L'inici. La Senda de Camille I: Somport-Arlet

“Camino ara interrogant mos passos:

potser la terra em podrà dir el meu fat”

Clementina Arderiu

Somport-Arlet 19 km. 8.10 hores

Temps de pas: Torrent d’Arlet: 2 hores Torrent de Couecq 4 hores

Haig de remuntar-me a l’estiu del 2010, per recordar la primera vegada que vaig sentir que algú anomenava aquesta Senda. Va ser mentre feia Carros de Foc. Vam conèixer a uns companys que l’havien fet aquell mateix estiu i que ens en van parlar molt bé. Va quedar anotada a la memòria. Fa uns anys una companya d’orientació també me la va elogiar. Finalment li ha arribat l’hora.

Marxo cap a Somport, lloc que he escollit per l’inici. Tinc el neguit de sempre quan inicio una d’aquestes rutes. Aquesta vegada s’afegeixen les informacions que m’arriben de que encara resta molta neu en les parts altes de la ruta i que pot suposar una dificultat afegida. Arribo a Somport a mitja tarda amb temps per donar un passeig per l’entorn. Les vistes des d’aquí ja són tot un espectacle: grans parets amb unes bones pales de neu. Es nota que aquest any ha nevat molt i que les temperatures han estat força baixes fins fa pocs dies.

Arriben l’Adrià de Cerdanyola i una parella espanyola, Carlos i Cristina, que viuen a Ipswich.  Avui han completat l’etapa Lizara-Somport. M’expliquen que han passat molta calor. En el sopar parlem de les diferents etapes que han fet fins ara.

Ja estic en marxa. Surto a les 9 després d’un esmorzar suficient. Fa un bon dia i la previsió és bona. La ruta comença en baixada per un corriol paral·lel a la carretera i amb trams herbats pel costat d’un torrent, un bon auguri.

M’allunyo de la carretera i ben aviat entro en un bosc, una magnífica fageda que ens acompanyarà al llarg d’una gran part de la jornada. 

A partit d’aquí anirem junts tots quatre. Per moments cal ser curós a no perdre el track. Travessem el Torrent d’Aspe per un parell de ponts i seguim pel bosc encara de baixada. 

Algunes clarianes ens permeten contemplar el paisatge. 

Acabat le Bois d’Espelunguere travessem el Torrent de Covecq. Tenim davant les muntanyes del mateix nom, d’un color vermellós ben curiós. Dinem a la riba del torrent.

Amb les forces recuperades iniciem la pujada primer encara per dins del bosc. La pujada ara és constant, però es pot portar un bon ritme. A mesura que guanyem alçada deixem el bosc i s’obre la vista cap a més i més muntanyes que ens envolten en un gran espectacle de la natura. 

Arribem al col Lapochounaou on podem dir que s’ha acabat tota la pujada. Fem una breu aturada abans de continuar. Només ens queden 4 kms. Ens fem il·lusions que ja s’acaba la caminada d’avui, però no és ben bé així. Primer planegem, però després encara ens cal pujar de de nou per ja veure finalment el refugi, en un lloc veritablement idíl·lic.

Hem tallat just, ja que un cop al refugi es posa a ploure amb força. Cau una bona tempesta. De fet ja feia estona que s’estava ennuvolant des de tot arreu. En el refugi hi ha dos navarresos que ens han avançat abans d’arribar al bosc d’Espelunguere i que ens expliquen que estant fent la Senda en tres dies. Avui han completat la seva segona etapa i demà la donaran per acabada.

Després de sopar, també ha acabat la tempesta i la natura ens brinda un grandiós arc de Sant Martí davant dels nostres ulls, poc abans de que decidim que ja n’hi ha prou per avui i que ens retirem a descansar.