Mala cursa a Gurb

Des que practico orientació havia pensat que un terreny interessant per fer una cursa seria una zona amb les típiques margues de la comarca d'Osona. La cursa de Gurb serà la meva oportunitat. 

D'entrada sóc conscient que malgrat que la distància és molt curta (1,7 km.) i amb poques fites que no serà una cursa fàcil. Caldrà agafar-s'ho amb calma i no tenir pressa en prendre decisions

Fa una bona temperatura. Tenim una bona estona des del centre de competició fins a la sortida. La cursa serà just sota el turó de la Creu de Gurb. En aquest passeig previ passem per un torrent que em recorda el Torrent de Colobrers.

A la primera fita ja m'enredo pel mig d'una zona amb molt sotabosc que em costa de travessar. A la segona torno a perdre temps. Costa orientar-se entre tants tàlvegs. Sembla que començo a entonar-me i enllaço unes quantes fites sense massa problemes, excepte una fita que està darrera un monticle que me la tapa i malgrat ser molt a prop no la trobo de primeres.

Però on perdre molt de temps serà en la setena fita. No interpreto bé el mapa. Primer volto per la zona de les margues sense localitzar-la. Es troba en un tàlveg que no aconsegueixo trobar. Entro en la riera on suposo que la puc trobar però la cerco per la banda dreta i no la veig. Després d'una volta considerable torno a la zona de margues. Finalment sóc conscient que està en la riera per la que ja havia baixat abans, però a l'esquerra. Allà està. Un cop a casa sempre és molt més fàcil interpretar el mapa i no sembla pas tan difícil.
La resta de fites ja no em presenta cap dificultat però amb l'acumulació de temps perdut que porto acabo amb 1-39, quant havia pensat fer al voltant d'una hora o menys. Darrerament sempre tinc problemes amb algunes fites i malgrat trobar-me bé físicament faig curses que és millor oblidar. Crec que es tracta d'un problema de concentració.

Si no fos.

Igual que quan s'arriba a la jubilació i a la tercera edat, l'esport de les curses d'orientació es caracteritza sempre per allò tan conegut del si no fos. I en aquesta cursa si no hagués estat per la clamorosa errada de la segona fita hauria fet una bona cursa, de ben segur una de les millors de la temporada. Però anem a pams.
Malgrat que Rojals és un terreny força conegut en el món de l'orientació, no hi he corregut mai. No sé massa perquè però tinc tendència a no anar a les curses que s'organitzen a les comarques tarragonines. Rojals és un petit poble a prop de Montblanc situat en un petit altiplà. El lloc m'agrada.
Malgrat haver-hi curses tot el cap de setmana he optat per participar només en la cursa del dissabte. Són 4500 metres, 180 de desnivell, i només 14 fites. És el campionat de Catalunya de llarga distància però amb aquestes dades a la mà crec que la puc fer amb poc més d'una hora.
Faig una bona sortida. Vaig més aviat lent per assegurar el començament de la cursa ja que darrerament sempre tinc problemes en les primeres fites. Prenc una corba de la pista forestal com a punt d'atac de la segona fita. Però un cop sóc on penso que haig de trobar la fita no hi és. En trobo un altre, però no és la meva. Malgrat que la vegetació no em quadra no penso pas que m'he equivocat. Volto i volto però no hi és. Torno al punt d'atac i refaig el camí. Res de res. No entenc res. Són moments en que et passa de tot pel cap. Penso en cercar un altre punt d'atac. Però amb aquestes que veig de nou la pista. Hi ha una altra corba! Miro el mapa i aquesta és la meva corba! Què tonto! Ja no sé comptar! Hi havien dues corbes i encara ara no sé per quina raó vaig deixar el camí en la primera. M'he deixat 38 minuts només començar. Realment lamentable.
A partir d'aquí començo una nova cursa. Les dues fites següents les faig molt desanimat. En el cap encara hi tinc la greu errada. Però a partir de la quarta fita em centro de nou en la cursa i miro de fer-ho el millor possible.

Gaudeixo d'aquesta part de la cursa. M'oriento bé, trobo les fites amb facilitat i tinc bones sensacions al córrer tant pel mig del bosc blanc com pels corriols. Finalitzo la cursa amb bones sensacions després d'1 hora 55 minuts, i lamentant-me del gran despiste en la segona fita.
Ja només resta una cursa de copa catalana d'enguany. A veure si aquesta em sortirà millor!

El retorn a la mitja

Finalment em decideixo i m'inscric a la mitja del poble, la de la Festa Major de Sabadell.

Els dies abans reviso les anotacions de les meves curses i la darrera mitja també havia estat a Sabadell, allà pel 2007. De fet, ja fa unes quantes temporades que participo en poques curses d'asfalt ja que m'he passat a les curses d'orientació.

