Aquest cop a Gironella

Avui de nou una cursa d’orientació. Era de copa i a Gironella en una zona nova per a mi. Havia fet una cursa d’orientació a Gironella el passat estiu però va ser nocturna i urbana. Avui era totalment diferent: 5000 metres i 16 fites.

Surto amb ganes esperonat pels resultats del cap de setmana passat i les tres primeres en van molt bé. La 4 ja se’m complica una mica més. Acabo dins d’una zona on és impossible seguir avançant degut a la gran quantitat d’esbarzers. Surto i cerco per una altre cantó i allà estava. Provo un camí per la 5, però no és possible. Torno enrere i rectifico i la trobo fàcil. La 6 també em resulta fàcil.
La 7 també ho sembla, però un cop estic a prop no em fixo suficientment en les detalls del mapa i acabo cercant en un lloc on no està. No són l’únic, però després a casa ho lamento. En realitat era ben senzill, però ja se sap en cursa i amb presses, algun característica del terreny et passa desapercebuda i els minuts cauen ràpidament.

Per arribar a la 8 cal córrer de valent per una bona pista. Porto 51 minuts a la meitat de la cursa. La 9 està a prop i també està al sac. Fins aquí vaig primer. Penso que per anar a la 10 també es pot anar per camí, però provo d’anar a rumb. Al cap de poc no sé amb exactitud on soc, tracto de baixar per un lloc on m’és impossible i decideixo fer el primer que havia pensat: anar pel camí, primer i la carretera després. Allà està.

La 11 i la 12 estan dins d’una urbanització i a córrer s’ha dit. Camí de la 13 tinc alguna indecisió que segur que em fa perdre una mica de temps. La 14 i la 15 estan entre camps de conreu. La 16 ja està allà mateix i ara un fort sprint fins al final (avui hi havia un premi especial, un pernil, pel millor sprint de totes les categories). Jo he fet 1-44, i el guanyador ha fet 49. Com corren!

Al final de la cursa he estat segon amb 1-28-11 i només a 2-12 del primer. Està molt clar que tinc que ser més fi a l’hora d’interpretar el mapa i identificar els diferents elements d’aquest en el terreny.

El segon dia dels Pirineus, subcampió de Catalunya

Dissabte a la tarda va estar plovisquejant, però per la nit no va parar de ploure. Per sort el diumenge no tan sols no plovia, sinó que feia un bon sol que es va aguantar fins el migdia. Era el dia del campionat de llarga distància: 3000 metres i 14 fites.

Des del pàrquing i centre d’informació de la cursa fins al lloc de sortida hi havia una bona caminada, la major part en pujada. Des de la sortida vèiem l’arribada.

Tot xerrant amb uns companys de les dificultats del terreny d’avui em despistoi se’m passa l’hora. Surto dos o tres minuts en retard.

És un terreny amb molt poques referències i cal estar molt atent per trobar les fites. Les primeres 4 fites em van força bé, però un cop estic a prop d’elles no són fàcils de localitzar, i això suposo perdre temps. Arribo a prop de la 5, hi ha molta gent buscant la mateixa. No hi és. Decideixo cercar un punt de referència clar (un camí) i tornar a començar. Ara si que la trobo. Per arribar a la 6 dono volta pels camins, cansat d’anar tota l’estona camp a través. Mirat després a casa estic segur d’haver perdut temps. Passo la 7 (mig camí amb gairebé 50 minuts).

Camí de la 8 m’avituallo. I a prop de la 8, tot pujant ple dret, coincideixo amb dos nois de la categoria H18 que fan el mateix circuït que fem els H45. Malgrat que no fem els mateixos recorreguts també coincidim en la 9 i 10. A partir de la 10 ja som de nou a la zona de tàlvegs del dissabte i cal estar molt atent per no equivocar-se.

Llegint bé el mapa arribo a la 11. Veig clar com arribar a la 12, però quan soc a prop decideixo baixar al fons d’un tàlveg massa aviat. La fita no està allà. M’he precipitat i perdo molt de temps buscant la seva ubicació correcte, passant d’un tàlveg a un altre com bonament puc. Un cop la tinc veig clarament que m’he precipitat en la meva elecció. Aquí acabo de perdre la cursa.

