l’Estació per fer un bon esmorzar que ens doni forces. Allà coincidim amb l’equip de l’escola Trama, també de Sabadell, i amb l’Arcadi Alibés de l’equip de TV3, molt conegut en l’ambient de les curses de fons.

De nou cap a la zona de sortida, ha arribat el moment de preparar-se pel gran repte. Posar-se la roba de “feina”: la samarreta taronja que representa l’esforç de tots i amb un lema tan suggeridor com “Si vols ajudar a Etiòpia corre nit i dia”. També preparem les motxilles amb tot el necessari. Venen famílies i alumnes a donar-nos ànims. 

Ho tenim tot i passem el control de material. Ja tenim ganes de que comenci. Ens situem pel mig, ni molt endavant, ni molt enrere. Amb el petard de la sortida es desvetllen les emocions. Molt de públic aplaudint i també els participants. Comencem a caminar entre una munió d’equips tots amb bon humor. El camí és estret i costa d’avançar entre la gent que hi ha a les voreres donant ànims i els diferents grups de timbalers que hi ha tocant.

És difícil mantenir unit a l’equip entre tanta gent. Caminem a bon pas avançant posicions. Tractar de córrer no és possible. Hem d’esperar que el grup s’estiri. Aquests kilòmetres inicials som una corrua de caminants uns darrera els altres. Tan sols els equips capdavanters surten corrents. Passant per Les Presses ens comencem a estirar una mica, però córrer encara és impensable. Els cotxes que passen per la carretera al costat de la Via Verda toquen el clàxon, ens saluden i ens animen.

Passem el primer control a Sant Esteve d’en Bas en 1-20. 

Voregem el poble i enfilem la pujada cap el Coll d’en Bas. Tenim converses ben animades amb altres equips, sobre tot, amb els que com nosaltres son de Sabadell. Seguim caminant amb bon ritme. Tenim ganes de canviar i començar a córrer però esperarem a la baixada per fer-ho. Caminar tan ràpid i tanta estona ens està castigant. Fem cim en dos hores. Portem 12 km.

Aprofitant la baixada decidim trotar 30 minuts i caminar 10 i així ho fem. Aquest tram passa ràpid. Hem de controlar el ritme de carrera per no accelerar massa.

A Sant Feliu de Pallarols ens trobem amb l’equip de suport. Pràcticament no ens aturem. Just veure una mica d’aigua, reposar els camel-bags, una mica de fruita i endavant. Caminen en la travessa del bonic poble però a la sortida ja ens posem a córrer un altre cop. Aquest serà el nostre ritme fins arribar a Amer. Tots ens trobem bé i animats. Anem avançant a alguns equips amb els que ens animem mútuament, sobre tot, si vesteixen de taronja com nosaltres. 

Arribem a Amer amb 20 minuts sobre el millor horari previst, gairebé una tercera part de la cursa feta. Ens donem mitja hora per menjar. Ens entaulem i endrapem com “jabatos”. Quina gana teníem! Aprofitem per escriure alguna cosa al bloc de la cursa i llegir els comentaris d'ànims de tots els que ens segueixen. El programa que permet saber en tot moment on ens trobem i com avancem funciona d'allò més bé. 

Complim l’horari escrupolosament i ens posem de nou en marxa. La consigna és caminar fins que el dinar es posi a lloc. El sol escalfa i algunes rectes sense cap ombra es fan interminables. No ens veiem amb cor de posar-nos a córrer. Fa massa calor. Què lluny que queda la platja, el nostre objectiu! El Javi, el nebot del Joan, que ens acompanya des de la sortida té molèsties en un peu i decideix deixar-ho a Anglés. Nou control de pas on pràcticament no ens aturem. Simplement veure aigua i endavant. El Javi es queda i s'incorpora amb nosaltres el Fernando.

Continuem caminant. Ja fa estona que Dani i Jordi són els més forts i porten un bon pas. No els puc seguir i vaig fent la “goma”. Quant em porten una distància troto una mica i els atrapo i així anem fent. Passem la mítica distància de la marató. Bé mereix aturar-se i immortalitzar el moment.