Em fa gràcia tornar a fer una mitja i provar com estic físicament. En les meves millors èpoques em movia amb uns temps habituals entre 1-29 i 1-36, però en el 2007 ja vaig necessitar 1-51 per completar els 21 km.
Al ser per la meva ciutat conec bé el circuït: 3 voltes de 7 km., la primera part en lleugera baixada i la segona part en lleugera pujada. Per la època de l'any, el pitjor pot ser la calor. Per l'entrenament que porto aquest estiu crec que la puc fer en 2 hores i em marco aquest objectiu. Es tracta de passar cada volta en 40 minuts. 

Aprofito per anar escalfant des de casa fins a la sortida. Arribo amb el temps just per posar-me al darrera de tot. Allà em trobo amb companys d'orientació que fan la popular. Surto tranquil, sense presses, ja tindré temps per forçar el ritme. La gran quantitat de gent em fa anar lent, però ja és això el que em convé. Vaig amb el David i amb ell faré tota la primera volta aprofitant per xerrar. La temperatura és ideal per córrer. No fa gens de calor i tampoc plou que era l'amenaça per aquest matí segons les previsions.

Tanco la primera volta amb 41 minuts. No està malament tenint en compte que els primer kms. han esta molt lents, una mica per sobre de 6 (6-07).

Foto de F. Carrión al pas del primer km.

El David aprofita la segona volta per forçar el ritme i marxa. Ara els carrers ja han quedat lliures de la massa de gent que participava en la popular i això em permet agafar un bon ritme de creuer. Aquest són els meus millors moments amb kms. entre 5-25 i 5-17 i bones sensacions. Passo el km. 10 al voltant de 56 minuts. Gairebé faig tota aquesta segona volta amb el pare d'una alumna que també participa en la cursa de 14 km. Malgrat els ànims del Miguel al lloc de sempre abaixo el ritme en els dos darrers kms. en pujada (5-42 i 5-38), però passo la segona volta amb 1-20. Aquest temps de pas em permet seguir aspirant a un temps final de 2 hores.

Enfilo la darrera volta. Sóc conscient que em toca aguantar el ritme, i sobre tot, aprofitar la primera part de baixada. Malgrat intentar anar ràpid començo a notar el pas dels kms. i la falta de costum de córrer tanta estona seguida a ritme per asfalt. Segueixo marcant parcials per sota de 6 (5-37, 5-29, 5-38, 5-51), però no tan bons com a la segona volta. Ja en pujada faig els darrers kms. per sobre de 6: 6-02, 6-07 i 6-01. El Miguel em torna a esperonar. Miro el meu Garmin i comprovo que la cursa és més llarga. Al pas per la mitja porto 2 hores justes, però els 400 metres de més de la cursa fan que aturi el crono final amb 2-01-40.
Acabo satisfet. He complert amb el meu objectiu inicial. He fet una cursa a un ritme força regular passant la major part dels kms. per sota de 6. M'ha agradat aquest retorn a la mitja després de tan de temps. No descarto fer alguna cursa d'asfalt de tant en tant i per què no potser tornar a córrer una marató de Barcelona, ara que són multitudinàries i que farà just 20 anys de la meva millor marca.

Nocturna de campionat

Després de les vacances de l'estiu ja tinc ganes de tornar agafar el mapa i la brúixola. Aquest primer contacte serà en el Campionat de Catalunya de Nocturnes a Sant Jaume de Frontanyà. Per tercer any consecutiu correré en aquest petit poble. És un mapa amb molt de detall que m'agrada. Però una nocturna sempre és diferent. En el camí cap a Sant Jaume de Frontanyà i després d'analitzar els problemes que vaig tenir en la darrera nocturna d'Aguilar de Segarra decideixo que faré tot el que pugui per camins i corriols. Al mig de la foscor l'orientació pel mig del bosc es fa més difícil ja que es més costa apreciar els diferents tipologies de vegetació, així com el relleu que et rodeja.

La sortida és en massa i totes les categories al mateix temps. M'ho prenc amb calma. Per propiciar la dispersió la primera fita és lluny. Hi ha dues opcions i escullo la més llarga però gairebé tota per camí. Està al final d'una clariana, però m'equivoco de clariana. Han estat més de 20 minuts i segurament hauré perdut uns 5 minuts en aquesta errada. Baixo fins a una riera i la travesso sense problemes. Ressegueixo el camí sense problemes i el deixo per enfilar-me al turó on hi ha segona fita, sota un tallat. He anat lent, però ha estat segur. 

