GRP Andorra II, més que un paradís fiscal

Ben d'hora ja torno a estar en marxa. La primera part de la jornada és força tècnica i avanço amb lentitud. És un constant pujar i baixar. Des de les parts més altes s'albira la vall a la que em dirigeixo. 

A l'arribar a un bosquet de pi negre es baixa per la via directa, en un terreny molt mullat i a estones ple d'aigua que fa que tingui que anar amb molt de compte. M'entrarà aigua a dins les sabatilles i acabo amb els peus ben xops. Això ho pagaré més endavant.

Acabada la baixada travesso el Riu del Manegó per una palanca i em preparo per afrontar la jornada sota el sol. Fins aquí encara havia caminat a l'ombra.

Ben aviat estic pujant en direcció al Refugi lliure de la Cabana Sorda.

És una pujada agradable que permet contemplar amb calma tot el que m'envolta, les muntanyes, les flors, els prats alpins. Encara ara no sé per quina raó vaig perdent temps sobre la previsió temporal que figura a la guia del GRP. Ahir no va ser així, però avui serà una constant en tots els trams d'aquesta llarga jornada.
El refugi de la Cabana Sorda està situat en un lloc idíl·lic, al costat de l'estany del mateix nom. Aprofito per aturar-me un moment i gaudir del silenci i la immensitat.

"Roques amunt, al cim de l'espadat, el solitari parla amb el profund" (Joan Vinyoli)

Tot seguit m'enfilo per una forta pendent que permet guanyar alçada ràpidament i contemplar el refugi i l'estany gairebé a vista d'ocell.

Sense deixar la pujada aquesta es suavitza. A sota queden ara les basses de les Salamandres. Aviat toca pujar fort una altra vegada. Ara per superar un coll i travessar així cap a la propera vall. Començo a entendre el per què del nom de "les valls d'Andorra". Només estic al segon dia i ja he perdut el compte de les valls que he visitat.
De nou baixada fins al Refugi de Coms de Jan a la Vall de Ransol. Passo a tocar del refugi i ben aviat ja estic un altre cop enfilant-me, ara en direcció al Coll dels Meners. Aquesta és la darrera pujada d'avui en que no he parat d'anar amunt i avall. Tan sols resten 500 de desnivell. Al fons ja puc contemplar el meu objectiu parcial.

"Al fons de tot es dreça una muntanya prometedora" (Joan Vinyoli)

M'aturo a fer un mos per agafar forces abans de seguir. Després d'una pujada forta per passar sota de l'Estany Mort em trobo amb un tram força planer i, fins i tot, amb una baixada que no m'esperava. Observo tant en el mapa com en el terreny que hi ha un camí més planer i que sembla més curt. Tant seguir les marques, m'he oblidat de mirar el mapa i no he vist que aquesta opció era millor.
Mentre camino puc contemplar alguns estanys, però ja fa estona que només tinc ganes d'arribar a dalt del coll i enfilar la baixada. Per moments el cel es tapa i amenaça pluja, però finalment es tornen a trencar el núvols. El darrer tram és costerut i es fa feixuc, fins i tot, una mica agonístic. Per fi travesso el coll de Meners.

Entro en el Parc Natural de Sorteny, una zona protegida. Ara ja tot baixada, m'animo i vaig força ràpid. Fa estona que tinc molèsties als peus, conseqüència directa de la remullada de l'inici de la jornada. M'aturo i faig un repàs dels desperfectes abans de continuar.
Tinc ganes d'acabar, però sóc conscient de que encara em resta una molt bona estona de camí. Sort que el el paisatge que em rodeja fa el cansament més lleuger.

Després de la forta baixada del Pas de la Serrera, travesso el riu de la Cebollera i ja no abandono la seva riba fins al Refugi de Sorteny on m'aturo una estona. Mentre menjo un entrepà converso animadament amb la guarda. Es un refugi completament nou, inaugurat aquest desembre i amb unes magnífiques instal·lacions. Potser un bon campament base per futures caminades.

Segueixo la baixada primer per una pista i després per un caminoi al costat del riu de Sorteny i amb menys d'una hora arribo al Serrat.
Ha estat una jornada llarga i tinc ganes de descansar, però no serà tan fàcil. A l'hotel Niunit em diuen que no hi ha lloc. No m'ho acabo de creure. Haig de tornar enrere. Sabia que l'hotel Brigué era car. Provo en el Pradet que ocupa el mateix edifici que l'antic Tristania que és l'hotel del que parlen les guies com a final d'aquesta jornada. Allà trobo lloc, però no sense esperar una bona estona.
Per fi estic a la habitació i em puc donar un merescut bany abans de baixar a sopar i anar a dormir ben aviat que demà m'espera també una llarga etapa.

GRP Andorra I, més que un paradís fiscal

Ja fa uns quants estius que dedico uns dies del mes d'agost per anar caminar per les muntanyes: 

• 2010 Carros de Foc
• 2011 Cavalls del Vent
• 2012 La Porta del Cel
• 2013 Refugis del Torb

M'agrada passar uns dies rodejat de natura sense res més a fer que trescar per camins i corriols, aturar-me a contemplar el paisatge i els animalons, i arribar al refugi i fer petar la xerrada amb gent que té les mateixes aficions.

S'acostava l'estiu i no tenia res decidit, però en el viatge a Bellestar per participar en la cursa d'orientació un company de club, el Bernat, em va parlar del GRP Andorra, i uns dies més tard em va deixar un llibre sobre el mateix. La decisió estava presa.