A Bescanó, passa el Josep i l’Antonio, el nostre equip de suport, per la carretera. S’aturen i es torna a unir a nosaltres el Javi. Girona és el nostre objectiu. Passem el km. 50, meitat de cursa amb 8 hores. La calor va minvant i al passar per una zona d’ombra ja a prop de Girona trotem un parell de kms.

En tot aquest tram anem sempre amb els mateixos equips. Ara passem nosaltres, ara ens passen ells. Ja ens comencem a conèixer.

Entrem a Girona pel pont de Fontajau. Fem parada i fonda. Són gairebé les 8. Agafem menjar i ens entaulem una estona. L’equip de suport ens cuida fins el més mínim detalls. Ens abriguem. El Josep fa el que pot amb les butllofes del Dani. Tres quarts d’hora d’aturada i ja estem a punt de nou. El Fernando continua amb nosaltres. Tornar a posar-se en marxa després de l'aturada es fa feixuc. Les cames i els peus estan adolorits.   

Travessar el centre de Girona ens agrada. Hi ha molta gent pel carrer i alguns ens donen ànims. En una plaça hi ha una banda de música tocant música valenciana que ens anima d'allò més. A la sortida de Girona ja és fosc i posem en marxa els frontals. El Jordi ens marca un bon ritme. En alguns encreuaments cal estar atents a no perdre el camí. Les butllofes fan la vida impossible al Dani. El cansament es nota a les nostres cames i als nostres caps. Hem baixat el ritme. Sabem que tenim un llarg tram fins a Cassà de la Selva. Les converses encara continuen, però cada un es va refugiant en si mateix i en els seus pensaments per fer front a tot el que ens queda per endavant. Una lluna brillant ens acompanya i per moments converteix en inútils els frontals. 

A l'entrada de Cassà de la Selva ens han vingut a esperar les famílies i els alumnes que fan el seguiment de la cursa. És un moment emotiu. Ens acompanyen fins al pavelló. Ens pregunten com estem i ens mimem. Ens prenem el nostre temps. El Dani i el Joan passen per la Creu Roja que tracten de posar remei al seu peus malmesos. Tots tenim les cames i els peus molt "tocats", però el que està pitjor és el Dani que ja fa molta estona que suporta el dolor de les butllofes. Molts equips dormen aquí i seguiran a l'endemà, nosaltres de bon principi havíem decidit fer-ho d'una sola tirada.

Ens tornem a posar en marxa, passada la mitjanit. Costa molt posar-se a caminar de nou. Falten menys de 30 kms. El Dani agafa els bastons per poder continuar, però no és possible i té que abandonar. Comencem a fer els nostres càlculs. Creiem que són 6 hores més (2 hores per etapa) i ja haurem acabat. Un cop hem sortit del poble ja podem agafar de nou un bon ritme. Passem per unes llargues rectes. Ara si que parlem poc. Totes les nostres energies es concentren en caminar el més ràpid possible.

A mesura que avancem cap aquest nou objectiu que és Llagostera afluixem el ritme. Això ja serà una constant en els diferents trams que resten fins al final. Costa re-emprendre la marxa en un principi, però després agafem un bon ritme, que finalment anem alentim progressivament quan falta poc pel proper punt de control. 

Ja albirem les llums de Llagostera allà lluny, però no acaba d'arribar mai. I a més quan ja som a dins del poble encara ens cal caminar un bon tros per una mena de passeig fins arribar al pavelló. Ens venen a esperar l'Antonio i el Josep. 

Pràcticament no ens aturem. Just menjar una mica, beure, anar al lavabo i fer recompte de tots els mals i continuar. Ara ens acompanya el Josep. Ens anirà bé la seva conversa. Passem per una zona de eucaliptus, un arbre que m'agrada especialment. El camí passa pel voral d'una carretera. Fa estona que anem sols i pràcticament no ens creuem amb cap equip. De cop i volta el Joan ens diu que no podrà continuar. Ja fa estona que té problemes digestius. Intentem que continuï però no és possible. Tan sols falten 14 o 15 kms. però quan el cos i el cap diu prou s'acaba tot. El Josep es posa en contacte amb el Fernando per tal que vingui a recollir-los i ens esperaran al proper control. 