L'aproximació fins a la 3 també la faig a través de camins. Però la foscor em juga una mala passada i en un encreuament cerco un camí que no existeix. Trigo un parell o tres de minuts a ser conscient de l'errada. Rectifico i sense més problemes la tercera fita ja és meva. Estic a la zona de la papallona i ara tinc unes quantes fites que estan unes a prop d'altres. Tret de la primera que em costa una estona de trobar (gràcies Toni) la resta no em presenta massa dificultat, tret de que el meu desplaçament pel mig del bosc no és massa ràpid, ja que vull assegurar.
S'acaba la papallona i ja tan sols resten tres fites. És hora de tornar a utilitzar els camins. Per arribar a la 11. Cap d'aquestes tres em presenta dificultat. Ja m'apropo al poble i dono per acabada la cursa. Han estat 1-55 per 13 fites. He fet més de 7.5 km.
La meva idea inicial era fer un parell d'hores. O sigui que he complert l'objectiu. A més he recuperat les bones sensacions que no vaig tenir en la darrera nocturna. He més que doblat el temps del primer. Ha fet 54 minuts. Com corren i a més de nit!. Però no he estat l'últim. Ha arribat un darrera meu: 9è de 10 classificats.

Refugis del Torb VII: Núria - Queralbs

Després d'esmorzar a les 7.30 ja sóc fora de l'Alberg. El dia s'aixeca bé. Aprofito la baixada fins el Santuari per escalfar els muscles. Enfilo la pujada de Sant Gil pel mig d'un bosc de pi negre. Un cop sóc al llom i abans d'incorporar-me a l'altre camí, m'aturo un moment. Ja fa estona que he començat a suar i em trec la màniga llarga amb la que havia començat a caminar i em poso la gorra i protecció solar. Sembla que tindrem un bon dia! Contemplo com fuig una marmota i també un parell d'isards que mostren les seves habilitats.

Segueixo amunt en direcció al punt més alt de tota la travessa. El torrent que tinc al meu costat baixa curull d'aigua. Ben aviat al fons ja apareix, majestuós com sempre, el gegant del Puigmal.

Lo vell Puigmal d'espatlla rabassuda

és  l'arc d'aqueixa altiva fortalesa

que en set-cents anys lo sarraí no ha presa

fent-hi bocins la llança fulgurant.

Poc a poc es va cobrint per un núvol que va a més. Semblen que les prediccions de nuvolositat es compliran abans d'hora.

Fins el plúviometre havia fet el camí tot sol. Aquí m'avança una parella. Utilitzo un bastó pel darrer tram més costerut. La boira va baixant. No tinc gens clar si un cop fet el cim seguiré el que tenia planificat o el més prudent serà girar cua i tornar a Núria i agafar el cremallera. Poc abans d'assolir el cim m'aturo al mig de l'espesa boira i m'abrigo amb el tallavent. És la primera vegada que el faig servir amb tots aquests dies.

Corono els 2911 metres. M'he quedat definitivament sense bateria a la càmera i per tant, em quedo sense foto d'aquest cim avui tan fantasmagòric. Com sempre, hi ha tot de gent, avui ben arrecerada fent un mos. M'informo de com està el camí cap el collet de les Barraques per un noi que acaba d'arribar al cim des d'aquesta direcció. M'explica que no hi ha problema que està molt fressat i ben marcat amb senyals verdes i blanques i que la visibilitat va a estones. També em pregunta ell sobre com està el tema de la boira en direcció a Núria.

De nou he vençut el Puigmal. Con diu el poeta, "Bastiments, Canigó i Puigmal són els cabdills i les torres que dominen aquestes contrades."

Doncs sense més a fer, avall que fa baixada. De seguida millora la visibilitat i no tinc cap problema per seguir el camí. Hi ha marques de tots colors. Després d'un tram de fort desnivell comença a planejar. M'aturo en un moment de bona visibilitat per consultar el mapa. Camino per sobre la línia fronterera. Un nombrós grups d'isards salta de França a Catalunya sense cap problema.

Passat el Tossal del Pas del Lladres veig que a no trigaré a tornar a endinsar-me dins de la boira. Contemplo els moviments dels núvols arran de les muntanyes. Diria que ara al cim del Puigmal és molt probable que li toqui el sol. Tot és silenci i solitud. Els isards pasturen a no massa distància. És un altre dels instants màgics d'aquests dies per la muntanya. Abans d'entrar dins de la boira, m'asseguro de trobar-me en el camí correcte.

De sobte el món desapareix. Tot és boira. Segueixo caminant pel corriol que tinc als meus peus. No puc dir al davant perquè no el veig. Potser quan surti d'aquí dins tot haurà canviat. Recordo la pel·lícula "The Mist". Fa respecte caminar pel corriol, per sort ben fressat i sense pèrdua, sense pràcticament veure més enllà de 10 metres. A mesura que vaig perdent alçada la boira va i ve fins acabar desapareixent i la visibilitat millora. 

