Tourism

Com no, a més de la vessant d’aprenentatge de l’idioma, aquest viatge també ha tingut la seva vessant turística, amb les visites a London, Canterbury i Dover castle.

• Tenia tot un dia per passejar per London i vaig voler donar una volta més aviat sentimental, passejar pels llocs on havia passat més temps al llarg dels tres mesos que havia viscut allà en edat adolescent. Va ser un recorregut circular per Charing Cross i les seves llibreries, Leicester Square, Bristish Museum (la sala del Partenon, bàsicament), Oxford Street, amb visita a la que havia estat la meva escola d’aleshores, Regent Street, Carnaby Street, Soho (a la recerca de The Marquee, que suposo que ja no existeix i on havia anat moltes vegades), Picadilly Circus i Stl James Park. I també algun dels llocs turístics: 10 Dowing Street, Wetsminster, Houses of Parliament i Tate Modern Gallery. Va quedar pendent una visita a Chelsea i els seu pubs, una de les zones que més sovint visitava i que m’hagués agradat tornar a trepitjar, però no hi havia temps per tot.

   

• Canterbury és un lloc petit i encantador i malgrat ser molt turístic no hi havia massa gent. Carrers sense cotxes, placetes amb músics tocant i un tomb amb barca pels canals. Varem tenir la fortuna de poder assistir a un servei religiós pel ritus anglicà, presidit pel Dean a la catedral de Canterbury amb òrgan i cor. Malgrat no ser ni creient ni practicant de tant en tant m’agrada gaudir d’algun d’aquests espectacles.

   

• Anglaterra està plena de castells, tots ells en bastant bona conservació. El de Dover és una mole impressionant amb restes des de l’època romana, passant per l’edat mitjana en la part principal del castell i arribant als túnels i galeries que construïts en època medieval i que van jugar un paper principal en la segona guerra mundial.

 

Nocturna a Gironella

Quan ja estava inscrit vaig comprovar que el cotxe no funcionava. Vaig tenir sort que també hi anava l’Enric, un company de club i varem anar junts amb el seu cotxe.

Aquesta vegada vaig deixar a banda els experiments en el C1 i em vaig inscriure en el C2. També haig de dir que ho feia per veure si tenia alguna possibilitat de fer podi i endur-me així cap a casa la magnífica cistella amb embotits que hi havia pels tres primers.

La cursa és score, 22 fites i 7200 metres. Triga una mica a començar ja que hi ha molts inscrits de darrera hora que no han arribat massa puntuals. Ja és l’hora i ja tenim el mapa. Sembla que tots o gairebé tots hem triat començar per la mateixa fita, la 6. Però malgrat que som una bona colla els que la cerquem es resisteix a ser trobada. Està dalt d’un turó que de nit i amb els minses llums dels nostres frontals no es fàcil de pujar-hi. Bé han estat més de 15 minuts per trobar la primera, no anem pas massa bé. Anem per la segona.

De cop i volta em trobo baixant per unes escales que no soc capaç de trobar en el mapa, però en canvi localitzo la fita sense massa problemes. Escales avall de nou arribo a una zona urbana. Les fites urbanes són fàcils i ràpides de trobar. Pels carrers es pot córrer bé. Em trobo fort. Però aviat toca tornar a sortir dels carrers i buscar les fites pel rodal. El frontal fa poca llum. M’equivoco de camí i tinc que tornar a enrere.

Tenim una fita a l’altra banda del riu i l’hem de travessar per un pas marcat al mapa, per unes pedres que no impedeixen que em mulli els peus, tant a l’anar com al tornar. Una més en aquesta zona i torno a la zona urbana per deixar enllestides totes les fites d’aquest cantó del riu. Travesso per un pont i vaig marcant les fites de Nord a Sud. Torno a passar per unes escales que no veig al mapa. A casa em miraré bé el mapa! (amb tranquil·litat i bona llum les escales són al mapa).

Ja per dins del poble hi ha una fita dins d’un edifici al cap de munt d’unes llargues escales de cargol.