En aquests moments on les forces et comencen a abandonar, el cap és el més important. Els tres que quedem, Jordi, Javi i jo mateix, no ens diem res, però ens confabulem per arribar fins al final. Rebem un missatge d'ànim de l'Ildefons que ja ha arribat a Sant Feliu de Guíxols. Malgrat el cansament i el dolor a les cames seguim portant un bon ritme, i anem restant kms.

A Santa Cristina d'Aro oficialitzem la retirada del Joan. Vaig al lavabo a fer de ventre i sense temps per més seguim endavant. Ens diuen que ja només són 8 kms. i tot baixada. S'ajunta a nosaltres el component d'un equip que s'ha quedat tot sol. Ja no tenim dubtes acabarem. El Josep torna a caminar amb nosaltres. Formem un equip compacte i anem el més ràpid que podem donat el nostre estat físic. A mesura que ens apropem i anem descomptant kms, va clarejant el dia. 

Ens avança un equip que havíem deixat a Sant Cristina d'Aro. Ens diuen que estem tan sols a 10 minuts. Tots plegats ens emocionen, sabem que ho hem aconseguit. Ha estat difícil però ja ho tenim a la butxaca, ja tan sols resta el darrer esforç. Ja ens imaginem l'arribada i al mateix temps recordem tot el camí fet fins aquí. Veiem l'arc i caminem junts els darrers metres. A aquestes hores de la matinada no hi ha gairebé ningú, Ildefons que ens ha vingut a veure com arribem, el nostre equip de suport i gent de la organització. Ens és igual, ens emocionem, el Javi no ho pot evitar i plora i als altres ens falta ben poc: 19 hores 35 minuts. 

Ens fan pujar a l'escenari per lliurar-nos la medalla. Ens felicitem i ens abracem. Ho hem aconseguit.! 

Alguns enllaços:

Classificacions, fotos i vídeos


Crònica de l'equip de l'es-k-mot vallesà, tercers classificats


Crònica de Xavier Bonastre de l'equip de TV3

El bloc d'equip del Penedès amb cròniques i enllaços

En bona forma

Cap de setmana complert d'orientació amb dues curses de Copa Catalana magníficament organitzades pel COC a la Serra de Catllaràs. El dissabte de camí a Sant Julià de Cerdanyola plovisqueja, però respecta la hora de la cursa i no ens mullem. El terra està humit i sobre tot les roques rellisquen. Caldrà anar amb molt de compte. Sort que avui estreno sabatilles que van d'allò més bé. Tinc pel davant 2.400 metres i 13 fites. 

Surto concentrat, interpreto bé el mapa i trobo bé les primeres fites. El relleu no permet córrer massa, però tracto d'anar el més ràpid possible. La cinquena fita es troba en una roca al mig d'un bosc blanc. Em topo amb un petit talús de roca que no localitzo al mapa. Hi ha una bona colla d'orientadors cercant una fita  (la 38) que no és la meva (la 51). Penso que m'he passat. Decideixo cercar un punt de referència clar i pujo a la pista que tinc una mica més amunt. Em ressituo i ja la tinc. Era allà mateix. No m'havia passat pas, la tenia una mica més endavant. El talús de pedra que no estava marcat al mapa m'ha despistat.
Torno a concentrar-me, la 6 és allà mateix, també fàcil. La 7 està en una zona oberta en un vessant de la muntanya amb algun arbre i petites zones de vegetació. Vaig a rumb fins el camí que està per sobre de la fita i em resulta fàcil. La 8 també està a la mateixa zona.
La 9 està en una clariana en mig d'un verd 2. Un cop dalt la carena començo a baixar pel dret. Veig la fita des de dalt. Està just sota d'on em trobo però baixar el talús pel dret tot agafat als arbres no resulta fàcil. Ja hi sóc. Déu n'hi do per on he baixat! Surto d'aquesta zona pujant talussos com puc i des d'una runa m'oriento fins a la 10 i d'aquí al final ja resulta fàcil i puc córrer bé. 50-54 i bona classificació: 10è de 22 i a menys de 2 minuts del 5è. Acabo satisfet, demà més, la cursa llarga.