Arribo al Collet de les Barraques. Canvio de plans i deixo de banda el refugi Corral Blanc. Prefereixo arribar a Queralbs com abans millor, no sigui que m'agafi la pluja.

Agafo el GR 11. El camí m'agrada. Començo a tenir gana. M'aturo a la Font de l'Home Mort i acompanyat per un ramat de vaques, amb una que no para de bramar, prenc uns ganyips i segueixo endavant.

M'agrada molt aquest passeig pel corriol que segueix des de dalt el recorregut del Riu de Tossa. El paisatge és encisador amb diferents tonalitats de verds dins del bosc. Però tan mirar el que m'envolta en un moment quan ja estic a una pista forestal perdo els senyals del GR i segueixo uns altres senyals que indiquen Queralbs, però que sens dubte em fan donar força més volta ja que menen fins a la pista de Fontalba i tinc Queralbs ben a sota. Ja només em resta seguir la pista fins a on tinc el cotxe i donar per acabada aquesta ruta de 7 dies.

Tinc gana. Em canvio de roba i cap a Ribes. De camí ja comença a ploure. He tallat ben just. I mentre dino a Can Gusi ja cau un bon xàfec. He estat de sort.

Temps de pas:            Puigmal                          2.30 hores

                                  Collet de les Barraques    5 hores

                                  Font de l'Home Mort       5.30 hores

                                  Queralbs                         7.30 hores

 

Refugis del Torb VI: Carançà - Núria

A les 6 ja em desperto. A tothom, li ha entrat la febre de moure's al dormitori. Voldria dormir una mica més, però ja veig que no és possible. No em cal ni el frontal amb tant gent posada en moviment en un lloc tan petit. Preparo la motxilla, esmorzo i agafo aigua i a les 7.30 ja estic en camí.

Serà un nou dia de caminar en solitari. Comença la jornada amb pujades curtes per anar superant desnivell i alguns trams planers pel mig de prats verd. El camí està molt ben marcat amb fites. Puja pel costat del riu Carançà que baixa curull d'aigua de nit i de dia. Sembla impossible que no s'acabi mai!

Torrents que des dels núvols a la terra

per escala de timbes se rebaten

al còrrec pregoníssim on se baten

amb l'esperit del gorg a tomballons.

En alguns dels trams planers el silenci és total, lluny del soroll de les vaques i de la remor del riu. Si el paradís existeix, podria ben bé ser això. 

El camí és fa llarg, però de sobte arribo al primer llac, l'estany Gran o de les Truites convertit en l'espill de les muntanyes properes. Tot és quietud

He complert la primera part de l'etapa d'avui. Mentalment he dividit la jornada en tres parts. M'aturo una estona per gaudir d'aquest instant. Paga la pena: silenci, solitud i natura en estat pur. L'espectacle és superb.

Segueixo amunt. Ara la pujada és més forta i feixuga, però es tracta d'anar fent. La vegetació desapareix, tal sols resten alguns matolls. Les roques substitueixen als arbres. Més aviat del que espero arriba l'Estany Negre amb l'imponent Pic de l'Infern just al davant.
Un fort però breu desnivell més i ja sóc al tercer llac d'avui, el petit Estany Blau. I una mica més d'esforç i supero els dos colls de la jornada. Un cop al Coll de Nou Creus m'arribo fins el Pic de la Fossa del Gegant. Ja tinc la segona part feta.

Tal i com prèviament havia decidit canvio la ruta que proposa els refugis del Torb i en lloc de baixar en direcció al Santuari de Núria o optar per fer el Pic de Noufonts segueixo la carena que acaba la Olla de Núria. La meva intenció és arribar fins el Torreneules, un pic molt especial per mi i contemplo allà lluny tot envoltat de núvols que cada cop van agafant més presència.

El dia que s'havia aixecat amb un sol esplèndid s'ha anat ennuvolant i la boira va baixant mentre segueixo per la carena, passant pel Cim Alt de les Arques, el Cim de Roca Blanca i el Puig de la Fontnegra. En aquest punt ja tinc la boira a sobre i la visibilitat és força minsa. Tinc que anar en compte a no perdre el camí. Canvio de plans. No paga la pena córrer riscos innecessaris. M'oblido del Torreneules i decideixo seguir en direcció a l'Alberg.

Passo alguns moments de dubtes, però a mesura que vaig desfent alçada la boira es va esvaint i la visibilitat millora. S'arrossega pels cims que desapareixen per moments, però després apareixen per uns instants. Segueixo el meu camí de descens fins arribar a l'Alberg on fins i tot fa una mica de sol. Malgrat que encara em queda l'etapa de demà ja em considero com a casa.