      

Torno a anar ràpid pels carrers, però em queden dues fites més fora de la zona urbana i el frontal cada cop fa menys lluny. Tinc sort que la primera d’aquestes la faig amb dos orientadors més que porten bona llum. Però al sortir d’aquesta fita els perdo. Agafo un camí però no n’estic segur, tinc dubtes. Torno enrere i provo un altre camí. Al final veig clar que el primer camí era el bo. Ja només en queden dues fites i la darrera. Tracto d’anar recta cap a la primera, però no és possible. M’ho semblava, però al veure que hi havia un altre que feia el mateix que jo ho he provat. Toca de nou rectificar la ruta, però ara ja amb pas segur per marcar les darreres fites i enfilar el camí cap el patí de l’IES on s’acaba la cursa. Han estat prop de dues hores de curses (1-50-55). Desè de 22 classificats i 14 targes incomplertes. M’he quedat a només 9 minuts de la cistella d’embotits.

Però igual tenia sort en el sorteig. Tampoc va ser així, però a l’Enric li va correspondre una bossa amb alguns regalets prou interessants.

Les nocturnes són curses ben diferents hi ha que pots estar a prop de la fita i no veure-la, sinó l’enfoques directament amb el frontal. D’alguna manera s’ha d’afinar molt més la cerca de la fita. Segur que amb un bon frontal es pot millorar tant per trobar la fita, com per poder córrer amb més seguretat.

Running in Broadstairs

En les dues setmanes d’estada a Broadstairs volia sortit a córrer per mantenir la forma. Al final ho vaig fer la meitat dels matins.

Vaig aprofitar per conèixer la zona. Els primers dies baixava per High Street fins al mar i un cop allà anava fins a Ramsgate, el poble veí. L’anada era per la part de dalt dels penya-segats per un magnífic passeig amb molta gespa amb unes magnífiques cases, algunes es poden qualificar de veritables mansions i tot travessant pel mig del Dumpton Park. Una part de la tornada la feia per la part de baix i ben arran de la platja, i un dia arran del mar, depenent de l’estat de la marea. Aquest és el recorregut que més em va agradar i que més vegades vaig repetir.

L’altre opció de córrer al costat del mar era fer-ho en direcció a Margate. Aquest poble estava més lluny i en el meu entrenament només arribava fins el far, que segons diuen és el darrer far que va estar en funcionament a les illes britàniques. Però en aquest circuït no es podia anar tota l’estona contemplant el mar, ja que els jardins d’algunes cases arriben fins el penya-segat i aleshores cal endinsar-se cap els carrers interiors i no es pot seguir la línia de la costa. És més el far no està tocant a la costa, sinó que està una mica endins.

                              

Però el més sorprenent encara estava per arribar. Tot mirant el mapa vaig veure un “public footpath”, un camí a peu, que semblava força llarg i s’allunyava del poble i cap allà vaig anar. Quina va ser la meva sorpresa al veure que aquest footpath s’endinsava dins d’un cementeri. Mai havia corregut en l’interior d’un cementeri, a més com vaig poder comprovat després era un cementeri ben antic amb tombes del segle XVIII. Era el cementeri de Sant Peter's. Va ser tota una sensació.

         

Un cop deixat el cementeri el camí sortia a camp obert i corria paral·lel a la via del tren i a la carretera fins el poble veí de Margate.

Tots tres circuïts són altament recomanables per córrer una mica menys d’una horeta, per entorns diferents als habituals.

Routines

Què aviat es creen les rutines! Només he necessitat tres dies.

Al matí surto a córrer. No em costa massa aixecar-me sense el despertador, ja que a les 5 ja comença a clarejar. Esmorzo amb la companya que viu a la mateixa casa (és d’Armènia i és molt interessant conèixer de primera mà la realitat d’aquest país) i cap a l’escola. Al migdia tenim una hora i mitja per dinar. Es pot dinar a la mateixa escola, però també permet sortir a menjar al poble. Molts dies em compro alguna cosa i dino assegut en un banc al passeig que hi ha davant de la platja. És agradable. I a la tarda dues hores més a l’escola.

