dimarts, 20 d’agost de 2013

Refugis del torb III: Canigó

Muntanyes regalades
són les de Canigó
elles tot l'any floreixen
primavera i tardor


Tinc ganes de fer el Canigó. És un dels cims mítics de Catalunya. Per sort vivim en un país que estima les seves muntanyes. Tenim el territori farcit de cims mítics i alguns fins i tot màgics.
Tinc tot el dia, per tant no tic cap pressa. El camí està ben marcat i ben fressat. Cada dia hi pugen centenars de persones. Quantes persones deuen fer aquest cim cada any ?
La primera part és de lleugera baixada fins creuar el Rec de la Lipodera per un pont de fusta. A partir d'aquí ja tot és pujada fins assolir el cim. Travesso un bosc d'arbres enormes. La pujada és suau i de bon fer. Cal passar a l'altra banda del riu de Cadí per sobre d'uns troncs col·locats sense massa encert. Vaig en compte de no relliscar. A mesura que guanyo alçada el bosc es va esclarissant.
Un cop passo per davant del refugi Aragó gairebé de sobte s'acaben els arbres i s'entra als Plans de Cadí. La pendent continua sent suau i de bon pujar. Es nota que avui no vaig carregat amb la motxilla de tots els dies. Només porto aigua, una mica de menjar i roba d'abric. El Canigó es car de veure. Es fa pregar. Encara resta amagat.
Per fi el tinc al davant i la meva pregunta és on està la famosa xemeneia. A mesuro que m'hi apropo observo per on puja i baixa la gent que ja és a prop del cim.


M'aturo i em refresco a la Font Nostra. Ara el desnivell a superar és més evident i es fa més feixuc. El corriol cerca tot fent ziga-zagues la millor manera de superar la tartera. Camino pel mig del pedregar seguint el que marquen les fites fetes per generoses mans dels que han passat al llarg del temps per aquest indret.
No tinc gens clar de ser capaç de grimpar per la xemeneia. Em conec i sé que no m'agrada quan el terreny es posa molt vertical i darrera meu tinc una timba considerable. Aleshores pateixo i no m'hi trobo a gust, i comença el neguit pel perill. Amb aquests seriosos dubtes segueixo pujant. Encara em veig quedant-me al peu de la xemeneia sense fer cim. No seria la primera vegada.
Arribo al peu de la xemeneia. Hi coincideixo amb una bona colla. Espero que algú es posi al davant per observar com és tot plegat. Em poso al darrera i vaig fent. De moment no em sembla pas massa difícil. La pared es va posant més i més dreta i al mateix temps en la darrera part s'estreny el pas.



Per sort ja veig el final i m'animo. Una mica més i ja són a dalt del cim. No ha estat per tant, encara que ara em queda baixar que pot ser pitjor. Les marques grogues han estat una bona ajuda.
Al cim hi ha al menys una vintena de persones i en l'estona que sóc allà dalt no para de pujar més i més gent per les dues vessants. Amb el bon dia que fa les vistes són espectaculars: tot de cims i valls, uns pobles just a sota, i allà lluny la plana de l'Empordà i el Rosselló, i també el mar.



Ja som al capdamunt de la muntanya
balcó del Pirineu;
es veuen des d'ací França i Espanya
junyim-les amb la creu.
Estic una bona estona amarant-me d'aquestes vistes i de l'esperit d'aquest lloc d'on cada nit de Sant Joan surt la flama de Catalunya.
Bé, ha arribat l'hora i toca baixar. Amb molt de compte on poso els peus i les mans i sense pressa em resulta més senzill del que m'esperava.


Desfaig el camí amb tranquil·litat. Ja tinc la feina feta per avui. Faig un mos a la Font Nostra i continuo baixant més content que un gínjol per haver assolit aquest cim. Vaig baixant sense cap presa tot contemplant el paisatge fins arribar al refugi.
Un cop allà, m'espera una bona dutxa i el dinar i la resta de la tarda per escriure el diari i llegir. Avui fa bon temps i puc donar un tomb pels voltants, no com ahir que estava ennuvolat i amenaçava pluja tota la tarda. De fet semblava que estàvem al mig del no-res. No sé si serà el temps però ahir estava força buit i avui no hi cap ni una agulla.
I al final del dia el sol també cansat desapareix per l'occident pausadament entre el rogent dels núvols. Ben aviat toca sopar i a dormir després de l'aparició de la majestuosa lluna plena. Ens hem guanyat un bon descans i cal reposar forces per tornar a caminar demà.



Temps de pas:
  • Refugi Aragó            2 hores
  • Cim del Canigó         4 hores
  • Refugi Aragó            6 hores
  • Marialles                   7.30 hores  

2 comentaris:

Luigi ha dit...

La lectura és engrescadora!

Espero noves etapes :)

Ricard Masferrer ha dit...

Sóc lent escrivint. Tot arribarà. Encara queden 4 etapes.