La primera referència que tenia d'aquest GRP era un Vèrtex especial dedicat a Andorra el 2002. Però ha canviat molt des d'aleshores. Ara ja és una ruta circular i hi ha la possibilitat d'un allotjament més civilitzat al final d'algunes etapes.
El període de documentació prèvia és important i per això Internet és un tresor, sobre tot, els blogs dels excursionistes que han fet la ruta. Em va resultar especialment útil la lectura del blog  Mountain Retos. No m'agradava la part del GRP en que calia dormir en refugis lliures dos dies seguits. Finalment faria 4 jornades: 3 etapes del GRP i una darrera jornada per pujar al Comapedrosa i donar per acabada l'aventura d'aquest estiu tot baixant fins a Arinsal.

Seguint el mateix esquema que van emprar els del blog citat, començo a les Bordes d'Envalira amb la etapa més curta del GRP. 

A la sortida em topo amb un entrebanc del tot inesperat. Un enorme ramat de vaques està creuant la carretera i pugen pel mateix camí que haig d'agafar. Amb aquesta moguda estan molt esverades i opto per ser prudent i esperar que es calmin, abans de sortejar-les arran del Riu Massat evitant en tot el possible passar per entremig del bestiar.

Aquest és el corriol per on havia de passar!

Un cop les deixo enrere, ja recupero el corriol que amb forta pujada em fa guanyar alçada amb rapidesa abans d'entrar en un bosquet de pins negres molt agradable.

Les vaques i la vall ja queden ben lluny

Entrant al bosquet

Camino al costat del riu. El xiuxiueig de la seva aigua que s'escola avall m'acompanya en aquesta pujada. S'acaba el bosc i el corriol s'allunya del riu pujant pel mig d'un prat alpí immens. Malgrat que en alguns moments resulta una mica perdedor, no és un problema perquè està molt clar que cal pujar fins a dalt de la carena. Amb una 1 hora 40 he superat un desnivell de més de 500 metres.

Pujada finalitzada

Ara toca planejar per la carena, tot recuperant l'alè, després d'aquest esforç inicial. Puc contemplar muntanyes per totes les bandes mentre passo el Pas Dret i arribo al Pas de les Vaques. Des d'aquí ja puc veure el primer dels llacs dels que podré gaudir al llarg d'aquest dies, l'Estany del Siscaró.

Estany del Siscaró

Baixo fins a l'estany on hi ha petits grups de persones, i a la seva vora m'aturo un moment per recuperar forces. Tinc dubtes de quin camí seguir: les marques indiquen una direcció i en canvi segons el mapa de l'Alpina el GRP baixa pel costat del desaigüe del propi llac. Com que des de dalt de l'estany puc veure la Pleta del Siscaró on hi ha el refugi lliure del mateix lloc, segueixo el que indica el mapa. El camí està poc fresat, però de tant en tant trobo antigues marques del GRP mig esborrades. Ja a prop de la Pleta torno a trobar les marques noves de GR. Se'm fa molt evident que s'ha canviat aquesta part del recorregut, per una variant que de ben segur que no deu baixar tant pel dret com l'opció que he agafat.
Vorejo la pleta per la dreta, deixant a l'esquerra el refugi lliure. Passada una palanca tal com indica la guia cal seguir endavant per un corriol que s'enfila de valent per una zona herbada i que en alguns moments és poc evident.

En tot aquest tram convé estar atent a les marques que em menaran en la bona direcció. Un cop feta la pujada, el GRP flanqueja la muntanya per no perdre alçada. És una part amb molta roca i que en sec no presenta problema, però que amb el terra humit i relliscós caldrà anar amb molt de compte, ja que tenim un bon precipici als nostres peus. Alguns passamans ben instal·lats són de bona utilitat per sortejar els possibles perills i donar més seguretat.
El que podríem qualificar de drecera, ja que ens estalvia pujar per tornar a baixar, acaba enllaçant amb el camí que des del Pont de la Baladesa mena al refugi de Juclar (2310 metres). El que resta per avui ho podem qualificar d'un petit passeig fins el refugi, passant primer per un mirador de la Vall d'Incles, amb un petit monument que suposo que homenatja a 5 excursionistes accidentats en aquest indret.

El refugi està al costat del primer estany de Juclar que ofereix un aspecte una mica desolador, mig buit com està per haver iniciat un procés d'obres en la part de la pressa que no s'havia tocat des del 1936 any de la seva construcció.

En el refugi, malgrat que hi arriba gent que s'hi apropa en una excursió d'un dia, és un lloc força solitari. Un cop instal·lat dono un tomb fins el segon estany i puc gaudir d'una tarda contemplativa al costat d'una petita bassa on puc remullar-me els peus, mentre escric i llegeixo una estona tot esperant el sopar.

I com sempre sopar ben d'hora per anar a descansar aviat i esperar l'endemà.   

L’entrenament de l’atleta popular

Els entrenaments de l’atleta popular a vegades s’apropen massa als de l’atleta professional i s’acaba de perdre l’objectiu bàsic del córrer: córrer per córrer simplement per gaudir o com escriu un amic en el seu blog: run for fun

Correcaminos

LASTRA, T.: "La columna de andrópilis"

Arthax. Madrid, 1991.