Abans d’anar a sopar amb la família, tinc temps de connectar-me a internet ja sigui a la biblioteca de Broadstairs o al Learning Center de la pròpia escola i rebre notícies i enviar alguns correus a casa. I passades les 6 cap a sopar que aquí els horaris i costums de menjar són ben diferents. Però, dit sigui de passada, no em desagraden.

Un cop sopat resta molt de temps per endavant. Dóna per anar a les activitats que cada dia organitza la pròpia escola o simplement sortir a donar un tomb o a prendre “one half of bitter” amb el grup que hem format tots els catalans.

Som 6 catalans, aquí, bé 1 català i 5 catalanes. Ja se sap el gènere femení domina la professió dels mestres. De fet dels més de 30 mestres que hem vingut a millorar el nostre anglès només dos som homes, l’altre és japonès. De seguida hem format un grup els catalans i a moltes de les activitats fora de l’horari d’escola anem junts. De fet, després d’estar tot el dia parlant en anglès i tractant d’entendre el anglès el cervell necessita moments de descans. Estar tot el dia parlant i escoltant un altre idioma acaba cansant i s’agraeixen aquestes estones de poder tornar a parlar i escoltar català. Encara que en alguns moments també venen amb nosaltres altres mestres i aleshores parlem una mica de tot.

I després de les hores extraescolars toca anar a dormir per iniciar de nou la rutina a l’endemà. Som unes criatures molt rutinàries.

First impressions

Ja torno a estar a casa, després de dues setmanes per terres angleses i ara és el moment de compartir algunes impressions d’aquests dies.

He estat a Broadstairs, un poble petit de costa típicament anglès amb poca immigració i destinació de turisme britànic interior. La meva primera imatge només baixar del tren va ser una gavina picotejant amb violència una bossa de plàstic transparent d’una paperera a l’estació. És sorprenent la gran quantitat de gavines que hi ha pel poble. Mai havia vist tantes gavines juntes. Els seus crits constants m’han acompanyat en tot moment.

 

Només arribar comprovo que el meu anglès està molt rovellat. Em costa expressar-me amb fluïdesa i tinc dificultats per entendre el que em diuen. Ja suposava que seria així i espero que amb els dies vagi millorant.

Broadstairs forma part del Kent Council dins de l’illa de Tanet. Fa molts anys el lloc on em trobo era una illa separada per un canal, però aquest pràcticament ha desaparegut i ara l’illa ja només queda per la història. En aquesta zona gairebé tothom viu en les típiques cases angleses amb el seu jardí.

       

De fet en tota l’àrea només hi ha dos blocs de pisos tal com els coneixem nosaltres que es poden veure des de molt lluny com un fenomen estrany. Tampoc s’albira cap grua en l’horitzó.

En el meu primer vespre allà, faig un passeig pels carrers solitaris del poble. Pràcticament no trobo a ningú, excepte petits grupets d’adolescents. Hi ha moltes vivendes amb el cartell de “On Sale” (en venta), i en la “High Street” (Carrer Major) moltes immobiliàries.

       

La platja està en el seu moment de marea baixa. Hi ha algun supermercat obert, però la resta de botigues i comerços ja estan tancats des de fa estona. Als pubs tampoc hi ha ningú.

The travel

El viatge es llarg, llarg. Surto de casa a les 8 i no soc a Broadstairs fins al cap de 12 hores. Primer es arribar a l'aeroport de Girona amb autobus fins a l'estacio, tren fins a Barcelona i despres l'autocar. Sort que a l'autocar estan de revival amb The Doobbie Brothers, Bod Marley i altres i passo una bona estona. Tambe aprofito per llegir. A l'aeroport tambe l'espera es llarga fins que l'avio s'enlaira definitivament. Es repeteix el revival, aquest cop amb America i el seu Horse without no name. 