Menjo un entrepà i prenc una birra. Aprofito per llegir el diari ja que tinc que esperar fins a les 17.00 hores que no obren la recepció. Una mica més tard arriben les noies de Girona que avui ja donen per acabada la ruta.
A l'habitació coincideixo amb un home que demà comença els refugis del Torb i un xicot que està fent les darreres etapes del GR11. Sopem plegats i fem petar la xerrada al voltant de tot això de fer una ruta de muntanya en solitari. Abans d'anar a descansar m'estic una estona a la biblioteca llegint.

Hores de pas de l'etapa:

• Estany Gran o de les Truites       2 hores
• Estany Negre                             3.15 hores
• Coll Nou Creus                           4.30 hores
• Puig de la Fontnegra                  5.15 hores
• Alberg de Núria                          6.10 hores

Refugis del Torb V: Mentet - Carançà

Avui surto tard després d'un bon esmorzar. Només travessar el riu de Mentet em despisto i agafo un corriol amb fites però en direcció contrària. No ho veig clar i m'aturo. Oriento el mapa i rectifico. No ha estat res greu. Ara ja torno a estar en el bon camí.

De moment vaig guanyant alçada amb una pujada suau que travessa magnífiques pastures. Sortint tan tard i amb la bateria de la càmera de fotos baixa, renuncio a la que era la meva intenció inicial: aprofitar que estava al refugi Carançà per arribar-me fins a les Gorges de Carançà.

Arribo a la cruïlla on si continués pel mateix camí aniria a Ull de Ter, però abans d'afrontar la pujada visito el Refugi dels Alemanys, amb molt bon estat per cert, per tractar-se d'un refugi lliure. La pujada fins la Serra de Caret és d'un fort desnivell. El desnivell més fort fins ara de tota la travessa. En l'ascens batega fort el cor que accelera la circulació de la sang, la respiració també s'altera. De tant en tant em cal una aturada per normalitzar les constants vitals i poder continuar amunt. Aprofito per contemplar la vista que se m'ofereix: tota la vall fins Mentet, el Canigó al fons i tota la carena de la segona jornada del dia de travessa. Vaig pujant lentament pas a pas.

Un cop a dalt m'aturo. Gaudeixo del paisatge. Llegeixo uns poemes de Canigó encarat cap l'emblemàtic cim: sens dubte, un dels grans moments de la travessa.

Tot -exclama- en lo món és vanitat;

hermosura, plaers, somnis de  glòria,

noms que ara aprèn per oblidar la història,

les corones i ceptres, l'or i argent,

tot ho esborra una llosa mortuòria;

cap al no-res tot s'ho porta el vent.

Arribo tot planejant fins al Coll de Pal. Peto la xerrada amb una família de Granollers que fan la ruta en direcció contrària.
Deixo la motxilla al coll, agafo aigua i faig cap el Pic de la Serra Gallinera (2663 m.), sense un camí definit, però amb una direcció clara i evident. Gaudeixo de la pujada i l'esforç sense el pes de la motxilla a l'esquena.
Un cop assolit el cim m'aturo una estona per contemplar les vistes de les immenses muntanyes i valls que m'envolten.

Els núvols comencen a fer acte de presència. Baixo ràpid fins el coll. Recullo la motxilla i segueixo avall. Ja tinc ganes d'arribar al refugi. Em trobo amb les dues noies de Girona i acabem fent el que resta de baixada junts. Malgrat estar poc més d'una hora es fa llarga. Són les ganes de cloure l'etapa d'avui.
Hi ha un petit problema amb la meva reserva. Hauré de dormir amb un matalàs al terra. Res greu. Prenc una cervesa mentre faig un mos per dinar. Gairebé no tinc temps d'acabar que ja es posa a ploure.

És un refugi molt petit i hi ha molta gent. No disposa d'aigua, ni lavabos, ni llum elèctrica. Quin canvi respecte ahir!. Res a dir ja que el tracte és immillorable. Llàstima que plovisqueja tota la tarda i impedeix donar un tomb pels voltants del refugi i gaudir del riu que passa pel costat.
Comparteixo un diàleg entre un francès i un català experts amb plantes. Tots dos tenen un manual de plantes i es dediquen a fotografiar-les indicant el lloc on les han localitzat. Molt interessant per algú com jo que sóc gairebé incapaç de distingir-ne cap.
Sopem en dos torns i cap al llit a descansar tot esperant que demà el dia s'aixequi amb millor temps.

Temps de pas:

• Cruïlla                             1-30
• Serra de Caret                2-15
• Coll de Pal                       2-45
• Pic de la Serra Gallinera    3-45
• Coll de Pal                       4-15
• Ras de Carançà              5-30 (7-15 si sumo les diferents aturades)

Refugis del Torb IV: Marialles - Mentet

Un grup del refugi ha fet força xivarri i m'han despertat ben aviat. M'he aixecat i ben d'hora (7.30) ja estava de camí. 