Entre todas las manifestaciones del correr, ninguna será más placentera y gratificante que el entrenamiento compartido con amigos corredores, en plena naturaleza. Entrenamientos exentos de competitividad, relajados y a ritmos soportables, acompañados sólo por el rumor de las pisadas y las conversaciones.

Valoremos esto y sigamos jugando así, porque sin darnos cuenta hemos ido cayendo en manos del peor enemigo que podíamos imaginar: comenzamos a correr crispados; intoxicados por la competencia o en servidumbre de metas o marcas irrealizables, esclavos de planes de entrenamiento cercanos a los trabajos forzados. Los entrenamientos alegres y armoniosos, agradablemente agotadores, comienzan a tornarse en un palenque de cruentas refriegas, en una exposición personal de marcas y jerarquías, con el único fin de proclamarles a nuestros compañeros que estamos en en escalafón superior; e inmersos en esa guerra fría y solapada, el encanto del juego compartido se va transformando irremediablemente en estúpidos enconos, que se alejan cada vez más de los verdaderos motivos que nos acercaron al juego del correr.

Retornemos a este juego, porque es conmovedora, cuando no ridícula, la actitud de muchos corredores de los que se ha dado en llamar recreacionales o populares, que está más próxima del profesional del atletismo, que de sus propias y reales condiciones.

No seamos ingenuos: no vamos a ser olímpicos, ni profesionales. Creo que el mercado se ha inundado de planes que restan espontaneidad y libertad al corredor y que, sobrellevados con los deberes profesionales, familiares y demás avatares diarios, sólo nos llevarán a tensiones, agotamientos y cansancios.

No es que no sea partidario de las competiciones, sino que las mismas deben ser para nosotros una meta secundaria, siempre en función de la principal que es el mantenimiento de la forma, que debe ser el primer mandamiento del corredor. Acabar una carrera habiendo conseguido una buena marca o clasificación es bueno para nuestra vanidad, pero si tenemos que pagar por ello con dolores, bajas formas o postraciones cercanas a la enfermedad, el triunfo deja de tener cualquier valor.

Corrent com un F-1

Uns dies a la Vall d'Aran

Al llarg de la meva infantesa la Vall d'Aran sempre va ser una mena de territori mític. Recordo converses a casa amb anècdotes del meu pare que als anys 40 hi va passar 2 o 3 anys fent el servei militar (per cert, el lloc que aleshores havia ocupat la caserna militar, actualment és una esplanada utilitzada com a pàrquing)  i els noms d'algunes de les seves muntanyes.

He visitat la Vall algunes vegades, primer amb els meus pares quan era petit i després ja de gran, però no en sóc pas un gran coneixedor. Aquests dies hi he tornat gairebé una setmana per descansar, desconnectar, canviar les rutines i donar un tomb per alguns dels seus indrets.

Comparat amb altres comarques de Catalunya, m'ha sorprès veure poques senyeres i estelades, així com molta retolació en castellà. És clar que és un territori diferent, aïllat geogràficament i segurament més proper a França.

Hi havia obres per totes les carreteres de la Vall. Dóna la impressió que aprofiten l'estiu per arreglar-les pensant en l'hivern, o potser el motiu era un altre: feia tot just un any del desbordament del riu Garona o ho feien pel Tour que pocs dies després havia de passar per algun d'aquests llocs ? Totes les obres les feia una mateixa empresa amb molts treballadors emigrants que conserven un costum molt arrelat: un o dos treballant i la resta (tres o quatre) mirant com treballen. Amb tots els casos de corrupció que ens rodegen que ho faci una sola empresa fa que pensar.

Era a finals de la primera quinzena de juliol i es veia ben poc turisme. Sorprèn veure tot Baquèira-Beret tancat a clau i forrellat; i mai millor dit, ja que molts dels accessos estan tancats i barrats amb barreres que no deixaven passar sense autorització. Són aquella mena d'urbanitzacions modernes de les que parla Bauman al seus llibres protegides per tots els costats? Malaguanyades cases i apartaments buits que només són utilitzats per un breu període de temps.
Ja m'agrada no trobar massa gent ja que permet gaudir millor del paisatge i el decorat que envolta la vall que és simplement espectacular. Miris on miris tot és aigua, verd, roques i neu als cims. Voltar per les pistes forestals i aturar-se en qualsevol indret és tot un plaer: la vall de l'Artiga de Lin i els increïbles i durant molt de temps misteriosos Uelhs de Joèn, la vall de Toran on diuen que l'ós està fent de les seves, Montgarri una de les vistes més típiques de la vall, el coll de Baretja i la vista del proper massís de la Maladeta que sembla que el tenim a tocar: "Magnifique" va exclamar una parella francesa que vam trobar.

Uelhs de Joèn

Genciana

Vall de Toran: arbres i més arbres

Montgarri al fons

Montgarri, imatge de postal

"Magnifique"

També resulta una curiositat passejar per algun dels seus pobles i llegir després el que Josep Mª. Espinàs va escriure el 1956 en el primer llibre de la sèrie A peu, en aquest cas a peu pel Pallars i la Vall d'Aran. Com ha canviat! Però encara hi ha fets que es poden repetir malgrat tots els canvis com aquesta anècdota que explica que li va passar a l'arribada a Aubert: "Dos gossos surten a rebre'm. No són gossos estúpidament cridaners, sinó intel·ligentment curiosos. Miren i ensumen el caminant, li donen voltes i al capdavall s'allunyen carrer enllà sense lladrar" Subscrit aquesta diferenciació entre gossos estúpidament cridaners i intel·ligentment curiosos.