El viatge en avio en si son dues horetes de res, pero un cop soc a Stansted Airport i despres dels tramits habituals que no son massa llargs ni pesats, comenca una altra bona excursio fins arribar a la casa on m'hostetjare per dues setmanes. Tren fins a London. Un cop alla underground amb canvi d'estacio inclosa fins a la famosa London Victoria per alla agafar el tren que em portara fins al meu poble angles per aquesta quinzena. Al final seran 5 hores mes despres de la meva arribada en terra anglesa. Al final ja comencava a estar cansat de llegir i de tot i nomes tenia ganes d'arribar.

Ja soc a Anglaterra. La primera sorpresa son els carrets que passen en el tren oferenint begudes i menjar 

La veritat es que aquest viatge s'ha convertit en una mena parentesi en la vida, com una mena de temps inexistent, pero que d'alguna manera he aprofitat tambe per llegir, pensar, estar amb mi mateix, pero s'ha fet excesivament llarg.

Dema sera un altre dia!

PD. Escric des d'un teclat sense accents ni c trencada. Sorry

Tomorrow England

I demà cap a Anglaterra. Fa 30 anys de la darrera vegada del meu viatge a les illes. Aquests darrers dies amb els preparatius del viatge he recordat les meves dues estances a Anglaterra. Una primera quant tot just acabava de fer 17 anys, marxava per tres mesos cap a Anglaterra amb tot la il·lusió d’un adolescent. No era el meu primer viatge sol, però si que era el meu primer viatge sol a l’estranger a terres llunyanes, i a més no era per pocs dies. Vaig estar tres mesos! Es va convertir en un veritable viatge iniciàtic. Encara guardo una carpeta plena de records d’aquells dies, entrades de cinema i teatre prohibit, festivals a l’aire lliure i concerts, visites al llegendari the Marquee, els grans parcs, la llibertat democràtica, les manifestacions legals, ... Era el 1974 i viure tan de temps allà era viure la llibertat i conèixer i experimentar coses que aquí no era possible, a vegades, ni somiar. Quan vaig marxar no  portava els cabells llargs, però al tornar ja m’havia crescut la melena i la barba, i a la maleta carregava un munt d’experiències noves que m’havien canviat.

Tres anys després, tornava amb dos amics amb l’inter-rail, tot un mes voltant per les illes britàniques, bàsicament Escòcia, Irlanda i Londres. Una gran motxilla molt i molt pesada, tenda, pocs diners i dormir a qualsevol lloc, a les estacions, al carrer, .... i molt pocs diners a sobre. També va ser un viatge diferent.

Aquesta vegada, vaig a Broadstairs, amb una beca d’estiu del Departament d’Educació per perfeccionar el meu anglès que amb els anys s’ha anat oxidant i necessita d’una bona revisió i posta a punt. Ja no tinc la il·lusió de l’adolescent, però encara guardo aquella curiositat per observar, comparar i aprendre del que pugui trobar. Si puc i tinc oportunitat aniré explicant l’experiència d’aquests dies. Sinó haureu d’esperar a la tornada.

Canvi de sabatilles

Al finalitzar la sortida a l’olla de Núria era conscient que em tocava acomiadar les sabatilles i vaig decidir fotografiar-les.

 

De fet ja feia dies que havia arribat el torn del recanvi. Però tinc el costum d’allargar la seva vida al màxim. A les darreres excursions i curses de muntanya tenia que anar en compte, sobre tot, a les baixades ja que relliscaven amb facilitat.

Recordo que vaig decidir comprar-les mentre baixava la Gallina Pelada en la primera cursa de Berga, la que seria el precedent de la famosa marató de muntanya de Berga. Era el 2002 hi feia molt de fred. Tota la Gallina Pelada estava blanca i a la baixada plena de fang no parava de relliscar i posar el cul a terra. Sóc un bon baixador i m’agrada baixar ràpid, però aquell dia era impossible. Va ser el darrer dia d’unes Adidas Trail que entre d’altres m’havien acompanyat a la marató de l’Aneto.