I ara a córrer fins el final: 1-36-52 i segona posició. No està malament. Llàstima de la fita 12. He tingut el campionat a la mà.

El primer dia dels Pirineus, Campió de Catalunya

Seran els dos dies dels Pirineus amb dues curses en els terrenys de Bellestar, anunciats com els inferns. S’anunciava com un terreny difícil amb molts tàlvegsi on el factor tècnic seria molt important. Les fotos dels profunds tallats que hi havia a la web del club organitzador feien feredat.

 

Per acabar-ho d’adobar el pronòstic del temps anunciava pluja per tot el cap de setmana. I així va començar. Tot el viatge del divendres cap a La Seu d’Urgell va ser sota la pluja. Va continuar plovent al llarg de la nit i al matí mentre esmorzava encara queien gotes. Al arribar a la zona de cursa el cel seguia gris i amenaçador, però ja no plovia. Als inferns se suposa que ha de fer calor, però més aviat feia fred. Tot estava ple d’aigua i fang. Una mica d’escalfament i ja estic a punt per la primera cursa la de mitja distància: 2.200 metres i 16 fites.

Al moment de sortir m’avisen que vagi en compte que el terreny està molt relliscós.

 

Surto prudent i com moltes vegades em costa entrar en cursa i dubto en la cerca de la primera fita anant, endavant i enrere. Veig un parell de fites que no són meves, però finalment la trobo i em situo. La segona i la tercera estan a prop i aviat estan al sac.

En direcció a la 4 passo per un camí estret dalt d’un tàlveg on cal vigilar. Una bona baixada anant en compte amb les relliscades i ja és meva. Toca tornar a pujar al camí. Em tinc que agafar als arbres. Un cop al camí, una mica més endavant veig a l’altra banda una fita. Estic segur que no és la meva, però baixo a comprovar-ho. No ho era. La que busco està més al fons del tàlveg, i precisament no en aquest. Estic a la part de baix. Entro dins d’un aquests tàlvegs, però tampoc ho és, surto i entro en el següent ja tinc la que fa 5. Em situo en el mapa.
Estic davant d’un camp. Tinc que travessar a l’altra banda d’un rierol. Trobo lloc per passar i veig una roca que identifico al mapa. Només em tinc que enfilar una mica trobar la 6.

Ara en venen unes quantes en aquesta zona totes al costat de roques. Es tracta de mesurar bé les distàncies i no equivocar-se en la direcció. Passo la 8, mitja cursa, en 30 minuts. La 9 és la darrera que està en una roca.

Amb la 10 torno de nou al terreny dels tàlvegs. Una conducció d’aigua, potser una captació temporal, i un camp de conreu que tinc que vorejar són una bona pista per arribar a la 11. D’aquí fins al final de la cursa em resulten fàcils i aviat (10 minuts) he acabat per un temps de 50-46, amb els que sóc per primera vegada a la meva vida Campió de Catalunya.

Malgrat haver guanyat sempre hi ha quelcom a aprendre en una cursa d’orientació. Em fixaré en tres punts:

• millorar la meva entrada en cursa i trobar la primera fita. Tinc que aconseguir situar-me més ràpidament en el mapa.
• l’opció presa des de la 4 a la 5 no ha estat la millor. No calia pujar al camí, per tornar a baixar per l’altra banda. Podia haver rodejat el tàlveg per sota sense tenir que pujar i baixar. Tinc que mirar millor el mapa
• quan ja arribava a la 11 em vaig deixar portar pel que feien dos orientadors que venien per l’altra banda. Si hagués seguit el que jo pensava hauria arribat abans a la fita. Tinc que estar més concentrat en el faig jo i no mirar el que fan els altres.

Tornada a l’asfalt

Aquest matí he tornat a córrer una cursa d’asfalt, ha estat el 10.000 del Circuït de Catalunya, un lloc especial per una cursa especial, per una bona causa, recaptar diners per l’Esclerosi Múltiple.

