Santo Domingo de la Calzada – Belorado

Avui surto de l’alberg una mica més tard, no massa més (les 6.30). Necessitava descansar.

Començo a trobar un camí com el que havia imaginat: ample, sol, camps de blat i pelegrins passant o asseguts a l’ombra, descansant i bevent aigua.

Esmorzo a Redecilla del Camino en el bar de l’alberg. Retrobo al pare i la filla de Sant Vicenç de Castellet. La filla té un problema de panxa i agafaran un autobús fins a Burgos. Allà descansaran, i si poden tractaran de continuar. Els hi desitjo un bon camí.

Sortint de Redecilla trobo a tres joves de Saragossa aturats. Un d’ells té greus butllofes des del primer dia de camí. Un grup de pelegrins els aconsellem que agafi l’autobús i es retrobi amb els companys a la fi de l’etapa. Sembla que farà cas.

Faig drecera caminant per la carretera en lloc del camí que dóna una mica de volta. Arribo molt bé i molt aviat a Belorado. Encara no són les 12. Han estat 22 km i poc menys de 5.30 hores de camí.

Haig d’esperar a la porta de l’alberg fent cua.

Comencem a ser un grup de pelegrins que tot i fent cadascú el camí pel seu compte també el fem més o menys junts, cadascú amb la seva motivació particular, però ens anem trobant pel camí i, sobre tot, en els finals d’etapa.

Arriba una parella d’alemanys. Ella no es troba bé, possiblement deshidratació, i obren l’alberg per ells. La resta esperem.

Finalment obren per tots i ens instal·len. Anem a comprar i dinem. L’alberg està al costat de l’església de Santa Maria i Sant Pere i segurament aprofita el que abans havia estat la rectoria.

Tinc una sensació especial del temps. És diferent, es viu diferent i em faig una pregunta com serà la tornada a casa ? I el dia a dia sense caminar, sense la motxilla a l’esquena ? La motxilla amb les coses imprescindibles comença a formar part de mi. Què poc que es necessita per viure! I quantes coses inútils que acumulen innecessàriament a les nostres cases!

Al ser dissabte molts pelegrins que ens han acompanyat fins ara abandonen i tornen cap a casa seva: dues amigues alemanyes, un professor anglès d’Educació Especial i el seu fill, entre d’altres. La noia alemanya s’anirà recuperant al llarg de la tarda amb remeis casolans, però a l’endemà agafaran l’autobús fins a Burgos on es recuperaran bé abans de continuar.

Prenc un cafè en un dels bars de la Plaça Major tot llegint el diari local.

Al llarg de la tarda he pogut parlar una bona estona amb els hostalers. Són amics del camí de Donostia que han vingut a fer d’hostalers per les vacances. Ens diuen que fer d’hospitalers s’ha d’haver fet el camí i un curset i després la parròquia decideix on t’envia. Ens expliquen el poc educada i respectuosa que és a vegades la gent i que actualment hi ha un cert rebuig pel Camí de Sant Jaume i els pelegrins en una part de la gent del poble. Auguren que d’alguna manera el camí s’està desvirtuant, en part, i que potser tot plegat algun dia acabarà engolit per la insaciable societat de consum en la que vivim i per la que tots ens deixem arrossegar en major o menor mesura. També comenten que segons les seves observacions i experiència dels 40 allotjats, només 11 ó 12 són autèntics pelegrins. A la resta els qualifiquen de NO pelegrins més que res per la seva actitud.

Ha estat una tarda tranquil·la on he pogut descansar i anar a dormir aviat. A la nit, hem escoltat forts cops a la porta de l’alberg que ens han despertat. No sé exactament el que ha passat.