Com que sabia que l'etapa d'avui era curta m'ho he agafat amb calma. És d'aquelles etapes en que el perfil és desagradable ja que comença de baixada i acabarà en pujada. Avanço xino-xano per un corriol en lleugera baixada pel bell mig del bosc. Al cap de poc de caminar el corriol segueix al costat d'un reguerot curull d'aigua. Em deixo amarar els sentits per totes les sensacions de l'indret: els arbres i la remor de l'aigua que m'acompanya. Topo amb les bolets dels nans. És un recorregut màgic en el que en qualsevol revolt del camí pot aparèixer darrera d'un arbre algun dels éssers fantàstics que de ben segur que poblen aquest bosc immens i inacabable.

Passo el Coll del Cheval Mort (un nom ben curiós!). He estat una 1 hora per fer tan sols 2 km. Vaig massa lent. Potser que desperti del meu somni i apressi el pas i així ho faig. Aquest tram el podria anomenar tranquil·lament del "Bonjour". Trobo de forma constant gent que puja en parella i en solitari, i es fa inevitable el saludo en francès.
Al Coll de Jou hi ha un cruïlla de camins i pistes important. Per culpa d'un parell de cotxes que m'oculten l'entrada del meu  corriol, i al mateix temps, la marca del camí, perdo una bona estona fins trobar per on em cal seguir.
Continuo en lleugera baixada per un corriol que manté la vall al fons. De nou recupero la meva solitud de l'inici de la jornada. Encara que el lloc no és tan encisador també té el seu encant.
Arribo al petit poble de Py i travesso el riu per un pont. Segurament aquest és el punt més baix de tota aquesta travessa i primer suaument comença la pujada. El poble em rep amb algunes pintades ben significatives. Tots els seus carrers tenen noms catalans i no francesos.

Deixo el poble i l'asfalt i m'endinso pel que sembla un antic camí ral, molt ben empedrat. El desnivell és molt fort. De fet superaré el mateix desnivell que he fet de baixada, però amb la meitat de la distància.
Agafo un ritme lent i constant que accelero una mica en els pocs trams que planegen. És una zona plena de tota mena d'insectes: papallones, saltamartins, erugues, i tot tipus d'insectes voladors i també ocellets que tan sols puc escoltar, ja que no es deixen pas veure. Deuen ser tímids!
Malgrat aquesta companyia la pujada es fa llarga i feixuga. Gaudeixo de l'esforç però ja tinc ganes de que acabi d'una vegada. Al meu darrera puc contemplar quan em giro, el Canigó i el Pic dels Set Homes.

Trescant per les muntanyes al mig del medi natural em sento lliure. Sento l'esforç en els meus muscles, però també en el meu esperit. M'allibera el cos també l'esperit.
Per fi assoleixo el Coll de Mentet que semblava que no arribaria mai. Una mica més, tan sols 1 km., ja tot en baixada i ja s'acaba l'etapa al llogarret de Mentet en una Gite d'Etape on em reben molt amablement i m'instal·len en una habitació individual.
És tot un luxe d'allotjament per ser una travessa de muntanya. Prenc un bany abans de dinar una mica amb una birra i d'escriure el diari de la jornada.
Després de la migdiada dono un tomb per aquest petit poble pirinenc sense oblidar de passar pel cementeri.

Un cedre és lo Pirene de portentosa alçada

com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada.

 

Gaudeixo d'una llarga estona de lectura a la terrassa de la casa amb vistes cap a les muntanyes properes per on demà trescaré i també amatent a un parell de llangardaixos molt hiperactius en plena cacera de mosques. Els hi costa, però finalment assoleixen el seu objectiu.

Abandono el meu observatori de naturalista per baixar a sopar. Estem tots al voltant d'una taula: una família holandesa amb els seus tres fills, les noies de Girona i els amos de la casa que són d'origen belga. Sopem puré de carbassó, pollastre al forn amb patates i all-i-oli i gelat fet a casa. Mantenim una animada conversa. La família holandesa està molt interessada en aprendre algunes paraules en català, així com en conèixer el conflicte que tenim amb l'estat espanyol.
I com sempre a dormir ben aviat que demà cal matinar.

Temps de pas:

• Coll Cheval Mort  1 hora
• Coll de Jou          1-35
• Py                       3 hores
• Coll de Mentet     5-20
• Mentet                5-45 

Refugis del torb III: Canigó

Muntanyes regalades

són les de Canigó

elles tot l'any floreixen

primavera i tardor

Tinc ganes de fer el Canigó. És un dels cims mítics de Catalunya. Per sort vivim en un país que estima les seves muntanyes. Tenim el territori farcit de cims mítics i alguns fins i tot màgics.
Tinc tot el dia, per tant no tic cap pressa. El camí està ben marcat i ben fressat. Cada dia hi pugen centenars de persones. Quantes persones deuen fer aquest cim cada any ?