Els darrers pobles de Catalunya s'alcen per sobre de la vall com dos sentinelles que vigilen a qui entra i surt Bausen a l'esquerra amb la bonica història de la tomba de la Teresa prop del poble a sota del Coret i Canejan a la dreta.

La tomba de la Teresa a Bausen

Canejan

Han estat uns dies ben aprofitats, però amb regust a poc. De ben segur que caldrà tornar a la Vall

Cursa Poblats Ibèrics: tornada a les curses de muntanya

Una cursa de muntanya a prop de casa i d'una distància que m'agrada es de bon aprofitar. Es tracta de la Cursa dels Poblats Ibèrics en la seva VIII edició. M'he mirat el perfil i són gairebé 16 kms. amb més de 700 metres positius. Faig el meus càlculs i crec que fer 1-50 seria un bon temps. Vinc d'una setmana de descans que em pot anar bé, encara que no puc pas dir que darrerament entreni massa.

Hi ha força cua per recollir el pitrall, el sportident amb el que controlaran el temps i la bossa amb els obsequis. Per aquesta raó s'endarrereix l'inici de la cursa. Aquest és un punt que la organització hauria de millorar per properes edicions.
Surto de darrera del tot i m'ho agafo amb calma en aquests primers kms. plans pel costat de la riera de Sant Cugat. Porto un ritme per sota de 6 el km. que no està gens malament. Ben aviat comprovo que no resten massa corredors darrera meu. És un bon moment per la primera foto.

Deixem la pista i enfilem el primer corriol de pujada. De moment encara correm però ben aviat ens posem a caminar en fila índia com a conseqüència dels típics taps en els primers corriols costeruts d'aquestes curses. Acaba la primera pujada i avall que fa baixada. En el primer avituallament comença el tram cronometrat de la cursa, més de 2 km. en pujada, encara que amb breus trams de descans entremig, ideals per agafar aire.
M'està agradant. No forço en cap moment i em trobo bé. Som un grup de pocs corredors que ens anem alternant: ara passo jo, ara passes tu. Acaba el tram cronometrat coincidint amb el segon avituallament. Un got d'aigua i sense perdre temps una forta baixada per un corriol dels anomenats tècnics on gaudeixo d'allò més. Com ja és habitual guanyo posicions que després perdré a les pujades, la meva assignatura pendent de sempre.
Acabada aquesta forta baixada ve un llarg tram per pista. La distància entre els corredors ha augmentat i gairebé tots mantenim la nostra posició amb petites excepcions. Intento mantenir el millor ritme possible. Tinc clar que encara em resten un parell de pujades fortes i tinc que reservar forces. Passo la meitat de la cursa amb gairebé una hora. Queda molt lluny la possibilitat d'acabar amb 1-50. Si baixo de les 2 hores ja quedaré satisfet.
S'ha acabat la bona vida i comença el primer dels dos trams de pujades que resten. Però abans de continuar una foto.

Intento trotar tot el que puc, però no sempre m'és possible i a estones quan el desnivell augmenta camino. Les baixades encara les gaudeixo i avanço algunes posicions. La darrera pujada se'm fa dura i sembla no acabar mai.

Una divertida baixada ens torna a la part del principi de la cursa: la pista que discorre pel costat de la riera. Encara tinc al meu abast baixar de les dues hores. Agafo com a referència una noia que porto al davant des de la meitat de la cursa. Es va allunyant sense remei. M'avancen un parell de noies més, i també un parell de corredors. Cada cop que m'avança algú intento enganxar-me al seu darrera però no puc. On no n'hi ha no en raja. Faig el darrer revolt per encarar l'arribada, però ja he superat les 2 hores.

Temps final 2-00-30.Ritme 7-35 x km. 244 de 278 classificats (85%).
En el tram cronometrat posició 238 de 256.

Mentre espero descarregar el sportident i recuperar el DNI puc saludar un moment al Joel amb qui arrel de la meva afició per la orientació feia temps que no veia i al que puc seguir a través dels seu bloc: Límits? Quin límits?, on també escriu les cròniques de les seves curses: Cursa dels Poblats Ibèrics
M'ha agradat la cursa amb un recorregut atractiu que no dóna treva i que amb un bon estat de forma permet córrer tota l'estona. A veure si aprofito el període de vacances per entrenar de forma més regular i millorar sobre tot en les pujades que darrerament se m'entravessen força.

Dos dies del Berguedà

Ha estat un cap de setmana d'orientació a Vallcebre, amb una cursa el dissabte a la tarda i un altre el diumenge al matí. Aquesta petita població del Berguedà disposa d'uns magnífics boscos per la pràctica de la orientació. 

Dissabte a la tarda tenim la cursa de mitja distància: 14 fites i 2.600 metres. M'ho agafo amb calma identificant els diferents elements del terreny representats al mapa per tal d'anar trobant les primeres fites a la primera. Tret de breus moments faig tota la cursa caminant. No és fàcil i cal estar molt atent per no cometre errades. En la primera part de la cursa tinc bones sensacions, malgrat la meva lentitud. 

Passo a la segona part de la cursa, en una vessant de la muntanya amb molta pendent i en un bosc on se'm fa difícil trobar referències i aquí perdo força temps en un parell de fites. 

