Rabanal del Camino – Molinaseca

Com a tots els albergs gratuïts ens ofereixen un esmorzar complert i servit amb molt de gust: cafè amb llet, pa, mantega i melmelada.

Sortim a les 6.38 i enfilem la pujada que ens ha de portar al sostre del camí, La Creu de Ferro, al bell mig dels Montes de León. Passem per Foncedabon, un poble que després de quedar completament deshabitat s’hi està instal·lant gent que està rehabilitant cases per passar-hi les vacances d’estiu. Tots els cotxes que hi veiem tenen matrícula de Madrid.

En els darrers trams de pujada ens trobem al bel mig del camí amb un cavall solitari que va en direcció contrària.

Ja som a la Creu de Ferro i complim amb el que mana la tradició.

De baixada passem per un altre poble abandonat, Manjarín, on hi ha un “xiringuito  per guiris” on ha parat gairebé tothom. Nosaltres continuem. Abans de baixar ens aturem una estona per contemplar el paisatge de El Bierzo. Avui fa un dia magnífic que ens permet gaudir d’una excel·lent vista.

Passem per El Acebo, un altre poble per “guiris”. Finalment ens aturem a Riego d’Ambors i iniciem la nostra primera etapa del menjar d’avui, un entrepà de llonganissa amb pa amb tomàquet i una bona cervesa.

Arribem a Molinaseca a les 13.40, després de caminar 25 kms. amb 7 hores. L’alberg molt maco està situat dins d’una ermita rehabilitada a les afores del poble.

Després d’una bona dutxa i de rentar la roba, mengem asseguts al costat del riu.  Més tard a mitja tarda complirem la nostra tercera etapa de l’especial menjar d’avui: una pasta de poma comprada a una tenda del poble on han estat molt amables i hem estat xerrant una bona estona i un cafè. Curiosament avui en el poble hi ha dos casaments.

Escrivim una estona, descansem i finalment sopem completament entaulats en un restaurant del poble un magnífic potatge del Bierzo.

És sorprenent la manera de desplaçar-se del gruix de la gent: es lleven i fan enrenou molt d’hora, però surten molt tard de l’alberg. A vegades sembla que ens avanci molta gent, però solem arribar dels primers a l’alberg; a partir del migdia fins ben bé a les 6 de la tarda arriben mig morts, explicant i fent recompte de les seves butllofes i les suposades tendinitis, però després se’n van a dormir tard i amb el mateix enrenou amb el que s’aixequen. Definitivament no ho entenc, això és el camí ?