Foto de Lluís Alsius

Tarda i nit plovent, però estem de sort i el matí s'aixeca amb sol. Són 5.800 metres, 20 fites i 350 metres de desnivell amb un mapa en el que ja vaig córrer la temporada passada i que ja em va agradar.
La bona cursa d'ahir m'ha donat confiança. M'aproximo a la primera fita per una pista que deixo en un revolt. Aquesta i la següent em resulten fàcils. Surto de la 2 baixant al fons del torrent i enfilant per l'altra banda pel dret buscant un petit corriol.
Fins la 3 tinc una tirada llarga, més d'un 1 km. i hi vaig per pista i per sota de la línia elèctrica. Un cop a la zona de la fita ho faig una mica complicat fent més desnivell del que tocava, però ja és meva. Han estat 20 minuts des de la 2.
Torno als camins per anar a la 4. Les pujades em costen. La 5 la faig des de dalt. De nou haig de baixar fins el talús pel dret. Entro en la zona de la papallona (de la 6 a la 12) que em resulta molt divertida i entretinguda. En la 7 en forta pujada vaig a parar a la pedra que no toca, però rectifico ràpidament.
S'ha acabat la papallona i vaig de tornada en direcció Oest. Gaudeixo especialment del tram entre la 14 i 15 seguint un petit rierol i encertant el lloc exacte per on tinc que pujar fins a la fita entremig de dos talussos. Segueixo la carena i després baixo fins el talús de la 16. 17 i 18 sense dificultats i ja en dues les darreres fites només em cal córrer.
Total 1-46-50 i 13è de 29.
Acabo cansat però molt satisfet. M'he trobat molt bé en tota la cursa sense haver fet errades. Bé, suposo que en alguna fita ho podia haver fet una mica millor, però per a mi ha ja està bé. M'he notat amb forma física. Fins i tot crec que en algun tram podia haver forçat una mica més. He estat massa conservador. La preparació per la Trailwalker del proper dissabte ha fet el seu efecte.
Ha estat un bon cap de setmana d'orientació amb dos mapes i dos terrenys que m'han agradat i en una zona molt maca del nostre país. En la classificació dels dos dies he fet 7è de 17 classificats.  

Mal inici a Canet

Comença la Copa Catalana d'orientació a Canet de Mar, en un mapa conegut com la Creu de Canet on ja vaig córrer fa més de dos anys. Després de gaudir dues temporades de les distàncies i les dificultats de la categoria H35 aquest any m'he inscrit a H40. Les curses seran més curtes.

Comencem amb una cursa de mitja distància de 2,5 km. i 160 de desnivell i 15 fites. Com que estic preparant la Trailwalker i necessito fer entrenaments llargs decideixo córrer mitja hora abans d'iniciar la cursa. Aparco el cotxe a prop de l'escola del Turó del Drac i faig un rodatge tranquil per la zona abans d'enfilar-me cap a la zona de competició. 

Calculo malament el temps i arribo a dalt de la Creu de Canet amb retard. Surto amb més de tres minuts de retard. Ja porto tres curses en les que em passa això. Malgrat tot vaig bé fins a la fita 6 (25 minuts de cursa), encara que podia haver fet una millor elecció d'itinerari en la 5, on de ben segur m'hauria estalviat un parell de minuts.

El símbol d'un tallat impassable no em deixa distingir en el mapa un camí ample i en lloc d'anar pel camí vaig pel bosc. Els minuts cauen ràpidament i el meu desplaçament pel bosc és molt lent i feixuc. Un cop a la zona de la fita em costa de trobar fins que no m'acabo de situar en una cruïlla de camins des de la que ja tot torna a ser fàcil. Han estat 18 minuts. 

A la 8 arribo bé, però una fita propera em despista i també perdo un parell de minuts. Faig la 9 i la 10 sense problemes i de nou quan ja sóc en unes roques que m'han de servir de punt d'atac per la 11 i a les que he arribat amb rapidesa, em confio i torno a perdre minuts. Aquesta vegada ha estat per manca de concentració. D'aquí fins al final ja serà bufar i fer ampolles.

He acabat en 1-27-35 i 25è de 28 classificats. Primeres conclusions de la temporada: encara no estic plenament en forma i haig de cuidar aquests despistes en cursa i estar més concentrat.