El dia següent em comprava aquestes Salomon. Les vaig estrenar en cursa a la primera edició de la cursa de Bastiments potser la cursa de muntanya més dura de totes les que he fet. Recordo que no s’acabava mai. L’estiu passat la varem repetir com entrenament amb un grup d’amics.

Des del 2002 al 2007 són 5 anys i un munt de kms. per pistes forestals, camins, corriols i per llocs que difícilment podem considerar camins.

Ja tinc les noves.

Ara són unes Inov, les he provat en algun passeig per la muntanya i també en les dues carreres d’orientació. Van bé, m’agraden. Són més lleugeres i flexibles que les Salomon, unes sabatilles molt rígides pel meu gust. Els hi espera una bona colla d’entrenaments i de curses de muntanya i d’orientació.

Nocturna a Mataró

De nou una cursa nocturna. L’estiu passat va ser a Arbúcies i aquest any serà a Mataró dins de la celebració de la Festa de les Santes. Forma part del circuït Oros. Tornaré a provar una cursa urbana de circuït C1, el circuït dels experimentats, com fa dues setmanes a Berga. Es surt del costat del port de Mataró. Hi haurà fites per la sorra de la platja i per la ciutat, a les dues bandes de les vies del tren, amb un únic lloc de pas soterrani. Em trobo amb dos companys de club en els moments previs.

La cursa té unes peculiaritats que ens expliquen abans de començar: 18 fites en una cursa score i 6 fites en una cursa lineal. Del conjunt de les dues curses s’ha de descartar una fita. El mapa de la cursa lineal el recollirem en un lloc marcat en el mapa de la cursa score. Està clar que l’estratègia de cursa serà un factor fonamental.

Donen la sortida i sense temps de mirar el mapa ja estic corrent endavant. Segurament aquesta és una errada, però no vull perdre temps. Faig tres fites que estan agrupades entre els bars i restaurants propers al port. La primera d’elles molt amagada dins d’uns matolls costa de trobar. Abans de abandonar la zona faig la fita que hi ha prop de l’espigó on em trobo una gentada fent cua per marcar la tarja. Són tots els del circuït C2. Malgrat tot la faig ràpid.

Observo que el mapa té com dues parts i no acabo d’entendre com s’enllacen. Decideixo fer totes les fites de la part del mapa on em trobo i després ja veuré que fer. Ara toca anar a la platja. No és fàcil córrer per la sorra, però les fites van caient una darrera l’altra, una d’elles penjada dalt d’una d’aquesta mena de teranyines que hi ha als parcs infantils. Les curses en modalitat score em creen tensió, però les trobo divertides. Faig la darrera fita d’aquest sector. I ara tinc que buscar com anar a l’altre sector.

La segona part del mapa que en un principi havia pensat que corresponia a l’altra banda de les vies ara veig que també és una zona costanera ja que hi té representada una zona blava que correspon al mar. Com que no ho entenc, ho pregunto a algú que passa per allà amb el mapa i el frontal. M’explica que un mapa és la continuïtat de l’altra i resulta que jo estic a l’extrem oposat on tenia que anar.

Tinc que tornar enrere com un inexpert que encara sóc en això de les curses d’orientació. Em fa ràbia. Seran aproximadament 1500 metres de més. Em poso a córrer pel passeig marítim tot el ràpid que puc. De tant en tant miro el mapa per ultimar l’estratègia. Decideixo deixar de moment les dues fites que em resten a aquesta banda de la via i anar a buscar les de l’altra banda, així com recollir el mapa de la part lineal.

Un cop he passat el pas soterrani em trobo una zona de passeig amb petits cercles fets amb arbres, matolls o de ciment. Cal estar atent i anar comptant per trobar el lloc exacte de les fites.