La darrera part de la cursa ja en baixada és ràpida i em permet recuperar algunes posicions per acabar 9è. de 16 classificats: 1-12-42

Diumenge, toca la cursa de llarga distància, mateix número de fites (14) però més distància 4.900 metres. Surto amb prudència, però tant la segona com la tercera fita em costem molt. Estic poc concentrat i no identifico bé els elements del terreny. En alguns moments em costa situar-me. Un cop feta la fota en la tercera fito recupero les bones sensacions i començo a passar-m'ho bé i a gaudir del lloc. 

En les fites 8 i 9 coincideixo amb els tres d'homes elit que es disputen la victòria dels dos dies del Berguedà. Han sortit a la caça i van tots tres junts. Estan molt a l'inici de la cursa, però de ben segur que serà emocionant. 

Segueixo a la meva i intento anar el més ràpid possible. M'ho estic passant bé. Arriba el moment de l'esprint final pels carrers del poble.

Acabo la cursa 10è. de 18 classificats: 1-33-35. En la suma dels dos dies: 8è. No està malament, però millorable.

Podi català a La Molina

Torna la Rogaine a La Molina per tercera vegada. El 2011 vaig fer equip amb el Joaquin i el 2012 amb el Sergi i l'Arumí. De nou canvio de parella. Aquesta temporada he fet totes les curses amb el Joan Sánchez amb el nom de Som Mas-Sa dins la categoria de superveterans (majors de 55 anys). Som l'únic equip d'aquesta categoria, però com que ens agrada competir al llarg de la setmana i després de mirar els resultats de les anteriors edicions ens posem un repte: superar les 19 fites i els 110 punts.

Arribem al centre de competició. Ha canviat d'ubicació respecte a les dues edicions anteriors. Ens preparem i ben aviat ja hem passat el control de material i tenim el mapa a les nostres mans. 

No ens costa pas massa decidir l'estratègia: dues fites de 9 punts en la punta Nord-Est del mapa i un recorregut que de bon inici no presenta excessiu desnivell. Ens marquem les 3 hores com a moment per començar a pensar el retorn, però no veiem del tot clar quin camí prendre, ja que aleshores si que el desnivell a superar tant de baixada com de pujada serà important. Com de costum ens sobra temps i estudiem algunes possibilitats de tornada, sense acabar de prendre una determinació definitiva. Tot dependrà molt de les nostres forces en el moment de pensar en la tornada.

Ja estem en cursa, trotant per la catifa verda d'un prat alpí i mantenint nivell. Amb un tres i no res ja tenim dues fites de 3 punts al sac. La primera pujada ens porta fins una fita de 8 punts i després en lleugera baixada agafem 6 punts més. Abans de acabar la primera hora de cursa passem per la 40: 5 fites i 24 punts. Portem un molt bon ritme. 

Passem per la collada de Toses que segurament serà el nostre punt de retorn i enfilem la primera pujada forta en direcció a la 55 que tal com suposàvem està situada en un búnquer. Dues fites més també ens porten al costat d'un altre búnquer. Estava ben vigilada la collada. Quanta por que tenia el dictador i quants diners malgastats per a res mentre que la gent vivia en la misèria al llarg de la postguerra.

Abans d'arribar a les dues hores de cursa sumem la nostra primera fita de 9 punts d'avui: ja portem 9 fites i 51 punts. Sabem que no podrem aguantar aquest ritme al llarg de tota la rogaine però tractarem de perllongar-ho fins on ens sigui possible. Enllacem amb la segona fita de 9 punts per un corriol ben marcat i evident. Un cop aquí decidim continuar el nostre pla inicial: escombrar les 5 fites que es trobem en la zona Nord del mapa vorejant un terreny obert que envolta uns turons suaus amb una esplèndida catifa verda de prat alpí. Trotem sempre que podem, sobre tot en pla i baixada: és tot un plaer amb aquest terreny tou farcit de floretes grogues. Si s'està en plena forma córrer per aquests indrets s'ha de convertir en tot un luxe.
Després de la 80 i la 81, no sabem massa bé que ens passa en les dos fites següents (66 i 67) on sense fer una gran errada perdem temps en totes dues. Segurament ens ha faltat manca de concentració degut al cansament, sumat a excés de confiança, ja que no semblaven difícils. No trobo una altra explicació.
Ja hem superat les 3 hores de cursa i arriba el moment de planificar la tornada. Abans d'abandonar aquest terreny obert passem per la 70 i iniciem la baixada pel mig del bosc fins la 71.

Després d'un tros de pista, tornem a endinsar-nos en el bosc en una baixada molt directa que ens castiga molt la musculatura fins la 64. Un cop superades les 4 hores de cursa arriba el moment de la veritat amb una pujada molt i molt dura que després de la 56 ens menarà fins a la 83.

Ens sentim molt minvats de forces i tan sols ens resta 1-20 i encara estem molt lluny de l'arribada. Sumen 10 punts amb la 57 i la 52 i baixem fins a l'avituallament que hi ha la collada. A falta de 40 minuts enfilem per la carretera. Malgrat tenir en el pensament tractar d'agafar algun altre punt no ens és possible, prou fem trotant a estones. Ens marquem 5 minuts de trot i 5 minuts de caminar, per tal d'assegurar no penalitzar. Ens anem rellevant per no abaixar el ritme. No som els únics equips que anem per l'asfalt mirant el rellotge a cada moment. El darrer esforç ens condueix fins a la arribada.

