dijous, 17 d’agost de 2000

Tornada a casa

Encara passem el matí a Santiago. A la tarda agafem l’autobús que ens ha de tornar a casa. Després de tants dies se’m fa estrany no caminar. Són moltes hores d’autocar que em permeten reflexionar sobre la experiència, i pensar com seran els dies de retorn a la normalitat i a la vida quotidiana a la ciutat.
Guardaré la motxilla a l’armari. Ja m’havia acostumat al seu pes. S’havia convertit en l’amic inseparable. He conegut molta gent que no era la primera vegada que feia el camí. En el meu cas crec que no el tornaria repetir. M’ha agradat aquesta manera de viatjar, coneixen pobles i gent, però sobre tot, la part final del camí tan massificat em sobrava. Recordo amb nostàlgia les primeres etapes en que no trobaves ningú i caminaves sol al llarg d’hores.
La gran lliçó ha estat la demostració pràctica de les poques necessitats de l’ésser humà i de la artificialitat de les necessitats supèrflues de la vida moderna. Tot el que necessitava per sobreviure cabia dins la motxilla, i en canvi tenim la casa plena de trastos, i l’armari ple de roba. Amb menys coses, i per tant, amb menys diners podem viure.
I en el record quedaran per sempre algunes de les imatges del camí: els corriols fantasmagòrics a la sortida de Roncesvalles i el paisatge i els pobles de Navarra, l’alberg de Monjardín, la perdiu d’Arroyo Sanbol, les rectes inacabables entremig de camps de blat en el Pàramo castellà, el despertar amb cant gregorià a Castrojeriz, les tardes en alguns pobles llegint el diari i prenent cafè, algunes converses, les “torrijas” en un bar de Reliegos, el Puente de Orbigo, les Visperas i Completas a Rabanal del Camino, el castell de Ponferrada, el Bierzo, un lloc on m’agradaria tornar. alguns hospitalers, els arbres de Galícia, ....