Recullo el mapa de la part lineal. Encara em resten 5 fites del score, i 11 en total. Decideixo fer totes les fites que hi ha aquesta banda de la via, abans de tornar a passar el pas soterrani. Allà ja decidiré quina em deixo. Tota aquesta part la faig amb un altre corredor. A vegades arribo primer jo a la fita, a vegades arriba ell; anem ràpids. Un desorientació momentània abans de tornar a creuar el pas soterrani fa que el perdi de vista.

Ara ja vaig de tornada, només em queden 6 fites que vaig trobant. Decideixo deixar la 23 ja que està entre les roques de la platja i crec que em farà perdre temps.

Ja les he fet totes! Només em queda la última que està en unes palmeres a prop del control d’arribada. Vaig ràpid pel passeig. El company que havia perdut abans d’entrar al soterrani, m’avança (i jo què pensava que el tenia al davant!). Estem arribant. Accelero i arribo primer a la darrera fita i al control d’arribada. M’ho he passat molt bé! Temps final 1-08-30, 24 de 44. No està gens malament tenint en compte el problema d’interpretació que he tingut amb les dues seccions del mapa. Bé, aquesta errada m’ha servit per aprendre una cosa més d’aquest complex món de les curses d’orientació.

L'Alta Cerdanya

A l’Alta Cerdanya es poden visitar modernes instal·lacions per investigar sobre les possibles utilitzacions de la energia solar. Alguna d’aquestes amb més de 40 anys d’antiguitat. Hi ha un forn solar i una tèrmica solar ambdues molt espectaculars, no sé si massa útils. De fet, de sempre he pensat que si els diners que es malbaraten per investigar altres tipus d’energies s’haguessin gastat en la investigació de les energies renovables avui en dia les coses serien ben diferents, però segurament aquestes energies no donen tants beneficis econòmics.

En la visita al forn solar hi havia gent, però en la tèrmica no hi havia ningú i la construcció tenia l’aire a aquells escenaris misteriosos que apareixien en l’Expedient X. Un lloc solitari, amb un tancat de difícil accés, amb un edifici que semblava un antic mirador inaccessible i amb els vidres trencats, i allà al mig el gran ull de la tèrmica vigilant. De fet, un cop ho tens localitzat es veu pràcticament des de tots els indrets de La Cerdanya com un vigilant permanent i llunyà. Un cop puc accedir a veure els miralls que enfoquen els raigs solar al punt central. Tinc la impressió que allò està desert, tan sols hi ha algunes furgonetes, i puc escoltar una música molt forta que prové de les instal·lacions. Ja començava donar voltes pel meu cap l’argument per una història de misteri futurista d’aquelles de sèrie B.

       

Per l’altra banda en aquesta comarca també és fàcil topar-se amb menhirs i dolmens dels nostres avantpassats prehistòrics. Podem trobar a molt poca distància vestigis del passat més llunyà i tecnologia del que ha de ser el nostre futur.

                      

L’euro i el fet d’estar l’estat francès i espanyol tan a prop permet fer comparacions de preus, encara que només sigui per simple curiositat. Ens han cridat molt l’atenció els preus a França on es suposa que els sous són més alts. Les vivendes anunciades als aparadors de les immobiliàries són molt més econòmics, amb moltes vivendes per sota dels 100.000 €, preu pràcticament inexistent a l’altra banda de la frontera. La fruita i la verdura en general també té el mateix preu i entre els menús del dia dels restaurants de Puigcerdà i dels pobles francesos més propers tampoc hi ha tantes diferències si exceptuem el vi. La benzina si que és molt més cara. Les carreteres són molt millors les nostres que les seves amb molt més bona senyalització. Fa molts anys, això era clarament a l’inrevés.

I com, no sempre que viatjo, tinc curiositat per veure els edificis escolars, suposo que és deformació professional. A Mont Lluís vaig veure una escola dins de la ciutadella amb un mobiliari i unes instal·lacions i uns materials d’educació física realment vells i atrotinats que poques escoles del nostre país acceptarien tenir. Realment em va estranyar molt i no sé si pot servir d’exemple, però està clar que no tot el que hi ha nord enllà és molt millor, encara que moltes vegades els envegem des d’aquí.