Foto Pere Bossa

Hem superat el nostre repte: 21 fites i 131 punts. Han estat 5-55-58, 26 kms a les nostres cames i més de 1000 metres de desnivell positiu. Estem cansats però satisfets.
Aprofitem el tercer temps per comentar la cursa amb companys d'altres equips i recuperar forces mentre esperem el lliurament de premis. La organització ens informa que no hi haurà podi de Superveterans ja que el reglament contempla que es necessita la participació de tres equips. No som la única categoria en el que passa i a l'hora dels premis ens reconeix de manera extra-oficial la nostra classificació. La gran sorpresa és que al col·locar-nos dins de la classificació d'Homes Veterans fem tercers del campionat de Catalunya. Aquesta sí que no l'esperàvem pas. En la classificació general som l'equip 21 de 53 equips classificats: un gran resultat.

   

Els Inferns de Bellestar 5 anys després.

De nou torna l'orientació als inferns de Bellestar. Hi vaig córrer el 2008 i el 2009 i en vaig gaudir molt en les tres curses. En guardo un bon record ja que vaig guanyar-hi el campionat de Catalunya i sempre que hi he competit he pujat al podi. Han passat els anys i malgrat que aquesta temporada torno a la categoria de H45, el podi no el veig pas possible. El meu objectiu és simplement gaudir de l'orientació.

Fa un bon matí. La sortida és força lluny. Coincideixo a la sortida amb el David. M'esperen 2900 metres, 11 fites i 200 metres de desnivell per endavant. El temps guanyador estarà per sota de l'hora.

Foto xinoxano

Veig amb claredat on es troba la primera, però no m'acabo d'atrevir a baixar pel dret, no sigui que no encerti el tàlveg. Tinc un moment de dubte, però prefereixo assegurar i la busco per baix des del camp. Per anar la segona travesso el torrent i pujo pel tàlveg. La clavo sense problemes. Pretenc anar a nivell fins a la 3 però acabo a la part de dalt, ja que la inclinació del terreny fa difícil mantenir-se a nivell. Ja a dalt per tal de trobar un punt d'atac clar segueixo la tanca fins al final i des d'allà ja és fàcil. Baixo de nou als camps, però allà dubto de quina és la millor opció. Ara cap aquí, ara cap allà, mentre miro el mapa. Aquests dubtes em fan perdre temps, però un cop prenc la decisió no és difícil localitzar la fita.
Mentre troto en lleugera pujada pels camps, penso quina és la millor opció per anar fins a la 5. Per dalt o per baix ? De moment anar per baix m'ha donat bons resultats, per tant aquesta serà la meva tria. Un cop s'acaben els camps entro dins el torrent. Si sóc capaç de seguir-lo sense errades, m'ha de portar fins la fita, però no resulta tan fàcil. Encaixonat dins del torrent vaig prenent decisions. Crec que he arribat a la bifurcació on tinc que prendre el torrent de l'esquerra. Després a casa veure que m'he precipitat. Comencen de nou els dubtes mentre m'enfilo amunt. No trobo la fita. Alguna errada he comès. Haig de sortir a dalt i des d'allà reorientar-me i decidir. No és fàcil pujar per aquestes zones relliscoses de terra, però arribo al corriol de la part de dalt dels xaragalls. He sortit molt a l'Oest de la fita. Un cop aquí no em resulta massa complicat arribar fins a la fita. He perdut força temps.

Foto xinoxano

La 6 em resulta fàcil: primer pel corriol i després a rumb. Per anar a la 7 cal baixar fins al torrent. No baixo tot el ràpid que puc i a més encara no sé la raó però faig algunes breus aturades del tot innecessàries. Un cop abaix corro per la pista arran dels camps fins a una petita corba i de nou a rumb i posant l'atenció al relleu la fita ja és meva. Per anar a la 8 decideixo anar a nivell. Mirant després el mapa no sé si ha estat la millor opció. Travesso el torrent i quan ja estic a prop de la fita pujo massa i acabo en la pista que està per sobre. No calia arribar-hi. Però un cop allà, avanço en direcció Sud fins que se'm fa evident que estic deixant la fita darrera meu. Rectifico i ja la tinc. Sumo més pèrdua de temps.
Torno a la pista. Allà torno a dubtar: vaig camp a través o utilitzo els camins ? Perdo temps decidint. Acabo anant per camins intentant córrer el més possible que no és massa. Està clar que necessito millorar la meva forma física. Abandono el corriol en una corba i per terreny semiobert arribo a la fita que tinc una mica a la meva dreta. Per a la següent ja només cal seguir a nivell per trobar-la sense dificultat.
I ara ja només resta baixar fins els carrers del poble i aprofitar la baixada per anar el més ràpid possible i acabar la cursa en 1-22-35 i 7è de 16 classificats. Tal com havia previst el guanyador (Pere Bossa) ha baixat de l'hora (55 minuts), però ha estat l'únic.

Foto xinoxano

Estic força satisfet. Com sempre és millorable i algun minut menys hauria pogut fer amb menys errades, però potser el que més em cal millorar en properes curses són els dubtes que em fan perdre temps i la forma física que em permetria ser més ràpid. A continuació podeu veure amb vermell el meu recorregut i en groc els moments de dubte.