La primera part és de lleugera baixada fins creuar el Rec de la Lipodera per un pont de fusta. A partir d'aquí ja tot és pujada fins assolir el cim. Travesso un bosc d'arbres enormes. La pujada és suau i de bon fer. Cal passar a l'altra banda del riu de Cadí per sobre d'uns troncs col·locats sense massa encert. Vaig en compte de no relliscar. A mesura que guanyo alçada el bosc es va esclarissant.
Un cop passo per davant del refugi Aragó gairebé de sobte s'acaben els arbres i s'entra als Plans de Cadí. La pendent continua sent suau i de bon pujar. Es nota que avui no vaig carregat amb la motxilla de tots els dies. Només porto aigua, una mica de menjar i roba d'abric. El Canigó es car de veure. Es fa pregar. Encara resta amagat.
Per fi el tinc al davant i la meva pregunta és on està la famosa xemeneia. A mesuro que m'hi apropo observo per on puja i baixa la gent que ja és a prop del cim.

M'aturo i em refresco a la Font Nostra. Ara el desnivell a superar és més evident i es fa més feixuc. El corriol cerca tot fent ziga-zagues la millor manera de superar la tartera. Camino pel mig del pedregar seguint el que marquen les fites fetes per generoses mans dels que han passat al llarg del temps per aquest indret.
No tinc gens clar de ser capaç de grimpar per la xemeneia. Em conec i sé que no m'agrada quan el terreny es posa molt vertical i darrera meu tinc una timba considerable. Aleshores pateixo i no m'hi trobo a gust, i comença el neguit pel perill. Amb aquests seriosos dubtes segueixo pujant. Encara em veig quedant-me al peu de la xemeneia sense fer cim. No seria la primera vegada.
Arribo al peu de la xemeneia. Hi coincideixo amb una bona colla. Espero que algú es posi al davant per observar com és tot plegat. Em poso al darrera i vaig fent. De moment no em sembla pas massa difícil. La pared es va posant més i més dreta i al mateix temps en la darrera part s'estreny el pas.

Per sort ja veig el final i m'animo. Una mica més i ja són a dalt del cim. No ha estat per tant, encara que ara em queda baixar que pot ser pitjor. Les marques grogues han estat una bona ajuda.
Al cim hi ha al menys una vintena de persones i en l'estona que sóc allà dalt no para de pujar més i més gent per les dues vessants. Amb el bon dia que fa les vistes són espectaculars: tot de cims i valls, uns pobles just a sota, i allà lluny la plana de l'Empordà i el Rosselló, i també el mar.

Ja som al capdamunt de la muntanya

balcó del Pirineu;

es veuen des d'ací França i Espanya

junyim-les amb la creu.

Estic una bona estona amarant-me d'aquestes vistes i de l'esperit d'aquest lloc d'on cada nit de Sant Joan surt la flama de Catalunya.
Bé, ha arribat l'hora i toca baixar. Amb molt de compte on poso els peus i les mans i sense pressa em resulta més senzill del que m'esperava.

Desfaig el camí amb tranquil·litat. Ja tinc la feina feta per avui. Faig un mos a la Font Nostra i continuo baixant més content que un gínjol per haver assolit aquest cim. Vaig baixant sense cap presa tot contemplant el paisatge fins arribar al refugi.
Un cop allà, m'espera una bona dutxa i el dinar i la resta de la tarda per escriure el diari i llegir. Avui fa bon temps i puc donar un tomb pels voltants, no com ahir que estava ennuvolat i amenaçava pluja tota la tarda. De fet semblava que estàvem al mig del no-res. No sé si serà el temps però ahir estava força buit i avui no hi cap ni una agulla.
I al final del dia el sol també cansat desapareix per l'occident pausadament entre el rogent dels núvols. Ben aviat toca sopar i a dormir després de l'aparició de la majestuosa lluna plena. Ens hem guanyat un bon descans i cal reposar forces per tornar a caminar demà.

Temps de pas:

• Refugi Aragó            2 hores
• Cim del Canigó         4 hores
• Refugi Aragó            6 hores
• Marialles                   7.30 hores  

Refugis del torb II: Hostal Pastuira - Marialles

Començo la jornada amb un bon esmorzar amb de tot i força. He estat molt bé a l'Hostal Pastuira. Avui és el dia que anomenen com la jornada reina d'aquesta travessa. A les 8 ja camino. La primera part és de pujada fins la Portella de Moresc. El camí no té pèrdua. Igual que ahir vaig una estona pel costat d'un riu que baixa salvatge per donar les seves aigües al Ter.