La meva darrera cursa d’asfalt va ser la pujada al castell de Castelldefels el passat desembre i pel darrer 10.000 haig de remuntar-me al gener del 2006 a la cursa de Sant Antoni quan estava preparant la meva darrera marató.

Ara estic molt centrat en les curses d’orientació i darrerament sóc molt irregular en els entrenaments. Entre setmana entreno poc i el cap de setmana sempre que puc ho faig per muntanya. Ja no recordo quan va ser que vaig fer la darrera sèrie.

Per tot això era un incògnita el ritme que podria portar. Tenia al cap sortir tranquil·lament a veure-les venir i com a molt tractar de córrer tots els kms. per sota de 5.

No havia estat mai al Circuït de Catalunya i he gaudit plenament d’agafar el pitral dins d’uns boxes i passejar pel pit-lane per arribar fins a la línia de sortida. Una mica d’escalfament i tot a punt per les dues voltes i escaig.
Surto del darrera i en la baixada fins a la línia d’arribada al circuït vaig agafant posicions. Primer km. en 4-31, molt ràpid malgrat que no tinc la sensació d’anar tan despresa. Em mantinc per sota de 5 fins el 4 en el que trobo la pujada més forta del circuït. Passo el km. 5 amb 24-15 i posició 889.
Miraré d’augmentar el ritme al llarg de la segona volta i així és fins passat el km. 8, on de nou en la mateixa pujada de la primera volta em quedo clavat i ja no aconsegueixo millorar aquestes sensacions.

 

Finalment he baixat dels 50 minuts, 49-37, i posició final 774 de 1407 arribats.

M’ha agradat tornar a l’asfalt i córrer pel circuït on acostumem a fer-ho cotxes i motos. És un lloc diferent.

Suposo que amb una mica més d’entrenament encara podria tornar a fer els 10.000 per sota de 45. No defujo de intentar-ho properament.

El dolmen de Pedra Gentil

Sempre havia sentit curiositat. N’havia sentit a parlar moltes vegades, ja de jove. Havia  passat a prop, però mai havia arribat a veure’l. De fet sempre els dòlmens han despertat la meva curiositat, i en realitat n’he vist molt pocs. Algunes vegades els meus intents s’han vist frustrats per diversos motius.

Però aquesta vegada ha estat possible. A la carretera que va de Sant Celoni a Arenys  trobem una pista forestal a mà dreta amb l’indicador de Parc Natural del Montnegre i Corredor que es pot seguir en cotxe fins al peu del dolmen. Després només cal enfilar-se cinc minuts fins a dalt del turó presidit per aquest dolmen força impressionant.

És un lloc peculiar amb el Montseny al fons. Em produeix unes sensacions especials. S’ha de reconèixer que el lloc escollit on plantar aquest monument segurament no ho va ser a l’atzar. Malgrat haver llegit algunes explicacions sobre aquestes construccions quan les veig sempre se’m plantegen interrogants. ¿Per quines raons uns homes amb necessitats molt bàsiques per sobreviure realitzaven aquest esforç que suposava moure i alçar aquestes pedres tan pesants ?

II cursa d’orientació de Togores

Després d’anar atrafegat les dues darreres setmanes, el dissabte sona el despertador a les 6.30, és el dia de la cursa de Togores. Acabem de carregar tot el que necessitem i anem cap el punt de sortida. Mentre marxem tres a posar les fites, altres tres es queden a preparar tota la infraestructura de la sortida, arribada, avituallament, informació i recepció.

Tenim un centenar d’inscripcions. El fet de ser dissabte es nota. Poc després de les 9 comencen a arribar els primers participants, i també algun inscrit de darrer moment. Cal canviar alguna hora de sortida. Poc abans de les 10 surt el primer.

 

Passades les 11 no paren d’arribar. Vinga fer restes. Després de la mala experiència de l’edició anterior amb l’ordinador que al darrer moment no va funcionar, aquest any hem decidit fer-ho tot a mà. Anem penjant les targes amb els resultats. Ja ha arribat gairebé tothom i lliurem els premis als primers i comencen a recollir.