12 hores de Rogaine en record d'Iñaki Pérez

Aquesta serà segurament la gran competició d'aquest 2014. El 2012 va ser la Trailwalker i el 2013 el ERC de la Llacuna. Es tracta d'una Rogaine de 12 hores. Torno a fer equip amb el company Joan Sánchez d'Aligots i esperem repetir les sensacions de la darrera rogaine d'Osona. 

A les 6 del matí i encara fosc ja som a Vilassar passant el control de material. Serà una Rogaine especial. Encara no fa una setmana va morir un molt apreciat company per tots en aquest món de les curses d'orientació i de les Rogaine en particular: Iñaki Pérez. Actualment era soci del Farra-O, el club organitzador de la cursa, però havia estat a d'altres clubs com la UES-O. En els meus primers passos en l'orientació em va ajudar molt i vaig rebre molt bons consells. Darrerament sempre que ens veiem insistia en que una vegada a la vida havia de fer la UTMB. En diferents moments de la cursa no em podré estar de recordar-lo.

Tenim una hora per dissenyar la nostra estratègia de cursa. Com sempre no ens resulta fàcil, però finalment ja la tenim. Ens dirigirem cap l'Est del mapa i després cap el Hash-House que està situat al Nord. Procurarem arribar allà al voltant de la meitat de cursa i aleshores replantejarem que fem.

Malgrat ser 12 hores molts equips surten corrent. Nosaltres ens ho agafem amb calma, caminant pels carrers de Vilassar fins a la primera fita (33). El nostre primer gran objectiu és la 91, però primer passem per la 66. La 91 està al Montcabrer i hi arribem després d'una pujada molt forta. Per aquí havia passat tant en la cursa de muntanya de Burriac, com en la primera edició de la Burriac Attack. Hem fet 3 fites i encara no portem una hora de cursa. Des d'aquí podem gaudir d'una molt bona vista del Maresme.

Després de planejar una estona una forta baixada ens porta directes cap a la 43. Les baixades i pujades seran una constant en la roagine d'avui. Entren en zona urbanitzada per anar a la 59 i després encarar la 82, ben a prop del poblat ibèric d'Ituro, del que podem veure entre matolls part de les seves runes.
Arribem a la zona més a l'Est del mapa, una zona que coneixem prou bé d'altres curses d'orientació al voltant de l'alberg de Cabrera de la Torre Ametller. És una zona del mapa amb 4 fites molt properes i que fem sense problemes tot sumant una bona colla de punts: 35, 65, 76 i 95 on coincidim amb l'equip que serà el guanyador de la cursa. De fet l'avancem ja que ataquem la fita pel mig del bosc aprofitant la nostra experiència en orientació i ells donen tota la volta pel camí.
Continuem la nostra planificació. Quan ja som a prop de la 77, i un cop travessada una riera el corriol comença a baixar. No ens quadra. Ens aturem. Potser ens hem equivocat! És clar que si no havíem vist un corriol força amagat a la nostra esquerra que era el que ens havia de portar a la fita. Per anar a la 67 ens enfilem per un corriol pel mig de grans roques i amb bones vistes. A la 78 ja portem 4 hores de cursa i ens dirigim ja direcció a la Hash House.
En la nostra planificació inicial havíem descartat la 60 perquè havíem valorat que era un lloc de difícil accès sense donar molta volta, però hi veiem una possibilitat i cap allà anem. Hem de deixar el camí i travessar pel mig del bosc. Ho veiem possible i ho fem i ens va prou bé. No la clavem, però gairebé. Fem aquesta fita i després de la 86 ja ens dirigim cap a la Hash House (96). Aprofitem el camí per anar pensant en la continuació i veiem al fons el turó al que ens haurem d'enfilar.
Arribem amb més de 5 hores de cursa. Mentre descansem una estona, fem un mos i reposem d'aigua, també acabem d'estudiar el millor recorregut per assolir les fites escollides, mirant les possibilitats que ens ofereix el terreny amb els seus corriols.

Seguim endavant per un camí planer. Estem de bon humor i amb forces. Però un cop ja deixem la 68, ben aviat agafem un corriol ben costerut que es fa feixuc. La 92 està dalt d'un turó, però ben amagada dins d'una cova-forat.

Ben a prop tenim la 72 i la 45. I ara ens toca una tirada ben llarga fins la 79 i una pujada sense massa desnivell, però que amb el temps que portem en cursa ja ens fa mal i ens obliga a anar molt i molt lents, per fer nou punts més (98). Ja superem les 8 hores de competició i totes les pujades per poc desnivell que tinguin fan mal.

Ens dirigim ja cap la que serà la darrera part de la cursa. A hores d'ara gairebé ni en baixada podem trotar. De camí a la darrera fita de nou punts (94) pincem la 56. Passada aquesta fita en un trencall evident de camins el cansament i la manca de concentració ens fa equivocar. Sort que rectifiquem ràpid. La 94 no resulta difícil i entrem en la part del mapa que correspon al mapa de l'Olla d'en Mayolas on s'han disputat un parell de curses de Copa Catalana. Aquí hi ha 4 fites. La primera és la 64 que està en una cova ben curiosa.