Nocturna a Sant Cugat

Llegir la web de la cursa nocturna del Senglar Lletraferit feia agafar por. Cursa llarga de més de 10 kms. de molta dificultat i només per orientadors experts i superdotats físicament. Ho vaig tenir clar, aquest cop faria la curta: 5800 metres, 11 fites i 190 de desnivell. 

El mapa és d'una zona coneguda i en la que he corregut en diferents ocasions, la darrera al desembre. De nou arribo just de temps, perquè no trobava el lloc exacte de la sortida i per tant, m'haig de posar en marxa sense temps per a res. No m'agrada, però és el que hi ha.

Sortim en massa i segueixo al grup sense mirar el mapa. Tothom s'atura i suposo que hem arribat al triangle. Començo a mirar el mapa i no ho veig clar. Crec que no estem al triangle i el busco. Ja el tinc i em poso en marxa per un corriol al mig de la foscor fins la primera fita, sota un arbre tot rodejat de llumetes que ja hi havien arribat.
Surto corrent cap a la segona. M'aturo amb algun dubte però aviat ja soc al camí ample que buscava ben a prop del Pi d'en Xandri i en direcció a la segona. La tercera també és allà mateix i ja és meva. No tinc massa problemes per trobar el camí cap a que fa 4 i després la 5. Se'm fa llarg i en algun moment tinc dubtes entremig de la foscor, però totes dues ja són meves.
Ara una bona baixada em mena cap un corriol que m'ha de portar a la 6. De nou el camí es fa llarg, però vaig en la bona direcció. Corro a bona velocitat sol i a les fosques per un estret corriol. M'agrada la sensació. Ja la tinc.
El camí cap a la 7 està farcit per una xarxa de corriols pel mig del bosc. Em trobo amb la Carmela però amb tant creuaments acabem prenen direcció diferents, però al cap de poc ens retrobem de nou. No sé massa on sóc, però els lladrucs d'uns gossos em fan intuir que ens estem apropant a una construcció que apareix al mapa i pot ser una bona referència per encarar definitivament la fita 7. Així és, i a partir d'aquí ja no ens és difícil trobar el camí exacte. Anem junts amb la Carmela gairebé fins la 9 fita, on poc abans d'arribar em sona el mòbil. Miro qui truca a aquelles hores i segueixo la meva cursa sense fer cas a la trucada. La resta de fites són fàcils i no trigo massa en acabar la cursa: 1-17-04 en que he gaudit de valent i 19 de 35 classificats.
Malgrat que la zona de cursa d'avui és una zona en la que he fet diferents curses i que per tant és una cursa ben coneguda, de nit es mostra ben diferent i les sensacions de córrer al bell mig de la foscor amb el teu frontal converteix la cursa en quelcom de diferent.

Alella de nou

Igual que la temporada passada aquesta cursa d'Alella suposarà la meva estrena en una cursa d'orientació clàssica enguany. A poc d'iniciar-se la Copa Catalana tinc ganes de provar el meu estat de forma tan física com tècnica. El mapa és diferent al de l'any passat i la zona de sortida també ha canviat. Ho fem des de Can Magarola.