Surto a recollir les fites quan arriben els darrers. Tot s’acaba al voltant de les tres, però encara queda penjar les classificacions, descarregar el cotxe al club, ordenar-ho tot. No és gens fàcil això d’organitzar una cursa. Hi ha molta feina.

Podi

Des que vaig decidir passar-me a la categoria H45, la que em correspon per edat, que cercava, fer primer en una cursa de copa catalana, i com diu el refrany a la tercera ha estat la vençuda.

He sortit tard, passades les 11 del matí, des del pati d’una escola. Quan he sortit ja havia arribat un company de club. Començo a córrer pels carrers del poble.

Un cop abandonada la zona urbana trobo la primera fita entre uns arbrers fruiters al peu d’un talús. Enfilo cap a la segona que està dins d’un barranc. Camí cap a la tercera cal córrer de nou pels carrers, en aquests cas d’un polígon, i després agafar una pista forestal amb fort desnivell positiu. La deixo per trobar la tercera fita en mig de la vegetació. I torno a la pista per anar per  la 4. Arribo a un camí. M’he passat. Tinc que tornar enrere. Aquí està. Arribem junts amb el Carles, un company de club que corre a la mateixa categoria i que havia sortit 20 minuts abans. A més va acompanyat d’un altre H45 que també havia sortit abans. Enfilem ràpidament cap a la 5. Camí de la 6 deixo als meus companys, però em costa de trobar i ens tornem a retrobar. Ara amb tranquil·litat i a casa veig que al mapa hi ha assenyalat una arbre caigut que vaig veure en el terreny, però no en el mapa en el seu moment.
A partir d’aquí farem junts el camí fins a la 10.

Allà surto corrent, però de nou pel camí equivocat. En una zona amb una atapeïda xarxa de camins ens tornem a separar. Ja tinc la 11, la 12 i la 13 que estan força juntes i no ofereixen dificultats remarcables. Ara ja torno a entrar en l’entramat urbà fins acabar el circuït en 59 minuts justos. He fet menys d’una hora per 3700 metres i 16 fites.

Treuen la classificació i he fet primer. Cal esperar una bona estona pel lliurament de premis, però paga la pena per estar per primera vegada en el graó més alt.

Ara a mantenir la forma fins el campionat de Catalunya a La Seu d’Urgell, la propera cursa important.

Fita a la platja

Després de gairebé un mes el passat diumenge tornava a les curses d’orientació, una nova cursa del circuït Oros, per seguir aprenent, aquest cop amb mapa nou a prop de Calella. El lloc i el terreny era agradable.

De seguida aconsegueixo orientar el mapa i entro en cursa. Tot són pujades i baixades constants amb fort desnivell. En la major part de les fites la utilització de la brúixola és important. En tot moment domino el mapa i el terreny i em sento còmode cercant el millor camí per assolir les fites.

Cal travessar més d’una vegada tant l’autopista, com la nacional per passos soterranis marcats en el mapa.

En un parell o tres de fites, perdo el trajecte més directe, però immediatament en soc conscient i rectifico amb rapidesa.

El control més divertit és un en plena platja, el 21 a dos d’acabar. Després d’estar corrent tot el matí pel bosc arribo a la platja ben cansat de tantes pujades i malgrat que procuro córrer per la sorra es fa realment difícil i ho faig caminant fins arribar a les roques on està a la fita. Fa bo i hi ha gent banyant-se i prenent el sol. Ens miren estranyats quan passem per allà. No entenen massa què fem corrent amb un paper i una brúixola a la mà. I nosaltres també els mirem a ells.

Després d’aquesta fita toca pujar una bona pila d’escales. No puc més. Em recorda la cursa de l’Alba. Dues fites més i he acabat. Han esta 1-51-24 per 4.200 metres, 23 fites i 275 metres de desnivell declarats, i una cursa més al sac. Tot a punt per la propera cursa de copa d’aquest proper diumenge.