Aprofitem que el bosc és penetrable per deixar el corriols i anar camp a través com ens agrada. Després de la 39 veiem que tenim la 41 en una covo al final d'un corriol però al mig del torrent. Fer-ho tot per corriols és donar molta volta. Baixem pel mig del tàlveg per entrar després al torrent. Quan arribem al torrent tenim dubtes si tenim la fita amunt o avall. Descartem que sigui amunt i baixem pel torrent com podem. En alguns moments desgrimpant on sort tinc del Joan. Tenim la impressió de que baixem molt i de la fita ni rastre, però no ens queda més remei que seguir baixant, ja que del torrent no podem sortir. Finalment sortim a un corriol. Estem segurs que està al final del corriol cap amunt i suposem que no massa a prop. No tenim ganes de desfer el camí en pujada. Estem de sort i baixa un equip d'Aligots que ens diu que està molt a prop.
Portem una mica més de 10 hores de cursa. Decidim fer 3 fites més abans d'acabar. Ja comencem a tenir les forces ben minvades. La 57 és ben fàcil, gràcies a llegir bé la simbologia del mapa, una rassa profunda, ben marcada i que un cop hi som tenim la fita allà mateix.
Direcció cap a la 42 passem per una riera on havíem coincidit en una cursa de copa quan competíem en la mateixa categoria i tenim ben viu aquell final de cursa esprintant pels carrers dels poble, per tal de guanyar alguns segons.
Toca de nou pujar i pujar per fer la 42. Portem 11-05. Un cop al poble amb ganes d'acabar ens oblidem del mapa i la 38 ens costa més del que ens hauria de costar, però finalment ja és nostra. I ara tot xinoxano cap l'arribada. Han estat 11-28-39 de cursa, 30 fites, 183 punts, uns 40 kms. i uns 2000 metres de desnivell, guanyadors de la categoria de superveterans, ja que som els únics competidors de la categoria i 19 de 26 classificats en la general d'equips masculins.

Després d'una reparadora dutxa ens preparem pel sopar post-cursa: una amanida de pasta i unes mandonguilles ben bones. I abans de marxar un molt sentit homenatge a l'amic Iñaki Pérez i el lliurament de premis i cap a casa a descansar i fins a la propera: campionat de Catalunya a la Molina el 21 de juny.

De nou orientació a la UAB

Com la temporada passada, l'1 de maig tenim el II premi d'orientació a la UAB. Una cursa tan a prop de casa no es pot desaprofitar. De nou faré el C1, una mica més de 8 km., i 30 fites.
Després de la Rogaine de 12 hores del passat dissabte, és tot un enigma com em puc trobar físicament. Fins ahir encara tenia les cames molt carregades, però avui tinc bones sensacions. Em marco com objectiu no fer les errades de l'any passat, anar el més ràpid possible i baixar de les dues hores.
Després d'esperar una estona per sortir entro en cursa i sense mirar massa el mapa faig una errada només començar. He vist un petit passadís per arribar a la primera fita que m'estalviarà desnivell, però un cop arribo a l'entrada del passadís hem topo amb un tallat infranquejable que estava ben assenyalat al mapa. He perdut entre 3 i 4 minuts que m'han servit per escalfar tot trotant i al mateix temps per dir-me a mi mateix que ja puc espavilar i no cometre més errades com aquesta. Em cal concentració i mirar bé tots els detalls del mapa abans de decidir. I així ho faig.
Camí, ara sí, de la primera fita m'avança l'Enric Dedeu amb facilitat, però un cop arribem a la mena de plaça on està la fita la trobo primer. Camí de la segona fita perdo de vista a l'Enric i m'aturo un moment per donar un cop de mà a la Montse que està una mica despistada. La tercera pista està en una petita clariana en un bosquet. Abandonem la zona més urbana de la cursa. Estic on la temporada passada vaig perdre temps en dues fites. Atent als petits detalls de la vegetació, vaig de fita en fita sense entrebancs. En algunes d'ella amb la inestimable ajuda d'alguns orientadors que m'aixequen la fita.
Aquesta primera zona rústica s'acaba amb la fita 10 on coincideixo amb un orientador amb el que a partir d'ara ens anirem trobant fins al final de la cursa.
De la 11 a la 19 tornem a la zona del campus universitari amb fites col·locades en les zones enjardinades entre els diferents edificis. Es tracta de córrer el màxim dins de les meves possibilitats que no són massa. Entre la 15 i la 17 coincideixo amb el David, un company de club. Alguna pujada es fa feixuga. Entre la fita 18 i 19 ja porto una hora de cursa. Baixar de les dues hores està al meu abast.

A la fita 20 tornem a la zona rústica. La major part del recorregut s'ha de fer per camins, però cal encertar en l'atac a la fita per tal de no perdre temps. Segueixo coincidint amb el mateix orientador de la fita 10. El perdo en la 24 segurament perquè vaig fer una mala elecció de ruta entre la 23 i la 24 i vaig donar volta. A més a més em passo de llarg la 25 i tinc que tornar enrere. No sóc pas l'únic que pateixo aquest problema.
Camí de la 26 veig davant meu l'orientador amb el que pràcticament he fet tota la cursa. Mentre troto pel corriol i la pista forestal vaig pensant la meva estratègia en la darrera part de la cursa. Camí cap a la 28 m'anima el Toni.
Em trobo fort i un cop fitada la 28 augmento el meu ritme. M'esperona veure al meu costat el crack de l'orientació catalana, el Serrallonga. Intento seguir-lo a distància, però ben aviat el deixo de veure, però l'acceleració de ritme que ha suposat em permet acabar la cursa amb molt bones sensacions: 1-40-01 i 22 de 32 classificats.

Uns quants comentaris amb els companys de club i de cursa al voltant d'un plàtan i cap a casa.