... dolços

remors de rius, cascades i boscúries

de rossinyols entre suaus cantúries

i música i perfums de paradís.

Puc fer tota la pujada a l'ombra que sempre s'agraeix. Poc abans de coronar la Portella em toquen els primers raigs de sol.

Deixo al darrera l'imperial Gra de Fajol i Bastiments i avanço sense pressa, però també sense pausa en direcció al Canigó que ja albiro per primer cop, encara que llunyà, a l'horitzó. Tot és pla, amb el camí ben marcat i fressat travessant un immens prat alpí. Dóna gust deixar anar la vista i contemplar aquest paisatge a voltes inacabable amb una muntanya rere l'altra i una vall rere l'altra. Al fons m'espera altívol el massís del Canigó.

És un camí fet en solitud. Molt de tant en tant trobo algú sol o amb parella que també camina en silenci. Avui les bestioles també fan acte de presència: primer són els ocellets i després alguns ramats d'isards. És evident que estic ocupant el seu territori.

Fa una estona que estic a França, i què ha canviat ? Tot segueix igual. Són ben absurdes aquestes ratlles en els mapes. Tot plegat és ben artificial.
Deixo el GR que em menaria a la Roca Colom que tinc al davant i segueixo les marques grogues i vermelles de l'ARP. En poca estona tinc al davant l'imponent Costabona, i just a sota el naixement del Riu Tec. Puc veure gent pujant en direcció al cim. La jornada que havia començat radiant comença a ennuvolar-se.
A la Portella de Rojà canvio de vessant i a la poca estona ja tinc la boira a sobre meu. Les Esquerdes de Rojà es convertixen per moments en els fantasmes de Rojà. Algunes de les seves formes em recorden els guerrers de Gaudí a la teulada de la Pedrera.

S'han acabat les vistes. Apresso el pas ja que la previsió per avui era de pluja per la tarda i em temo el pitjor. Aproximadament al cap d'una hora la boira s'esvaeix i torna a lluir el sol encara que amb timidesa. El camí també canvia. Apareixen uns pocs pins negres. Aprofito aquest petit canvi de temps i m'aturo una estona a fer un mos. De nou tinc bones vistes al meu davant. Puc contemplar un poble al fons de la vall.
Però la boira insisteix i torna a posar-se a sobre meu, i ara amb més intensitat, com un cortinatge que va i bé arrossegant-se per aquestes muntanyes. Tant en el pas del Coll de les Roques Blanques, com a la Collada Verda es fa persistent i amb una minva important de la visibilitat. En alguns moments em genera dubtes sobre el camí a prendre. Són moments desagradables. Cal anar en compte de no equivocar-se. Tinc sort que el camí a seguir està ben fressat i marcat.

Des del palau alabastrí davallen

del Pla Guillem a les Collades Verdes,

i de Rojà les àrides esquerdes

que el granat enriqueix, fugen volant

Tinc la impressió que el Pla Guillem ha de ser un lloc magnífic, però no en puc pas gaudir. Haig d'estar atent a les fites. Fins i tot, en un moment m'aturo al costat d'una fita per esperar a veure on està la següent i assegurar quina direcció prendre. Acabo utilitzant la brúixola per saber si segueixo la direcció correcte i guanyar en seguretat.

Un cop el corriol comença a perdre alçada, la boira deixa de molestar. Ara ja tot és baixada fins el refugi. Com gairebé sempre aquest darrer tram sembla que no s'acaba mai i es fa pesat. Cauen algunes gotes, però no passa d'aquí.
Un cop al refugi, la rutina de sempre: organitzar-se, menjar, birra, xerrar amb alguns dels companys, escriure el diari, llegir ....

Refugi de Marialles

Escoltant les converses del refugi sembla l'ONU: francès, català, anglès, alemany, ... Cadascú cerca la manera que li és més còmode per comunicar-se. Hi ha taules on es pot escoltar a l'hora més d'un idioma; es canvia segons més convé. El dia és gris i ennuvolat, però no fa fred i tampoc plou. Cap el tard es comencen a aixecar els núvols.
Sopem aviat i després de petar la xerrada una estona més, anem a dormir, que demà toca continuar. La nit arriba, temps pel descans del cos fatigat. Cal recuperar energies per l'esforç de l'endemà i deixar-se anar al son i als somnis que demà serà un nou jorn.

Temps de pas:

• Portella Moresc: 55 minuts
• Portella Rojà: 3 hores
• Coll Roques Blanques: 5 hores
• Collada de la Roqueta: 7 hores
• Refugi de Marialles: 7-35 hores