Torre Baró

Torre Baró és una estació de tren a l’entrada de Barcelona i també un barri de la ciutat. Des de petit, en els anys 60 quan anava a Barcelona amb els meus pares en el 600 sempre em cridava l’atenció aquella construcció allà dalt a la muntanya que hi havia a l’entrada de Barcelona. Un castell? unes runes? Què era? De més gran em seguia cridant l’atenció tant quan anava en tren o quan anava en cotxe a Barcelona.

De sempre havia pensat que volia apropar-me a aquella construcció.
Han tingut que passar els anys, però finalment ha arribat el dia.

Algú m’havia explicat que aquella gran mansió l’havia fet construir un Baró, d’aquí el nom de “la Torre del Baró” per la seva filla malalta de tuberculosi i a qui havien aconsellat un canvi d’aires. Però la filla no va poder gaudir de la mansió ja que va morir abans. Aleshores es van aturar les obres i les restes segueixen allà a dalt del turó donant la benvinguda a tothom qui entra a Barcelona per aquell indret. Però aquesta història com molt d’altres no és certa. “El castell” és en realitat un hotel iniciat en la primera dècada del segle XX i mai acabat.

En les onades d’immigració dels 50 i 60 esdevingué un barri d’autoconstrucció. Tot pujant des de l’estació de RENFE en direcció a la torre es pot observar que malgrat les reformes urbanístiques d’alguns carrers la major part dels habitatges són d’aquella època, encara que també n’hi ha de recent construcció.
L’urbanisme tal com correspon als barris nascuts d’aquesta manera és una mica caòtic i alguns carrers tenen rampes d’un desnivell propi de les rampes més dures del Tour. Hi ha poques botigues per no dir cap. No sembla fàcil la vida en aquest barri.

Des de dalt a part del castell hi ha una bona perspectiva de Barcelona: des de la desembocadura del Besòs fins a  Montjuic, els edificis alts que configuren el sky line de la ciutat i les grans vies de comunicació plenes del soroll de vehicles amunt i avall i les cases enfilant-se pels petits turons (Turó de la Rovira, el Carmel, ... ) de la ciutat amb una mica de verd al seu cim.

Simplement un matí diferent amb la visita a un lloc gens especial però al que feia molts anys que volia pujar.

Sant Benet de Bages

Era dilluns i estava a Manresa. Vaig decidir acostar-me al Monestir de Sant Benet del Bages. Feia molt de temps que el volia visitar i fa poc vaig escoltar que havien fet una important obra de restauració i l’havien obert al públic.

Hi ha un gran aparcament per cotxes i tots els seus voltants han estat adequats per rebre a molts visitants. Aviat vaig veure que la visita seria de pagament. M’arribo fins a la porta d’entrada i m’informen que al serdilluns estar tancat, però que les visites són comentades i en grup. Dono un petit tomb. Han fet un gran treball de restauració i han afegit alguns edificis moderns massa luxosos pel meu gust: hotel, restaurant, botiga, ....

Llegeixo alguns cartells que expliquen una mica la història del Monestir. M’apropo a informació i com a molts llocs darrerament el preu de l’entrada em resulta excessiu. Després diuen que cal posar la cultura a l’abast de tothom. No entenc els preus d’entrada a molts d’aquests llocs. I tampoc la moda de només poder fer visites guiades.

Personalment m’agrada visitar-ho al meu aire, llegint els plafons informatius o la guia, però no seguint a algú amb les seves explicacions i el seu timing. M’està bé pagar, però em sembla un abús els preus prohibitius que cal pagar per poder accedir a aquestes visites. Reconec que la seva conservació i restauració no són barates, però tampoc calen que aquestes siguin de luxe.
Els poders públics o les fundacions de les caixes són les que han de subvencionar aquests llocs i la seva conservació, no els visitants amb les seves entrades. Ara entenc la moda de rebaixar els impostos i no oferir cap servei al ciutadà que ha de pagar per tot.

Em nego a pagar-ho. No em vindrà de visitar un monestir i un claustre romànic més o menys. M’agrada molt veure les seves pedres despullades i respirar la seva tranquil·litat, però no a aquest preu abusiu i menys en una visita de grup rodejat de gent.