Després de 20 minuts d'escalfament amb el que puc comprovar que em trobo en una zona de grans desnivells ja estic a punt per començar. Per endavant tinc 23 fites i 6200 metres. El tram fins el triangle és llarg i costerut. Intento córrer al mateix temps que miro el mapa, però es fa feixuc degut al fort desnivell de les rampes que hem de superar.
Resolc força bé les 3 primeres fites que he planificat mentre pujava cap al triangle. Intento anar tot el ràpid que em permet el terreny. La zona de vinyes situades en terrasses per resoldre el desnivell de la muntanya converteix el terreny de competició en una zona singular. Arribo al talús on hi ha l'arbre de la fita 4, però he pujat una mica massa i haig d'anar baixant fins localitzar-lo. Anar a la 5 i després a la 6 em permet córrer de nou pel mig de les vinyes. En la 7 al peu d'un talús perdo una mica de temps per haver baixat massa i per començar a buscar-la abans d'hora.
A continuació venen tres trams una mica llargs en els que gaudeixo d'anar ràpid, però a la fita 11 perdo força temps. Per dues vegades hi estic a prop però no veig la fita. Trobo unes pedres que hi ha la mapa, però no em serveixen per ubicar la fita amb la suficient precisió. No sóc l'únic que estic a la zona buscant. Al final entre tots la trobem, però 13 minuts per una fita de 2 o 3 minuts són massa minuts. Porto 1-16 de cursa i estic a la meitat. La següent fita és allà mateix.
De nou una tirada llarga, aquest cop en lleugera pujada. El cansament comença a fer acte de presència i encara que vull, no puc anar massa ràpid. Enllaço 5 fites sense massa dificultat, però en les pujades ja em noto cansat i gairebé ja no puc córrer, malgrat que ho intento. Això influencia en la meva elecció de ruta entre la 18 i la 19 amb ja gairebé 2 hores de cursa. Hi ha una bona opció per corriols i sense gaire desnivell i escullo fer-ho en línia recta travessant una zona de bosc blanc i a més a més pujant i baixant del cim. Sóc conscient de l'errada a mitja pujada però aleshores ja no em val la pena rectificar. Això suposarà més de 40 metres de desnivell extres que a aquestes alçades de cursa fan mal.
Les darreres 4 fites no plantegen massa dificultat i aconsegueixo acabar la cursa amb 2-16-01 i 19 de 22 classificats. Ha estat un bon entrenament tan físic com mental. Malgrat les petites errades i el cansament acabo força satisfet de com he resolt la cursa.

No veig bé el mapa

Després de més d'un mes de faltar a la cita setmanal de les nocturnes, i un cop ha passat el fred siberià d'aquest hivern, hi he tornat aquesta setmana. La cita era a Can Camps (Sant Cugat del Vallés), ben a prop de casa. 

Arribo molt just de temps: pagar la inscripció i cap a la sortida corrent a tope. Agafo el mapa i tothom ja està en marxa i em quedo sol veient com s'allunyen les llumetes.
No acabo de veure bé el mapa. Corro per la pista forestal fins el triangle. Em costa prendre decisions perquè no veig bé les línies del mapa. Segueixo la pista endavant. Es pujada i es fa feixuga. Vaig lent. S'acaba la pista i a través d'un petit bosc empalmo amb una altra pista. Estic en una zona que conec dels meus entrenaments per la serra de Galliners, però em segueix costant molt veure les línies dels camins del mapa. Em preocupa aquesta falta de visió. Si que he perdut vista en aquest darrer mes! Hauré d'anar a l'oftalmòleg.
A través d'un petit corriol arribo a la primera fita. Ja fa estona que estic completament sol. He quedat l'últim destacat.
En el moment de fitar descobreixo quin era el meu problema. Estava corrent amb les ulleres!!! Me les trec i les poso amb compte a la butxaca de l'armilla. Quin alleujament! Ara ja veig el mapa amb normalitat, però he perdut molt de temps. Ja porto més de 10 minuts de cursa i tots aquests dubtes inicials m'han fet perdre molt de temps.
A la fita 2 em trobo més gent, per què és una fita que hem de fer varies vegades. Tret d'alguns moments puntuals faré la cursa molt sol al mig de la foscor. Em resulta agradable orientar-me amb solitud amb poca llum. Vaig localitzant les fites sense massa problemes, tret d'alguns dubtes en alguns moments però que vaig solucionant sense massa entrebancs.
Intento anar ràpid pels camins en mig de la foscor mirant a banda i banda per localitzar els encreuaments i no despistar-me. Em desplaço pel mig del bosc cercant el lloc exacte on està a la fita. A vegades no és gens fàcil veure el lloc on es troba. Resulta tot un repte en alguns moments. Veig alguns punts de llum que es belluguen en diferents direccions. En els moments finals de la cursa em torno a creuar amb gent. Estic en una zona on en poc espai hi ha moltes fites. Ja les tinc totes. Toca el darrer esforç fins arribar al final.
Han estat més de 2 hores, en concret 2-18 per arribar el darrer. No podia esperar res millor després del desastrós inici de cursa.